Educar les emocions?

[Laure]

Tens raó, Lau. Jo també crec que tenen tot el dret i els ho hem de fer saber.

Us afegeixo un text extret d'un llibre de la psicoterapeuta infantil Asha Phillips. que vaig copiar al post del plor. Per si voleu que el comentem aquí també.

"La majoria de persones se senten totalment ineptes davant d'un nen que plora o que es queixa, i volen solucionar la situació com més aviat millor. Moltes vegades pensem que la solució és fer alguna cosa.

Quan la resposta a un moment d'incomoditat és sempre l'acció, el bebè aprèn que només les activitats el tranquil.litzaran. ¿Què representa aquesta dinàmica per a la mare i per al fill? ¿Quin és el missatge que es comunica? Podria molt ben ser que la mare estigués dient: -No puc suportar que continuïs plorant, solucionem-ho aviat a veure si calles-
En aquest punt, la incomoditat de la mare pot ser o igual o més gran que la del bebè. Això farà que l'enuig del bebè vagi en augment.
En comptes de tenir una persona que el calma donant-li sentit al plor, el bebè se sent envoltat de la preocupació de la mare.

Si la nostra resposta és l'activitat, podria ser que el que estiguéssim dient al bebè fos: -A veure com aconseguim treure't del cap això que t'està fent nosa.-
Distreure al nen de vegades va molt bé, però si aquesta és sempre l'estratègia que fem servir davant del malestar del nen, el que estem comunicant és alguna cosa més. De manera indirecta el que estem dient és que no acceptem la queixa o que ens és insuportable.
Si tallem la queixa d'un bebè de cop i volta, el nen aprendrà que no acceptem aquesta expressió dels sentiments i es veurà forçat a trobar tot sol altres maneres d'expressar-se. Tots nosaltres tenim dies rondinaires i és molt saludable poder deixar anar una queixa sense tenir la sensació que estem fent una cosa intolerable. Els pares han d'aprendre a estar al costat del bebè rondinaire, a acceptar-ne les queixes i a oferir-li comprensió: -Si, ja ho sé, estàs malhumorat, però a tots ens passa, no hi fa res...-

Quan els pares saben manejar bé les queixes del bebè, el què està fent és ajudar al nen a superar un mal moment i també li està oferint un model per saber fer front a les dificultats. Quan la mare tolera l'enuig del bebè, en realitat li està dient que el seu malestar és un sentiment acceptable i que, malgrat que tots dos se sentin una mica malament, al capdavall no passarà res.

La mare li reforça la idea que estar enfadat no és la fi del món, sinó un sentiment molt normal que es pot superar. Aquesta actitud ajuda al bebè a fer-se una imatge segura d'ell mateix i del món. Aprendre a superar problemes serveix per augmentar la confiança en un mateix i per tenir confiança en els altres."

[littleif]

Ostres Laure, molt interessant aquest text!!

[entrerius]

Laure, aquest text em desconcerta una mica, per que no veig clar de quina edat parla concretament. Comença a parlar del nen i desprès parla del bebè....
Per mi no és el mateix.

Crec que ja ho vaig comentar al teu post, però penso que el bebè (nadó) plora per necessitats bàsiques: gana, set, malestar, malaltia, necessitat de contacte (jo la considero bàsica en un nadó), seguretat...... i en aquesta etapa no veig clar el seu raonament.
Jo a la mínima sortia corrents a veure que li passava... es a dir: actuava, fins i tot quan sols necessitava contacte amb la mama. No m'ho vaig plantejar mai això que diu l'autora..... si ell em demanava, jo hi anava al moment.
El que passa quan són bebès, es que de vegades no els sabem entendre i si no sabem donar amb la solució al problema, costa molt mantenir la calma i dir: “no sé que et passa, però estic al teu costat pel que calgui”...... jo estava contínuament intentant fer alguna cosa a veure si donava amb la causa del malestar, i mentrestant, sí, patia.......

Fins i tot, ara que quasi té dos anys (que la fase de bebè ja ha passat), cada cop que plora necessito saber-ne el motiu i si puc posar-hi solució, es a dir a "actuar", ho faig.
Això no vol dir que tot li hagi de "solucionar" la mama, més aviat es tracta de guiar-lo, donar-li pautes per que ell mateix aprengui a gestionar les noves situacions amb que es va trobant.
De vegades sols són unes paraules, altres un somriure, altres "sols ha estat un ensurt", altres una invitació a la paciència i a la tranquil•litat, ...... hi ha moltes situacions en que "l'acció" de la mare o el pare les recondueix.

Vull pensar que l’autora es refereix a aquelles situacions en les que saps perfectament que per molt que facis o diguis no podràs reconduir. En aquets cas, tal com vaig dir l'altre dia, podria ser perfectament que personalment no estigués preparada per escoltar el seu plor, i per això és una situació que em desborda, em poso nerviosa i tinc sentiment de culpa per no poder "actuar" amb aquell moment amb la única cosa que sé que necessita i el calmarà.
Pot ser sí que hauria d’aprendre a mantenir la calma i acceptar-ho com una expressió del seu cansament, enuig...... en aquestes situacions.

[Julyet]

Jo, a priori, tampoc estic d'acord amb el text. Sovint es confon "actuar" amb "prohibir". Jo no estic d'acord amb tot allò que bloqueja el plor "no ploris que sembles un nen petit" i tots aquests derivats tan desafortunats. Però penso que el plor és com és perquè quan ho fem esperem una resposta de l'entorn, conscient o inconscientment, siguem petits o grans.

Penso que moltes vegades no sabem comprendre el que els hi passa als nens perquè ens queda molt lluny. Per descomptat que hi ha vegades que no podem fer res per evitar el plor. Amb la meva nena de 13 mesos de vegades al cotxe es posa a plorar de cop i volta, suposo que s'agobia o se'n recorda que a ella li agrada desplaçar-se o anar a coll o el que sigui. Necessita plorar?? No ho crec, penso que és la seva manera de dir "m'estic agobiant". Si jo canto, calla. Això seria dolent? Segons aquest text entenc que sí...

[Julyet]

D'altra banda, de vegades em sorprèn la fredor amb que alguns nens (grans, de 6, 7, 8 anys) responen al plor dels altres: ni s'immuten, se'n riuen... I això em fa sospitar que des de petits sí que se'ls ha "bloquejat" l'empatia (conseqüència de ridiculitzar el plor, ignorar-lo, etc).

De vegades a l'escola nens d'entre 5 i 7 anys em venen plorant perquè enyoren la seva mare o algun amic els hi ha dit algo que els hi ha fet mal. Sovint els hi dic "creus que puc fer algo per ajudar-te" i sempre m'acaben dient que no (de vegades diuen "truca a la mama :P"), però es queden més tranquils.

[nius]

Jo també crec que quan es plora, és per alguna cosa: de ben petitons, de nadons, perquè necessiten satisfer alguna necessitat (consol, gana, brutícia, son, etc), i de més grandets, també. Fins i tot quan un petit plora "sense motiu" crec que hi ha algo més: ja sigui que no sap com dir que vol jugar, o que necessita que se li faci més cas, etc.
Els adults -solem- raonar tot el que fem, però els petits no en saben. I per això ploren.
Per exmple, entenc que molts nens plorin quan se'ls deixa a l'escola. Allà hi estan bé, sovint deixen de plorar quan la mare gira cua, o quan la mestra els fa una moixaina. Però és la seva manera de dir "jo no vull estar aquí, mama, vull venir amb tu". Lògic, jo també ho faria: per molt bé que s'està a l'escola, amb la mama, o acasa, s'hi està millor.
Quan el meu fill plora perquè no se surt amb la seva (que ja m'està dient que ell vol tal o tal cosa, i jo per X motius, l'hi nego), ho fa d'una manera diferent. Em mira als ulls, i el smoiqueig m'indica que és una mica de "cuento". Però al tanto, per ell és tan important aquell moment, com per mi ho és quan es fot de cap.

Tampoc estic gens d'acord amb el bloquejar el plor, penso que és intentar fer que una situació no ha passat. Si s'ha fet mal, si està trist, si està enfadat, no és qüestió de "va, va, que no ha passat res". Coi, i tant que ha passat: si s'ha fet mal és que s'ha fet mal, i això ell ho ha viscut. Quan passa això, li intento dir "nino, que la mama sap que t'has fet mal, intentem fer un petó màgic i que no faci mal?" (bé, històries màgiques que totes utilitzem, oi?), o quan s'enfada també li dic que sé que està enfadat, que l'acompanyo en això. I quan no sé perquè plora, mentre l'abraço, li dic que no tinc ni idea de perquè pplira, que m'agradaria que m'ho pogués explicar, però que vull estar al seu costat i fer-li companyia.

En resum penso que als nens se'ls sol tractar com si fossin tontos, com si no sentíssin com els adults, com si no entenguéssin. I se'ls minimitzen els sentiments. Que no, coi, que ells senten igual que nosaltres, tant o més intensament. Per coses que ens poden semblar banals, potser, però per a ells són un món. Com si no fossin persones al 100%, com si això no s'aconseguís fins que som grans. No, són eprsones des de que neixen. I jo així vull tractar-lo (les piloteres que hem tingut amb alguns familiars per aquestes coses!). Que no s'entera? S'entera perfectament de tot!

[Lau]

Avui he posat en pràctica al pediatre l'educació de les emocions ... al meu fill l'han vacunat i imagino que com tots, ha plorat... la infermera que li posava li anava dient... vaaaa, que no és res!! i jo no he pogut més i li dic al meu fill ignorant la infermera... si, si que és... t'estan fent mal i per això plores, és normal, pots plorar, però les vacunes te les hem de posar perquè són bones perquè no et posis malalt.

M'he sentit bé... i la infermera ha callat.

[entrerius]

L’altre dia pensava com era possible que ens compliquem tant la vida amb la criança dels fills en determinades ocasions. De vegades ens resulta tant difícil.... que penso que hem perdut l’essència.
Pensava en una mare goril•la, per exemple. Ella no té necessitat de donar-li explicacions, ni es posa nerviosa i acaba per cridar al seu fill. Si li crida és per que hi ha perill autèntic, no per que la situació la desbordi. A ella possiblement no li agafin agobios per no saber com actuar, i els seus fills segur que no tenen pataletes. Suposo que es tracta d’instint i d’intuïció.
De vegades voldria ser una mare goril•la, voldria deixar de pensar tant i actuar per intuïció, però costa tant........
Curiosament, metre tenia aquest pensament he trobat aquest article que ens compara amb el regne animal:

Nosotros, los depredadores de la cría humana – Laura Gutman-
Las lobas, las perras, las gatas, las vacas, las focas, las elefantas, las leonas, las gorilas, las ovejas, las ballenas, las yeguas, las monas, las jirafas, las zorras y las humanas tenemos algo en común: el instinto de proteger nuestra cría.
Sin embargo somos especialmente sensibles si algo se interpone entre nosotras y nuestros cachorros después del parto: por ejemplo, si alguien toca a uno de ellos impregnándolos de un olor ajeno, perdemos el olfato que los hace absolutamente reconocibles como propios. Si permanecen alejados del cuerpo materno, vamos perdiendo la urgente necesidad de cobijarlos.

Cada especie de mamíferos tiene un tiempo diferente de evolución hacia la autonomía. En reglas generales, podemos hablar de autonomía cuando la criatura está en condiciones de procurarse alimento por sus propios medios y cuando puede sobrevivir prodigándose cuidados a sí mismo sin depender de la madre. En muchos casos va a necesitar de la manada como ámbito de vida, y es la manada que va a funcionar también como protectora contra los depredadores de otras especies o de la propia.

Entre los humanos del mundo “civilizado”, pasa algo raro: Las hembras humanas no desarrollamos nuestro instinto materno de cuidado y protección, porque una vez producido el parto, tenemos prohibido oler a nuestros hijos, que son rápidamente bañados, cepillados y perfumados antes de que nos los devuelvan a nuestros brazos. Perdemos un sutil eslabón del apego con nuestros cachorros. Luego raramente estaremos bien acompañadas para que afloren nuestros instintos más arcaicos, difícilmente lograremos amamantarlos, -cosa que todas las demás mamíferas logran siempre y cuando no hayan parido en cautiverio-, muy pocas veces permaneceremos desnudas para reconocernos, y seguiremos reglas fijas ya sean filosóficas, culturales, religiosas o morales que terminarán por enterrar todo vestigio de humanidad. Si es que a esta altura podemos llamarla como tal.

El niño sobrevivirá. Cumplirá un año, dos, o tres. Seguiremos nuestras reglas en lugar de seguir nuestros instintos. Estimularemos a los niños para que se conviertan velozmente en personas autónomas. Los abandonaremos muchas horas por día. Los castigaremos. Nos enfadaremos. Visitaremos especialistas para quejarnos sobre cómo nos han defraudado estos niños que no son tan buenos como esperábamos.

A esa altura sentimos que estos niños no nos pertenecen. Esperamos que se arreglen solos, que duerman solos, que coman solos, que jueguen solos, que controlen sus esfínteres, que crezcan solos y que no molesten. Hemos dejado de “oler” eso que les sucede. No hemos aprendido el idioma de los bebés, no sabemos interpretar ni traducir lo que les pasa. Cuando estamos ausentes, o incluso cuando estamos cerca -con tal de estar tranquilos- los dejamos completamente expuestos. Entonces puede aparecer el más feroz de los lobos feroces. Ya que en realidad somos nosotros, sus más temibles depredadores.

[entrerius]

Nunca es útil dar consejos al sabio. Y los niños son muy sabios, hasta verdaderos maestros, en el arte de sanar por sí mismos de la tensión de una tormenta emocional, cuando se les presta atención y se les apoya sin juzgarlos.

Si percibes que decir palabras de validación no hace más que aumentar el enfado de tu hijo o hija, acuérdate del silencio. El niño necesita ser escuchado, y ofrecerle el regalo del silencio es a menudo el mejor camino hacia el amor. La validación auténtica, sin interpretar los sentimientos del niño y sin juicios ocultos ni consejos, ayudan al niño a expresar sus sentimientos sin llorar, lo que lleva a su recuperación emocional. Aunque puede que nos sintamos incómodos ante la expresión dramática de sus emociones, para el niño es una forma saludable de dejarlas salir.
¿Qué pasa si, para expresar su ira y ansiedad, el niño es destructivo o le hace daño a alguien?”
Empecemos por pensar qué significa “ser destructivo”. Si la acción es segura para todos, ¡dejemos que el niño lo haga! De hecho, padres y madres pueden alentar formas de agresividad no peligrosa, de manera que el niño sienta que tiene poder. Muchas agonías infantiles se deben a que se sienten impotentes, controlados e indefensos.
Hay muchos ejemplos de agresividad no dañina, así como actividades que pueden redirigirse muy fácilmente hacia otras más seguras. Si a un niño le gusta rasgar libros, esa actividad puede redirigirse hacia una pila de revistas viejas; pintar las paredes puede convertirse en arte sobre papel. Una simple necesidad de romper cosas se puede redirigir para encender una hoguera con una pila de madera al aire libre, o romper algún material inútil que tenemos intención de desechar. Cuando algo es seguro no es destructivo.
Al contrario de lo que preocupa a tantos padres, los niños distinguen bien entre el apoyo a una necesidad emocional y el cheque en blanco a la destrucción. No van a volverse destructivos ni a despreciar las propiedades de valor. Todo lo contrario. Si pueden expresar sus necesidades con libertad y de forma segura, les permitiremos ser pacíficos y respetuosos con las posesiones que nos importan, y tendrán clara la distinción entre lo que se puede romper y lo que no. Nuestros miedos no solo son infundados, sino que además entorpecen nuestra capacidad de dar apoyo a los niños.

Puede que nos resulte difícil dejar nuestras reacciones emocionales a un lado. Nuestra rabia, preocupación y problemas no resueltos de nuestra propia niñez pueden ser obstáculos que nos hagan más difícil el prestar ayuda al niño. Cuando me parece que no puedo evitar esa reacción emocional, me aparto de la escena (no tiene por qué ser físicamente), me tomo un respiro y me doy un “tiempo aparte” a mí misma. Trato de conectar con el centro de mis emociones, y me cuestiono la validez de mis pensamientos, expectativas y creencias. Y siempre encuentro que no son verdad, y que sin esos pensamientos negativos yo consigo ser la madre amorosa que deseo ser.
Cuando se les valida y se les escucha, los niños descargan sus trastornos emocionales por sí mismos de forma creativa. Es importante permitir que el llanto siga su curso, mientras le damos al niño nuestra atención total, y desarrollar la capacidad de atender las rabietas y las expresiones de ira. Jugar haciendo ruido, dejarse llevar por la risa tonta o chillar puede ser beneficioso emocionalmente. Aparte de irnos a otra habitación, o pedirle al niño que juegue en otra habitación, o incluso afuera, todo eso no tiene “cura”. Más bien, esos comportamientos son la propia cura, la forma en que el niño se cura a sí mismo de muchos de los trastornos que sufre en su vida diaria. Los niños tienen una capacidad mágica para dirigir sus propias escenas dramáticas. Podemos confiar y aprender de ellos.

Cuando hacemos frente a un comportamiento de nuestro hijo o hija que nos altera, tenemos dos opciones. Podemos responder desde nuestro miedo, o podemos dudar de nuestros pensamientos y descubrir por qué el niño está actuando así. Una vez hayamos comprendido eso, podremos responder con amabilidad, y no con juicios o de forma controladora.
Aunque a veces los padres pueden necesitar la ayuda de un consejero o consejera, desarrollar la confianza y la capacidad de escuchar y conectar siempre es un buen camino hacia una vida familiar armoniosa y unos hijos saludables emocionalmente y con confianza en sí mismos.
Naomi Aldort.

[littleif]