Marxar a viure al poble?

[Coricat]

Hola a tothom! Estic patint una crisis existencial i necessito consells o opinions per veure que farieu en el meu cas i a veure si així aconsegueixo veure la llum....
Us explico, resulta que som un matrimoni de 40 anys amb un nen de 7. El meu home és d'un poble de 5000 habitants de l'interior i ara mateix vivim a un poble de costa molt a prop d'on jo m'he critat. El meu home treballa en una molt bona empresa dels voltants del seu poble. Fa uns 8 anys ja hi vam viure al seu poble pero vam acabar marxant i venint a viure per la zona on som ara perque a mi viure al poble no m'agradava gens i no m'hi vaig acabar adaptant mai.
Resulta que ara, després dels anys, em ronda pel cap tornar a marxar al poble. M'he fet gran i potser ara veig les coses d'una altra manera o valoro coses que abans no valorava. Els motius principals son que de la feina del meu home, que com he comentat està a la vora del seu poble, a on vivim ara té en total unes 2 hores de cotxe entre anar i tornar. A mi em fa patir que faci aquests viatges i a la vegada em fa sentir culpable, sempre pateixo i penso que si mai li passés res per la carretera jo me'n sentiria responsable, ja que la decisió de venir a viure a la costa va ser meva, per altra banda, al poble a poc a poc han anat tornant els amics que teníem per aquí, que són molt bons amics d'ell de tota la vida, i ara la veritat que aquí estem una mica sols. També sé que ell seria més feliç alli, al seu poble, al costat de la feina, amb els seus amics de tota la vida.... També està el tema de l'escola del nen, el portem a una bona escola pero trobo a faltar una mica de caliu, no hem aconseguit fer pinya amb altres pares, tot i que amb alguns d'ells ens hi portem bé, i penso que potser al poble això seria diferent, el tracte sería mes proper. En quant a la meva feina, jo treballo per on vivim ara pero crec que no em posarien cap pega si els demanés de teletreballar uns dies a la setmana. Per contra, a banda de que el canvi em fa una por terrible, seria passar de viure en una casa com vivim ara a viure al poble en un pis. El pis és gran, pero es un pis si més no i ara estem acostumats a l'amplitud de l'espai que ens dona la casa, al jardi.... Em fa pànic la reacció del meu fill, ell es feliç a casa seva i al seu cole i no vol ni sentir a parlar de mudances ni de canvis de cole i amics. Si marxem al poble, la idea seria venir on som ara els caps de setmana, vacances, tot l'estiu... Sé que segurament el més sensat seria marxar al poble pero em costa moltissim decidir-me i tirar endavant perque em fa molta por, i si un cop allí no m'hi sento bé i me n'arrepenteixo? i si e meu fill no s'hi sent agust i anyora cas seva, el seu cole, els seus amics... que fem?tornem a marxar i torna a canviar de cole? He de dir que el meu home tot i que opina que allí estaríem millor, mai m'ha presionat en marxar i potser encara em fa sentir més culpable, com a que es mereix que marxem a viure allí. Gràcies per haver llegit fins aquí i gràcies a qui em pugui donar la seva opinió

[Nova81]

Hola a tothom! Estic patint una crisis existencial i necessito consells o opinions per veure que farieu en el meu cas i a veure si així aconsegueixo veure la llum....
Us explico, resulta que som un matrimoni de 40 anys amb un nen de 7. El meu home és d'un poble de 5000 habitants de l'interior i ara mateix vivim a un poble de costa molt a prop d'on jo m'he critat. El meu home treballa en una molt bona empresa dels voltants del seu poble. Fa uns 8 anys ja hi vam viure al seu poble pero vam acabar marxant i venint a viure per la zona on som ara perque a mi viure al poble no m'agradava gens i no m'hi vaig acabar adaptant mai.
Resulta que ara, després dels anys, em ronda pel cap tornar a marxar al poble. M'he fet gran i potser ara veig les coses d'una altra manera o valoro coses que abans no valorava. Els motius principals son que de la feina del meu home, que com he comentat està a la vora del seu poble, a on vivim ara té en total unes 2 hores de cotxe entre anar i tornar. A mi em fa patir que faci aquests viatges i a la vegada em fa sentir culpable, sempre pateixo i penso que si mai li passés res per la carretera jo me'n sentiria responsable, ja que la decisió de venir a viure a la costa va ser meva, per altra banda, al poble a poc a poc han anat tornant els amics que teníem per aquí, que són molt bons amics d'ell de tota la vida, i ara la veritat que aquí estem una mica sols. També sé que ell seria més feliç alli, al seu poble, al costat de la feina, amb els seus amics de tota la vida.... També està el tema de l'escola del nen, el portem a una bona escola pero trobo a faltar una mica de caliu, no hem aconseguit fer pinya amb altres pares, tot i que amb alguns d'ells ens hi portem bé, i penso que potser al poble això seria diferent, el tracte sería mes proper. En quant a la meva feina, jo treballo per on vivim ara pero crec que no em posarien cap pega si els demanés de teletreballar uns dies a la setmana. Per contra, a banda de que el canvi em fa una por terrible, seria passar de viure en una casa com vivim ara a viure al poble en un pis. El pis és gran, pero es un pis si més no i ara estem acostumats a l'amplitud de l'espai que ens dona la casa, al jardi.... Em fa pànic la reacció del meu fill, ell es feliç a casa seva i al seu cole i no vol ni sentir a parlar de mudances ni de canvis de cole i amics. Si marxem al poble, la idea seria venir on som ara els caps de setmana, vacances, tot l'estiu... Sé que segurament el més sensat seria marxar al poble pero em costa moltissim decidir-me i tirar endavant perque em fa molta por, i si un cop allí no m'hi sento bé i me n'arrepenteixo? i si e meu fill no s'hi sent agust i anyora cas seva, el seu cole, els seus amics... que fem?tornem a marxar i torna a canviar de cole? He de dir que el meu home tot i que opina que allí estaríem millor, mai m'ha presionat en marxar i potser encara em fa sentir més culpable, com a que es mereix que marxem a viure allí. Gràcies per haver llegit fins aquí i gràcies a qui em pugui donar la seva opinió

Hola Coricat!
Potser podries provar a passar, ara que s'acosten vacances escolars, una temporada llarga allí, demanar teletreballar i provar els mesos d'estiu de fer la prova per veure com t'hi sents (encara que costi allunyar-se del mar...). Ara que, si no t'agradava gens viure-hi, sembla complicat. Clar que cada etapa vital és diferent, però això cadascú s'ho sap...
I buscar un poble "intermig" on començar de nou, que escurci les distàncies de desplaçament per a tots dos? Fa anys, vaig viure en un poble petit del qui en aquell moment era la meva parella. Hi tenia molta família, i mira que a mi m'agrada la vida a poble i el tracte proper, però se'm va fer tan intrusiu que vam aprofitar un pis de lloguer econòmic en un poble proper per marxar, i la veritat és que va ser un encert. Estàvem a una estona en cotxe, però a mi em va anar genial el canvi per fer-me el poble molt més "meu", a l'altre em sentia més "forastera".
Pel teu fill, no tinc canalla i no sóc psicòloga, però penso que patim de massa por als canvis quan el que impliquen moltes vegades ens permet aprendre, sempre porten implícita alguna renúncia, però vaja... al final de tot ens en ensortim, tot té solució menys de la mort, que deien a casa.
Només puc comentar-te la meva experiència, em va anar bé un terme mig, viure en un poblet més petit però que no era el de la meva parella, de lloguer i si no va bé es torna a canviar. Si dius que ara esteu a hora d'anar i hora de tornar, una distància de mitja horeta per a cadascú per exemple, començar de zero en un lloc nou per tots tres.
Espero et pugui servir!
Una abraçada Coricat!

[Coricat]

Hola Nova81,

Gràcies per respondre'm. Lo del poble intermig es una bona idea però això implicaria haver de vendre la casa i anar de lloguer.... Jeje sembla el refrany però es tal qual i la casa no la volem vendre i no podem assumir hipoteca i lloguer. El pis del poble el tindriem de franc. En fi, suposo que encara tinc un temps per anar madurant la idea... O al final m'haure d'acabar llençant a la piscina i si no surt bé doncs tornar.... Que complicat es tot a vegades.. O som nosaltres que ens compliquem la vida...
Una vegada més, moltíssimes gràcies per llegir-me i donar-me la teva opinió.
Una abraçada!