Ciència vs. Estivill: n'hi ha per denunciar-lo

[kabbisa]

Julyet, el que crec és que de vegades es malinterpreta y es titlla de males mares aplicadores de mètodes estivills a qui només acaba de "independitzar" als seus fills, portant-los a la seva habitació per dormir sols.

Que estiguin sols a la seva habitació, no vol dir que estiguin desatesos! Probablement al primer gemec, la mare o el pare ja estigui anant-hi per veure què passa, per abraçar-lo o acaronar-lo...

El problema del gonzalez és que per ell tot és blanc o negre: si no fas collit ets una despreocupada que desatens al teu fill; si no tens al fill en braços amb tu és que no te l'estimes prou;... no se.. hi ha molts matisos de gris entre gonzalez i juvé i estivill.

[xinxineta]

estic amb tu.... jo no he fet mai collit ni mai he adormit als meus fills amb braços, perque de ben petitons ni un ni l'altre ho han necesitat, els posava al llitet i s'adormien sols i tranquils.... tot i aixo soc mala mare per no haver fet collit?? La vida es molt mes que blanc o negre!!

[novella]

Deixar plorar als nadons fins que es cansin és una idea sorgida del conductisme i d’una mena de creuada en contra de l’afecte, pensant que massa amor converteix als nadons en persones queixoses, dependents, etc.
No se sap com però els “experts” es surten amb la seva fent creure a tothom que, de criar fills, en saben més ells que mares, pares, avis...

Per sort, actualment s’està posant en dubte tota aquesta ideologia, i gràcies a la neurociència podem confirmar que deixar plorar de manera sistemàtica als nadons i no atendre la seva demanda els pot causar danys irreversibles i pot afectar la seva capacitat de relacionar-se a llarg termini en molts aspectes. Ara sabem que deixar-los plorar és una bona manera de fer-los menys intel•ligents, menys saludables...

Els conductistes veuen al nadó com un intrús en la vida dels pares i, per desgràcia, molts pares ho senten així. Creuen fermament que els nadons han vingut al món a prendre’ls el pèl, a agafar mals vicis i a impedir-los fer la seva vida (i així, perquè en tenen, de fills??). Un clar exemple, per a mi, és el fet “d’estivillitzar” als nadons. Pares amb bones intencions convençuts que si no “ensenyen” a dormir als seus fills aquests tindran un trastorn del son, o pares “incomodats” amb el mal dormir dels fills. En general, pares mal informats, o pares molt sols a causa de la manca de xarxa familiar que es sol donar avui en dia (famílies molt disperses).

D’altra banda, aquest interès en fer que els fills siguin tant “independents” pot produir l’efecte contrari. Forçar la independència del nen condueix a major dependència. Donar als nadons allò que necessiten els converteix en persones més independents i més segures en el futur. Els nens creixen en ser abraçats, els seus cossos no regulen bé si no estan físicament a prop dels seus cuidadors.

El tema del cortisol, que tanta polèmica ha generat és un fet comprovat, i no té tant a veure amb el plor per si sol (no, els nens amb còlics no s’estressen, perquè són atesos!!) si no en el fet de no atendre el plor. Els nens ploren, tots! I no és el plor el què els estressa, sinó el sentir que les seves figures de seguretat no l’estan atenent. (Hi ha un estudi sobre la toxicitat de l’estrès en els primers mesos de vida en un informa de Harvard: The Foundations of Lifelong Health are Built in Early Childhood. També molt recomanable el “redes” de E.Punset sobre el tema).

Jo treballo a Infància en risc, i us asseguro que aquest argument de que “cada mare faci el què li sembli millor pels fills” no sempre és un bon argument. Anant als extrems, us asseguro que hi ha mares i pares mooooolt negligents i maltractants que creuen que fan el millor pels seus fills. Crec que la nostra responsabilitat com a mares i pares és estar el màxim de ben informats, no per seguir cap teoria en concret, però si per reconèixer quines poden ser les conseqüències dels nostres actes.

[Corda]

Els meus fills han dormit a la seva habitació des de el primer dia que vam arribar a casa, només quan ploraven i els hi tocava el bibe hi anava, i sinó els hi tocava el bibe hi anava però si jo veia que no els hi passava res els deixava fer, els meus dos fills sempre s'han adormit sols i als dos mesos i mig ja dormien dotze hores d'una tirada. Ara tenen cinc i tres anys i són uns nens molt feliços. A mi ningú m'ha de dir si ho he fet bé o malament, tan sols sé que he fet el que he cregut sense llegir cap llibre i estic convençuda que ha sigut el millor per mi i per ells.
Massa informació hi ha avui en dia, i així estem! Respecto totes les opcions i considero que aquests debats que s'allarguen dies i dies no serveixen de res, només per crispar l'ambient d'un fòrum que hauria de servir per intentar ajudar.

[entrerius]

El tema de pèrdua de la memòria...... al meu nebot li van fer l'estivill i té una memòria visual increïble. Fa puzles a una velocitat superior a la dels adults i en els jocs de memòria visual és un crac.
Amb això no vull dir que l’estudi no tingui fonament.... no! sols és el primer que m’ha vingut al cap desprès de llegir l’entrada.

El tema dels nens que dormen sols..... ohhhhh!!!! quina enveja!!! jo també en vull un així!!! que dormi solet al seu llit tota la nit des del principi, però al mateix temps trobo a faltar al meu petit al costat i penso que el dia que dormi tota la nit al seu llit s'haurà acabat una etapa que mai més tornarà.

Comparteixo la idea que els nadons no tenen concepció del temps. L'únic que entenen del temps és el temps present. Ni el passat i ni molt menys el futur existeixen per ells (fins ben bé els 3 anys), com tampoc el que significa 1, 2, 3, 4 minuts..... tot el que arriben a entendre és "és fosc, tinc por, la mama no hi es, la necessito i la crido".
Ells no saben si estan a la selva, envoltats de predadors o a l'habitació del costat dels pares (concepte molt superior a la seva capacitat cognitiva), per tant en aquests moments tenen por, i la por, evidentment, té conseqüències i reaccions a nivells emocional i físic.
De fet la por és un mecanisme de supervivència que ens ha permès estar aquí com a espècie, però en la nostra memòria genètica encara no hi ha el concepte "habitació del costat". Per això quan els nadons estan sols en la fosca nit, tenen por i demanen la mare, la seva garantia de supervivència. La mare, tot i sabent que està a l’habitació del costat, se li trenca el cor si el vol deixar plorar, perquè té l’instin de protecció interioritzat.
Però hi ha una diferència fonamental entre nosaltres i els nadons, nosaltres sabem que estan segurs, perquè ho hem après, però ells no.....encara no ho saben, ni ho podran entendre fins passats uns quants anys.

Comparteixo la idea de l’estrès en les llars d'infant, pel mateix. Depèn de la personalitat del nen (el meu fill, per exemple) li pot crear un autèntic estrès..... d'altres, però, hi estan la mar de bé.
Tot i que el cas és totalment diferent, amb adults que estan a càrrec, per tant no estan sols, l'angoixa de separació és en molts casos tremenda. Ell no sap si papa o mama vindrà a buscar-lo en 2-4-6 o 8 hores.... fins que interioritza la rutina, és clar.
Espero de tot cor que tant l'estrès que va patir el nebot amb l'estivill com l'estrès de la llar que va patir el meu fill, no tinguin conseqüències en al seu desenvolupament, ja que ni una cosa ni l’altra és natural ni instintiva, sinó conseqüència de les nostres necessitats com a societat de consum.

I per acabar, em molesta profundament el paternalisme amb que determinats gurus de la criança ens volen fer creure que les mares som unes pobres ignorants susceptibles de ser alliçonades amb qualsevol teoria treta de la màniga quan ells ni tant sols son capaços d’entendre els nadons que suposadament tant volen ajudar. Estic convençuda que la maternitat conscient i la criança respectuosa serà un gran motor de canvi en la nostra societat

[EMAMI]

A mi personalment no m'agrada el mètode Estivill però tampoc he llegit el Carlos Gonzàlez. Però penso que el que es vol dir no és que deixar plorar als fills sigui de mala mare ni que fer-los dormir a la seva habitació sigui perjudicial.
Com he dit altres vegades les coses no s'han de portar a l'extrem.
El mètode Estivill li anirà bé a alguns nens i a altres no, hi ha altres nens que no en volen saber res del collit... Senzillament crec que tot és provar-ho i adaptar-te al que millor li vagi al bebé.
Si la meva filla s'adormís sola segurament no farien collit.
Crec que la base està en no deixar plorar i patir als nens fins que ja no puguin més, res més.

[nacristai]

A mi encara em fascina que hi hagi qui digui "no passa res per deixar plorar als nens quan volen la nostra companyia". És com dir "si et peguen i no et deixen marca, doncs no passa res".
O els nens que després de plorar (i fins i tot vomitar, això surt al mateix "Duérmete niño", no m'ho invento) encara estimen als seus pares van a dormir tan feliços, em jugaria la hipoteca a que haguessin preferit infinitat de vegades més dormir amb els seus pares. VAig més enllà: preferirien dormir sota un pont amb els seus pares que en una mansió de luxe en una habitació sols.

Sobre el plor, el tema no és que plorar sigui dolent. Plorar no és ni bo ni dolent. El que és dolent és no atendre el plor, i aquí hi ha molts matisos: no es tracta de prohibir plorar ("no ploris que és de nens petits, no ploris que em molesta") sinó d'acompanyar-lo (sigui atenent a necessitats, en el cas del son a acompanyar i ajudar a relaxar), amb empatia (nens més grans quan volen algo que no pot ser, per exemple, quedar-se en un lloc quan hem de marxar: "ja sé que t'agrada molt, però no ens podem quedar més, vols que quan arribem a casa fem "x" o "y"?).

Coincideixo amb la Goga en això del "mètode Carlos González": no hi ha cap mètode! En cap moment parla de regles a seguir ni de l'apocalipsis del dia que el nen no marxarà del llit i serà súper depenent dels pares, tot el contrari. Diu que podem fer allò que l'instint (i no, instint no és l'ego de l'adult) ens dicti, encara que vagi en contra dels manuals d'adoctrinament de nens.

Com a experta en temes de son infantil i traumes (per separat, no relacionat), llegir o sentir a la Rosa Jové. Ella explica molt bé com el cervell del nadó encara no està preparat per "entendre" que ha d'estar sol quan sent la necessitat, i de com quan s'acaba adormint "drogat" pel cortisol, no perquè hagi entès res.

Als teus peus julyet! Més clar impossible. Hi ha molts motius de violència, per a mi adoctrinar deixant-lo plorar fins al vòmit o caure dormit d'esgotament a un nadó ho és. A veure si a les persones ens agrada plorar fins l'esgotament, vinga va, no fotem! Que son personetes! No entenc com es pot justificat deixar plorar els fills xq si. I me n'alegro infinit que els vostres fills dormint sense collitar, però no parlem d'això, sinó del fet de plorar fins a rebentar i dormir.

[EMAMI]

Olé Nacristai! M'encanta la teva explicació!

[Rossinyola]

Podem estar d'acord o en desacord amb 10000 maneres de criar els fills, i cap d'elles ha de ser bona o dolenta, però per mi el gran problema del mètode Estivill és que està demostrat que es nociu pels nadons. El que està demostrat no és opinable, és un fet. Que un metge faci llibres recomanant aquest mètode que no es basa en rès és una aberració. Si un metge del Cap et recomana un tractament que després es demostra que és nociu, no el denunciarieu per negligència mèdica? Doncs jo no entenc com encara no s'ha fet rès amb aquest home. Si no enrretiren els seus llibres, com a mínim hi hauria d'haver una advertència com als paquets de tabac. Que hi ha nens que els hi han aplicat el mètode i estan bé? Totalment possible. També hi ha fumadors que arriben als 95 anys, però molts es moren de cancer de pulmó. És més, deixarieu fumar als vostres fills? Total, per una cigarreta no passa rès... Oi q no? Oi q tots sabem que és nociu per la salut? Doncs el mètode Estivill també ho és, però com que per alguns el plor d'un nen és totalment insignificant, ningù hi fa rès al respecte.

[cuqueta]

Jo treballo a Infància en risc, i us asseguro que aquest argument de que “cada mare faci el què li sembli millor pels fills” no sempre és un bon argument. Anant als extrems, us asseguro que hi ha mares i pares mooooolt negligents i maltractants que creuen que fan el millor pels seus fills. Crec que la nostra responsabilitat com a mares i pares és estar el màxim de ben informats, no per seguir cap teoria en concret, però si per reconèixer quines poden ser les conseqüències dels nostres actes.

[entrerius]

......i no, instint no és l'ego de l'adult.

ahir vaig haver de desconnectar, però no volia deixar de remarcar això......m'encanta Julyet!!!

Novella, també volia fer algun comentari sobre la teva entrada i el conductisme. No sóc pas cap experta, ni en psicologia ni en conec la seva història, però podria ser que les corrents conductistes dirigides als nadons fossin fruit de les necessitats de la nostra "fantàstica" societat? (EEUU desprès de la 2a guerra mundial i al nostre territori a la transició?) on el primer és produir i consumir, i produir i consumir per aixecar l'economia.... i a la necessitat malaltissa de maximitzar-ho tot (sobretot el benefici) en el mínim temps possible (fem pollastres exprés, dietes exprés.... ) i això ens porta a que qualsevol cosa que representi un impediment per la consecució d'objectius s'ha d'eliminar, aplacar o callar.
Els nadons veritablement son un autèntic impediment en tot aquest procés i com a conseqüència fem una criança exprés, feta a mida de les necessitats dels famosos mercats, intentant fer una maduració exprés de les nostres cries. I el pitjor del cas és que han aconseguit fer-nos creure (en molts casos, malauradament) que els nostres fills tenen capacitats que encara no han assolit i pretenem fer-los fer allò que s'espera d'ells: entrar de ple en la gran teranyina tot just acabats de nàixer.

També m'agradaria, ja que treballes amb infància en risc, si ens poguessis explicar casos amb els que t’hagis pogut trobar en primera persona...... Crec que enriquiria molt el debat poder-los comentar.

[nargemsa]

Jo vull pensar que els nens que dormen sols a la seva habitació ho han aconseguit amb l'ajuda i hores de paciència dels pares...que quan deien ai els papes es lleven per consolarlos i no només pq els han deixat plorar fins a l'extenuació...jo personalment faig collit perquè no tinc aquesta paciència i força de voluntat per adormir el meu nen i es quedi tranquil...al meu llit no mhi he d'esforçar...necessito l'energia per poderli dedicar durant el dia!Quan dormir junts em suposi un problema,ja intentaré trobar la solució més fàcil i menys traumàtica per tots...