'càstigs' per nens de dos anys i mig

[Julyet]

A veure, no castigar, pegar, cridar, etc. no vol dir no educar. Es tracta d'educar amb l'exemple.
Curiositat: jo a la meva nena (14 mesos) mai li he ensenyat a dir "hola". Doncs anem pel carrer i va dient "hooola" a tothom que ens creuem.

Per descomptat que hi ha gent que no castiga, no pega, no crida i no educa. Nens maleducats n'hi ha molts. També hi ha nens maleducats que els castiguen, els hi peguen i els hi criden i els renyen.

Portem molt de "vagatge" educatiu de tot el que hem observat i viscut. Hi ha coses que veiem "normals" fins que algú ens les fa reflexionar. Aleshores és quan podem decidir si ens agrada allò o no.

Jo sempre penso això a l'escola, quan treballo. Per a mi el més fàcil si un nen no para de portar-se malament és castigar-lo. Però sóc conscient que no serveix per res més que perquè el nen intenti fer de les seves sense que me n'adoni.
L'altre dia una companya em va dir una cosa que em va agradar: sempre que tu intentes "educar" a un nen quan ha fet algo malament, li treus alguna cosa (per exemple, si ha pintat la paret com dèieu, li vols treure aquella actitud) però aquell buit l'has d'omplr amb un aprenentatge. D'aquesta manera és com s'adquireixen els valors.
Per a mi a l'escola sovint em resulta difícil actuar com jo voldria o crec que hauria de fer per pura logística. Ah, no és una excusa, estic treballant per millorar.

Com a mare no sé si me'n sortiré, qui sap, de moment sóc molt novata. Però estic contenta de l'experiència que he tingut fins ara i dels petits resultats que vaig tenint.

I no es tracta de complaure als nens perquè no plorin i prou, sinó pensar en cada moment per què passa allò i actuar segons el nostre criteri i valors, no manuals. Aquí heu posat exemples molt bons. I també penso que segons l'edat funcionarà millor una cosa o una altra. A mi m'agrada molt llegir-vos perquè em torno més creativa

[marchita]

Yo pienso 100% como IRINNA...Los niños son niños pero no son ni tontos, ni pequeños (a segun que edades) para entender las cosas, si la primera vez lo hacen mal es evidente que no saben lo que hacen, asi que se les explica bien explicado pero cuando lo repiten reiteradamente entonces para mi es sin duda alguna: pitorreo!!!!!!
Cuando a mi hija algo no le gusta: se pincha con algo, que le caiga agua por la carita en el baño, las noticias...bien que no lo repite, sabe que canal de la tele quiere, sabe que no quiere pescado (nada mas verlo salir de la cocina), sabe que las uñas de los perros si se le suben encima le arañan....y no hace falta una segunda vez en nada de todo eso, pq no lo quiere y punto...Yo no pretendo que todo lo haga a la primera ya que esta aprendiendo pero ojo!!!!!!! que pinte las parades, tire los mandos, me pegue, arañe...lo hara una vez, quiza dos, pero una tercera no lo permito pq se que lo entiende, lo sabe y si lo hace es pq quiere

[juliet]

NO ser autoritari no significa no posar límits..... de vegades es confon

exacte!!

Marchita, els nens petits clar que són llestos i entenen les coses...si se'ls hi explica!!i és impossible explicar-los res si ens veuen alterats, enfadats, si els hi diem cridant o els castiguem, en aquell moment es queden bloquejats i poc raonament poden tenir, els fa mes por la reacció de la mare que pensar en el que han fet i ha fet que ella s'enfadés tant.
Una altra cosa és el fet que com a nens que són se'ls ha de repetir les coses sovint, nosaltres pensem amb la nostra mentalitat d'adults, i ells com a nens pensen amb la seva, i clar que pensen i saben i entenen molt, però la repetició forma part de la seva psicologia evolutiva, en tots els aspectes, tan els agrada escoltar el mateix conte 20 vegades que necessitar sentir 20 vegades que no es tiren el coixins.
El fet que tu pensis que ho fan per "pitorreo" és molt personal, tu coneixes els teus fills i si creus que et prenen el pèl o fan les coses per tocar-te la gaita....reflexiona el perquè....Jo per descomptat que penso que els nens no fan les coses merament per "pitorreo, encara que em doni molta "feina" tenir paciència, explicar-los les coses, repertir-los-hi constantment, sé que forma part del que són, nens de 2 i 5 anys, i per tant els "exigeixo" en la seva mesura.
Un exemple, després de jugar saben que han de recollir les joguines, la Júlia ja fa temps que ho fa sense que ningú li digui res, i el Roger ho fa quan li dic i jo em poso a recollir amb ell, sino no ho fa. Doncs no tinc cap problema, no l'he de renyar o castigar per això perquè apart que estic fent el mateix que vaig fer amb la Júlia i se que arriva un dia que ho acabarà fent sol sense que jo li digui, també sé que ell necessita que li vagi repetint que les joguines es desen al seu lloc un cop les hem fet servir i ja no hi volem jugar més perquè així tenim més espai per si després volem treure altres joguines o posar-nos a la catifa a explicar contes. Per tant, per iniciar-lo en aquest hàbit, que ajuda a estar còmode a l'habitació, és necessari que li vagi dient i que jo també m'hi posi amb ell (l'imitació del que fan els grans és una molt bona font d'educació, bé, bona si es fa de manera correcta!!)


Per altra banda Irinna, considero que tirar joguines pel terra, o tirar els coixins, o buidar l'armari de tupers de la cuina no és res greu...com per enfadar-se tant, ni tan sols pintar les parets en un moment que la mare no està allà, després se li explica, s'agafa una goma de borrar i ja està!!que ho torna a fer doncs se li torna a dir i es torna a fer el mateix...i t'asseguro que ho acabarà deixant de fer, i el més important, perquè haurà entès que hi ha altres estris per pintar i haurà entès que les parets queden lletges o brutes amb els gargots, en canvi si se'l castiga, crida o renya tampoc vol dir que ho deixi de fer, i el pitjor, si ho deixa de fer serà per la por a la resposta de la mare...cosa gens educativa.

[petazetas]

ara també penso que s'està magnificant la paraula castigar... ho comenteu com si quan s'imposa un càstig el pare o la mare ho fa super enfadat o anat d'olla, i vaja no és el cas en la majoria de les ocasions.

Vull dir que jo quan li he dit a la nena, a l'habitació castigada per que no s'està portant bé, ni li dic a crits ni li pego, ni estic superenfadada, li dic el més normal possible i li explico per que ho faig. A més, el primer que dic es que quan ella es tranquilitzi i no plori vingui que en parlarem.

A mi em sembla que està bé posar límits, però evidentment si la nena està que cau de cansada ni discuteixo per res, sé que amb el xumet i posant-la a dormir se li passarà tot.

Però quan ens posa a prova si que actuem, i no crec que fem malament.

[entrerius]

Irinna, que ens hem creuat. El meu fill també ho fa això i penso que això forma part del seu aprenentatge. I de vegades ho tornen a fer per “confirmar” que efectivament és així, per veure si ets coherent, si continues marcant els mateixos límits.

Marchita, jo no penso que sigui pitorreo el tornar a fer una i una altra vegada el mateix. Ho considero part del seu aprenentatge. Nosaltres sí que perdem els nervis quan ells ho fan 10 cops seguits i dia sí dia també...... però ells necessiten fer-ho i tal com diu la Juliet, escoltar-nos a nosaltres repetir-les-hi mil cops com es fa.......ells no saben res i nosaltres els ho hem d’ensenyar tot. Quan són més grans ja canvia, però jo parlo del meu fill que té 22 mesos, i fins al moment no penso que sigui pitorreo.

Per posar un exemple:
L'altre dia vam anar passejant fins al pont del riu. Quan vam ser allí va voler tirar una pedra al riu, i una altra, i una altra........ però el problema era que les baranes no eren gens segures. Podia caure amb molta facilitat, i jo no ho veia gens clar. Li vaig deixar tirar unes quantes pedres al riu agafant-lo fort per la cintura, però ell volia estar lliure i no podia ser. Vaig haver d’agafar-lo amb un grapat per treure’l del pont i es va emprenyar molt (normal).
Mentre el treia del pont em va agafar el llavi amb els dits i em fa fer sang!!!
En el fons la culpa va ser meva per portar-lo a un lloc perillós. Ell va fer el que era previsible.
Jo em vaig empassar la ràbia, per que em va fer mal i li vaig ensenyar la sang dient-li que havia fet molt mal a la mama i que estava enfadada......
Ell no em va voler donar cap petó en aquell moment per que també estava molt enfadat, però quan se li va haver passat, tota l’estona em senyalava el llavi i em deia: “pega no... mal aquí.....besito” i em feia un petó.
Encara avui recorda el mal que em va fer i cada cop que hi pensa em dona un petó. I va dient: “pega no, mal... aquí"
Això no vol dir que qualsevol altre dia em pugui tornar a picar..... sempre m’agrada mirar les circumstàncies en les que s’ha produït “l’agressió” i actuar en conseqüència.

[sandrajuli]

Sí, és que s'ha de pensar com es vol educar els fills... si vols que no faci una cosa per por a que la mama em renyi o castigui o perquè no està bé fer-ho, és perillós o simplement molesto a l'altra gent. Jo evidentment vull aquesta segona opció i per tant no em serveix de res castigar-lo, cridar o renyar-lo... Trobo més lògic (i de moment em funciona molt bé) explicar-li les coses i que aprengui des de l'exemple. I tal com heu dit, a base d'anar repetint... tot i que no us penseu que s'hagi de repetir tant i tant, que tal com dieu (i jo m'ho agafo en el sentit positiu) no són gens tontos!

Vull dir que jo quan li he dit a la nena, a l'habitació castigada per que no s'està portant bé, ni li dic a crits ni li pego, ni estic superenfadada, li dic el més normal possible i li explico per que ho faig. A més, el primer que dic es que quan ella es tranquilitzi i no plori vingui que en parlarem.

Jo ja ho entenc així tal com dius, però tampoc trobo útil això del càstig a lo supernanny... encara que penseu que és un càstig light ja que ni li crides ni li fots una cleca, el pitjor que li pots fer a un nen és ignorar-lo, o allunyar-lo. Per una persona adulta pot semblar poca cosa, però per a ells no.
En fi, és la meva opinió, i ja us dic que no tinc el nen més quiet del món, però és que sense càstigs ens en sortim molt bé!

[ada_bcn]

m'està agradant molt aquest debat

Jo he provat una mica els castics, lo de dir NO a seques, dialogar... i amb diferència dialogar i “negociar” és el millor que m’ha funcionat, amb diferència... ara el meu fill que acaba de fer 3 anys quan li demanes que faci una cosa que no vol fer negocia (conta fins a 3 i aniré a fer això que em dius, faig un salt i vinc a fer això, etc...). A mi em serveix, potser per a altres pares és més important que faci la cosa quan se li diu i es posarien nerviosos... a mi em serveix.

[ada_bcn]

el meu fill, com el de la Lau, és adoptat i crec que hi ha molta diferència amb un fill que s’ha criat des del seu naixement (inclús de d’abans) amb els seus pares. Un cop arriba a casa els estímuls que rep, els límits que se li marquen, les persones que té de referència, etc... són molt diferents als que tenia abans, i això fa que vagi una mica perdut i a més que segurament no faci cas pq les persones que li estan marcant els límits li importin un pito... Jo veig una diferència bastant gran amb les formes com fa les coses el meu fill i com les fa la meva neboda per exemple, o com reaccionen els dos als mateixos estímuls. És per això que penso que no hi ha una cosa que funcioni per tot els nens.

[entrerius]

Petazetas, jo penso que cada nen és diferent i les mares i els pares en principi hauríem de saber en cada moment el que necessita.
Jo també l’he portat a l’habitació de les joguines a que es calmés, no per alguna cosa en concret si no pel seu estat d’ànim.
Hi ha moments en que es posa tant nerviós que no pot sortir del cercle (quan està cansat) i si en aquell moment estic fent alguna cosa i no puc estar per ell, opto per agafar-lo tranquil.lament i portar-lo a l’habitació de les joguines i li dic que quan estigui calmat que vingui a dir-me el que vol.
És pot considerar un càstig.... no ho sé... però en aquell moment és el que sé que funciona.
De vegades torna encara empipat i li pregunto si ja se l’ha passat i ell em diu que no i se’n torna. I al moment torna tranquil. Ens abracem i em demana el que vol.

[juliet]

Petazetas, la paraula castigar ni magnifica ni minifica, senzilllament vol dir això, castigar. Igual que renyar vol dir renyar o donar un "cachete" vol dir donar un "cachete".
Aquí estem parlant de l'educació dels fills quan fan coses que creiem que no les han de fer, i cadascuna dóna la seva visió al respecte.
Ei! que no t'ho dic amb cap mena de mal rotllo pel comentari de magnificar, eh? t'ho dic perquè parlem les coses pel seu nom, i per mi, en el cas del càstig, "l'enfado" alterat (els "enfados" solen ser així)o encara pitjor el "cachete", no tenen res d'educatiu i a més a més crec que no serveixen per res, apart de fer agafar por als nens i no fer-los entendre el perquè de les coses, cosa ben important i bàsica alhora de fer la nostra "feina" educativa de pares.

En l'exemple que expliques, castigar la teva filla a l'habitació, i després un cop calmada parlar-ne'n, potser seria millor fer-la que és calmés o deixar-la que es calmés i després parlar-ne amb tranquil.litat, sense haver-la de castigar a l'habitació?
És una altra opció i per mi més efectiva i educativa, si vull aconseguir alguna cosa en positiu del fet que hi hagi hagut un comportament que no m'hagi agradat.

Els càstigs venen d'èpoques llunyanes...èpoques on als pares se'ls parlava de vostè i on el fill tenia tanta por a les represalies dels pares que ja se'n guardava prou de fer res que els fes enfadar. Una "educació" en una època on tot era "això es fa perquè ho dic jo", sense cap més explicació....etc...
Algú em podria explicar quin benefici veu en els càstigs o d'altres mètodes educatius autoritaris??perquè aquí sempre parlem del què és millor pels fills,no? doncs que algú m'expliqu el perquè això és bo pels fills igual que les que hem explicat que no hem dit els perquès.

[Irinna]

Vejam.. els càstigs no serveixen per a res si es fan a la lleugera i depen de l'edat el nen.. perpo quan el petit ja té capacitat d'entendre.. castigar pot ser la forma en que el nn entengui què fer les coses ben fetes té el seu benefici.

Per exemple, jo encara no ho faig amb la meva filla perquè no ho entendria.. però amb una nena una mica més gran.. 3 anys en amunt.. si es porta malament li diria.. avui no podrem anar a la placeta perquè no ens hem portat bé... però si demà et portes bé si que hi anirem! per tant, el càstig no només s'ha de veure de manera negativa si no també com a recompensa a la bona conducta... una mica el que fala supernnany.

El problema és quan els càstics son desmesurats... aleshores perden el seu sentit!

AL igual que el renyar.. renyar és manifestar el descontent amb una consucta. Renyar ho podem fer de manera autoritaria: li fotem una surra li diem que això no es fa i li deixem de parlar.. o bé de manera educativa: carinyo això no s'ha de fer, perquè embrutes la paret i aleshores l'hem de netejar després!.. si ho torna a fer tot seguit...aleshors vindria el petit càstig educatiu: claudia.. ara et treuré els llàpiç de colors perquè has tornat a dibuixar a la paret! te'ls tornaré en una estona!

La nena apren que si ho torna a fer es quedarà sense els llapiç una estona, veu que la mare s'enfada i que els seus actes tènen conseqüències.. realitat que tart o d'hora haurà d'apendre... i això també és educar.

Castigar amb seny i renyar amb diàleg és també educar. I no educar malament.

-- Juliet.. podràs estar o no d'acord, però això és el que opino..

[juliet]

Irinna, cites la Supernnany, de la que jo en sóc anti-fan. He vist capítols, quan els feien per TV3 i a l'inici dels meus passos com a mare, i no és només que flipés dels seus mètodes, és que flipava amb les famílies i els comportaments (a conseqüència de les famílies) que tenien els nens.
Recordo que tan el Julieto com jo deiem que o bé era tot un muntatge, o que si realment existien criatures així s'hauria d'analitzar en profunditat als pares.
Nosaltres no els vem analitzar amb profunditat, amb uns quants capítols en vem tenir prou per treure les conclusions següents:
- pares que passaven gens temps a casa i quan hi estaven tot eren esbroncades
- mares submises a l'autoritat dels marits
Els fills mostrant el mateix comportament del seu pare autoritàri, cap a la seva mare submisa....
Parlo d'uns quants capítols que vaig veure, i suposo que la resta, més clar o més discret seguia sent així..
Per tant la supernnany, els seus mètodes i les famílies amb qui els havia de posar en pràctica no són pas la "utopia" de l'educació ni de la família

[tombarella]

Juliet, estic força d'acord en tot el que comentes.

Normalment procuro parlar-ho tot amb la meva filla, raonar les coses, pactar i negociar quan "volem" coses diferents, explicar-li quan ha fet una cosa malament, sense aixecar el to de veu. Però hi ha dies en què m'enfado de debò per alguna cosa que ha fet la meva filla i el que necessito és calmar-me primer jo, per tal de no excedir-me (amb algun crit) amb ella. Què fas en aquest cas? Quan veus que estàs a punt de perdre els papers, quina via d'escapatòria proposes per no recórrer als crits o al càstig? És un tema que m'amoïna, perquè hi ha vegades que sóc jo la que necessita els 5 minuts per calmar-se i, si m'aïllo d'ella, els seus brams poden arribar a l'estratosfera...

[Irinna]

Juliet.. he comentat la supernnany només per a comentar el mètode bones actitud=recompensa.
Penso que el progaram té els seus fallos i una de les coses precisament que em desagraden del progaram és que no es veu mai renyar als crios.. si fos per ella no se'ls ha de dir res.. només ignorar l'actitud que volem erradicar.. i per exemple no hi estic dacord.
Una altra cosa.. és intentar comprendre com hi ha pares que permeten que els seus fills es comportin fins a certs punts.. i daixò el problema no es de l supernany si no dels pares que no han fet la funció que els tocaba.

I no sempre es tracte de mares sumises i de pares autoritaris! sovint son gent que no pot estar massa temps amb els nens, que no saben escoltar.. que si passen temps no és jugant amb els seus fills.. i també pares que estan pels petits, que s'hi dediquen però que no han sabut parar les actituds negatives dels nens i que aquests han anat prenent força... fins que al final és el crio el que sembla que tingui l'última paraula.

[marchita]

Madre mia, lo siento pero leo cada cosa que me deja con ojos como platos!!!! no puedo editar pq han sido varias...y tambien estoy de acuerdo con otras tantas.
No estoy de acuerdo en que castigar siempre es lo mismo...no!!!!!! depende de las formas de castigar, el tono, lo que le explicas al niño, la edad....castigar toma una dirección u otra.
Lo siento pero yo leer que hay que dejarles expresarse, si quieren pintar la pared, arañar las paredes o pegar a sus padres que lo hagan, me parece lo más anticívico del mundo.
Yo precisamente no soy de las de chillarles, castigarles sino desgraciadamente (digo desgraciadamente pq creo q si fuera un pèlin mas "dura" me iria mejor) soy de las que si me lloran me desmorono. Si mis hijos tiran los juguetes evidente que les ayudo a recogerlos y les explico lo que hay que hacer, no les castigo por ello, si lo hacen una dos o cien veces estoy a su lado para enseñarles y les doy yo el primer ejemplo...pero de eso a pintar las paredes, o pegarme hay un avismo. Soy una madre besucona, achuchona y que estoy siempre para lo que quieran, no me tienen ningun miedo, se rien conmigo y cada minuto les digo lo muchisimo que les quiero, pero creo que soy débil con ellos, sobretodo con el mayor que es mi debilidad (les quiero igual pero el mayor es mi debilidad). Cada niño es un mundo y no todos responden igual a la educación, unos necesitan mas mano dura (más imposicion no pegar eh) que otros y lo de "el dialogo, la calma" esta muy bien como teoría pero en la práctica según el caracter que tengan lo de dialogar..... me troncho yo!!!!!
Yo no digo que todos los que se castigan sean el dia de mañana educadisimos, pero lo que también os aseguro es que todas las que decis "no chillar, no castigar, hablar mucho, si me pega es pequeño" dentro de 20 años alguna se acordará de este escrito ¿pq? pq dudo que todos tengan el mismo caracter, forma de ser...para mi hay que observar a tus hijos y ademas de hablarles, saber como son, entenderles y conocerles bien y de ahi tomar la pauta para saber como educarle.
JULIET mis hijos son tan imperfectos como yo y de ahi que sí...hay veces que hacen las cosas a sabiendas que no se pueden hacer y pq? pq yo les digo "no lo hagas" pero tal cual tú lo lees, si el tercer dia que le digo "no lo hagas" le dejo caer "estas castigado sin...tele, nintendo, en el cuerto media hora...." no lo repiten una cuarta...y eso no es para nada hacerles daño, no quererles ni nada parecido
PETAZETAS....ME HA ENCANTADO TODO LO QUE HAS PUESTO

[entrerius]

Lo siento pero yo leer que hay que dejarles expresarse, si quieren pintar la pared, arañar las paredes o pegar a sus padres que lo hagan, me parece lo más anticívico del mundo.

Marchita, on has llegit això en aquest post.... per que a mi em sembla que ningú ho ha dit.
Pot ser es que interpretem diferent les coses.....però que jo recordi ningú ha estat a favor de no posar límits.....

Naturalment que si tu veus la intenció el frenes i no deixes continuar l'acció...... però quan hi ha un fet consumat, és a dir el nen ja ha pintat les parets, ja ha pegat als pares... ja està fet i aleshores es aquí on hi ha maneres diferents de fer, d'ensenyar, de renyar, o de castigar.... però ningú ha parlat de deixar fer i desfer al nen a la seva bola sense cap mena de correcció.

[Lau]

Ostres, quin debat que ha generat el tema...

Jo penso, que si s'ha d'arribar al punt de pintar la casa perquè hi ha totes les parets pintades, és perquè els límits no han estat ben posats, no?

Estic bastant d'acord amb el què diu la marchita.

L'altre dia el meu fill no volia maxar del parc, li vaig dir uns quants cops i al final com que no em feia cas, el vaig agafar a coll per marxar si o si... doncs em va estirar els cabells i me'n va arrencar... jo el vaig castigar, el castig va ser que no podria veure el vídeo de dibuixos que li agrada tan quan arribéssim a casa... tot i així en vam parlar, quan li va passar el cabreig (ja que va plorar força estona) em va demanar perdó, em va fer un petó i em va dir que a la mama no se li estiren als cabells (jo li vaig afegir que ni a la mama ni a ningú)... al arribar a casa em va demanar el vídeo de dibuixos que li agrada tan... em vaig ajupir al seu costat i li vaig explicar que estava castigat peruqè havia estirat els cabells a la mama... va acceptar el càstig i ens vam posar a jugar, junts, amb un puzzle.

Se'n podria dir càstig o també se'n podria dir negociació... com que t'has portat malament no pots veure el vídeo, els dies que et portes bé si que el pots veure... i penso que perquè entengui que quan es porta bé pot veure el vídeo, primer ha d'haver entès que quan es porta malament no el pot veure.

Considero que MAI s'ha de fer servir com a moneda de canvi pel càstig alguna cosa que els faci por, per exemple el meu em necessita per adormir-se... doncs mai li faré com a càstig el haver de dormir sol... però com més llegeixo el post més clar tinc que en el meu cas funcionarà el negociar i els càstigs simples i que no estic disposada a haver de pintar la casa perquè no he posat el límit prou clar a que les parets no es pinten.

El meu fill venia d'una disciplina estricta, d'orfenat... no renyar o castigar comporta que ell vagi perdut... ens va passar una cosa curiosa quan feia 3 dies qeu estava amb nosaltres que ens va fer veure això... evidentment no aplicaré la disciplina d'un orfenat, només faltaria, però si que a dia d'avui o n'aplico una mica o anirem malament.

Si algu vol llegir l'anecdota de la que parlo és al al meu blog: http://unviatgediferent.blogspot.com/20 ... lexio.html

[Irinna]

Noies.. estic molt dacord amb el que diu la marchita i la Lau....

penso que s'han de posar límits i com diu la Lau.. si resulta que et toca pintar mitja casa perquè el teu fill t'ha dibuixat la meitat de les parets.. és que els límits no han estat ben marcats.

[juliet]

Qui vulgui entendre el sentit del que es diu perfecte, qui el vulgui exagerar no doncs tan m'és que els ulls es posin com a plats arrivin a safates o surtin de l'òrbita!!

No tinc temps ara d'allargar-me, però només un petit incís:
Lau, em sorprèn el que dius...

Per altra banda, encara ningú m'ha respost a la pregunta, potser perquè no hi ha resposta, igual que no hi ha resposta....

I per últim, crec que és un gran error, apart que em recorda a com es domestiquen els animals, el tema del càstig i la recompensa....les coses no s'han de fer bé només perquè al darrere hi hagi una recompensa!quina educació és aquesta??

[Irinna]

Qui vulgui entendre el sentit del que es diu perfecte, qui el vulgui exagerar no doncs tan m'és que els ulls es posin com a plats arrivin a safates o surtin de l'òrbita!!

No tinc temps ara d'allargar-me, però només un petit incís:
Lau, em sorprèn el que dius...

Per altra banda, encara ningú m'ha respost a la pregunta, potser perquè no hi ha resposta, igual que no hi ha resposta....

I per últim, crec que és un gran error, apart que em recorda a com es domestiquen els animals, el tema del càstig i la recompensa....les coses no s'han de fer bé només perquè al darrere hi hagi una recompensa!quina educació és aquesta??

juliet.. primer de tot no ens enfadem! és només un debat! i cadascú ha de poder educar els seus fills com vol!..

Segon... he respon la teva pregunta amb anterioritat. Castigar és una manera de fer veure el nen que els actes tènen conseqüències. Les persones actuem molt segons les conseqüències que optenim d'allò que fem... si tenim un reforç positiu ho seguim fent.. si no passa res... a vegades o farem i a vegades no... si el resultat es negatiu.. no ho farem més.
El nen que posa el dit al foc i es crema en té prou una sola vegada per veure que fa pupa.. i no cal posar el dit de nou per a veure què passa.
Castigar... no s'ha d'entendre com a una resposta desmesurada a un acte, si no que potser, primer de tot, un càstic argumentat , i segon, no té perquè ser descomunal!

i tercer... no entenc perquè et causa tant horror el pensar que es necessari ensenyar als nostres fills que les coses positives tenen la seva recompensa i les negatives no...
Penso que ho veus des d'un prisme massa negatiu.
i de fet estic força segura que el sistema càstig/ recompensa l'utilitzes sense adonar-te (tu i tots!).. poso un exemple que sense saber si és així com ho fas el trobo força explicatiu del que vull dir: si el teu fill no s'acaba el dinar i et demana un gelat, li donaràs igual? o li diràs probablement que primer s'ha d'acabar el dinar i després si vol, podrà menjar-se, per ex. el gelatjj. (això seria una recompensa i càstig a la vegada... si t'ho menges tindràs el gelat.. però si no t'acaves el dinar no el tens.)

Es que son mil moments en els que els demostrem que les coses s'han de fer de determinada manera! Soparàs quan seguis correctament a la cadira, surtirem quan et posis l'abric,... etc.. i sense adonar-nos.. els estem dient.. s'han de complir unes normes i si no es fan l'acció que ve després no es donarà!
l'ùnica diferència és quan aquest càstic/recompensa es dona quan un/una està enfadat i el peque n'ha fet alguna...

i quina diferència hi ha? cap. és educar igual!