Com ajudar-lo a parlar en públic i a parlar millor..

[Nenufar]

Hola noies,
a veure si em doneu idees, el meu fill te 3 anys i mig, i és molt tímid, quan dic parlar en public em refereixo a parlar amb altres mares de l'escola o veïns que li fan alguna pregunta i ell ho no respon o bé ho fa tan ràpid que ho fa en idioma indesxifrable (pels altres, jo sí que l'entenc).
Doncs aixó, que la mestra em va dir que no es preocupant però a mi m'agradaria ajudar-lo perquè se senti una mica millor i també jo, ja que m'he hagut de sentir per part de familia i amics que això passa pq el tinc sobreprotegit i emmarat.
Gràcies per endavant.

[jllt]

Hola Nenufar,

Penso que el que li passa al teu nen és molt comú. El meu acaba de fer els 4 anys, i tot i que és un xerraire de mena, quan alguna altra persona li pregunta alguna cosa, és molt estrany que contesti, o que ho faci bé. I la nena té dos anys i mig i també xerra pels descosits, però es troba algú que no coneix, s'amaga darrere meu i tampoc li surten les paraules. Al col·legi del nen no me n'han dit res perquè es veu que a classe parla moltíssim (com a casa), i a l'entrada del col·le veig nens de 5 i 6 anys que tampoc és que siguin gaire parladors quan per exemple jo els pregunto alguna cosa. Crec que de mica en mica aniran agafant seguretat i s'aniran envalentonant. Jo veig que el nostre hi ha vegades que agafa 'carrerilla' a l'explicar alguna cosa, i llavors es queda parat perquè no sap quina paraula ha de dir o què vol explicar exactament, i calla en sec i s'amaga com si volgués desaparèixer. Personalment no li dono més importància, només li vaig dient que s'animi a explicar coses i a contestar a qui li pregunta, però sense capficar-m'hi gaire.

[entrerius]

nenufar, mentre et llegia pensava que de vegades preferiria que el meu és reprimís les contestes perquè, de vegades, fot cada moc que ens deixa ben retratats.....
No sé que dir-te perquè ja veus que nosaltres estem en l'altre extrem: no se'n calla ni una.....
a veure si alguna companya ens dóna una idea de com enfocar-ho

[Maria V.]

Trobo molt encertada l'actitud de jllt. Ja convé que, essent tan petits, no tinguin amb els desconeguts el tracte espontani que mostren amb les persones de confiança. Més endavant ja aprenen a mostrar-se decidits en parlar i, al mateix temps, callar allò que no convé de dir, i fer-ho amb prou traça perquè el forasters no ho notin i trobin simpàtic el nen.
Un exemple: quan jo tenia tres anys em va visitar un metge que, de fesomia, era lleig; jo era descarada, no havia vist ningú abans amb el seu aspecte i espontàniament se'm va acudir de dir-li "tens el cap així" fent amb les mans els gestos corresponents. L'home es va enfadar molt, no es va voler creure de cap manera que l'observació se m'hagués acudit a mi i sostenia que, quan una criatura tan petita diu coses així d'algú, és que les ha sentit dir als grans. Vivíem en un poble, no hi havia cap més metge i feina van tenir els pares per fer-hi les paus.

[Maria V.]

Els meus fills van ser més com el de Nenúfar i ara els néts també. Em sembla millor. Per als casos com el d'Entrerius (o el meu, de menuda) no sé què es pot fer. Són massa petits per entendre quins sentiments poden provocar en la persona que els escolta i no crec que els sigui bo culpabilitzar-los volent-los fer entendre que fan quedar malament els pares.

[Maria V.]

Una altra cosa: és molt convenient que les criatures desconfiïn dels desconeguts.
El problema, si de cas, és que, quan són tan petits, no saben distingir entre diferents classes de desconeguts. Encara és normal que amb el carter o el veí d'escala es comportin igual que amb el subjecte poc recomanable que, al tobogan del parc, provi de fer-se'n amic.