Signeu per canviar el plantejament de "Supernanny"

[charito]

Quant als exemples que has vist al tu voltant, pots assegurar que el que tu fas si que conduirà a res de bo? Jo, per part meva, cada vegada tinc més clar que no tinc res clar... Faig el que bonament puc i a esperar que tot surti bé!

Ostres una veritat com un temple! Completament d'acord!!!!!!!

Em refereixo a que també crec que és bo aprendre que es poden fer excepcions a la norma, si això no comporta cap perill, és clar.

Em sembla que aixo es força normal, ves, em va passar l'altre dia que tenia son i plorava pq no volia anar a la banyera, doncs res pijama i a dormir. Pero si no volgues banyar-se per continuar jugant, doncs sera que no pot ser. Tot s'ha de valorar i entra en el dia a dia i coneixer el teu fill.

Pero que te que veure aixo amb el que diu la supernanny de seguir una rutina, dinar tots junts, accions-consequencies, no implicar-te en la rabieta del teu fill per acabar tots dos histerics, etc.?

[tombarella]

Dona, a tu la frase que has escrit no t'ofendrà perquè no tens una filla discapacitada, però casualment jo sí que la tinc, per la qual cosa a mi si que m'ofèn, digue'm capriciosa S'ha d'anar amb compte amb el que es diu, i quan es posa la pota, en comptes de dir-li a l'altra persona que s'ofèn massa fàcilment, potser és més encertat demanar perdó
Quant als exemples que has vist al tu voltant, pots assegurar que el que tu fas si que conduirà a res de bo? Jo, per part meva, cada vegada tinc més clar que no tinc res clar... Faig el que bonament puc i a esperar que tot surti bé!

Elidé, conec la teva història i sé que has patit molt. I ho sento moltíssim, de debò. Però comprendràs que hi ha molts tipus de discapacitats i n'hi ha que sí que afecten al raonament, malauradament. I ja està, no cal donar-hi més voltes. Només em referia a això. Tinc contacte amb persones amb dificultats i t'asseguro que tinc molta sensibilitat pel tema, però precisament per això ho he anat remarcant. En cap moment considero que el que jo he dit que hagi estat una ficada de pota, ja que en no he generalitzat ni he dit res en to pejoratiu, ans al contrari. Prego de debò que rellegiu el context i no us quedeu amb una paraula. Però deixem-ho, si us plau, que la cosa no ha d'anar per aquí. (i sóc persona de disculpar-se ràpidament; si no ho he fet és perquè de cor no he dit res que sigui ofensiu, de debò. Però et demano disculpes si he donat peu a males interpretacions. )

Pel que fa al que he vist (i viscut) al meu voltant, com ja he dit en l'anterior missatge (que sovint llegim massa en diagonal... ), no tenim la bola del futur i no podem saber el que passarà. Però sí que he vist quines formes d'actuar familiars han portat per un camí i quines per un altre. I em decanto per les que he vist que donen millors resultats, de forma general, és clar, que les situacions mai dels mais seran idèntiques. Però una tendència sí que hi és i es veu.

PD. Edito per afegir un exemple que m'és molt proper, per a explicar el perquè no voldria mai ofendre a ningú amb la paraula "discapacitat": el meu pare (una de les persones que més m'estimo d'aquest món) és gairebé sord del tot. S'hi va quedar de petit. La seva discapacitat li ha complicat molt la vida, però també ha estat motiu de superació personal. Ha passat per moments de tot tipus. Des de burles de companys de l'escola a treure's una carrera universitària. Li han passat moltes coses que han minvat la seva autoestima, malgrat ser una persona intel·ligentíssima i molt vàlida. Evidentment, aquesta discapacitat no impedeix raonar, al contrari! I m'ofendria molt si algú el menysprés o l'humiliés, però si algú diu que això li crea impediments en la seva vida diària... doncs no em puc ofendre, ja que és una realitat, malauradament. I una realitat que ha tingut conseqüències positives i negatives. I no cal amagar les paraules, ni el llenguatge.

[tombarella]

Pero que te que veure aixo amb el que diu la supernanny de seguir una rutina, dinar tots junts, accions-consequencies, no implicar-te en la rabieta del teu fill per acabar tots dos histerics, etc.?

És que això es pot aplicar de moltes maneres. I ignorar la criatura, els seus sentiments, no mirar de comprendre per què actua d'una determinada manera, etc., doncs no em sembla encertat.

[Elidé]

Accepto les disculpes i, pel que fa al segon punt, remarco que no llegeixo en diagonal: jo puc dir tot el contrari sobre els exemples del meu voltant... Sóc de poble i he rebut una educació que segurament es podria considerar autoritària, la mateixa que han rebut tots els meus amics, i t'asseguro que som tots persones ben normals, que es guanyen la vida amb la seva professió (sigui quina sigui), estimen els seus pares i han creat famílies normals. És que simplement jo no acabo d'estar d'acord amb aquesta associació que un model d'educació X = Z, i Y = Q. Hi ha tantes variables que intervenen que no crec que es pugui parlar de veritats absolutes ni de tendències, perquè si així fos la generació dels nostres pares/avis s'hauria descarriat quasi al 100%, i en canvi no va passar res d'això.

[charito]

I ignorar la criatura, els seus sentiments, no mirar de comprendre per què actua d'una determinada manera, etc., doncs no em sembla encertat.

Es obvi que en general entenem perque els fills es comporten d'una determinada manera, no vull sopar verdura vull galetes, esta clar que son mes bones, no vull recollir les joguines, vull seguir jugant, tambe esta clarissim per què, pero per molt que l'entengui i em faci pena, per aixo som els pares perqué sabem que les verdures son bones per ell, que ha de recollir les joguines per aprendre el que es l'ordre, etc. El mes facil a vegades seria pensar, pobret clar no vol aixo, doncs fem-lo feliç, perqué ha de plorar. Pero aquí entra l'autoritat de decidir el que es millor per ell, li agradi o no. Que ens equivoquem, ningu es perfecte! Pero com diu l'Elidé gairebe tots ens hem criat amb uns pares que creien en l'autoritat i no veig com ens ha pogut influenciar negativament, al contrari.

[damma85]

Pero que te que veure aixo amb el que diu la supernanny de seguir una rutina, dinar tots junts, accions-consequencies, no implicar-te en la rabieta del teu fill per acabar tots dos histerics, etc.?

És que això es pot aplicar de moltes maneres. I ignorar la criatura, els seus sentiments, no mirar de comprendre per què actua d'una determinada manera, etc., doncs no em sembla encertat.

Per això esta el criteri de cada família, no?

[petitaemma]

Buf, pues a mi mis padres me han enseñado como no ser como madre, cosa que no les agradezco, porque eso quiere decir que no lo hicieron (ni loe stán haciendo bien... ) pero eso es otra historia...
Para mi un cachete está siempre fuera de lugar!
Jo crec que lo principal és tenir molt paciència i no crec que barrejar punts de la Super Nanny i punts de les contràries a la Super Nanny no sigui genial
Jo els hi he explicat tot des que eren molt petites, i ja sabeu que ho van ser molt també, no tant com l'Ada però , els hi vaig explicant conforme s'apropa el moment de fer algo (banyet, canvi bolquers, etc) i tb els hi dic a la seva altura i mirant´les als ulls i els hi dic que en mirin que els hi estic parlant; però tb aplico la conseqüència si no es fa el que s'ha de fer... Avui l'Ariadna li ha estirat les ulleres a l'Abril per enéssima vegada i li explico que la tata i la mama necesiten les ulleres per veure bé i que no ens les ha de treure (cosa difícil fer-li veure a un nen que no estiri les ulleres... ) i inmediatament la veus amb el ditet en ganxo per tornar a fer-ho, doncs la trec de la zona de jocs i li dic que així no podem continuar jugant i continuo jugant amb l'Abril, ha ploriquejat un rato i de seguida ha vingut a jugar tranquileta i sé que algun dia d'aquests (Déu ho vulgui!!! ) ho entendrà i no caldrà renyar-la ni aplicar-li conseqüències...
Però també és cert que en alguns comportaments el ignorar la demanda d'atenció també ha sigut positiu, a l'igual que si la vull ficar al cotxet i es fica recta com una tabla, misió imposible, la deixo un parell de minutets i no cal esbarallar-nos i al cap d'un ratet no té cap problema en que la fiqui... així que "cada loco con su tema" i que guanyi el millor! ah, no, que no era un concurs...
Jo crec que, com amb tots els mètodes cadascuna es fa el seu propi manual, que no té perquè anar bé a la veïna, encara que a tu et vagi genial...
I lo que està clar com l'aigua, és que fem el que fem fins d'aquí uns anys no en sabrem el resultat... i això fa molta por!!! i també està clar que fer les coses en d'una manera o altra no implica que estimem menys els nostres fills!
I tot i que a mi la SUper Nanny m'ha donat bones idees, m'agradaria veure aquelles famílies després d'uns mesos...

[Elidé]

Abans de ser mare tenia les idees molt clares sobre l'educació, amb el temps m'he adonat que els crits i les bufetades solen ser conseqüència d'una falta de recursos dels pares (que en aquell moment perden els nervis) més que no pas del comportament del fill. Jo he tingut reaccions molt diferents a una mateixa acció de l'Ada depenent del meu estat d'ànim aquell dia... No obstant, penso que tant necessaris són el diàleg i l'afecte com l'autoritat, perquè el nen necessita límits i és funció dels pares marcar-los. A mi el meu pare em va donar moltes surres i també m'explicava contes cada diumenge al matí, i quan vaig tenir desenganys amorosos em va consolar i em va aconsellar. Tenia virtuts i defectes com a persona que era, però ens estimava i això sempre ho vam saber. L'amiga de qui us parlava abans (la que sempre dialoga i pacta) viu a Suècia i l'any passat va tenir un sarau amb els serveis socials i la policia perquè el seu fill va dir a escola que el pare li havia estirat les orelles (cosa que era mentida). La fantasia del nen els va suposar 6 mesos de seguiment per part de l'Administració. En canvi, es veu que és tan normal deixar el cotxet de passejar (amb criatura inclosa) aparcada fora del supermercat quan vas a comprar Si féssim això aquí, perdríem la custòdia dels nostres fills en un tres i no res... Ja sé que la cosa no ve massa al cas, però vull fer-vos veure que sovint ens fixem en els països nòrdics, que són tan civilitzats, i no és or tot el que brilla. En general penso que el que més mal li pot fer a un fill és que els pares se'n desentenguin i renunciïn a educar-lo, ja sigui perquè li ho consenteixen tot per no discutir o perquè exerceixen l'autoritat sense explicacions. La conclusió per part meva és la de sempre (sóc així de simplista): que totes les masses fan mal i que s'ha de buscar l'equilibri.

[Danu]

L'amiga de qui us parlava abans (la que sempre dialoga i pacta) viu a Suècia i l'any passat va tenir un sarau amb els serveis socials i la policia perquè el seu fill va dir a escola que el pare li havia estirat les orelles (cosa que era mentida). La fantasia del nen els va suposar 6 mesos de seguiment per part de l'Administració. En canvi, es veu que és tan normal deixar el cotxet de passejar (amb criatura inclosa) aparcada fora del supermercat quan vas a comprar

Ostres, què fort, no?? Si aquí es deixés el cotxet amb el nen fora del supermercat (en plan gosset, que ja ni això es veu bé aquí??? ), adéu nen...

[macri.lg]

Quan una mare té un fill (parlo del programa, que marxeu de puesto) que està cridant com 1 boig per alguna cosa, AL PROGRAMA, (nono, no estic enfadada, ho poso en majúscula perquè m'agrada més) la mare li diu al nen/a vaaaamos no se que,... això i allò i has de fer això perquè tal i qual i el nen segueix cridant.

L'educadora li diu digali que quan estigui tranquil NO PASARAS D'ELL o com diu ella, digali t'atiendo. Us sembla passar del nen això? T'atiendo, vol dir estaré per tu, et faré cas, t'abraçaré si ho necessites i si vols que parlem ho fem i cap problema.. però mentre estiguis com una moto no podem fer res.. ni tant sols parlar.

Això és violència? És clar que no està bé que els pares els cridin, els empenyin que molts ho fan.. Però això surt al principi del programa.. perquè veieu algunes com es poden arribar a perdre els nervis.

I dieu nono estem en contra de com enfoquen el programa... Perfecte, llavors enfoqueu-lo vosaltres.. A un nen com una moto no li dieu pas quan et tranquilitzis parlem nono dieu-li va mira, que ens hem de banyar no et posis així que no val la pena i tal... La supernazi com he vist que l'heu batejat fa feina ràpida senyores!

[tombarella]

Com que hi ha qui esborra les seves pròpies paraules... no puc saber ben bé què es va dir, però intueixo, per les respostes, que es parlava del càstig físic. Només un petit detall. Independentment de l'aberració que a mi això em pugui semblar, dir que és totalment il·legal. Sí, està prohibit per llei. Que el que explicava l'Elidé de la seva amiga, legalment també podria passar aquí.

I sobre l'autoritat tradicional... bé, no sé si heu visionat el vídeo que us vaig enllaçar una parell de pàgines abans. És molt significatiu.

De totes maneres, jo mai he estat en contra de l'autoritat, sinó de l'autoritarisme, del "perquè ho dic jo i punt". Que això es va donar en moltes famílies en generacions anteriors? Sí, és clar. I hi ha de tot, en aquest món, ja que depèn de molts altres factors (com deia l'Elidé, amb això totalment d'acord). Però fins i tot els meus avis, que van seguir aquest tipus d'educació, en el fons han estat persones dialogants i amb criteri propi. A la seva manera, també donaven argumentacions a la seva filla, la meva mare.

I també cal tenir en compte el context social, ja que el món evoluciona i si no ens qüestionem el perquè de com fem les coses (decidim fer-les d'una manera o altra, però amb criteri i informació), doncs pot donar-se el cas que ja no encaixin amb el món que ens envolta actualment. També abans s'aprenia com a lloros (i bé que en van sortir universitaris, d'aqull tipus de formació) i ara, en canvi, s'aprèn per la via de la reflexió, de l'esperit crític, de la recerca, etc. Són exemples per il·lustrar que tot canvia i que ens hem d'anar adequant als canvis, el millor quye poguem.

[Elidé]

Aquesta és la típica discussió que no condueix enlloc, com la majoria de les discussions. En el fons no crec que les que participem en aquest fòrum eduquem els nostres fills de manera gaire diferent, els dies bons totes raonem i dialoguem i els dies dolents se'ns escapa algun crit, per molt que vulguem teoritzar o evolucionar... Un pare o una mare que "educa" únicament a través del càstig o els crits no sol participar en fòrums com aquest.

[macri.lg]

Aquesta és la típica discussió que no condueix enlloc, com la majoria de les discussions. En el fons no crec que les que participem en aquest fòrum eduquem els nostres fills de manera gaire diferent, els dies bons totes raonem i dialoguem i els dies dolents se'ns escapa algun crit, per molt que vulguem teoritzar o evolucionar... Un pare o una mare que "educa" únicament a través del càstig o els crits no sol participar en fòrums com aquest.

Totalment d'acord

[entrerius]

Aquesta és la típica discussió que no condueix enlloc, com la majoria de les discussions.

Elidé no estic d'acord amb aquesta afirmació. Plantejar-se les coses sempre condueix a algun lloc diferent del punt de partida. Per molt petita que sigui la diferència, sempre canvia quelcom. El que no condueix a enlloc és no plantejar-se res i fer les coses d'esme. (És la meva opinió)
Aquesta discussió potser no servirà de res a les persones que no en tinguin la intenció, però segur que a d’altres sí.... si no, no hi hauria estat.

Pel que es refereix al debat que vareu encetar us voldria explicar una mica la meva experiència: jo vaig créixer en un ambient faltat d'amor. Els meus pares vivien en una espiral de retrets mutus. Mai han sabut parlar d'una forma serena i tranquil•la. Encara avui discuteixen per qualsevol xorrada i s'empipen durant dies com a criatures.
Ells m’estimaven i m'estimen, d’això no en tinc cap dubte, però jo vaig aprendre un concepte molt equivocat de l’amor... no sé si m’explico.
Tinc carrera universitària, feina fixa fa molts anys, una família que m'estima i jo estimo, amics...... però també he tingut un munt d’alt i baixos emocionals i problemes personals......

Tinc la tendència de qüestionar-me la meva actitud (de vegades massa i tot, suposo), però el sol fet de preguntar-me si això és el correcte m’adreça cap al camí on voldria dirigir-me... amb menys o més èxit... però m’adreça cap aquella direcció.
Estic segura que si algun dia una càmera hagués estat dins de casa meva, riu-te’n tu de la supernany!!!!! però això no vol dir que la meva actitud m'agradi i em faci que me la plantegi i busqui alternatives.
Cada cop que em veig cridant al meu fill i perdent els nervis sols espero que la propera vegada sàpiga portar millor (suposo igual que totes).

Tot i que no miro el programa, perquè tal com vaig dir no m’agrada la idea d’exposar criatures al gran públic, està clar que m’agradaria molt més poder veure el dia a dia de famílies que controlen als seus fills sense haver de fer servir l’autoritat, si no com a simples transmissors de coneixements....... però segurament no tindria audiència.
Com ja he dit algún cop m'agradaria poder controlar el meu fill sense autoritat i ensenyar-li sense paraules....però em resulta tant difícil..... Pot ser ell ho podrà fer amb els seus....

[Danu]

Aquesta és la típica discussió que no condueix enlloc, com la majoria de les discussions.

Elidé no estic d'acord amb aquesta afirmació. Plantejar-se les coses sempre condueix a algun lloc diferent del punt de partida. Per molt petita que sigui la diferència, sempre canvia quelcom. El que no condueix a enlloc és no plantejar-se res i fer les coses d'esme. (És la meva opinió)
Aquesta discussió potser no servirà de res a les persones que no en tinguin la intenció, però segur que a d’altres sí.... si no, no hi hauria estat.

[pucpuc]

No havia descobert aquest post fins avui, he trovat interessant el debat

Desde el punt de vista psicopedagogic la supernany utilitza una metodologia molt conductista "estimul-resposta".
Moltes de les "tecniques " que s'utilitzen es van crear per treballar amb nens amb necessitats educatives especials i greus.
Algunes son aplicables a vegades a nens amb aquestes dificultats.
Pero ultimament s'ha posat de moda aplicar-les a tots els nens en general com si fos la unica solució.

Per això no m'agrada el programa ni les seves metodologies i per això crec que hauria de canviar la orientacio del programa quan el tornin a fer.

[xinxineta]

Una altre que no firmaria. Jo "mai" ( mai diguis mai) trucaria perque vinguessin a casa, a gravar casa meva, els meus fills iel meu dia a dia, una mica sensacionalista si que es, pero jo el trobo molt ben plantejat. Es un programa per ensenyar als pares a educar els fills, perque cap pare neix ensenyat igual que cap nen sap com s'ha de comportar de bones a primeres. Jo trobo molt be, que encara que nomes sigui per quedar be a la tele, la supernany convisqui amb ells veien el que fan els pares i els nens, i el que veig moolt be, que a vegades penso , que si m'ho fessin a mi potser em faria creus del que faig malament, es el de la visualitzacio dl video perque els pares vegin el que feien malament abans i que han corregit. SEr pare es una tasca bastant dificil, i cada dia ens anirem trobant en situacions que no sabem quina es la millor manera de reaccionar, i trobo que gent perduda que no sap com educar un fill, tingui aquesta ajuda.

[MamaJudit]

Doncs jo estic totalment d'acord amb la xinxineta M'encanta el programa i, quan ho necessiti, faré servir els consells que donen, que em semblen molt útils. En cap cas penso que es degradi als nens.
Ah, i una altra cosa: només faltaria que cada vegada que no ens agradés un programa de la TV haguéssim d'enviar una carta reclamant que canviïn el plantejament o que el retirin d'emissió.

[pucpuc]

I perque no mamajudit?

si una cosa no ens agrada, estem en una societat democratica i tenim dret a dir-ho i a reclamar, una atre cosa es que ens facin cas o no