Experiència de pare i mares "grans"

[fidela]

Hola

Tinc 45 anys i tot just he tingut el meu bebè fa un parell de mesos. Em trobo be i em sento amb forces de cuidarlo encara que sigui una mare quarentona. Pero ara em preocupa com ens sentirem jo i ell d'aquí 10 o 15 anys, quan sigui adolescent i jo rondi els 60. Per aixo he obert aquest tema, perque m'agradaria saber si hi ha algun pare o mare d'aquestes edats que ja tinguin els fills mes grans i que expliquin la seva experiencia.

Gracies

[instants]

Hola Fidela!

Jo també sóc del club, tinc 45 anys i un nen de 2. El vaig tenir amb 42 a punt de fer els 43.
A vegades també em menjo una mica el tarro amb tot això de l'edat, fent càlculs de quan ell tingui tant, jo tindré quant... O quant vaig al parc i veig que la majoria de mares són molt més joves que jo (encara que no totes, les mares quarentones cada cop som més)
No se... No et puc donar una resposta perquè estic com tu, així que a veure si et contesta algú altre... A mi també m'interessa.
De tota manera, jo penso que això de l'edat només és un número. Avui en dia, la gent gran està estupenda i molt activa. Una persona de 60 anys ja no és una vella. També tot depén de com tu et sentis. Però amb la marxa que ens donen els nostres petits segur que ens mantindrem en forma.
Ánims i felicitats per la teva petita. Gaudeix de cada moment i de cada etapa, que és el més bonic de la vida

[escopinya]

Bones,
jo sóc filla d'una mare "gran", eren altres temps però jo he fet el mateix que elsmeus companys que tenien mares més joves. No per això eren més mdernes o enrotlllades.
L'unic inconvenient és que amb 30 anys els pares ja són grans i comnencen a tenir més problemes de salut i toca fer coses que molta gent no si troba fins a 45-50 anys, però ja us dic jo no he tingut mai cap trauma per tenir els pares més grans de la mitjana.
espero que la meva respsta us serveixi exemple des de l'altre banda jo em porto 42 anys amb la mare.
anims i disfruteu molt dels vostres fills.

[gemmagemma]

Hola,
Jo sóc mare, relativament jove (això depen de la visió de cadascú), tinc 32 i una nena de casi 2, vaig ser mare amb 30. Però sóc filla de pares grans, el meu pare en tenia gairebé 41 quan vaig nèixer i la mare gairebé 33 (fa 30 anys endarrera, eren mollllltttt grans), jo he estat criada amb amor i no he trobat mancançes, si que le seves idees eren un pèl més retrògdes quan era adolescent que les dels pares del meus amics, però res més. Ara que ells són avis, veig les coses diferents, voldrien disfrutar més de la neta, i l'edat no acompanya tant, ens ajuden moltíssim però no poden fer el mateix que si tingessin menys edat... aquesta es la meva opinió, jo he estat mare relativament jove i sempre ho he tingut clar, potser pel fet de que en alguns moments hauria volgut tenir els pares un pèl més joves.
Espero haver-te ajudat, i pensa que siguis jove o no tant jove els fills volen uns pares que els estimin.

[Rossinyola]

Jo sóc filla de pare gran i mare jove, tenien 45 anys i 21 respectivament quan vaig néixer. I sempre m'he entès millor i m'he portat millor amb mun pare que amb ma mare. Crec que hi fa més el caràcter que l'edat, el meu pare sempre ha tingut més paciència i ha estat més el pilar per nosaltres, ma mare és diferent, hi puc comptar més ara que de petita i això m'ha marcat molt. El problema potser és més ara, q ja sóc gran i el meu pare molt més clar, té 81 anys i tot i que està com un roure i es val per ell mateix és inevitable pensar que.. En fi, prefereixo no escriure-ho :) Ja us dic, no sé com ho ha viscut ell però jo i ma germana n'estem molt del nostre pare!

[fidela]

Gràcies noies per la resposta, de moment tinc les reflexions de les filles de pares grans, de fet m'interessa tant com les dels pares, perquè també em preocupa què pensaran de mi els meus fills. De moment m'heu animat!

M'agradaria que aquest post pogués ser un lloc on tothom expressés dubtes, pors, alegries sobre aquest tema, tant de pares com de fills. Si busques foros a Internet es parla de la possibilitat de tenir fills a aquestes edats, però no del que passa després, amb els anys

[Náyade]

Jo trobo que aquesta angoixa és normal però que no li has de donar massa voltes. El meu marit va nèixer quan el seu pare tenia 42 anys, tot i que la mare encara en tenia 30. A vegades li pregunto si ell va notar la diferència de tenir un pare de 50 quan ell tenia 8 anys, a tenir un de 40 -per posar un exemple- com la resta de companys de classe, i em va dir que no, que el seu pare jugava i l'estimava igual que qualsevol pare més jove

La meva conclusió personal és que els pares i mares més "grans" sí que li donen voltes al tema perquè en son conscients de l'edat, però els fills no hi noten cap diferència perquè mai han tingut cap altre pare més jove! Estaràn contents amb el pare sigui de 20, 30, o 40 anys, perquè es el seu pare

L'única diferència que noto és que quan els fills son adults, sí que els pares estàn més "cascadets" però la vida és una loteria i això no s'ha d'acomplir si o si, o sigui que per la resta, no hi trobo cap més diferència

Ànims a totes les mamis de 40 en amunt!! Sou igual de mamis que la resta

[Apolonia]

Hola Fidela,
jo sóc filla de pares grans. Ma mare em va tenir amb 44 i el meu pare en tenia gairebé 46 (al meu pare ja no el tinc). Sí puc dir que de petita sentia una mica de complexe de tenir uns pares grans, tot i que també he dir que vaig tenir una infància i adolescència de lo més normal,. Després el fet de tenir pares grans es va convertir en una cosa normal a la que no vaig donar masses més voltes.. fins ara, que a vegades em preocupo molt perquè a ma mare la veig molt delicada.. i haig de viure coses que normalment es viuen més endavant (el seu estat de salut, etc)
Com a avantatges...segurament que els meus germans grans van obrir camí i a mi em van donar moltes més llibertats. Però clar, no és el cas vostre, que els vostres fills no seràn els petits sinó els grans o els primers.
Sí que noto que hi ha un canvi generacional molt gran (ma mare mai ha treballat, no ha conduit.. com moltes senyores grans, i quan jo era joveneta veia les altres mares, més joves, diferents de la meva, però vaja res particular..), però sempre ha estat molt oberta de ment, i encara em sorprèn de com es pren moltes coses que em passen a mi o al seu voltant en general. És molt tolerant i molt més oberta que altres membres més joves de la família.
La única pena que tinc ara és que ja és molt gran, i voldria que fos més jove per poder estar amb ella moltíssims més anys. També, ara que he intentat fer-me un tractament i que espero tornar-ho a intentar, sé que no puc comptar amb la seva ajuda si sóc mare, perquè ja està molt velleta. De fet estic escrivint això i em venen ganes de plorar.

Però la vida és així i a cadascú li toca viure coses diferents, i ens hi hem d'adaptar.
Si aconsegueixo ser mare una de les coses que més em doldrà és que el meu fill no podrà gaudir gaire de la seva àvia, però espero que pugui gaudir d'altres familiars. Sóc filla de mare gran i si ho arribo a ser també seré mare gran...Jo tampoc vaig pràcticament conèixer els meus avis... però no els he trobat a faltar perquè no els he tingut.. en canvi he tingut nebots des de que tinc ús de raó i ara gaudeixo dels fills dels meus nebots i estic encantada de ser tia-àvia! vaja, que em manquen unes coses però en gaudeixo d'unes altres!

pd. Fidela, edito, perquè rellegint el teu post, et preguntes com es sentirà o tu com et sentiràs quan la teva filla en tingui 15 i tu 60, i em reietero en que, quan era adolescent, em preocupaven les mateixes coses que a les meves amigues: que em deixessin sortir fins més tard, comprar-me la roba que jo volia (i que el meu pare trobava massa curta), els nois, aprovar els exàmens, etc, etc.. i era igual que ma mare en tingués 60 i la de la meva amiga 40. La "batalla" amb els pares era igual!!

Molta sort boniques

[fidela]

gracies Apolonia per la teva aportacio

pujo post a veure si aixo s'anima, que se que hi han moltes mares en situacio similarn...

[Apolonia]

Hola Fidela, de res!!! també em va bé expressar aquests sentiments i pensaments, que no tenen cabuda a masses converses a la vida real!

jo el què et deia és que copiessis el link d'aquest post en el de OVO o el de Adopció embrions, així les que només llegeixen allà el veuràn i potser participen. Jo el teu el vaig veure de casualitat perquè només miro Adopció embris i ovo, quasi res més.

Una abraçada!!

Apolonia

[boira75]

Jo he estat filla de pares grans (ma mare em va tenir amb 41 i el meu pare amb 42) i jo he estat mare gran (amb 36 i 40). A mi també em preocupa com em veuran les meves filles quan siguin grans, a mi i la meva parella (quan vam tenir la primera en tenia 41 i amb la segna 45). Jo no em veig gran però se que ho som i jo sí que vaig trobar a faltar uns pares més joves perquè els volia gaudir molts anys i la meva mare ja no hi és i el meu pare te 82 anys...Ma germana m'ajuda molt però m'hagués agradat tenir a la meva mare a prop. No se, jo sí que a vegades penso que millor haver estat mare més jove, per poder ser més o menys jove quan pugui ser àvia....ara elles no ho noten `però suposo que algun dia sí que ho notaran i em sap greu

[CORDAXESTONA]

Hola a tothom,
jo tinc 47 anys i un fill de 3...això vol dir que el vaig tenir amb 44. Sempre ha estat un nen molt buscat i desitjat, amb un munt de males experiències a l'esquena l'únic que volia era ésser mare. M'importava ben poc l'edat si en aquell moment la ciència em podia ajudar.
Miro de no pensar en aspectes com "l'edat que tindré jo quan ell tingui..." que segur ens vénen a totes perquè som massa complicades. Segur que ells no pensen tant. En el nostre cas, tots dos tenim edat similar i per sobre de tot, el gran amor i felicitat que sentim de ser pares d'un nen fantàstic.
Ens dóna molta "vidilla", a mi moltes amigues em diuen que m'ha rejovenit...l'embaràs va ser fantàstic un cop passades les 12 setmanes xungues, no vaig tenir cap problema que moltes dones més joves poden tenir. Després del part, em vaig aprimar i tot! Que moltes dones joves es posen fetes una pilota! Mai havia estat en aquest pes tant ideal d'ara (sempre volia perdre 5 Kg que considerava que em sobraven...). No sembla que tingui tants anys.

I és que el nen, t'espavila tinguis l'edat que tinguis. Arribem esgotats de la feina però no sabem com, ens posem a jugar i a ballar amb ell i El Pot Petit i a jugar a amagar....
No t'escalfis el cap, ser mare gran té molt mèrit...per tot el que has de passar per ser-ho i per la superació personal i física que suposa. No pensis en què vindrà, viu el teu fill/filla!!!!
Quan arribi el moment, potser ni serà com et penses....tot dependrà de l'educació que li donis, que et vegi amb respecte, devoció...això penso jo que passarà per sobre de si ens veu més o menys vells. I mentre, a cuidar-se! Menjar sa, fer esport o moure't...per estar ben guapa i jove, per tu i pel teu fill!!!

Viure és el més important, viure feliç....no hi ha edat per això. Tampoc és una edat per dir...sóc gran gran....
Ara em plantejo un segon fill, metges i ginecòlegs em diuen que no hi veuen cap problema, físicament la meva salut és molt bona i si la matriu funciona (aquí qualsevol ginecòleg us dirà que la matriu no envelleix com ho fan els ovaris)...perquè no????

Endavant!

[Tom2022]

thanks