Barrufets/es rondinaires!!!

[entrerius]

mamlaboni, la Laura té el mateix temps que l'Omar i quan surt al carrer és exactament igual que la Laura.... vol fer la seva.... sobretot si està amb la mama.... amb la resta del món és un angelet
Sembla que tenim dos nens de caràcter... i això ho mantindran tota la vida.

Igual que el teu home, el meu també es partidari d'una disciplina més severa, però jo no hi estic d'acord.
Quan son petits no saben gestionar els sentiments. Si als adults ja ens costa, imagina’t a ells... No saben expressar-se, no poden parlar, no saben que els hi passa i els resulta molt complicat canviar el xip en determinats moments. Si estan enrabiats no saben parar. No saben estar sols enrabiats i quedar-se quiets fent "morritos"... han de patalejar, pegar..... és la seva forma de demostrar-ho. No saben gestionar la ràbia. Nosaltres, amb la nostra calma els hi hem d'ensenyar a fer-ho. Un dia, darrere un altre.... amb calma.... i amb molta paciència.
Estan en fase d'aprenentatge... tot requereix un temps. Si intentem ensenyar-los a gestionar la ràbia fent us de la violència física o verbal no entendran res de res..... aprendran a tenir por.

Quan estan eufòrics passa exactament igual. Estan desbocats, no controlen la força ni l'alegria... i et poden endinyar un cop de cap i trencar-te la mandíbula ... però no ho fan conscientment!!! no saben controlar-ho....

El que jo faig, des de ben petit és dir-li com es sent en cada moment. Sempre he intentat explicar-li els seus sentiments i els meus:
- estàs cansat, trist, enfadat.... per X, però no has de pegar, o cridar .....
- estic enfadada, trista.... per X.
- Ja sé que estàs molt content, però has d'anar amb compte.....
-...

tot això mil cops al dia .........

Ara comença a reconèixer els seus sentiments quan jo els verbalitzo i això el tranquil•litza, es conscient del que li passa i hi posa remei.
També sap quan jo m'enfado i em demana que em posi contenta, i aprofitem per explicar el motiu del meu enfado.

Molta pasciencia i amor.

[mamlaboni]

Gràcies per les respostes noies. Es dificil i tinc por d'equivocar-me o de no sortirme'n.
Jo estic en contra de pegar-los pobrets, em faria mes mal a mi que a ella i ella és el que diem a mi no em pica doncs perquè la tinc de picar jo...però ahir mateix que vem anar a dinar fora, i quan estàvem al restaurant em feia aquestes marranades... jo no sabia on posar-me...li intentava explicar que això no es feia, que cap nena anava sense sabates i que els coberts no es tiren, pero era com si no m'escoltés. En aquesta casos que faríeu? la vaig anar abuscar un parell de cops i li vaig posar les sabates, però mes s'enrabiava i es va posar a plorar, llavors una altre cosa, el nen la veia còrrer i també volia baixar, i quan ella es posa a plorar com una boja el nen jo no se si es perquè s'espanta de veure-la així o per solidaritat també es posa a plorar i es clar tothom mirava que pasava ijo no sabia si demanar el compte i marxar o que fer...us aseguro que jo també tenia de plorar. Li he donat voltes tota la nit, he dormit fatal, perque penso que així no podem seguir perquè pot anar a millor ...o a pitjor

En fi, avui mateix no hem sortit encara i hem estat a dins de casa superbe, ni una rabieta, ni res...per dinar tampoc s'ha esberat i quan estic fent feina a casa li encanta ajudar-me, se sent important i ha esta jugant amb el seu germà i bé. Ara quan acabin de brenar hem de sortir a fer uns encàrregs, ja hi tremolo... quan torni us explicaré.
però si us plau, digueu-me que faríeu en aquests casos del restaurant si us passés a vosaltres.

[entrerius]

Amb dos patufets la cosa és encara més complicada.... Pensa que és una etapa (jejejejej.... maleida frase....jejejejej) i awuesta edat és complicada.
El que intentaria és no anar-hi quan està cansada estar-hi poca estona... no poden estar asseguts molta estona. Seure quan ja està tot a taula i enllestir el més ràpit possible. Mentre un acaba l'altre passeja...... en fi cada dia és diferent

També volia comentar que en cap moment et prenguis la educació de la teva filla com una lluita de poder... si t'ho prens així ho acabarà sent.

Si tu cedeixes en determinades ocasions, ella aprendrà a cedir. No t'ho prenguis com una derrota ni molt menys!!! ells aprenen de lo que veuent, no del que nosaltres li diem que han de fer.

Va molt be ensenyar-los que els adults també ens posem nerviosos, i que cridem de vegades, però que no ho hem de fer i que ens demanin a nosaltres que ens posem tranquils... així ens fan ser conscients del nostre propi estat d'ànim, i hi podem posar remei..... i això en cap moment és una falta de respecte cap a nosaltres.
Podem aprendre molt dels nostres fills.....

Ànims a totes.

[tombarella]

mamlaboni, la Laura té el mateix temps que l'Omar i quan surt al carrer és exactament igual que la Laura.... vol fer la seva.... sobretot si està amb la mama.... amb la resta del món és un angelet
Sembla que tenim dos nens de caràcter... i això ho mantindran tota la vida.

Igual que el teu home, el meu també es partidari d'una disciplina més severa, però jo no hi estic d'acord.
Quan son petits no saben gestionar els sentiments. Si als adults ja ens costa, imagina’t a ells... No saben expressar-se, no poden parlar, no saben que els hi passa i els resulta molt complicat canviar el xip en determinats moments. Si estan enrabiats no saben parar. No saben estar sols enrabiats i quedar-se quiets fent "morritos"... han de patalejar, pegar..... és la seva forma de demostrar-ho. No saben gestionar la ràbia. Nosaltres, amb la nostra calma els hi hem d'ensenyar a fer-ho. Un dia, darrere un altre.... amb calma.... i amb molta paciència.
Estan en fase d'aprenentatge... tot requereix un temps. Si intentem ensenyar-los a gestionar la ràbia fent us de la violència física o verbal no entendran res de res..... aprendran a tenir por.

Quan estan eufòrics passa exactament igual. Estan desbocats, no controlen la força ni l'alegria... i et poden endinyar un cop de cap i trencar-te la mandíbula ... però no ho fan conscientment!!! no saben controlar-ho....

El que jo faig, des de ben petit és dir-li com es sent en cada moment. Sempre he intentat explicar-li els seus sentiments i els meus:
- estàs cansat, trist, enfadat.... per X, però no has de pegar, o cridar .....
- estic enfadada, trista.... per X.
- Ja sé que estàs molt content, però has d'anar amb compte.....
-...

tot això mil cops al dia .........

Ara comença a reconèixer els seus sentiments quan jo els verbalitzo i això el tranquil•litza, es conscient del que li passa i hi posa remei.
També sap quan jo m'enfado i em demana que em posi contenta, i aprofitem per explicar el motiu del meu enfado.

Molta pasciencia i amor.

Completament d'acord.

[tombarella]

però si us plau, digueu-me que faríeu en aquests casos del restaurant si us passés a vosaltres.

Hola bonica.

Primer de tot, dir-te que qui més qui mensy hem viscut etapes dures com la que comentes. Que a tu et sembli que les altres criatures del restaurant es portin bé no té perquè voler dir que no facin MAI el mateix. Jo també vaig viure una temporada (en aquell moment se'm va fer eterna però, vista amb perspectiva, no va durar pas tant ) en què tenia la sensació de no gaudir de l ameva filla, de perdre el snervis constantment, d'haver d'estar més al cas de quina en feia que no pas de passar una estona tranquil·la i relaxada amb ella.

Llegir llibres com el de la Rosa Jové (La criança feliç o Ni rabietas ni conflictos) o d'altres com "Com parlar perquè els nostres ens escoltin i com escoltar per a que els nostres fills ens parlin" em van ajudar a comprendre i a aplicar conceptes com els que comenta l'entrerius en el seu anterior missatge.

En el cas concret del restaurant et comento el que jo potser faria. Primer de tot, miraria d'estar el més tranquil·la possible i no afrontar la situació com una batalla. Procuraria comprendre el motiu del seu comportament. Potser l'ambient del restaurant l'atabala. Hi ha massa gent? És massa fosc? Hi ha massa soroll? Potser fa molta estona que espereu a que us atenguin? Les criatures no tenen la mateixa noció del temps que tenim naltres i es despacienten amb molta facilitat.

Si, malgrat tot, ja hi sou i no voleu marxar, pots proposar-li alternatives: dibuixar, pintar, llegir contes, cantar una cançó, jugar a algun joc d'identificació d'objectes, etc. A naltres això ens sol funcionar. I, si tot i així està nerviosa i hi sou pare i mare, un dels dos pot sortir amb ella a que li toqui l'aire, que s'esbravi, i després li expliqueu que ja té el plat a taula i és hora de dinar, com a casa, però en un restaurant, que és una cosa molt divertida i diferent.

També va bé triar restaurants adequats per a criatures, ja sigui per l'ambientació, o perquè tenen una zona d'esbarjo mentre els petits esperen que els serveixin el plat, o perquè la carta és molt atractiva per als més petits i els fa gràcia triar el seu propi menú.

I, el més important de tot, tot i que també és el més difícil: mantenir la calma, ja que si naltres ens posem nerviosos, ells encara s'hi posen més i la lien més grossa. Això sí que t'ho dic per experiència pròpia, que a mi em costa força mantenir la calma...

[mamlaboni]

Gracies per l'ajuda noies. Ja aniré a la biblioteca i miraré de trobar aquests llibres. ahir vem sortir però com estava a punt de ploure vem anar amb cotxe i no els vaig baixar ( ens vem turnar amb el meu home pper entrar als comerços a fer els recados) i per tant no hi va haber problema.
El problema es quan anem caminant o quan anem a algun restaurant que no es pot estar quieta i no fa cas quan la renyem.
Això de portar alguna joguina i una llibreta i un boli ja ho faig normalment, però no funciona gaire, tampoc anem a llocs que estiguin a petar , ni molt tard,etc... però no es vol estar asseguda de cap manera, vol anar a explorar i tocar-ho tot, treure's la roba,còrrer, etc... i si ho està llença els coberts, juga amb el menjar,agafa coses dels prestatges etc... i quan la renyem es fa la sorda... A mi tampoc m'agrada que un estigui dinat i l'altre al carrer amb la nena perquè per això no hi anem....
Li tornem a dir i es queda igual, ja li pots dir 50 cops que res...es sent una impotència quan passa això...aquests és el problema, és com si li diguessis a una paret i així no hi ha manera d'educar...
A mi m'agrada que jugui i que tingui estones de fer la cabreta ide compensar-la quan vol algun caprici o el que sigui , però també vull que quan li demano que faci alguna cosa , doncs que faci cas...no és tant demanar no? jo sempre li poso al meu home l'exemple dels principitos que pobrets desde petits s'empasen misses, actes oficials, etc... com els enseñen a aquests nens perquè no facin el marrano? no crec que els piquin pas...i be que es comporten a tot arreu...
Jo li estic intentant ensenyar a menjar i a comportar-se a la taula com un joc, de fet abans menjavem a la cuina i normalment feiem dos torns primer menjasven els petits, els donàvem nosaltres el menjar i després dinavem noslatres i la carla. Doncs desde que vem tornar de vacances i vaig veure el desastre i lo "malament " que esportàva a l'hora de menjar fora, vem començar a dinar al menjador, tots plegats, perquè ens veiés a nosaltres i anés fent ella sola i vagi agafant l'hàbit d'estar asseguda a taula, sense voler pujar a la taula, ni tirar les coses, etc... ella m'ajuda a posar la taula cada dia, molt contenta, etc... però de moment quan sortim no funciona gaire...
A veure avui que tal.
Ja tremolo perquè dilluns és el cumpleanys del meu home i tornem a sopar fora amb la familia...ai ai...

[Ítaca]

Sobre el comportament als restaurants, la veritat és q nosaltres no hi anem gaire, i per tant no tinc gaire experiència... el q fem sovint és anar a prendre algo a una terrasseta, i clar, aleshores ens trobem amb el mateix problema q vosaltres... q ella no es vol estar al cotxet (si no hi ha trona, la deixem al cotxet, pq a sobre nostre si q no aguanta ni 1 segon), ella el q vol és córrer i anar a jugar, però ostres, també ens agrada poder estar sentats tos dos fent una cerveseta i no haver de fer torns... però clar, a ella q li expliques? ella sap el q vol, i és precisament el contrari del q toca... Solució que hem trobat, segurament no serà aplicable a vosaltres, ni la més sana del món, però ens funciona... i és comprar-li una bossa de Cheetos d'aquests i aleshores mentre té per anar picant no hi ha nena... Li encanten totes aquestes porqueries (com a tots els nanos!).

M'estic llegint el llibre aquest de com parlar al fills pq t'escoltin... i sí q hi ha coses q intento aplicar (el tema de no dir NO! em costa horrors... és q no li trobo alternativa molts cops!), però el q jo veig, és q la majoria dels consells que dóna són aplicables a nens més grandets... però no a baldufes de 2 anys. Com ho veieu vosaltres????

Com veieu el tema del racó de pensar??? L'altre dia ho vaig provar i ostres, m'havia d'aguantar les ganes de riure pq clar, ella s'ho va prendre com un joc... L'agafava i la seia en un esglaó de l'escala, i clar, 1 segon i ja la tornava a tenir darrera esperant q li tornés a fer el mateix, mentre anava dient: Més, més, més!!! a vegades tenen punts boníssims aquests petits!!!!

[tombarella]

Itaca, jo no sóc gens partidària del famós "racó de pensar". Bé, de fet, no calen gaires explicacions... tu mateixa ho has descrit: ella s'ho pren com un joc. I per què? Doncs perquè són massa petits per estar-se sols, en un raconet, reflexionant i meditant. La supernanny va fer molt de mal... I que consti que al principi ho mirava, eh? Però, seriosament, és que no s'aguanta per enlloc. I menys amb nens tan petits.

En canvi, sí que pots ajudar-la tu a fer aquestes reflexions, amb frases curtes, conceptes senzills. Ho entenen millor del que ens pensem, però necessiten que els ajudem en el procés.

Jo no sé si perquè ma filla és extremadament reflexiva o què, per la seva edat, però des de sempre, però sobretot des de fa més d'un any, que mirem d'explicar-li les coses, de fer-la reflexionar. Al principi, quan parlava menys, era jo la que li deia, per exemple: "Si et poses dempeus a la banyera, pots caure i fer-te molt de mal". Ara, si es planta, jo li pregunto "Què pot passar si et poses dempeus a la banyera?" i ella mateixa ja respon i fa la reflexió corresponent. I encara hi afegeix "I hauríem d'anar al metge i no m'agrada!". Des de fa força temps que ens en deixa anar cada una que tela!! Ja et dic, és moooolt reflexiva.

M'agrada la teoria dels 3 passos de la Rosa Jové, tot i que en ocasions costi moooooooooooooooolt mantenir la calma i dur-la a terme. Es tracta de:
- Comprensió (T'agrada posar-te dempeus a la banyera per poder agafar les joguines)
- Educació (Però pots relliscar, caure i fer-te mal)
- Elecció (Què vols que fem, em dius una joguina i te la dono o baixem tota la xarxeta per poder-les agafar tu mateixa?)

Puc assegurar que, si s'aplica amb calma, FUNCIONA!!!!!

[entrerius]

Tombarella, anava a dir pràcticament el mateix...

El racó de pensar: no es pot enviar a pensar a algú que encara no en sap....... els petits no poden pensar per ells mateixos. Hem de ser nosaltres qui els fem la reflexió de tot plegat i ells en conseqüència n'aprenen...... amb el temps.... no en un dia, ni en dos, ni en tres..... funcionen a base de repeticions i repeticions. Ells l'únic que necessiten és coherència, i si les teves explicacions la tenen, no dubtis que les està captant.

Quan son tant petits encara no veiem "els resultats" per que no son immediats, però els raonaments i les explicacions que actualment li facis ella els va interioritzant, i te’n adonaràs que un dia ella et respondrà el que tu sempre li has anat dient, tal com diu la tombarella Ara sembla que parlis amb les parets, i que ella no capti res de res... però quan arribis als 2 anys notaràs un canvi i quan arribis als 2,5 una miqueta més... i veuràs que tota aquesta inversió en reflexions han fet fruit, i et sorprendràs de l'encant de criatura que tens tot i que el caràcter el conservi

[Ítaca]

Hehe, no, no q tinc molt clar q la meva baldufa encara és massa peque per pensar! I de fet, no la vaig seure amb la intenció q es posés "a pensar i a reflexionar" el q havia fet (q tampoc havia fet res, simplement q jo estava planxant i ella no parava de ficar-se per sota, apagar-me la planxa, i quan planxo no m'agrada tenir-la voltant per allà per evitar cap accident!), i vaig provar de seure-la a l'esglaó a veure si aconseguia q s'estigués quieta un ratet, però clar, per ella era un joc (i per mi també, pq m'estava petant de riure!). Vaig acabar per apagar la planxa, i seguir quan ella va anar a dormir....!

M'agrada la teoria dels 3 passos de la Rosa Jové, tot i que en ocasions costi moooooooooooooooolt mantenir la calma i dur-la a terme. Es tracta de:
- Comprensió (T'agrada posar-te dempeus a la banyera per poder agafar les joguines)
- Educació (Però pots relliscar, caure i fer-te mal)
- Elecció (Què vols que fem, em dius una joguina i te la dono o baixem tota la xarxeta per poder-les agafar tu mateixa?)

De la Rosa Jové no he llegit res, però veig q és força semblant al q explica el q m'estic llegint ...
Cada cop intento raonar més amb ella i explicar-li tot... si seus aquí dalt, pots caure i fer-te mal, (ho haig d'anar practicant molt més!)... però, suposo q com diu l'Entrerius, tot és qüestió de paciència i cal esperar força a veure els resultats...

[tombarella]

Entrerius, completament d'acord. Ells ho van interioritzant i després és al·lucinant com ells mateixos comencen a fer noves reflexions, fins i tot! Però, com tot, vol temps i paciència.

[Takita]

Llegir llibres com el de la Rosa Jové (La criança feliç o Ni rabietas ni conflictos) o d'altres com "Com parlar perquè els nostres ens escoltin i com escoltar per a que els nostres fills ens parlin" em van ajudar a comprendre i a aplicar conceptes com els que comenta l'entrerius en el seu anterior missatge.

Tombarella, recomanes el llibre "Ni rabietas ni conflictos"? és que no sé si parla només de casos i situacions amb nens més grandets que ja "entenen" una miqueta més.

[tombarella]

Llegir llibres com el de la Rosa Jové (La criança feliç o Ni rabietas ni conflictos) o d'altres com "Com parlar perquè els nostres ens escoltin i com escoltar per a que els nostres fills ens parlin" em van ajudar a comprendre i a aplicar conceptes com els que comenta l'entrerius en el seu anterior missatge.

Tombarella, recomanes el llibre "Ni rabietas ni conflictos"? és que no sé si parla només de casos i situacions amb nens més grandets que ja "entenen" una miqueta més.

Takita, a mi em va agradar molt més el de la "crianza feliz", però aquest també està bé. Divideix el llibre en diferents capítols i cadascun d'ells s'adreça a una determinada franja d'edat. Així, es pot considerar que serveix per a totes les edats.

[Takita]

Gràcies, Tombarella, miraré de trobar-los a la biblioteca i, si puc, llegir-los tots dos, perquè aquest barrufet meu cada dia s'està tornant més rondinaire .

[Cristina.lazz]

Quin temaaaa.... donaria per escriure pàgines i pàgines...
ITAC@ com ho portes? has descobert cap truquillo per portar-ho millor?

Noies jo porto uns dies fatal amb la peque... em sento molt malament, crec que la situació m'està desbordant...
Em deixeu que em desfogui i em podeu aconsellar?

El cas és que en tornar de vacances la peque ha començat a dormir malament, durant les vacances dormíem a la mateixa habitació i a casa no.
Porto tres dies seguits sense dormir gens, la peque al nostre llit, impossible descansar... i crec que estic crispada dels nervis o potser la meva paciència s'ha esgotat...
Que si plastilina a la boca, que si no voler dormir... La nena NO fa cas a absolutament RES!
i jo no sé com reaccionar, realment estic fatal...

Ahir li vaig demanar que es poses de peu a la cadira per espolsar-li les engrunes de pa del sopar... l'agafo per sota els braços i ella arronsava les cames per no posar-s’hi... li demano 5 cops més i en "arranque" la vaig deixar anar malament i es va fer un cop a l'esquena amb el braç de la cadira. (per suposat no ho vaig fer volent, res més lluny de la meva intenció). Ella plorant del cop i jo plorant per la meva reacció...
Fa dos dies vaig fer un "portazo" davant d'ella per un altre "arranque" d'aquests...
Noies... no sé si vosaltres també teniu aquests moments terribles...
No vull que la meva filla vegi aquesta actitud meva... no vull tenir-ne ni vull que ella n'aprengui...

Que puc fer? em sento molt malament.

[Ítaca]

Ai Cristina... jo tampoc vull q em vegi fora de mi, ni cap "arranque" d'aquests, però és q hi ha dies q estira taaaaaaaant la corda q pfffffffffffffff.

I no, no he trobat cap solució... és a dir, seguim igual, o pitjor, pq no em fa cas de RES. Li puc dir les coses mil vegades q ella hi torna una i una altra vegada, fins q realment em veu molt emprenyada i aleshores para... no entenc q li agradi veure'm així osti... després em dol moltíssim haver perdut els nervis i haver-la xisclat però ostres, a vegades hi ha per llogar-hi cadires.

L'altre dia estava escombrant la terrassa q estava feta una merda, i ella estava pel mig, però bé, s'anava entretint, però clar, va arribar l'hora de fregar-la, i la mossa té el costum de fotre el braç dins la galleda de fregar i després llepar-se'l (q ja la pots renyar eh? q ella segueix), i com la conec, vaig dir-li q si us plau s'estigués dins el menjador, pq a més, per fregar la terrassa hi poso un producte molt fort q inclús em pica a mi el dit si me'ls esquitxo, doncs res... sinó la vaig entrar 20 cops no la vaig entrar cap... entre la calorassa q fotia, la suada q estava agafant i ella acostant-se a la galleda, ja us imagineu com va acabar la cosa... amb un xiscle meu i amb una bona emprenyamenta... i aleshores va parar. Pq per fer cas m'ha de veure tan fora de mi? no ho puc entendre....

I l'altra nit el mateix... ella fregant-se els ulls de la soneta q tenia, i res, pels seus nassos q no volia dormir. Si la deixo al bressol i marxo de l'habitació es posa a cridar com una boja, en plan histèric, i clar torno a entrar pq li agafarà mal de coll, i apa, sant tornem-hi... sols vol q la tregui del bressol i la tingui en braços, però sols q nota q la vull tornar a posar, ja hi tornem a ser (i això q li canto molt fluixet, li faig massatgets per l'esquena per tranquilitzar-la etc) però res... al final, doncs el mateix. La vaig deixar i li vaig dir: prou! Posa't a dormir ja! però li vaig dir molt sèria (portàvem més d'1 hora així) i vaig sortir de l'habitació. No va tornar a dir res i als 5 minuts ja estava dormint...

Jo no sé si el q faig està bé o no, però és q a vegades em trobo i em sento taaaaaaaan perduda q no sé per on tirar amb ella. És una passada de nena, és encantadora amb tothom, però sobretot amb l'itaco i amb mi, es comporta així... (segons tothom ens ha pres totalment el pèl... i ella no para fins q ella veu q nosaltres estem arribant al límit... i em fa molt mal q sigui així, pq la majoria de dies tinc la sensació q no estic disfrutant d'ella igual com ho fan altres pares, i el temps vola...)

[nuscka]

M'agrada la teoria dels 3 passos de la Rosa Jové, tot i que en ocasions costi moooooooooooooooolt mantenir la calma i dur-la a terme. Es tracta de:
- Comprensió (T'agrada posar-te dempeus a la banyera per poder agafar les joguines)
- Educació (Però pots relliscar, caure i fer-te mal)
- Elecció (Què vols que fem, em dius una joguina i te la dono o baixem tota la xarxeta per poder-les agafar tu mateixa?)

Puc assegurar que, si s'aplica amb calma, FUNCIONA!!!!!

uooooo! que bo! ho vaig llegir ja fa dies... i, i tant que si que funciona!

Més o menys ja és el que acabes fentr per instint, peró, va de conya tenir-ho sistematitzat. Conflicte? doncs CEE!

i el conflicte es fon al moment.

Gràcies per penjar-ho!

[sansa]

Com van aquests barrufets rondinaires??

L'anna mai ha sigut una nena fàcil però es que portem unes setmanes Horribilis!! és una lluita constant...

La teoria de la Rosa Jové sembla molt bona i maca però amb la meva no funciona... per molt que intentis comprendre-la i educar-la no hi ha manera, ella fa les coses com ella vol... i per molt que l'intentis explicar que es pot fer mal i li donis alternatives fins que no ho comprova no es queda tranquila i al dia seguent ho ha de tornar a comprovar

Ara és una lluita constant per vestir-la, pq segui a dinar i estigui un minut asseguda, per anar i tornar del parc, pq no obri la porta del carrer. No pensa mai coses bones: si demana aigua, beu un glop i la resta la tira al terra, si pintem doncs es un minut i després llença tots els colors per l'aire (això sí, després sap que els ha de recollir), si anem a pendre algo i li compres el que vol rebequeria... I el pitjor de tot és que quan s'enfada es fa el pipi a sobre o ens pica....
Ja sé que quan s'esbera molt l'he d'intentar tranquil.litzar i que tot és a base de molta paciència però quan jo estic cansada (sòc humana i tinc forces limitades) només em venen ganes de plorar...

Ella no ha anat mai a la guarderia i la setmana que ve comença, a veure si anirem a millor o pitjor

Bé, moltes gràcies, ja m'he desfogat!!

[Ítaca]

Ai, Sansa... veig q estem més o menys igual...

La Txell em fa el mateix amb l'aigua... hi té obsessió. Si li deixo l'ampolleta i la perdo de vista 2 minuts, tota l'aigua acaba sobre la tauleta del sofa, un llac... i ella estirant-se a sobre i llepant la taula... pfff
Està aconseguint q quan em demana aigua, no li deixi l'ampolla, li dono jo i llestos.

[Takita]

L'Arnau amb l'aigua fa igual; si no estàs pendent de retirar-li el got quan acaba de beure, l'escampa per tot arreu. Fot la mà (i els cotxes i tot el que se li acut) al bol d'aigua dels gossets i no fa gaires dies el va agafar amb les dues mans i se'l va tirar per sobre (és gran i estava ple). Cada dos per tres vol anar al lavabo a rentar-se les mans; bé, rentar-se és un dir.
També ha començar a pujar a les cadires i després a la taula, així que no li podem treure l'ull de sobre per res, perquè a la que et dones la volta, ja s'enfila.
Divendres passat, per a celebrar els 20 mesos, va decidir baixar la rampa de casa (del garatge) amb el tricicle, va caure i es va deixar la cara com un mapa. Encara no ens hem recuperat de l'ensurt, però ell, l'endemà ja tornava a pujar al tricicle .
Aquestes vacances s'ha tornat un bitxo, a part del descontrol que portem amb els horaris. En part, tinc ganes que dilluns comenci de nou a l'escoleta, a veure si tornem a la rutina i es cansa, perquè va ser acabar el curs i començar amb l'anarquia total que encara arrosseguem.
Au, ja m'he desfogat! Quina paciència!