Ha començat P3 i no es relaciona amb els nens del col.le

[dospometes]

Tinc una nena de 3 anys i mig que aquest setembre ha començat P3. L'any passat va començar a l'escola bressol perquè veia que tot el dia amb mi li feia més mal que bo. Es una nena tímida al carrer, jo diria que li falta seguretat i confiança per començar a jugar amb els altres nens, quan veu una situación nova o molta gent, ja comença a dir "la maneta, la maneta". M'he passat totes les tardes de l'any passat i d'aquest als parcs perquè es relaciones, a part la psicomotricitat la porta fatal, és una mica patito. Juga una mica sola però després ja em ve a veure al banc on estic asseguda rapidament.No ha fet noves relacions als parcs .L'any passat a l'escola bressol es quedaba tot el dia, a dinar i a fer la migdiada però deia que no li agradava perquè els nens cridaven. La seva professora ja ens va dir que era molt madura per l'edat que tenia, que es fixava en coses que els altres nens passaven, però que li costava relacionar-se, havia d'anar la professora, donar-li la mà i apropar-la als altres nens, com si li fes por fer aquest pas i només eren 18 nens a classe.

Però el pitjor de tot és que aquest any a P3, a la classe quan diuen una hora de joc lliure, ella no s'aixeca de la cadira, com si li fes por anar on hi ha 25 nens (els que son a la classe) i la mestra l'ha d'acompanyar a la cuineta a jugar per exemple o al pati diu que es l'unica que s'asseu a un banc mirant a que juguen els altres nens. Avui mateix m'ha dit que no vol sortir al pati ni fer psicomotricitat, ella se sent més segura a classe asseguda a una cadira que no joc lliure, suposo que a part de la seva timidesa, tampoc l'ajuda massa la seva poca agilitat.
Vam fer una tutoria amb la mestra i també ens va dir que li costa molt parlar a classe, que no diu res i que si li pregunten alguna cosa, respon molt fluixet.
A casa es tot el contrari, jo suposo que es desahoga del col.le d'estar tantes hores callada i portant-se tant be, parla perfectament i li agrada estar amb altres nens quan venen a casa però clar sempre amb el contacte de la mare o el pare.
La mestra ens ha dit que potser necessitariem l'ajuda d'un psicòleg per ajudar-la a enfrontar-se a aquests problemas que té.
El meu marit i jo quan erem petits també erem tímids però no d'aquest nivell i ara ens desenvolupem sense cap mena de problema

Que en penseu vosaltres? Coneixeu més casos com aquest? Gràcies per tot!! i per llegar-me!!

[soleilua]

Sense entendre el més mínim en psicologia, jo crec que és del tot normal. Encara s'està adaptant, és tímida, i si dius que a casa es desenvolupa, parla i ho fa tot "normal", jo no la portaria a un psicòleg! És que només té 3 anys i mig! Ja ho farà tot, a poc a poc s'anirà trobant més còmode amb els companys i amb les mestres i anirà agafant confiança...

Però bé, si algú hi enten una mica que opini amb més criteri...

[marta9]

Jo no aniria encara a un psicòleg. Si ha començat aquest any p3, necessitarà el seu temps d'adaptació, com necessitem tots davant els canvis, també els adults ( a mi ara se'm faria una muntanya canviar de feina o de poble, per exemple). Cadascú tenim el caràcter que tenim, i això, en la meva opinió mereix tot el respecte del món. Ser introvertit o ser tímid ( que no és el mateix) tendim a veure- ho com a patològic, però no és així, és un caràcter com tants d'altres, amb els seus inconvenients però molts avantatges. Es pot ser tímid i feliç, i socialment adaptat.

Trobo que si la porteu al psicòleg correu el risc de convertir en patològic una cosa que de moment només és un tret de personalitat: les etiquetes pesen molt... I que a més ja ho esteu fent bé: facilitant- li situacions agradables on relacionar-se amb altres nens al seu ritme i sense pressió.

Jo m'ho prendria amb paciència, acaba de començar l'escola, i enfocant- ho sempre de forma el màxim de positiva... Felicitant- la i valorant molt els petits avenços, i amb molt carinyo.

A més a p3 molts nens encara juguen sols... Segur que l'any vinent ja tindrà els seus amiguets a classe!

[charito]

Doncs jo crec que no ens hauria de fer vergonya demanar ajut si no sabem com enfocar una situacio. Considerar el psicoleg com una etiqueta negativa em sembla molt antiquat.

Pel que expliques la teva nena te una angoixa i no sap com reaccionar, jo si aniria al psicoleg a veure si em donen un cop de ma.

Es cert que a p3 la majoria no juguen junts i els pot costar parlar davant dels companys pero si la teva nena ja porta un any de guarde no li hauria de ser tan dur i si mes no hauria de poder jugar soleta i no quedarse asseguda o parada.

Anims!

[mdemare]

................

[montsebd]

Hola dospometes, estas describint fil per randa el que li va passar a la nostra filla l'any passat a P3 i l'anterior a P2.
Es que sembla que parlis de la mateixa nena, tant el tema de sociabilització com en el de psicomotricitat.
A nosaltres també ens va aconsellar a P2 portar-la al parc i mig obligar-la a jugar amb altres nens, però no hi havia manera, només els pares.
Quan va començar P3 estàvem força desesperats, jo em passava nits sense dormir pensant en com solucionar aquella situació tant incòmoda per la nostra filla (tot i que la mestra, en una de les tutories, ens va dir que ella no ho vivia com una mala experiència).
Si la professora no la portava als racons no hi anava, si no preguntaves ella no parlava i si ho feia ben fluixet.
Però un dia, de sobte, just abans de les vacances de Nadal, alguna cosa va canviar. Nosaltres no la deixàvem a dinar a l'escola, i a la tarda que la portava el meu marit, la nena li va dir "pare avui entro jo soleta a classe". El meu home em va trucar plorant de la il·lusió que la nena vulgués entrar sola a classe. I llavors tot va anar a millor.
Va començar a jugar amb un nen al pati (encara ara a P4 és el seu millor amic), i després amb un parell de nenes més, i així poc a poc.
A dia d'avui, encara és molt selectiva amb qui vol jugar i amb qui no, però ara estem tranquils.
Ens va explicar que com la nena no havia estat mai amb nens, no sabia com tractar-los, ella només sabia tractar amb adults, que és un procés lent però que s'acaba solucionant.
Estigueu tranquils, millorarà.
Petonets i si et convé parlar envia'm privat amb el teu telèfon i et truco.

[Susana82]

Hola dospometes.
Mira t'explico el meu cas...jo tinc un nen q d'aquí a dues setmanes farà 4 anys. Es un nen molt nerviós i ha casa no para quiet, però en canvi al cole es diferent tambés es tímid i li costa la relació amb l'adult, perquè com a la teva filla se sent insegur... però encanvi amb els nens es relaciona moltbé, li costa també expressar-se... i l¡any passat quan va començar p3 vem parlar amb la tutora i me¡l van derivar al CEDIAP, NO SE SI NHAS SENTIT A PARLAR ALLÀ I HA MOLTS especialistes i agafen nens menors de cinc any, el meu va amb la logopeda i ha millorat molt. Pregunta a la tutota això del CEDIAP, AVUERE Q T DIU, notaràs canvi, ara el meu fill fa p4 i al tenir una altra tutora jo pensava q enlloc d'anar cap endavant aniríem enrere, però no ha sigut així, va millorant... Al CEDIAP hi ha logopedes, psicòlegs, fisioterapeutes.... ja t dic al meu fill li va molt bé... et pots assessorar...
Vinga anims

[Albercoca]

Jo et dic com la mdemare, crec que forçar-la és el pitjor. Jo era com la teva filla, de fet, recordo al pati de la llar d'infants estar sola. Havien de venir els nens a buscar-me per jugar amb mi, jo no els buscava. Amb els anys he anat agafant confiança i he fet una vida normal. Tinc amistats que conservo de l'escola (i que són de veritat) tinc feina d'atenció al públic, tinc parella, un fill...
No tots els nens han de ser súper sociables, ni han de ser extrovertits... Crec que està sobrevalorat, i que pensem que el millor és ser així.
Es pot viure sent introvertit i amb els anys la timidesa i inseguretat va canviant, se superen o t'acompanyen tota la vida però no t'impedeixen tenir una vida com la de qualsevol altre.
Jo potser parlaria amb la professora, de si hi ha algún nen que pugui tenir afinitat amb la teva filla, i que s'hi pugui anar apropant. Que el posi a classe al seu costat i a veure qué passa.
Jo penso que la teva filla necessita una empenteta (jo la necessitava) i si pot ser d'una forma natural, com si tot ho fes ella (per ella serà un èxit i li donarà confiança), d'anar coneixent els nens i trobar algun que sigui allò que ella necessita per fer amistat.
Espero haver-te ajudat una mica.

[entrerius]

Jo penso que cada nen i nena neix amb un temperament diferent i aquest no és canvia, no és modificable ni educable. El caràcter es pot modelar, però el temperament és el que és. El temperament i el caràcter defineixen la seva personalitat que els fa únics i irrepetibles.

Hem de pensar que moltes de les nostres pròpies pors van directament a formar part del caràcter dels nostres fills, com també les “etiquetes” o les descripcions del seu caràcter que fem contínuament sense ni adonar-nos-en.
Per això penso que el psicòleg, més que als petits, ens pot servir de guia, a nosaltres els pares i mares, quan ens sentim perduts i tenim mil dubtes de com encarar una situació.

En el nostre cas, el meu fill mai ha estat impulsiu, sempre s'ho mira primer des de la seguretat. És més reflexiu i té por a lo desconegut. Mai ha sabut jugar sol massa estona i de fet sempre busca un company de jocs. És molt autoexigent i de vegades, quan s’enfada, o té por, o està estressat per alguna cosa, té crisis d’angoixa considerable i li costa molt sortir d'aquest estat emocional.
Molts cops em plantejo que aquesta forma de fer, una de dues, o el durà a ser un crac o el farà emmalaltir. Immediatament se’m planteja el gran dubte de si serè capaç de guiar-lo i fer-li desaparèixer aquesta angoixa, barreja d’autoexigència i por. Però quan veig als seus companys de classe (ara fan P4), cadascú amb el seu tarannà, que no canvia amb el temps, penso que cada família té una direcció diferent en la que treballar i que no hi ha un model a seguir ni llibre d’instruccions.

Van canviant, òbviament. Es fan grans, es comuniquen més entre ells, fins i tot els que mai s'havien comunicat abans... però continuen tenint el mateix tarannà que a la llar d'infants...... els caràcters és modelen però l'essència persisteix
visca els nostres fills, diferents i únics

[Albercoca]

M'agrada el que dius Entrerius! Estic d'acord. ;)

[dospometes]

Noies Moltes Gràcies per les vostres aportacions

Ja estem una mica més tranquils al llegir diferents punts de vista. Vam fer una tutoria la semana passada perquè la mestra volia saber si a tot arreu es comportava igual i li vam dir que no, ens va dir que el cas de la nostra filla es podía incloure dins del Mutisme Infantil, és a dir que això ho fan nens llestos de no parlar allí on no volen i li vaig comentar a la meva mare que és mestra de 2n de Primària i em va dir que no , que li faltava una mica de confiança i prou, però clar els Mestres ja comencen a etiquetar. Avui una mare del col.le m'ha dit no juga gaire la Clàudia al col.le no? Clar són comentaris que fan mal, ella no es llança a jugar, ella observa el terreny i quan se sent segura puja (que es quan hi ha pocs nens). Però es com si tothom, com si fos una obligació hem d'anar sempre al mogollón i fer el que fan els altres nens...

Avui li he preguntat a la Clàudia que havia fet al pati i diu que res que a la caseta no ha pujat perquè havia molts nens, és una nena que no li agrada estar amb molta gent i crec que la solució seria agafar una nena de confiança de la seva classe i començar anant les 2 juntes. També li vaig comentar a la mestra que ella de la seva classe no coneix cap nen, només coneix 2 nenes de l'altra classe i que si la podia canviar i em va dir que aquesta no era la solució.
La meva mare que és mestra diu que han de fer més de de l'escola que nosaltres, les Mestres haurien de fer partícip als nens més tímids i fer que se sentin més a gust a clase i al pati, baja això és el que fa ella a la seva classe.

Ja aniré informant de com evoluciona tot.

Moltes gràcies pel vostres recolzament