Els nens necessiten plorar

[Laure]

Hola!

Estic llegint el llibre "Llantos y rabietas" i m'està ajudant a mirar el plor del meu fill amb uns altres ulls.
L'Adrià no és que sigui de plorar molt però sí que hem començat amb les típiques rabietes "tontes", potser s'enfada quan li treiem una cosa o li diem que no, lo típic.

Bé, volia compartir amb vosaltres una mica aquesta lectura que estic trobant molt interessant. Moltes coses són e sentit comú però a vegades els pares ens col.lapsem quan sentim plor als nostres fills, ens desesperem i no sabem ben bé si estem encaminant bé el tema dels plors a casa. Us deixo alguns punts i m'agradaria que ho comentessim, què en penseu? heu llegit el llibre?

-Sovint els pares no deixem plorar als nens. No acceptem els plors perquè ens posen nerviosos. Intentem ,a vegades sense èxit, que deixin de plorar. Els posem el xumet, els cantem...De fet, els distreiem perquè no plorin.
L'autora del llibre considera que això no s'ha de fer sinó que hauríem de deixar que ploréssin. No han de plorar sols, ni hem de fer veure que ens molesta el seu plor. Hem d'abraçar-los, ser a prop seu i que sentin com acceptem el seu plor.Així, se sentiran segurs.

-Plorar és sa. Tots plorem. Així, alliberem l'estrés acumulat.
Imagineu que quan vulguéssim plorar ens posessin un xumet i no ens deixéssin fer-ho. és una solució instantània. Però en quant tinguem una altra oportunitat ho tornarem a provar. Així, els nens que durant el dia senten necessitat de tenir una rabieta i no els hi deixem, el que fan és acumular la ràbia i tard o d'hora l'hauran de treure.
Potser estaran tot el dia somicant i nosaltres vinga a distreure'ls. Han de poder treure els sentiments de frustració, plorar com Déu mana i després, se sentiran alleugerits igual com ens passa a nosaltres quan plorem.
Moltes vegades, després d'una bona plorera estan tan tranquils que dormen com uns lirons, oi?

-Si els pares no acceptem el plor dels nostres fills, d'alguna manera els estem dient que no és bo demostrar els sentiments. Aprendran a no comunicar-se i a la llarga tindran problemes per expressar el que senten.

Un exemple que m'ha agrdat molt i que hi veig identificat al meu fill és el Sindrome de la galeta trencada.
Imaginem que el nen vol una galeta i resulta que només en queda una i està trencada. El nostre fill s'enfada molt, no la vol, la llença i té una rabieta.
Una solució seria anar a buscar més galetes i oferir-n'hi. Però amb això, l'únic que aconseguirem serà posposar la rabieta. El nen no plora segurament només per la galeta. Potser ha tingut un dia dur, està cansat ,té estrés, i necessita treure'l fora. La galeta és un motiu que ell ha trobat per desfogar-se. Està bé que plori! Podem abraçar-lo, fer-li entendre que l'entenem i deixar que plori als nostres braços.

Bé ,no em vull extendre molt més, vaya rollo que us estic fotent jajajja, és que trobo que està molt ben enfocat.
Jo, per exemple, quan recullo a l'Adrià de la llar i el pujo al cotxe sempre plora, li poso el xumet sempre i no el deixo exterioritzar el que sent. Potser ara em replantejaré aquestes coses, per exemple ahir no li vaig posar el xumet, però tampoc li vaig cantar una cançó per distreure'l, vaig deixar que plorés i li anava parlant tranquil.lament fent-li veure que no em molestava el seu plor. Al cap d'una estona va parar de plorar i estava content i tranquil.

un petonet!!

[sinera]

Laure, estic del tot d´acord amb aquest plantejament!!!

Penso que és fonamental no reprimir ni les emocions ni els sentiments.
Jo sóc mestra, i aquesta manera de fer, la vaig descobrir fa uns anys, d´una companya. Em va sorprendre moltíssim com consolava els nens quan ploraven. Engegava un mecanisme d´empatia que em va semblar d´allò més pedagògic i humà. La mestra, mostra al nen que entén perfectament que plori perquè vol la mama, perquè té son... Perquè en el fons, és el més normal del món!!

Tant de bo haguéssim rebut tots una bona educació emocional, que ens hagués ensenyat a gestionar les nostres emocions!!

Gràcies per la teva aportació; m´ha semblat molt interessant!!

[Lluma]

ostres Laure, no mhavia passat mai pel cap el que porten els plors! és totalment cert!!
Ara que ho dius, jo que sóc una ploranera de cuidadu, si no em deixessin plorar de tant en tant, em moriria!

Moltes gràcies, en serio!!!

[Pukeko]

Doncs jo no ho veig gaire clar això que diu el llibre, no sé, però qui necessita plorar??? Ningú, no gran ni petit!!!
No creieu que és un plantejament molt adult referent als sentiments d'una criatura?? Vull dir que ells no senten i actuen igual que nosaltres i comparar els seus actes als nostres no ho veig gaire adequat. Això de buscar motius ocults en el plor d'una criatura, no se, no ho veig clar.....
A més, quan cantes, dones el xumet, etc.. el que fas és consolar, i a qui, gran o petit, no li agrada que el consolin quan està plorant?? I això no significa que estiguis reprimint els seus sentiments, al contrari.
Tot això que diu el llibre em recorda el que diuen les iaies que els nens han de plorar, perquè així se'ls eixamplen els pulmons.

No sé, potser no m'he explicat gaire bé.....

[Muntcat]

Ho trobo molt interessant, especialment amb les rabietes per gelosia encoberta...
Em pots donar la referència del llibre? autor, editorial...
Gràcies per compartir-ho!

[Laure]

Eiii
Us passo autora i editorial
ALETHA J.SOLTER
Editoral Medici

Pukeko, tens raó, a tots ens agrada que ens consolin, però en cap moment diu de deixar plorar a un nen sol, al contrari, SEMPRE amb ell. Consolar-lo però sense negar-li la necessitat del plor. Eiii i jo sí que necessito plorar!!
Amb el que no està d'acord és amb deixar al nen sol plorant perquè se li passi, perquè aleshores el nen ho associa a algo dolent...Bé, jo intento explicar.vos.ho però ,és clar, sempre és millor llegir-ho textualment vff

[Laure]

Ho trobo molt interessant, especialment amb les rabietes per gelosia encoberta...
Em pots donar la referència del llibre? autor, editorial...
Gràcies per compartir-ho!

De fet, al llibre en parla tambe d'això , de la gelosia, de la violència, de possibles traumes relacionats amb el naixement, és molt interessant ,de debò!

[Laure]

Ah,una puntualització. Evidentment no es tracta que el nen hagi de fer la gran plorada cada cop que es troba amb un entrebanc. els pares estem per ajudar-los. No és plan que es quedi encallat a sota una cadira i nosaltres : -vinga, plora! , parla de les rabietes tontes ,les que per nosaltres "no tenen sentit", les tipiques que no entenem els pares, de les que diem: -i ara per què hgdfhdgftyfg plora!!??
perquè ho necessita.

un petonet!! a veure si hi ha més opinions!! jo ja he explicat una mica tot el què volia

[maura]

Laure, un post molt interessant!!!!!
Just avui parlàvem amb el meu home, que sense adonar-nos-en, abusem del xumet. Quan el veiem inquiet, que es belluga més del compte....au, xumet el canto no fós que plorés!!!!
Hem estat comentant just això, intentem evitar sempre el plor i això tampoc és bo.
Em sembla que m'animaré a llegir aquest llibre!!

[charito]

Gracies Laure, m'ha semblat super interessant aquest plantejament.

Jo tambè de vegades necessito plorar per treure qualsevol angoixa i peto amb qualsevol tonteria, normalment a la nit quan estic fent el sopar i estic rebentada i tinc gana (dec ser una mica criatura o es que ens pasa a tots? ) i el meu home es clar es posa super nerviós i no enten perque ploro per una xorrada tan immensa. Resultat, jo m'aguanto i en comptes de plorar 5 minuts i quedar-me a gust i descansada, estic de mala lluna força estona... Preferiria que em deixes fer, una abraçada i en un moment tan feliç!

Els nens reben molts estimuls al cap del dia, hi ha tantes coses que no entenen ni controlen, per tant es natural que s'hagin de desfogar!

[lila]

Jo també ho trobo molt interessant...

Certament, a mi em posa "nerviosa" o, més aviat, em fa patir quan la nena plora... em sap greu i de seguida la intento distreure amb qualsevol cosa... i no sé si és el millor, m'has fet dubtar...

A veure si m'animo a llegir-lo!

[littleif]

Molt interesant el post!!
Moltes vegades es pot perdre els nervis amb els plors o crits d'un nen, sobretot si estàs a fora de casa... És quan l'acostumo a "consolar" amb una galeta o un bastonet perquè no pots agafar-lo sempre (normalment estàs fent cua al súper o alguna cosa similar i s'agobia). A casa gairebé sempre l'abraço quan plora... Alguna vegada m'havia plantejat si ho feia malament, però és el que el cor em diu... I si no l'agafo i em poso al terra a la seva alçada per explicar-li que no ha de fer alguna cosa ell s'enganxa a mi buscant contacte... Així es calma...
Té vint mesos i penso que és massa petit per entendre moltes coses.

Ah, i jo sóc una ploranera de collllllllons! Però també ric moltísim!!! Diguem que sóc visceral, i el meu fill també ho és... Si alguna vegada em veu plorar (tot i que intento que no em vegi mai) m'eixuga les llàgrimes i em fa riure... Ell també sap consolar!

[lia]

Sembla molt interessant el tema!!! naltrus precisament tenim dubtes amb aquet tema! tenim una nineta de 1 mes i mig! i quan plora ens posem nerviosos! sobretot el meu company quan li plora a ell i a mi no... jo sempre que plora intento consolarla abraçantla i dientli que estic amb ella...... però hi ha moments que no sé què fer! per exemple al cotxe! ufffffffffff quan anem soles ella i jo ploraaaaaaaa molt i molt i pateixo molt! o avegades al cotxet tb ploraaa molt ahir va plorar un rato al cotxet i al final al treure-la feia un plor de tristor i a l'arribar a casa va fer uns crits que no havia fet mai! casi ploro jo i tot... i ara veig que ensec s'espanta i plora com ahir! ja veieu quin munt de dubtes... potser aquet llibre m'anirà bé!

Gràcies Laure per l'aportació!!!

[hiolambda]

No sé què pensar...
Crec que totes teniu un punt de raó.

A mi no m'agrada quan plora el meu fill (evidentment). Per instint, el que em surt és agafar-lo i intentar donar-li consol. Bé, el que crec que m'agradaria que em féssin a mi. Si ploro, una abraçada i un petó em consola molt... Però amb el nen no sempre va bé. Si ell està nerviós perquè vol una cosa i jo no el puc entendre, per molt que l'abraci em rebutja perquè potser el que vol és anar al terra, a obrir calaixos, etc.
El xumet li donem bastant poquet, però realment quan li dono, fa uns suspirs de tranquilitat... El relaxa...

És molt interessant el plantejament, xo crec que per molt que ho intenti, acabaré fent el que em surti. Ara, va bé parar-se a pensar el que diueu!

[ariun]

Trobo molt interessant el post, i estic i no estic d'acord del tot.

Desde el meu punt de vista, els nens ploren perque es el seu idioma.
Ells veuen que nosaltres emetem sons, ells no saben parlar pero si saben plorar. Per tant, i desde el meu punt de vista, una cosa son els plors d'un nen de 5 anys i l'altra es el plor d'un nadó de 1 o 5 mesos. Fins i tot diria que fins que no son capaços de comunicar-se plenament el seu recurs es plorar. Tinc gana-ploro, tinc son-ploro, vull la mama-ploro, juga amb mi-ploro, em trobo malament-ploro... per tant no trobo correcte, abrassar un nen de 15 mesos que plora i ensenyar-li que el seu plor no m'afecta perque el que ell pot interpretar es "no m'afecta el que necessitis".
No m'he llegit el llibre, no sé que hi diu, peró aquest tema es tant box-populi, que a vegades segons qui tens al costat o quin llibre llegeixes ho veus tot desde el punt de vista oposat.
En el que si estic d'acord es que quan un nen de 3-4 o 5 anys plora, el millor es abraçar-lo perque sapigui que estas amb ell, que l'entens, i segurament té una acumulació de coses que l'han afectat al llarg del dia i el millor es que es desfogui. Perque segurament la rabieta serà per una galeta trencada. (M'ha agradat l'exemple)

LAURE Has dit que parla del naixement, que me'n pots fer 5 centims? es que es un tema que m'interessa moltissim. El meu fill no va plorar fins el 3er dia, i em vaig esbarallar amb familia perque el volien fer plorar tant si com no.Per aixó m'agradaria saber que hi diu.

[Laure]

Desde el meu punt de vista, els nens ploren perque es el seu idioma.
Ells veuen que nosaltres emetem sons, ells no saben parlar pero si saben plorar. Per tant, i desde el meu punt de vista, una cosa son els plors d'un nen de 5 anys i l'altra es el plor d'un nadó de 1 o 5 mesos. Fins i tot diria que fins que no son capaços de comunicar-se plenament el seu recurs es plorar. Tinc gana-ploro, tinc son-ploro, vull la mama-ploro, juga amb mi-ploro, em trobo malament-ploro... per tant no trobo correcte, abrassar un nen de 15 mesos que plora i ensenyar-li que el seu plor no m'afecta perque el que ell pot interpretar es "no m'afecta el que necessitis".
No m'he llegit el llibre, no sé que hi diu, peró aquest tema es tant box-populi, que a vegades segons qui tens al costat o quin llibre llegeixes ho veus tot desde el punt de vista oposat.
En el que si estic d'acord es que quan un nen de 3-4 o 5 anys plora, el millor es abraçar-lo perque sapigui que estas amb ell, que l'entens, i segurament té una acumulació de coses que l'han afectat al llarg del dia i el millor es que es desfogui. Perque segurament la rabieta serà per una galeta trencada. (M'ha agradat l'exemple)

LAURE Has dit que parla del naixement, que me'n pots fer 5 centims? es que es un tema que m'interessa moltissim. El meu fill no va plorar fins el 3er dia, i em vaig esbarallar amb familia perque el volien fer plorar tant si com no.Per aixó m'agradaria saber que hi diu.

Hola Ariun!
Estic d'acord amb tu, no és el mateix el plor d'un nen de 5 anys que el d'un bebé de 2 mesos. Però, tot i que estic d'acord en que el recurs per demanar el què sigui dels nens és plorar, també penso que els pares ja interpretem aquests plors. Si tenen gana, els donarem de menjar. Si tenen son, intentarem que dormin, si volen mama tindran mama, si es troben malament anirem al metge i així successivament. Per tant, això no va en contra dels arguments de l'autora, ja que els pares estem per ajudar al nen en tot, si bé quan volen plorar perquè sí, una forma d'ajudar-los és estar amb ells. Aleshores també s'està comunicant, és clar, però potser està dient: ESTIC CANSAT! (O TRIST, O ENFURISMAT) DEIXA'M PLORAR!!!! Suposo que tots els nens ,tinguin 5 anys o tinguin 2 mesos poden sentir aquesta necessitat de plorar perquè sí, sense cap motiu aparent??

Estic totalment d'acord amb tu ,quan llegim sobre alguna cosa tendim a veure-ho des d'aquell punt de vista jeje, jo crec que el millor és anar agafant el que més ens agradi de cada teoria, suposo que és el que fem totes una mica.
M'ha agradat llegir totes les opinions ...totes tenim els nostres punts de vista, està bé comentar-los!!

Escolta, que curiós això del teu fill !! ja llegiré a veure si en parla, d'això, no recordo haver llegit res al respecte però t'ho miraré!

[Laure]

Però amb el nen no sempre va bé. Si ell està nerviós perquè vol una cosa i jo no el puc entendre, per molt que l'abraci em rebutja perquè potser el que vol és anar al terra, a obrir calaixos, etc.
El xumet li donem bastant poquet, però realment quan li dono, fa uns suspirs de tranquilitat... El relaxa...

Tens raó noia, a vegades és molt difícil interpretar el què volen

[fulleta]

Interesantissim aquest tema de les emocions...plors,rabietes...
Estic totalment d'acort amb el que expliques, tant bé, del llibre.
També penso que les rabietes,serveixen per treure l'estres acumulat durant el dia, i parlo per el meu fill, que ara té un any, també per autodefinir poc a poc el seu caracter i per apendre a tolerar la fustració. Encara no es poden explicar amb paraules, prou bé, el que volen i necessiten i amb el plor es una de las maneres que ho fan.
Crec que el que el llibre ens diu, es que hem d'estar amb ells,al seu costat sense perdre la calma i escoltant-los, per donar-los la seguretat que necesiten en aquests moments.
Ojala a mi m'haguessin escoltat les meves emocions, a mi em costa moltissim plorar, ve de gran n'he après!
Petonets

[sandrajuli]

Doncs jo penso just el contrari... que si els nens ploren és per alguna cosa i per tant, en comptes d'escoltar com plora i abraçar-lo, el que s'ha de fer és abraçar-lo i intentar que deixi de plorar. Els 2 primers anys de vida és contraproduent que els nens plorin, ja que és l'època que es desenvolupa la major part del cervell i plorant es genera estrès, cosa que afecta negativament al correcte funcionament posterior d'aquest. Busqueu al youtube el programa Redes (de l'Eduard Punset), el capítol que es titula "el cerebro del bebé"... molt interessant. Sinó el seu llibre "Perquè som com som", també interessantíssim!
En el llibre d'en Carlos González "Entre tu pediatra y tú" també explica perquè no té raó l'autora del llibre que comenta la Laure. A les pàgines 139-146. També molt ben raonat i entenedor.
No és tan diferent el que diu Aletha Solter del que diu l'Estivill, ja que el nen acaba parant de plorar pel mateix motiu, per cansament i al veure que el que està demanant no fa efecte, que igualment no li faran cas.
I per exemple, el tema de la galeta trencada, és el que anomenem una rabieta, i que el que vol és que la galeta no estigui trencada. Segur que si li dones una que no estigui trencada, deixa de plorar i per tant, no era que portés estress acumulat ni res d'això, simplement volia una galeta sencera, i si hi ha la possibilitat de donar-li, es soluciona el problema.
El tema de les rabietes és molt més complicat, ja que apareixen a una edat el què el nen es comença a veure independent dels pares i intenta demostrar-ho fent el contrari del que ells volen, etc... però no són per l'estress del naixement ni moltes de les coses que diu Solter. Si es fa el que diu ella, llavors es deixa de buscar els motius pel que plora el nen, i no crec que això sigui molt bó. I perquè els pares no entenguem una rabieta, no vol dir que no tingui sentit. El que hem de fer és intentar empatitzar amb el nen i posar-nos al seu lloc.

[Laure]

Doncs jo penso just el contrari... que si els nens ploren és per alguna cosa i per tant, en comptes d'escoltar com plora i abraçar-lo, el que s'ha de fer és abraçar-lo i intentar que deixi de plorar. Els 2 primers anys de vida és contraproduent que els nens plorin, ja que és l'època que es desenvolupa la major part del cervell i plorant es genera estrès, cosa que afecta negativament al correcte funcionament posterior d'aquest. Busqueu al youtube el programa Redes (de l'Eduard Punset), el capítol que es titula "el cerebro del bebé"... molt interessant. Sinó el seu llibre "Perquè som com som", també interessantíssim!
En el llibre d'en Carlos González "Entre tu pediatra y tú" també explica perquè no té raó l'autora del llibre que comenta la Laure. A les pàgines 139-146. També molt ben raonat i entenedor.
No és tan diferent el que diu Aletha Solter del que diu l'Estivill, ja que el nen acaba parant de plorar pel mateix motiu, per cansament i al veure que el que està demanant no fa efecte, que igualment no li faran cas.
I per exemple, el tema de la galeta trencada, és el que anomenem una rabieta, i que el que vol és que la galeta no estigui trencada. Segur que si li dones una que no estigui trencada, deixa de plorar i per tant, no era que portés estress acumulat ni res d'això, simplement volia una galeta sencera, i si hi ha la possibilitat de donar-li, es soluciona el problema.
El tema de les rabietes és molt més complicat, ja que apareixen a una edat el què el nen es comença a veure independent dels pares i intenta demostrar-ho fent el contrari del que ells volen, etc... però no són per l'estress del naixement ni moltes de les coses que diu Solter. Si es fa el que diu ella, llavors es deixa de buscar els motius pel que plora el nen, i no crec que això sigui molt bó. I perquè els pares no entenguem una rabieta, no vol dir que no tingui sentit. El que hem de fer és intentar empatitzar amb el nen i posar-nos al seu lloc.

Hola sandrajuli!
Jo diria que el mètode que explica l'Aletha Soler no diu de deixar plorar al nen fins que se'n cansi, sinó que el nen deixa de plorar al sentir-se recolzat als braços dels pares, es tranquilitza,vaja. No és que no se li faci cas, no? Clar, si que la idea és diferent a la que tu exposes, perquè en el cas de la Soler no s'intenta evitar el plor, ella diu que el plor és necessari en segons quins moments i terapèutic.
Per mi el plor ho és molt, de terapèutic.
Això de que als dos primers anys de vida el plor és contraproduent em sembla una passada, perquè quan són bebès ploren moltissim per exemple, això és contraproduent?
El tema de la galeta trencada, són maneres de veure-ho. Jo, personalment, si veig que el meu fill vol alguna cosa coherent, la hi donaré. Però a vegades hi ha coses que pel què sigui no els hi dono, per molt que plori, perquè es pot fer mal o...simplement perquè aviat soparà i no li vull donar una altra galeta!. Segurament fins i tot podria cedir al final i donar-li-ho perquè deixi de plorar però aleshores és com si li estigués dient que amb una rabieta ho aconseguirà tot,no?
Jo crec que ells proven de trobar els límits i els pares som qui els hem de marcar i estic d'acord en que cal empatitzar amb el nen, i pactar, i intentar saber el per què al seu plor, però a vegades hem de saber dir no. (que no és gens fàcil!) i així ells aprendran a canalizar els sentiments de frustració.
No puc veure el video del youtube perquè no em funcionen els altaveus i no tinc el llibre del González, però en prenc nota perquè m'interessa molt llegir diferents opinions
Tens raó, és un tema molt complicat, el de les rabietes!