"no vull" o cas omís + situació complicada

[nius]

El meu petit té quasi 3 anys, i des de fa uns temps que ens diu que NO a tot. La seva primera resposta és aquesta "no vull". En d'altres situacions, no fa cas. Li diem una vegada i una altre X cosa (hem de rentar dents abans d'anar a dormir, per exemple, o puja a la trona que sopem) i res. Una vegada, i una altre. Acabem recurrint a amenaces tipus "si t'ho he de dir 3 vegades" i una conseqüència immediata (no hi ha conte per dormir, no hi ha piscina, etc...). No ens agrada on nosaltres, com a pares, hem arribat, perquè no som partidaris d'aquestes tàctiques.
Sent conscients que és un nen, i que vol probar límits, i que en cert punt és normal, ens agradaria reconduir-ho.

Cal dir que en les darreres setmanes, les coses a casa són diferents: jo he de fer repòs quasi absolut per amenaça de part prematur des de fa 1 mes i mig, afegint-hi un ingrés hospitalaria de 10 dies (quan ell i jo no ens haviem separat mai) i tot i que ell em venia a veure cada dia a l'hospital i es mostrava molt content i tranquil, s'hi van afegir unes super angines seves que van fer que els darres 3 dies no ens veiéssim (sort de l'Skype!). Ara als matins està estones amb els avis, perquè l'activitat que puc dornar-li jo és nul·la.
Quan arriba el seu pare de treballar, és 100% amb ell: juguen, van a la plaça, amb els seus amics, etc. Però el meu company després ha de fer coses per la casa, per la qual cosa va esgotat. I això implica menys paciència.
Jo estic cansada, agoviada pel repòs, perquè ell no em salti al damunt, etc., i també tinc menys paciència. Sumat a la sensació que no li he pogut dedicar completament les darreres setmanes de fill únic.

Sé que tot està repercutint en ell, de manera negativa, i necessito reconduir-ho. Ell està encantat amb el germanet, li vol fer molts petons a la panxa, i mimitos, i li parla, li duu coses, està super content. En cap moment li hem traspassat que el repòs, o l'estada a l'hospi, o res, sigui "culpa" del germà, sino que he estat jo que em trobava malament.

Us agrairia suggerències, o maneres de fer, el que sigui. Crec fermament que una vegada hagi parit, recuperaré l'energia per jugar amb ell, per fer coses, perquè tot i tenir un altre petit que ens necessitarà (ja tenim una bona col·lecció de fulars preparades per dur-lo penjat tot el dia) ell és super important. Podrem passejar tots, anar aquí o allà, a comprar, a on sigui, cosa que ara tampoc podem fer.

Sé que no m'he explicat massa bé, perquè tinc massa coses a dir i tot i que no me'n vull deixar cap, segur que moltes han quedat a dins... ja ho aniré afegint.

Moltes moltes gràcies!

[tacai]

Hola nius,

M'imagino que la situació no és fàcil, i pel que veig estàs de 36 setmanes, ja has passat 'el pitjor' del repòs.

Jo el que et puc dir que vaig haver de fer repòs l'últim mes del meu embaràs, i (vaya pal!!!!) i vaig acabar parint a la 34. em van dir uqe si aguantava fins la 36 després ja podia fer el 'que volgués'. és a dir, que el nen ja seria com a terme. Potser el repòs ara no ha de ser tant estricte com setmanes anteriors no? Pensa que a la 37 ja és un nen a terme i ja no és prematur.

No sé, parla-ho amb el metge i a veure que et diu, potser pots estar una estoneta amb ell jugant al terra, 'tranquil·lament', o mirant una pel·li, o dibuixos... algo tranquil·let. Però bé ànims, que ja estàs a la recta final, i que lo pitjor ha estat aquest mes i l'hospitalització.

El teu fill segur que intenta buscar el seu espai, i encara que estiguis de repòs intenta buscar un espai o temps per vosaltres 2. Abans que neixi el petitó, ... que t'ajudi a preparar cosetes pel germanet, mireu fotos junts de quan ell era un bebé, vídeos, llegir-li un conte, no sé, algo que per a tu no et suposi desgast físic. Pots estar amb ell mentre el pare el banyi, que et vegi que estàs encara que no t'ocupis tu de lo físic. que s'estiri amb tu al llit, i que 't'expliqui cosetes'. També pots estar amb els avis, mentres ells s'ocupen de jugar amb ell.

Potser el gine ja et deixa sortir, ni que sigui al parc, no?
Em repeteixo, a mi em van dir que si arribava a la 36 que no calia fer repòs absolut, home...tampoc passar-me... per llàstima no vaig arribar, però tot va anar fantàstic i tinc una nena preciosa!

Bé, espero que et vagi molt bé! ànims que això ja està!

[glorieta]

Nius, només et puc dir que moooolta paciencia, moooolts mimitus i que les coses en el tema d'educació han de ser igual que abans, vull dir que els límits siguin els mateixos.
T'explico el meu cas per si et serveix: estic embarassada de 25set i el segon i tercer mes vaig estar al llit de repòs. A dies em trobava millor i a dies no podia ni mirar dibuixos amb en Pol, que ara té 2 anys i 8 mesos. Estava totes les tardes amb els avis o tiets i al vespre el papa. Quan em van donar l'alta jo anava molt cansada i amb por que fent cualsevol esforç l'embaràs no anés bé, així que el pobre va trobar uns canvis que no sabia gestionar. Això es va convertir en "no vull anar al cole", rebequeries per coses que mai havia fet, molt més inquiet i intranquil... i els moments de rebequeria, no vull, o cualsevol altre cosa eren per que li fes cas i estigues amb ell. Un cop havia passat la "crisi" si l'analitzava m'adonava que aquell dia estava molt cansada, o tenia una mica de mal de panxa o cualsevol altre cosa que em feia estar més absent amb ell. Com ho hem solucionat? Doncs encara esten en fase de control! Ara ja està una mica més tranquil i no s'enfada tant, però de tant en tant encara la lia. Suggerencies? Es fa dificil de dir per que cada nen és un món, però nosaltres vam seguir limitant el límits igual que abans, -Fes això; -No; -Si no fas això, passarà això (consequencia inmediata) i si no ho feia passava la consequencia. Una altre cosa que ens va servir, va ser avançarnos a les rebequeries, vull dir, que moltes vegades ja es veu quan per cualsevol cosa la liaran, doncs, si estava una mica més nervios del normal, doncs fer més coses amb ell per a que se senti acompanyat. I en alguns casos, deixar-lo plorar també ho hem fet. A vegades s'enfada i no hi ha manera de treure'l, doncs el deixo, que es desafogui, jo al seu costat però sense dir-li res i una estona després, li dius, cualsevol cosa i ja està, ni s'en enracorda. Ufff! no he sigut massa clara, però es que s'em fa dificil, el dia a dia ens deia com actuar, a vegades va millor i a vegades no. Ara li ha agafat, per cuan s'enfada marxar corrents, l'aviso una vegada i prou, per que és perillos. Doncs l'altre dia vam marxar de la piscina i ahir es va quedar sense bastonets de xocolata. Llavors plora desconsolat una estona, però crec que si li deixo passar encara serà pitjor per que llavors si que no em farà cas. I paciencia, moooolta paciencia!!!
Tinc molt clar que en Pol ha vist que la seva rutina ha canviat en poc temps (quan neixi el germanet no vull pensar que passarà) i ens hem de tornar a posar tots a lloc, ell el primer que té poc recursos per gestionar els seus sentiment.

[Julyet]

Jo em trobo en dues situacions diferents de negatives:

- 1: dir que no "per sistema", encara que en realitat la seva resposta realment vol ser que sí. Per exemple: "vols que juguem amb plastilina?" "no". Al cap de 3 segons "sí". Però li has de deixar una pausa :P.

- 2: dir que no perquè realment és algo que no vol, no li ve de gust. Aleshores li intentem plantejar alguna "compensació". Exemple: "anem a rentar les mans", "no", "vols apretar tu el sabó?" "sí"
Aquests exemples són infinits... A mi una altra tècnica que em resulta és proposar-li una seqüència de coses, entre la que està la que no vol fer. Per exemple, ahir quan es va llevar de la migdiada volia banyar-se a la piscina (tenim una inflable petiteta, no et pensis...). Havíem de marxar a comprar unes xancletes pel seu pare, i primer no li vaig plantejar bé: "no, Emma, que hem de marxar" = drama. Aleshores li vaig dir diferent: "anirem TOTS TOTS amb el cotxe a comprar unes... XANCLETES PEL PAPA!!! i despŕes, piscina" (aleshores faig que ho repeteixi, com fan a la Dora :P "primer comprar xancletes i després piscina!!".

En quant a "amenaces", doncs ja saps que no m'agrada :P. Però per exemple, està jugant i em demana una altra cosa. Li dic "primer a recollir" = drama. Aleshores li ofereixo un terme mig: "vols que t'ajudi?" (per ella només que l'acompanyi ja és ajuda, o que li aguanti la caixa...".

PEr cert, ja veuràs que un cop pareixis tot serà més fàcil, ja no tindràs limitacions de moviment, et trobaràs bé, millor humor... a mi em va anar així, de debò (però també em vaig trobar unes setmanes que em sentia amb menys paciència amb l'Emma, però es va passar):

[roseta1977]

El biel també porta una epoca negativa, fins i tot l'he sentit dir no vull mentre dorm!!!!! Ara acaba de fer els 3 anys,i no hi ha hagut cap canvi de rutina ni estic embarassada, són coses de l'edat.
Vaig llegir aquesta entrada en un blog que em va ajudar una mica, pero una cosa és la teoria i l'altra la pràctica! Pero hi ha consells que poden ser útils. És un blog que he descobert fa poc i el trobo molt interessant. Ànims q nomès és una fase!

http://mimamapsicologainfantil.blogspot ... r.html?m=1

[Laure]

Hola Nius,

A mi una cosa que em funciona molt bé és, per exemple, jo vull que dini i ell vol mirar dibuixos. Jo li dic:

-Vols anar a dinar ja o vols mirar 5 minuts dibuixos abans? (com si fós la gran cosa!) evidentment diu dibuixos i li dóna la sensació que se surt amb la seva però al cap de dos minuts li dic de lluny: Te'n queden 3 (de minuts)....!! I com que hem pactat que són 5 minuts de dibuixos o el què sigui i després dinar ell mateix ja ho fa.

Això ho faig sempre i em funciona!! Per anar a dormir el mateix, li dóno la opció de jugar 5 minutets a l'habitació abans. Amb la banyera el mateix....

Sort!

[nius]

tacai, enhorabona per la teva petitona! Va anar tot bé, doncs?. Suposo que ara puc fer una mica més, cosa que a mi em fa il·lusió i a ell encara més. Ahir vam anar a sopar (cotxe i porta a porta, i asseguda en una terrassa, poca cosa) i ell estava taaant content!!! I jo de veure'l feliç.

glorieta, uf. Més o menys una situació similar (i amb un Pol de protagonista). Amb ell expliquem contes, mirem dibuixos, "juguem" (ell juga i jo m'ho miro) o miro espectacles que fa, i també deixo molt que toqui la panxa, que hi passi cotxes o avions, que hi faci mimitos, que me la pinti (això li encanta ) amb pintura de cara de carnaval, l'altre dia vam fer-ho amb pinzells...
Però no treu que quan estic asseguda o estirada i el veig saltar i brincar pel costat, estigui amb tensió de si em cau a sobre, que si em dóna un cop.....
Els límits els seguim marcant, però ostres, costa.

Tinc molt clar que en Pol ha vist que la seva rutina ha canviat en poc temps (quan neixi el germanet no vull pensar que passarà) i ens hem de tornar a posar tots a lloc, ell el primer que té poc recursos per gestionar els seus sentiment.

Aquesta frase M'ENCANTA. Gràcies, de debó.

Julyet, moooltes moltes gràcies pels teus consells. Ho vaig intentar posar en pràctica.... Jo tampoc sóc gens partidària de les amenaces aquestes
(Si li dic que reculli, de bones a primeres diu que no, per això ràpid li dic si em vol ajudar a recollir, i oli en un llum, normalment.)

PEr cert, ja veuràs que un cop pareixis tot serà més fàcil, ja no tindràs limitacions de moviment, et trobaràs bé, millor humor... a mi em va anar així, de debò (però també em vaig trobar unes setmanes que em sentia amb menys paciència amb l'Emma, però es va passar):

roseta, moltes moltes gràcies pel blog. M'ha anat que ni pintat!!! Li he passat al meu company i tot

Laure, m'apunto el truc, i el posaré en funcionament ja mateix!!!

Crec que el que em toca, també, és posar els punts sobre les is, i reconèixer els meus errors, els meus punts febles, i si em permeteu, ho faig aquí:
Coses que fem malament (no m'agrada, però ho fem):
- el NO: això NO, etc. Abans no li deiem, pq no voliem que ell ho repetís, però ara.....
- si no fas X .... i ell segueix dient que no (potser relacionat amb la fase que diu el blog)
- el: m'enfado? prfff, l'hem cagat molt amb això, pq ara ja diu "vull que t'enfadis"
- contar fins a 3
- Prou!
- m'enfado quan veig q el meu company de seguida es posa nerviós, o activa un dels punts anteriors, i el contradic ho sé, ERROR ENORME. I ell també em diu "et necessita" quan jo li dic prou pq em salta a la panxa, o s'hi atansa ràpid a fer-li un petó.....
- paciència zero (ell per esgotament real, jo per esgotament psíquic)

En fi, que ho escric i vull donar-me cops contra la paret, i plorar, pq durant 2 anys i molts mesos ho hem fet sense necessitar això, però ara anem desbordats. No és l'excusa, però ens falta paciència, ens falta recuperar el nostre lloc anterior.
Sé que potser m'imagino que un cop neixi el petit tot serà de color rosa, i possiblement no ho sigui, però pensio que estarem tots dos pares, que tindrem força temps, que podrem passejar, jugar, anar a la piscina o a la platja, és a dir, seguir més el ritme del Pol.

[nius]

Entro per dir que des que es va acabar el repòs, la situació es va normalitzar molt. Ho hem notat tots 3, que estem molt més relaxats. Segueixen havent-hi coses, però crec que ara tiren per una altra banda.....
El fet de poder fer coses tots 3 (fins i tot, els 2) hi ha ajudat moltíssim, i ell n'està encantat, i jo també.