Diu que és dolenta

[ermessenda]

Hola
Fa temps que seguia aquest fòrum... però fins ara no m'havia registrat, i la raó és perquè estic amoïnada.
Tinc una nena de 2 anys i mig, que és un "solete", és molt carinyosa, molt activa i molt llesta. També és una nena amb caràcter i, bastant sovint, no vol fer cas.
Molts dies agafa "rabietas" pel fet que no vol tornar a casa. Jo li explico que ja és tard i que hem de tornar a casa (a veure el papa, a sopar, a banyar-se). Fa una setmana o així, després d'una d'aquestes rabietes li vaig dir que no m'havia agradat com s'havia comportat, que el que havia fet estava malament i que li havia de fer cas a la mama, que la mama estava una miqueta trista tot i que me l'estimo molt. Em va dir que si i vam deixar estar el tema.
Avui quan estàvem al parc i hem anat a berenar a un forn de pa que hi havia a prop m'ha dit que ella és dolenta perquè no fa cas a la mama.
Jo li he dit que no és així, que ella no és dolenta i li he remarcat tots els seus aspectes positius.
Però aquesta situació m'ha trencat el cor...
Què puc fer ara? Com tracto aquest tema?
Tinc la sensació que li he creat un trauma, o alguna cosa així. La veritat és que m'ha desarmat.
Si algú/alguna em pot dir la seva opinió...
Moltes gràcies

[almon]

Bones,
Jo no sóc cap experta en psicologia ni criança ni res de res, només sóc mare d'un nen de la mateixa edat que la teva filla.
Em sembla exagerat pensar que li pots haver ocasionat un trauma...Com experiència personal et dic, que el meu fill repeteix molt les paraules que va sentint i té molta memòria de les situacions, però tampoc no entèn el significat exacte de les paraules.
Vull dir que crec que si la teva filla va dir que era dolenta, deuria ser perquè ho va sentir dir però no perquè sàpiga realment que vol dir ser dolenta.
El meu per exemple quen fa algo malament es diu ell mateix "marranot..." que també ho deu haver aprés dels pares ...

[ginko biloba]

Totalment d'acord amb l'almon.
Tota la meva experiència es base amb el meu fill de 4 anys, i per tant, tampoc sóc cap experta.
El que si que he aprés, és que tenen més memòria que capacitat de comprensió (en el sentit que comprenem les coses els adults).
El més segur és que hagi sentit aquesta paraula en algun context relacionat, però que no enten exactament que vol dir.
Això és com quan aprenen a dir paraulotes, que les diuen sense saber-ne el significat. El que si que entenen, és que ens fan reaccionar diferent. És da dir, si el meu fill diu: osti! jo reacciono diferent de si diu PRUNA!!! I aquí apren que aquesta paraula és important per a mi (si més no, aprén que es important que no la digui davant meu.....).
No crec pas que hagis traumatitzat la teva filla, perquè tot el carinyo constant que reb, no es pot esborrar amb una sola esbroncada (ni amb moltes!).
El que faria jo, si es torna a repetir, és intentar treure-li importància a la paraula dolenta, perquè ella vegi que quan la diu, no et trasbalsa. Per exemple: Si diu que és dolenta, contestar-li que si, que és la teva dolentota preferida. O és la bruixeta dolenta més maca del món....

[ermessenda]

Suposo que em vaig ratllar molt i vaig començar a donar-li moltes voltes al tema i, al final, ja no pensava amb claredat.
Teniu raó que si li trec importància, un dia o un altre, deixarà de dir-ho.
Hi ha dies en que et planteges si l'educació que estàs donant és la adequada o si ho podries fer millor i sembla que vaig tenir un dia d'aquells.
Gràcies noies, per les vostres respostes