3 anys i em contesta....

[charito]

Doncs aixo que el meu nen ultimament quan li dic que ha de fer alguna cosa o que deixi de marranejar per exemple amb el menjar, comença a sermonejar-me i em contesta, comença a dir que haig de fer el que ell diu, que si no s'enfadara, que etc etc etc i em parla amb un to força alt. Entenc que imita els adults quan el renyem, jo normalment no crido però esta clar que si fa trastades doncs li dic que estic enfadada i que no m'agrada gens.

Intento donar-li premis quan fa el que li dic sense queixes, normalment es venir a la banyera, a sopar, anar a dormir... pero tot i que es posa molt content quan li dic que s'ha portat molt be i que tindra un premi no crec que li serveixi per evitar aquest comportament de manera anticipada.

El cas es que no se com reaccionar, l'ignoro però ell segueix i segueix "renyant-me" i a sobre amb la activitat que jo he volgut aturar i no em sembla be. L'altra opció es cridar mes que ell i em sembla absolutament ridícul posar-se al seu nivell i "discutir"... total que acabem amb el pam al cul que no m'agrada... avui al final no ha sopat perquè marranejava amb el menjar, ni ha tingut conte d'anar a dormir perquè s'ha rebotat a l'hora d'anar a dormir i clar acaba plorant.

Ja se que ha començat P3 i te la germaneta en camí, etc, pero em fa por no ser capaç de tallar aquesta actitud, perquè a vegades em sembla que tingui 14 anys i en plena edat del pavo....

[Violeta]

Charito, jo penso que, a part d'estar a l'edat de "contestar" i buscar quins límits li poses, que penso que és ben normal a la seva edat, no podria ser que s'estigués olorant que alguna cosa li passa a la mama amb la panxa?
T'ho dic perquè durant els últims mesos d'embaràs de la Bruna el Jan es va tornar súper rebel, sobretot amb mi, em reclamava moltíssim sobretot quan jo estava més cansada, i tot eren "no" i s'enfadava molt. Conec una noia que acaba de tenir el tercer i li ha passat el mateix amb el gran, i tinc una amiga que ha tingut el segon fill i li va passar el mateix amb el primer (i recordo que deia que no entenia què li passava). Penso que està notant canvis i no deu saber massa com l'afectaran...penso que li toquen moltes dosi d'amor i comprensió, per ells tampoc és gens fàcil tot plegat. Ànims!!

[charito]

Gracies Violeta, si entenc que son molt canvis i que estigui "rebel" com dius, però clar que faig a efectes pràctics? A mi ja em fa pena tenir que estar malament i l'entenc, però tampoc crec que hagi de solucionar-ho deixant passar certes actituds i nomes amb comprensió, com tu dius busca els límits i els ha de trobar.

Peró de quina manera? El famós racó de pensar? Cartolina amb cares?

[Violeta]

Està clar que deixar que faci el que vulgui no és la solució, més que res perquè necessiten saber que tenen límits, per tenir seguretat. Jo això del racó de pensar no l'utilitzo, no m'agrada gens...pensar és un càstig? pensaran realment en el que han fet malament si estan en un racó? són massa petits per reflexionar sols. Jo optaria per explicar-li que veus que està nerviós-cansat-trist-enfadat o el que tu vegis i li preguntes què pots fer per fer-lo sentir millor, que entengui que hi ha coses que no es poden fer i el perquè no es poden fer. Sobretot intentar que els límits que li posis siguin "reals", vull dir que de vegades diem que no quan es tracta de coses que potser no seria tan greu que les fes (menjar una piruleta a la tarda, no sé), hi ha coses que no es poden fer mai i coses que es poden permetre, i que tampoc passa res...sobretot posar paraules al que està sentint, que vegi que empatitzes amb el seu estat d'ànim, posar-te a la seva alçada (físicament), parlar amb un to suau, i sobretot sobretot, molt contacte corporal, abraçar-lo quan exploti de nervis, acaronar-lo, fer-li petons...

És la meva opinió, a mi m'ha funcionat, tot i que reconec que embarassada hi havia moments que perdia els nervis...però és que som humanes!!

[sandrajuli]

Jo ara estic llegint l'ultim llibre del Carlos Gonzalez i crec que et podria anar bé. "Creciendo juntos"...
També penso que si està imitant als adults i li fas el pam al cul... Potser també ho imitarà, no?
Jo crec que el millor és, encara que costi, agafar's-ho amb paciència i no anar estressat. Si marraneja amb el menjar, és molt greu? Creus que amb 15 anys ho seguirà fent? I el tema dels càstigs... Tampoc crec que funcionin, penso que s'entra en una roda sense sortida que no porta enlloc.

[soclamarga]

Ostres doncs ajudar-te no ho puc fer, perquè em trobo exactament igual!! Justament avui li deia a ma mare, que en comptes d'un nen de 3 anys sembla que tingui un adolescent!!! També té 3 anys, i una germaneta que ha fet 4 mesos... Al prinicpi ho portava millor, però últimament està insuportable (pobret, és una manera de dir). Contesta per tot, també ens renya, ens diu que "hem de fer tal cosa perquè ell ho diu! (amb cara d'enfadat), i fa coses per provocar-nos (no penjar la jaqueta i deixar-la tirada al terra i mirant-te amb rintintin encara que li hagi dit al moment que no ho fes, per posar un exemple d'avui). En fi... em sap greu perquè ha tingut molts canvis aquests últims mesos: P3 a nova escola, nous companys, nova germaneta, nous horaris (al migdia el portem a casa i com que menja lent i se li ha de peixar cada cop més, es fa etern i és motiu constant de discusió, i a més acabem anant sempre amb presses i amb males maneres per part d'ell i nostra). I a més ara li hem canviat les ulleres i ara porta molta graduació, suposo que també hi deu influir.

No ho sé, a mi em sap molt greu perquè amb la petita no li puc fer gaire cas a ell (però tampoc a la nena!! ni a la casa!!) o sigui... estic amb una situació que em satura una mica, i sé que ell ho està passant malament i jo estic (i em posa) massa nerviosa per poder ajudar-lo. Ja intento parlar-li suau, demanar-li les coses bé i amb "carinyo", proposar-li en forma de "joc", i tot això, però ell passa olímpicament i de seguida esclato.

Ahir vaig fer un calendari per posar-hi gomets segons si es portava bé o no (amb el treure el bolquer ens va funcionar bastant el sistema!), però crec que l'hauré de refer perquè hi he volgut incloure massa coses (dormir, menjar, i comportament... jeje) i crec que així no és efectiu. Suposo que hi deixaré només el tema del comportament que és el que més em preocupa, i a veure si entre gomets, ParesNoels i Reis aconseguim passar una mica millor aquesta època.

En fi, aniré llegint les respostes, a veure si trobo una solució que ens funcioni...

[charito]

Gracies!!!

Els límits que poso son 3 coses contades però que vull que les faci, ni que sigui repetint-les 3 cops, no pretenc que sigui acte seguit, i es: venir a la banyera quan el crido, seure a sopar i no aixecar-se de la cadira 30 cops, i no jugar amb el menjar i quan sigui l'hora de dormir ni que sigui repetint-li 3 o 4 cops al final vingui solet i no arrosegant-lo. No se, per mi son bàsics i no vull renunciar-hi. La resta doncs la veritat que fem bastant el que vol, jugar, veure dibuixos, em te tota la tarda per ell.

Lo de abraçar-lo quan te una rabieta i raonar tranquilament ja ho he fet fins ara i m'ha funcionat be, pero es que ara no son rabietes, jo no el veig nerviós ni descontrolat, senzillament no vol fer el que li dic per la rao que ell creu es important i es resisteix verbalment i a mes no escolta, i quan ho aconsegueix es queda tan panxo.

No se no soc gaire de Carlos Gonzalez, li he agafat mania, i el pam al cul ja he dit que no m'agrada però som humans i a vegades perdo els nervis.

En fi suposo que no hi ha solucions magiques...

[charito]

Contesta per tot, també ens renya, ens diu que "hem de fer tal cosa perquè ell ho diu! (amb cara d'enfadat), i fa coses per provocar-nos (no penjar la jaqueta i deixar-la tirada al terra i mirant-te amb rintintin encara que li hagi dit al moment que no ho fes, per posar un exemple d'avui).

Ostres ben be el mateix... noia aixo es el que em temo que continui o pitjor quan neixi la petita... jo li he dit lo dels Reis pero es clar es tant de temps i a mes ell diu que es porta molt be, i es veritat, la majoria del temps es porta be pero de sobte se li creuen els cables.

En fi, anims amb tot que ha de ser durillo.... aix que ja m'hi veig...

[glorieta]

He llegit el post una mica en diagonal però crec que tothom en un momento o altre passa per aquesta fase.
En Pol ja té 4 anys i un germanet d'1 i no ha estat fácil, pq quan neix la novetat i que tot es posi a lloc. I ara que en Jan es més gran fa moltes gràcies i tothom li fa molt de cas al petit i a sobre el petit li fot les joguines al gran i etc etc.. mil coses.

El que millor m'ha funcionat amb en Pol es buscar conseqüencies a les coses que ell pugui veure i li "afectin". M'explico amb exemples.

Vam tenir una época que per que vingues a sopar l'havia de cridar mil cops i al final ens acabavem enfadant. Doncs un dia li vaig explicar que a partir d'aquell momento només el cridaria un cop, i que si no venia la mama es pensaría que no tenia gana i congelaría el sopar per al dia seguent. Doncs crec que un dia es va quedar sense sopar i a partir de llavors vé de seguida, com a molt a vegades li he de preguntar si es que no te gana i ja corre.
O, ara portem una temporada que quan s'enfada fa patades a les joguines, portes.... si ho fa a les joguines li dic que si els hi fa patades deu voler dir que no li agrada la joguina i que llavors la guardarem per més gran i si ho fa a coses que no puc treure el castigo assegut 4 min a terra a un costat (però mai li dic que es el racó de pensar pq crec que no ho entendria).
I així sobre la marxa, pero ja us dic que el que millor em funciona es que ell pugui veure la conseqüencia en aquell momento.
I mooolta paciencia!!!!

[Takita]

Charito, el meu fill també ho feia quan estava embarassada de la petita, va ser molt dur, però em va anar mig bé això què diu la glorieta.
Ara, hem passat a: "Doncs, si no em deixes fer X, no t'estimaré!". "Ah, sí? Doncs jo t'estimaré sempre!" I llavors, es queda descol.locat i em diu: "Quant m'estimes, mama?" i se n'oblida de l'enuig que tenia. Una altra d'ara és: "Doncs li diré al papa!", "Diga-li, si us plau, veuràs què et dirà el mateix que la mama".
Sé que sembla un tòpic, però penso que són etapes en què a una edat d'una manera i a una altra edad d'una altra, van provant i provant perquè volen sortint-se'n amb la seva.
A mi no m'ha servit de res emprenyar-me (tot i que algun cop ha estat inevitable), sinó explicar-li i parlar-li amb un to "normal".
Ànims i moooolta paciència!

[mafri]

Hola a totes

La meva filla té 5 anys i també tenim etapes.
La meva filla ha vist com alguna joguina anava a les escombreries per que no recollia. L'he posat al llit sense sopar i també té el seu racó de pensa que encara que ella sola no raoni segons quines coses sí m'ajuda a fer-li veure que allò no està bé i està castigada i al moment que està receptiva m'asento al seu costat i parlem del que ha fet i ella mateixa reconeix el que ha fet i el que ha de fer.

De moment son coses que m'han funcionat i que hauré de començar a canviar perque ja té 5 anys i ja es fa gran per segons quines coses. Suposo que enlloc de tirar-li les joguines a les escombreries (només ho vaig haver de fer un cop) hauré de deixar-la sense dibuixos o fer alguna activitat que li agradi.
Ja veurem.

No sé si he ajudat gaire però a mi em funciona.

[RAPUNZELL]

Crec que tots srgueixen les mateixes pautes de comportament tart o d'hora perque és necessari passar per aqui per creixer, madurar...
I que com diu la charito no hi han solucions màgiques, tot i que no ens agradin les sebes actituts, que ens posin al límit i que ens facin dubtar si estem actuant de ls millor manera.
Crec que el quid de lad qüestió es que nosaltres aprenem a portar aquestes etapas de la manera més serena i transmeten calma, i deprnen de com ho gestionem nosaltres el resultat será un o altre.
Demanem sempre pautes per portar al nen, i a m'en adono que som nosaltres qui necessitem pautes

[charito]

Gracies per les respostes, Glorieta, Takita i Mafri!!!! M'han ajudat molt.

Doncs un dia li vaig explicar que a partir d'aquell momento només el cridaria un cop, i que si no venia la mama es pensaría que no tenia gana i congelaría el sopar per al dia seguent. Doncs crec que un dia es va quedar sense sopar i a partir de llavors vé de seguida, com a molt a vegades li he de preguntar si es que no te gana i ja corre.
O, ara portem una temporada que quan s'enfada fa patades a les joguines, portes.... si ho fa a les joguines li dic que si els hi fa patades deu voler dir que no li agrada la joguina i que llavors la guardarem per més gran i si ho fa a coses que no puc treure el castigo assegut 4 min a terra a un costat (però mai li dic que es el racó de pensar pq crec que no ho entendria).

Aixo si que ho faig, per aixo ahir es va quedar sense sopar, i aixo si que no em preocupa, si no vol sopar no l'obligo, però tampoc li dono res mes. Pero amb ell tampoc l'afecta gaire, o sigui que tampoc es que li provoqui cap reacció en plan, ostres que em quedo sense sopar! Tampoc es un nen de donar patades ni trencar coses, ell ho expressa verbalment. El que faig es no donar-li la tablet que li encanta i aixo si li sap greu.

Pensare aixo de posar-lo en "time out" si ho provo.

Rapunzell, esta clar que el que necessito es saber com reaccionar jo davant les seves actituds.

Suposo que el que no se expressar be es que no se com tallar expressions verbals inadequades, o sigui encara que soni malament fer-li veure que si jo el renyo es perque ha fet alguna cosa i soc la mama, pero ell no em pot renyar a mi, vaja que no es una democracia.

Suposo que tambe influeix que estic sola amb ell cada tarda fins que el poso a dormir, i son moltes hores.

[sandrajuli]

Ai no sé... No m'agrada massa que hi hagi un post de com castigar als nens. Jo crec que l'única manera que aprenguin les coses és amb l'exemple. Si a casa no és una democràcia (que realment sí que sòna malament), què els estem ensenyant? Com actuaran ells amb l'altra gent? Amb companys, amb la parella després... Crec que tot això afecta.
I amb això no vull dir que se'ls ha de deixar fer el que vulguin... Però hi ha maneres molt més respectuoses per ensenyar com actuar. Una bona manera és pensar que són persones, com actuaries amb el teu pare si fa una cosa que no t'agrada? Passaries d'ell durant 4 minuts?

[RAPUNZELL]

Sandrajuli estic totalment amb tú.
Crec que malauradament durant moltes generacions s'ha viscut la criança desde l'autoritat i l'obedència i ens costa desempallagar-nos d'això.

I qui opinem així encara ens hem d'enfrontar amb etiquetes de "hippisme" o el nen fa el que vol...

[petitanuria]

Penso q la charito demana solucions. Si Creiem q hi ha altres maneres d aplicar disciplina de manera positiva sense utilitzar càstigs el que hem de fer, a part d opinar és ajudar-la i donar-li exemples d com ho faríem.
La meva filla de tres anys tmb imita com el teu i fa com que ens posa normes, ens alliçona...en fi, el que fem nosaltres quan ella fa alguna cosa q no ens agrada. Poden passar dues coses: o que realment ho digui quan hàgim fet alguna cosa q no està ben fet ( per exemple l altre dia buscant una cosa al bolso em vaig posar t-10 a la boca), o q estigui totalment fora de context. En el primer cas no queda més remei q acceptar q ens hem equivocat i dir-li q intentarem no tornar-hi més o fer-ho millor el següent cop (de passo donem exemple). En el segon cas es pot respondre utilitzant l humor o la paradoxa i explicant q no ens agrada q ens parli en aquest to.
Parlant de respecte cap als nens, jo penso q si que tenen capacitat de reflexionar, i que poden tenir conseqüències immediates després de conductes no desitjades. Les conseqüéncies sempre que siguin naturals millor. S ha d avisar al nen 2 o 3 vegades de que si no fa tal cosa passarà tal altra, assegurant q ha entès el missatge. Jo utilitzo el racó de pensar pq respecto a la meva filla i crec q té.capacitat de pensar, al seu nivell, q l ha dut a estar allà. Però no és l únic recurs i no serveix per tot. També hem de ser flexibles. A mi tmb em funciona molt bé el 1,2,3...màgia! Dic la norma, i si no fa cas l' aviso q és l ultim avís i q començarè a contar ( fins a 3, fins a 5, fins a a 10 depenent de com la veig) i funciona.
Però sobretot el que funciona és: donar exemple, intentar dir les normes clares sense cridar, no pegar (norma de casa no es pega a ningú), i el més important i q faig més cops al dia, premiarla i felicitar-la quan fa les coses bé. Felicitar-la per intentar fer les coses i animar-la quan no surten tant bé a millorar-ho la següent vegada.
Tots perdem els nervis en algún moment,normal del tot,a mi tmb m passa. Però com animo a la meva filla, jo tb intento millorar dia a dia.

[RAPUNZELL]

Petitanuria, crec que cadascú intenta ajudar de la millor manera.
La meva és deixar aquesta reflexió que jo em faig molt a sovint i és deixar d'intentar buscar solucions al seu comportament i buscar solucions pel meu, perquè moltes vegades quan estic al límit m'en dono conta que li estic demanant coses que no li corresponen fer (fer cas a la primera,no rebelar-se, no contestar...) perque son part del seu procès maduratiu i pobre del nen que no les intenta fer! Perque quan em paro a empatitzar amb ell de debò i dono importància a allò que per ell és important, tot i que sigui posar-se ela mitjons del revès, el diàleg és fluit i arrivem a un enteniment sense discurssos assajats ni mètodes adquirits en llibres ni modes educacionals.
Un altre cosa és que la persona demandant de consells prefereix-hi quedar-se amb els consells i punt de vista d'un altre forera perque s'escau més amb la seva manera de fer.

[charito]

Gracies per totes les opinions!

Ai no sé... No m'agrada massa que hi hagi un post de com castigar als nens. Jo crec que l'única manera que aprenguin les coses és amb l'exemple. Si a casa no és una democràcia (que realment sí que sòna malament), què els estem ensenyant? Com actuaran ells amb l'altra gent? Amb companys, amb la parella després... Crec que tot això afecta.
I amb això no vull dir que se'ls ha de deixar fer el que vulguin... Però hi ha maneres molt més respectuoses per ensenyar com actuar. Una bona manera és pensar que són persones, com actuaries amb el teu pare si fa una cosa que no t'agrada? Passaries d'ell durant 4 minuts?

Sandrajuli, jo crec que per viure en societat hem de saber acceptar l'autoritat d'altres, els pares, la mestra i mes endavant el teu cap o la policia.... hi ha relacions d'igualtat i n'hi ha que no ho son, i tots hem d'aprendre a viure les dos situacions, tambe a obeïr. Jo soc partidaria de valorar les generacions anteriors i quedar-me amb les coses bones.

Comentes que hi ha maneres molt mes respectuoses, quines son? Ho pregunto amb totes les ganes de sentir-les!

Preguntes com actuaria amb el meu pare si fa alguna cosa que no m'agrada.... no entenc molt be que te que veure.

Penso q la charito demana solucions. Si Creiem q hi ha altres maneres d aplicar disciplina de manera positiva sense utilitzar càstigs el que hem de fer, a part d opinar és ajudar-la i donar-li exemples d com ho faríem.
La meva filla de tres anys tmb imita com el teu i fa com que ens posa normes, ens alliçona...en fi, el que fem nosaltres quan ella fa alguna cosa q no ens agrada. Poden passar dues coses: o que realment ho digui quan hàgim fet alguna cosa q no està ben fet ( per exemple l altre dia buscant una cosa al bolso em vaig posar t-10 a la boca), o q estigui totalment fora de context. En el primer cas no queda més remei q acceptar q ens hem equivocat i dir-li q intentarem no tornar-hi més o fer-ho millor el següent cop (de passo donem exemple). En el segon cas es pot respondre utilitzant l humor o la paradoxa i explicant q no ens agrada q ens parli en aquest to.

El problema de segons quins consells es que donen per suposat que directament no parles amb el teu fill, o no el respectes, o no has provat tot de coses abans de demanar consell, vaja que son una mica condescendents. Estic d'acord Petitanuria, el millor es aportar solucions, perque per sentir que els castigs no son solució i s'ha d'escoltar, doncs jo escolto i pregunto molt pero sermons quasi que no.... aixi que quina es???

Com comentes, si el meu fill em renya perque alguna cosa no estic fent be es clarissim que li dic que te raó i que ho faré millor la propera vegada! Faltaria mes! El que em passa es que em sermoneja quan jo l'estic renyant per alguna cosa que no ha fet be. Normalment li dic que no m'agrada que em parli aixi, pero ell segueix com ja he comentat, fent l'activitat que no vull que continui i renyant-me, es com fer "lalalalalala no m'interessa res del que em dius".

Rapunzell, ja he comentat que no li demano res que ell no sapiga fer perfectament, no se m'acudiria mai de la vida renyar-lo per posar-se els mitjons al reves, i com ja he dit, no pretenc que faci les coses a la primera, pero si a la tercera o quarta, i tampoc sempre... si no em quedo amb alguns consells es perque perdona pero no veig el consell per enlloc sino nomes que es el proces maduratiu del nen, vale i jo com a mare que faig?

[RAPUNZELL]

Charito, el meu consell queda bastant clar crec, empatitza, una altre cosa és que no et serveixi, que ho puc entendre.
Bè jo em retiro, espero que algú et pugui fer arribar algûn mètode que et pugui ajudar.

[glorieta]

Doncs jo vull seguir amb el post pero cap a la part pràctica que crec que es el que busca la Charito. Jo tampoc demano que em diguin si educo bé o no al meu fill, ho faig el millor que puc i sé. I jo mateixa moltes vegades (varies vegades al dia) ja em questiono si ho faig bé o no o si el que faig a la llarga farà que sigui d'una manera o una altre.... i si, si algú ens explica com reaccionar a aquestes situacions de la manera més respectuosa posible, ho agrairé i ja us dic ara mateix que ho posaré en pràctica.

El que comenteu que s'ha de predicar amb l'exemple doncs a casa ho fem, bé ho intentem!. Alguan vegada el meu fill m'ha castigat sense el móvil una estona per que se m'ha escapat una paraulota. És el que li faig jo a ell i trobo just que ell m'ho faci a mi.

I us volia preguntar una altre cosa. Quan en Pol s'enfada es quan crida, o fa patades,... està clar que no m'agrada que faci això, però bé m'ha de demostrar que està enfadat, no? cap a on li canalitzo aquest enfado? Vull dir que bé ho ha de treure, i que li he d'ensenyar jo com fer-ho, però no sé cap a on.