"Maneres" de criar els fills....

[Marta_fp]

Noies, si em divorcio del meu marit serà culpa vostra!!! Hauria d'estar preparant maletes en comptes d'entrar al fòrum. Ja tenim un altre debat encetat i no puc estar-me'n de dir-hi la meva.

A veure, això de no deixar que la Mariona vegi la tele fins als dos anys és perquè ho recomana la Acadèmia Americana de Pediatres i, malgrat que no faig tot el que els metges diuen, he decidit fer-los cas en aquest punt. També diuen que no hauríem de deixar-los abusar d'altres pantalles, com la de l'ordinador.

Vagi per endavant que jo sóc una gran partidària de la tele. Jo m'hi he format com a persona mirant programes com el Vostè jutja o el Telenotícies i suposo que d'alguna manera també ha contribuït a la meva felicitat amb programes com el Dr. Slump (no hi ha res com veure el la il·lusió de l'Arale per tot el que fa perquè et desperti optimisme ).

I també entenc que dues persones poden tenir els mateixos hàbits, però acabar amb una educació diferent. I això últim ho dic perquè recordo que quan alguna vegada la meva àvia venia de visita i estàvem veient Friends, la meva germana la feia callar per veure la tele (ja érem majors d'edat) i a mi em semblava de molt mala educació.

Per tant, quan hi hagi visites, no hi ha tele. Els vídeos són per això.

A casa meva la tele funcionava tot el dia i el meu pare ens feia callar a l'hora de dinar per poder escoltar el Telenotícies.

Per tant, fins i tot encara que no hi hagi visites, la vida familiar és abans que la tele.

La tele tampoc ens pot enganxar fins al punt de no sortir amb els amics, no jugar a res o deixar de fer altres coses. Tot i que un dia és un dia i si per exemple, hi ha una final europea del Barça o vés a saber què, una altra cosa que només facin un cop a l'any...

La tele no ens ha de convertir en uns maleducats. Entenc que els nens quan juguen o miren la tele es poden quedar tan abstrets que no et sentin, però amb el temps això també es pot educar.

Un cop posats aquests límits, d'entrada no tinc gaires restriccions pel que fa al tipus de programes que es poden veure. Bé, si que hi ha restriccions segons l'edat.

Jo aplico aquestes normes des que em vaig ajuntar amb el meu marit i molt abans de tenir la Mariona, perquè jo sóc la primera que m'enganxo a la tele.

I com que em conec, no vull fer servir la tele ni un sol dia per tenir distreta a la meva filla mentre jo faig una altra cosa. Després d'un primer dia, és molt difícil no tornar a fer-la servir com a cangur.

No crec que sigui dolent tenir la tele tot el dia posada, però és més fàcil que t'enganxis a més i més programes i descudis les relacions socials.

Per cert, us poso a baix el que diuen els pediatres americans i us comento un altre estudi que em sembla haver llegit a Babycenter:

Es va agafar a un grup de nens americans d'un any o dos, no ho recordo, i se'l va dividir en dos grups: els que aprendrien xinès a través de la tele i els que aprendrien xinès amb una persona al davant. Em sembla que tan el que feia la persona com el que es veia a la tele era més o menys el mateix, però el resultat va ser que els nens amb la tele al davant no havien après res. En canvi, els que tenien una persona al davant havien après força coses.

........................

"Pediatricians strongly oppose targeted programming, especially when it's used to market toys, games, dolls, unhealthy food and other products to toddlers. Any positive effect of television on infants and toddlers is still open to question, but the benefits of parent-child interactions are proven. Under age two, talking, singing, reading, listening to music or playing are far more important to a child's development than any TV show. For more information on your child's health, visit www.aap.org.
........................

PS: Sí, sí. Era aquest, el vídeo. És molt bo.

[Martona]

Merci Marta!!
Ens poses sempre un munt de documentació amb la q fonamentes les teves opinions, gràcies!

Coincideixo amb tu amb el tema de la tele... i tb m'has fet recordar programes amb els quals jo crec q tb vaig formar-me com a persona, però malauradament em temo que aquest tipus d'espais quasibé no existeixen.. Penseu en qualsevol dia entre setmana a la tarda... els nens ténen (a Catalunya) dibuixos i el K33, però si canvien de canal, què hi ha?? Diarios de Patricia?? ("putricia", com li diu el meu marit.. ), programes de xafardeig super faltosos i buits de contingut???

De moment l'Emma no veu la tele... li he posat un parell de cops a en Pingu i encara és massa petita per a quedar-s'ho mirant, però quan vagi creixent crec que tiraré de Dvd's del q pensem q la pot divertir i aportar quelcom, perquè tal com està el pati...

Bé, canviant de tema i corrent el risc de obrir un altre debat ben apassionat... , vàreu llegir ahir a El País l'article sobre donar o no una bofetada/plantufada als fills?
Tot vé de una esmena arrel de la nova Llei de Adopció que crec q es volia fer al Codi Civil per eliminar l'article q amparava aquesta potestat dels pares per a corregir/educar als nens...
Aquí us l'adjunto si el voleu llegir, està molt bé:

http://www.elpais.com/articulo/sociedad ... isoc_1/Tes

(i aquesta vegada ja us avanço la meva opinió, x si em passa com l'altre cop i no puc entrar en uns dies... no crec en la "bufetada a temps"... espero ser capaç de tenir l'enteniment i el "temple" com per a educar a l'Emma sense arribar a això!)

[Visitant]

jo no crec en absolut en la violència com a "arma" educativa o pedagògica.
Puc entendre un moment d'ofuscació, com diu l'article, en què un pare/mare pot perdre els papers.
Però no està bé. Perdre els papers, perdre el control, utilitzar la violència valent-nos de la nostra superioritat, què ensenya?
què pot aprendre de positiu un nen/a amb una bofetada?
potser sí que no tornarà a fer "allò" pel qual se l'ha pegat, però no ho deixarà de fer per respecte a nosaltres, ni perquè ho hagi entès.
Ho deixarà de fer per "por".
Li estarem ensenyant que com a últim recurs la violència és vàlida.
I així va el món...

em fa molta gràcia aquest fragment:

"...fuera de la familia el castigo físico está "estrictamente prohibido", sea contra los niños y contra mayores, y tipificado como falta o delito en el Código Penal."

i pregunto jo, perquè dins de la família és diferent?
perquè es dóna aquesta mena de "poder" especial excempte de conseqüències als pares quan a la societat aquesta mateixa acció és delicte o falta?

us imagineu el vostre jefe empipat amb vosaltres pk repetiu un error o li discutiu quelcom que per imposar-se us clavés un mastegot?
o la vostra parella?
no seria horrorós?
perquè en un nen això està "ben vist"?

no ho entendré mai.
i no sóc la millor persona per opinar sobre aquest tema, pk d'objectiva no en tinc res de res.

i si algun cop a mi se m'escapa la mà amb el meu fill(espero i prego pk no passi mai) demostraré una falta de temple, de paciència, de recursos per educar o corregir, de autocontrol, i evidentment hauré de demanar-li perdó.
Perquè picar no és educar ni corregir ni res.
Si en aquell moment no se m'acut res millor que picar-lo, el problema el tinc jo, no el nen.
I NO ESTAR D'ACORD AMB LA BOFETADA NO VOL DIR SER PERMISIU, O PERMETRE QUE EL TEU FILL FACI EL QUE VULGUI.
VOL DIR ESTAR EN CONTRA DE PICAR PER EDUCAR O CORREGIR.
VOL DIR MARCAR LÍMITS D'NA MANERA COHERENT I RAONADA.
VOL DIR TENIR RECURSOS.(O BUSCAR-LOS)

APa , ja ho he dit!

[Marta_fp]

Aquests dies no crec que em conecti gaire al fòrum. Estic de vacances a Catalunya! Yupiiiii!

Seré breu, doncs amb la meva resposat. Com va dir algú en aquest mateix fòrum: si entre els adults no ens peguem per convencer-nos els uns als altres, per què ho hem de fer amb els nens? A més, quan es comença amb les bufetades és molt fàcil que se'n doni alguna simplement perquè s'ha arribat a casa cansat o perquè el nen ens ha tacat les sabates sense voler. Vés a saber. Un cop es comença...

[MERX]

Hola noies la meva peke te 11 mesos i estic acollonida no se que fer ni per on tirar el meu marit es massa dur amb ella be jo ho veig aixi i ell diu jo soc masa debil amb ella.

Jo crec esta be educar i no malcriar pero com es pot saber el limit si cada nen es un mon i cada familia tambe no es pot genelarizar no ho se potser si que malcrio a la nena de vegades pero qui ho sap realment ???

Aixo de ser pares es molt molt complicat i es dificil perque pots marcar la vida i la personalitat del teu fill.

[mainadaabord]

Doncs sí, és complicat, i més ho és quan la parella no coincideix en aquest tema...

A mi em passa, a vegades, i mai sé com solucionar-ho pq parlant no arribem mai a una entesa...

[Visitant]

nenes em sembla que quan aconsegueixi procrear (toma palabro) us necessitaré.. i moooooooolt!!! M'explico:

Estavem a casa mons pares amb el gos, el tiet, els cosins, etc... i algú es va riure de que malcriava al gos al obrir-li la porta de la terrassa perque somicava per entrar (detall sense importància per altra banda, pero desencadenant d'una conversa si més no PREOCUPANT!)

mare: "ui, si aquesta amb lo dura que sembla ja veuràs, quan tingui crios li fotran el pèl de mala manera"
tots: juas juas juas juas
tiet: "li haurem de dir a la XXX que et doni unes classes, que ella sí que en sap de cuidar canalla!!! que ploren?? doncs que plorin tot el que vulguin, pero fins que no callin no se'ls ha de fer NI CAS, NI MIRAR-LOS!!!" [N.d.T: la XXX treballa en una llar i té dues nenes la mar de maques, tot sigui dit]
tots: juas juas juas
pare: "Sí, la XXX si que els fa passar rectes eh? En sap un munt de tractar canalla!! A tu en canvi et portaran per on voldran!"

aix.. por.. mama por.... mooooooolta por!!! Ja tinc al gargolo amenaçat de mort com no es llegeixi el "Bésame Mucho"... es que les crítiques les porto malament la veritat, tot i que discutir m'agrada força (jiji), però les aguanto. El que no suporto és que es riguin de mi... no puc amb això.... i crec que és el que em tocarà patir uns quants anys (són molt de la guassa a la meva family....)

[dacar]

Veig que fa temps que es va obrir aquest tema, com sempre vaig tard..... i ja ha hagut el debat conseqüent, encara que tard he de dir que m’ha indignat molt i moltíssim la manera que té aquesta “doctora en ciencias de la comunicación” d’etiquetar i generalitzar als pares.

Ho sento però us deixo anar el meu rotllo, m’he de desfogar!!!!!!!!!!!! intentaré fer-ho sense ofendre a ningú, si se me’n va l’olla prego que em disculpeu, però és que m’ha entrat una mala llet que ni us explico

Sota el meu punt de vista el títol ja és prou ofensiu: crianza o perpetuar la especie , en quina etapa de la història ens trobem? a l’època de l’home de Neardental o bé al segle XXI? Sap aquesta senyora que l’espècie evoluciona i és capaç de decidir per si mateixa si vol portar fills a aquest món o no, i és capaç de crear tot l’entorn d’afecte i amor que això comporta, així com de sacrifici i RESPECTE. I el més important, que cadascú és capaç de fer-ho a la seva manera i TOTES les maneres són respectables, ja que tothom fa el que creu que és el millor per als seus fills. Jo em pregunto, hi ha algun pare/mare que expressament faci mal als seus fills, prenent una decisió o una altre o en la manera d’educar-los?

[color=black]¿Existe una concienciación y formación en referencia a la crianza? [...] Por tanto, en la actualidad, en la sociedad occidental no existe el instinto puro sin influencia.

Jo em demano, igual que heu fet algunes de vosaltres, sou conscients i us heu format per estimar als vostres pares, per estimar als vostres germans, o bé per estimar i/o escollir als vostres amics? potser jo sóc extraterrestre, però a mi no m’han calgut pas els llibres per a demostrar a la gent que estimo que els estimo, això és sentiment, és instint...........i sense cap tipus d’influència, no perquè el meu pare no sigui tant superguai (que no és el cas per cert) com els que surten en els anuncis de la tele jo deixaré d’estimar-me’l.

En nuestras investigaciones he detectado que, incluso mujeres que han estudiado cinco o seis años para ejercer una profesión; a la hora de formarse para la maternidad compran uno o dos libros como mucho, aunque la mayoría ninguno, recomendado por “amig@s o dependientes de librerías” básicamente, y alguna que otra revista

Doncs si, m’incloc dins de les dones que “...INCLUSO han estudiado...”, jo he estudiat una carrera de 6 anys i m’han calgut molts llibres i apunts, i el més important l’ha he fet perquè m’ha agradat, no per que tenia futur professional (que per cert també en té i molt i més si no ets dona !!!), i realment, sort n’he tingut dels llibres, per que per instint us puc ben assegurar que no es treu una enginyeria superior i fa 9 mesos que sóc mare i puc dir ben orgullosa que em vaig comprar un llibre en l’embaràs i està igual de nou que quan el vaig comprar, quan tenia dubtes o neguits, els compartia amb els meus propers, vosaltres entre d’ells, i ha nascut la Laia i tant son pare com jo no ens hem comprat cap llibre, i pensem que el que fem per educar-la és el millor del món, sinó no ho estaríem fent, i segur que és diferent al que feia ma mare, sa mare, els meus germans, amics, vosaltres, etc... però no per això ha de ser el mètode EXCLUSIU i ÚNIC d’educar i estimar a un fill, és simplement el nostre mètode i és tant respectable com qualsevol d’altre.

Al final del embarazo, la futura madre se pone en contacto con la matrona en el curso de preparación al parto, y ésta a veces recomienda leer algún manual de crianza y, luego, el sistema sanitario, en la mayoría de las ocasiones, induce a revisar al niño cada dos meses con el pediatra, y esto, más lo que le comenten amigos, familiares y programas de televisión es, básicamente la relación que establecen las mamás con la formación de la maternidad.

¿Formación de la maternidad? Si us plau, que ens cal fer un màster? no heu sigut totes capaces de donar-li el màxim d’amor als vostres fills, no és suficient AMOR la maternitat en si? Hi ha qui ha volgut llegir o informar-se de les diferents maneres que hi ha de fer créixer un fill, d’entre aquestes persones hi ha qui aquesta lectura li ha servit de reflexió per “millorar o reafirmar” el que el seu cor ja els dictava, per d’altres aquestes lectures els ha estat una manera de “manaments” que hi combreguen al 100%, i per d’altres doncs simplement els ha servit per saber que hi ha diferents maneres d’ajudar als nostres fills. També hi ha qui no ha llegit, simplement s’ha guiat per una mena d’instint. Jo em demano, vosaltres creieu que hi ha cap distinció entre aquestes persones, que cal etiquetar-les? Doncs jo no, simplement cadascú és lliure de fer amb la seva vida el que creu que és el més correcte, i que simplement per això ja és del tot RESPECTABLE, hagi llegit un, l’altre o simplement no hagi llegit.

Además, esta forma diferente de ser, engloba que la madre stivilizante es más práctica, más impaciente, más insegura de sus relaciones maritales y con su feminidad, menos crítica, más pesimista, que valora bastante su trabajo y lo entiende como algo primordial en su vida (madres de esta línea de pensamiento consideran que para compatibilizar la vida profesional y personal mejor, los niños deben pasar más horas en la guardería, no ellas menos en el trabajo), más razonable, más competitiva. Y aparentemente, la madre gonzalizante nos resulta más optimista, más paciente, más observadora, más crítica con su propia educación y con el macro y micro entorno social y personal, más segura de sus relaciones, más intolerante con las opiniones que no le gustan y más obsesionada con la trascendencia del amor por encima de otros aspectos de la vida

Aquest paràgraf ja hem posa a 1.000 !!!!!!!!!!!!!!!!!! Vaig a regirar-lo, és a dir el que deixa de ser una mare per haver escollit una filosofia o altres d’educar/fer créixer al seu fill.

Si penses com L’Estilvill no pots ser optimista, no tens paciència, no ets capaç d’observar als teus fills, deixes de ser crítica amb la seva educació (dedueixo que vol dir que en passes de l’educació, llavors: per què et dignes a llegir un llibre al respecte?), ets més insegura de les teves relacions, ets tolerant amb tot allò que no t’agrada i sobretot i el que és per “mear y no echar gota” passes totalment (estàs menys obsessionada) de l’amor per que hi ha d’altres aspectes de la vida que són més importants.

En canvi si penses com el González ets menys pràctica, no ets impacient, estàs seguríssima de les teves relacions maritals (tranquil·les que no ens faran banyes) i de la teva feminitat, ets molt crítica, no ets pessimista, no valores el teu treball i no és gens important a la teva vida (que millor que no utilitzar llars d’infants !!!!!!!! i viure de l’aire), no saps raonar i no et gens competitiva

I jo dic, i si no penses com cap d’ell? vol dir que no saps pensar!!!!!!!!!!!! això sembla el PENSAMENT ÚNIC!!!!!!! aplicable en d’altres coses en aquesta societat que etiqueta abans de respectar

Si us plau, això és una caricatura, suposo que aquest article el va escriure en una publicació còmica, com és capaç de criticar a la gent i etiquetar-la?, com és capaç de dir que si penses com un no ets femenina i si penses com l’altre si? com es capaç de ficar-se en algo que no l’importa, com és, com decideix cadascú guanyar-se les garrofes, i de quina manera, per desgràcia no qui més treballa més guanya, perquè hi ha gent que te feines xollo (per cert jo en vull una si alguna en sap) de poques hores i molts euros i n’hi d’altres que un si deixa la vida, no tothom es feliç a la feina, però no hi ha més remei que anar a toc de despertador cada matí.

Desde esta perspectiva cada madre hace lo que le dicta su sentimiento y su razón, y conocedores de la disonancia cognoscitiva, suele ser extraño que un individuo se replantee si algo tan importante como la educación y el tratamiento que le esta dando a su bebé es algo correcto científicamente, eficaz psicológicamente, y, en general, si se podría hacer mejor y esforzarse luego por hacerlo; ya que también es posible que algunos responsables de bebés quieran que sus hijos cumplan una serie de criterios, pero no consideran necesario leer una serie de informaciones.

Estem educant màquines correctament científiques i eficaces psicològicament? o bé estem donant amor als nostres fills i els hi transmetem de la millor manera que sabem?

Tipo 1: madre con amor stivilizante: entiende que un bebé de tres meses fortalece su independencia si duerme solo en otra habitación, con un peluche, que creen que el niño aprende a dormir, que no suelen hablar ni quedarse al lado del bebé al dormirse éste, quien no necesita alimentarse ni despertarse por la noche. Le dan alta importancia al desarrollo mental del niño y a la disciplina. Así mismo, son inflexibles en criterios de alimentación. No perciben como adecuado coger en brazos al niño, reforzarlo y elogiarlo. Pueden ver incluso adecuado gritar y azotar al niño por “su bien”, y en la mayoría de las ocasiones lo ignoran cuando hace algo que no les gusta o el niño tiene un berrinche, les resulta importante que los bebés sepan “quien manda” en la casa, muchas utilizan algo llamado “el rincón de pensar”, no suelen ponerse en el lugar del bebé, entienden como satisfactorio y adecuado dejar a los niños con los abuelos (o similar) regularmente para practicar actividades de ocio con la pareja o viajar, consideran que al niño se le quiere mucho pero es una carga muy cansina para las mamás y que requiere una dedicación de veinticuatro horas

si el bebé en qüestió, dorm 6 hores, totes les nits, des de que va néixer i a partir dels 3 mesos, ho consultes al pediatre i et diu que endavant que pot estar a la seva habitació, i recuperes la teva intimitat (que no sexe, juas, juas) amb la teva parella, i tots inclós bebé, que dorm en un llit gran i pot donar les voltes que vol, descansa més; això vol dir que l’està independitzant?. Si la criatura es dorm als teus braços mentre li dones el pit o el bibi, i quan acaba el deixes al seu llitet, és necessari anar a emprenyar-lo quan està dormit, per que és super important parlar-li i donar-li la maneta?

és un crim deixar la criatura algun dia amb els avis o algú de confiança, per voler mantenir la flama de l’amor amb la teva parella, i anar a sopar fora i fer un warrior com aquells que feies quan no havia criatura?, jo penso que això és algo molt relaxant i ajuda a mantenir l’equilibri d’harmonia de la família

Tipo 2: madre con amor gonzalizante: Normalmente practica el colecho, la lactancia materna a demanda seis meses o más, se muestra flexible entorno a las pautas de la comida o el sueño, no tienen mucha prisa en sacarle el pañal y que el niño “vaya rápido”, coge en brazos al niño cuando llora, para mimarlo, y en muchas ocasiones, para transportarlo, no se impone al niño con ningún tipo de violencia, le respeta, no le grita, no le azota y lo consuela ante un enfado o berrinche; así mismo tampoco considera que los padres necesiten independencia del niño ni que un bebé deba ser independiente. Suele ponerse en la posición del bebé antes de tomar ciertas decisiones. Está bastante enamorada de sus hijos y disfruta la maternidad de tal forma que ésta es una bendición a la que le dedicaría veinticuatro horas.

Si la teva parella i tu sou dels que us bellugueu al dormir i la criatura també, i el bebe dorm tota la nit de tirada, és imprescindible ficar-lo al llit amb nosaltres, la lactància materna fins al sis mesos, no pot ser compatible amb la introducció d’altres aliments? si fas alimentació mixta per decisió pròpia o per obligació, ja no t’estimes al teu fill?, si no pots o no vols donar el pit ja ets una mala mare? o bé és una decisió pròpia totalment respectable. Quan el bebé plora SEMPRE l’has d’agafar? i si estàs fent un riuet?, o simplement li estàs preparant la papilla i el que té és gana? com li raones a un nadó per dir-li, mira carinyu la mama/papa t’està fent la papilla com cada dia i després de posar l’aigua, s’afegeix la llet, però tu no ploris, veus ara t’has d’esperar a escalfar això en el micro i després s’han d’afegir els cereals, però tu sobretot no ploris....i després de tot aquest raonament dia rere dia, la criatura continua plorant els dos minuts que trigues a fer-li la papilla, que s’ha de fer?, agafar-lo a coll i trigar 5 minuts en lloc de 2 i tenir-lo 5 minuts plorant per que te gana enlloc de 2? Qui és el gran afortunat/ada, que li pot dedicar 24 hores al seu fill, sense ni un minut per a ell mateix, que la gent no es dutxa i fa pipi i menja? Qui no combrega amb aquest “tipus d’amor”, pega i maltracta als seus fills?


Ante todo esto surgen diversas situaciones sobre las que meditar:

1. Muchas madres stivilizantes están utilizando técnicas de adiestramiento canino para conseguir determinadas conductas. Técnicas sin validez científica, que desde la psicología, recientes investigaciones parecen demostrar que provoca en el niño una falta de resiliencia (capacidad de los sujetos para sobreponerse a tragedias o períodos de dolor emocional), baja autoestima y futuros problemas de adaptación; que desde la psiquiatría y la medicina, el bebé sufre traumas de diversa índole como vómitos, shock neuronal, ataque de ansiedad, etc., y otros cuadros clínicos; y que desde la ética se puede considerar como una forma de MALTRATO y abuso del menor. Y, todo esto, cuando el propio difusor del método de adiestrar a los niños para dormir, el pediatra Richard Ferber, empezó en el 2005, en una entrevista publicada el 15 de noviembre en el Wall Street Journal, a retractarse de sus teorías.

SENSE COMENTARIS, PERQUÈ SERIEN MOLT FORTS I NO APTES PER A PERSONES EDUCADES

2. La forma en la que se está gestionando la compatibilidad de la mujer y el trabajo es absurda, aspectos como más guarderías o dar un dinerito a la madre, o liberarla de parte de sus impuestos no llega a nada…, es un fracaso.

Penso que això és l’únic que diu amb una mica de seny.....un aplaudiment !!!!!!!!!!!!!!

3. Muchas mujeres stivilizantes en realidad se arrepienten en determinada forma de haber tenido sus hijos. Los han tenido porque socialmente es conveniente, porque es una norma implícita, porque su madre que le ha ayudado a comprar el piso ahora le exige el nieto, porque no quería ser menos que sus amigas u otros motivos. Si para algunas mujeres su prioridad es el mundo profesional, deberían animarse a reivindicarlo y afirmarlo sin miedo ante los hombres, igual que hay muchos que no desean tener hijos, las mujeres que no lo deseen tienen derecho a planificar su vida para no engendrar.


Perdoneu, però el que a mi m’estranya és que aquesta dona sàpiga que és lluitar en aquesta vida per tirar endavant, potser viu en el món d’Alicia en el país de las maravillas. Engendrar---------ella si que és un engendro!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!. Dubto que mai ningú l’hagi estimat, perquè si no, no sé com es capaç de dir aquestes tonteries.........(ho sento però ja m’estic sortint de les meves caselles). Com pot dir que un fill es té perque ÉS CONVENIENT, un habitatge és convenient, un cotxe és convenient, però un fill? no sé de quina galàxia bé.

Concluyendo, me gustaría que la sociedad en general se tomase más en serio la maternidad y la crianza. Con mayor responsabilidad. Y, que las madres en particular, hagan lo posible por asegurarse que le aportarán a su bebé amor y respeto incondicional, ayudándole a ser una persona armoniosa y plena, feliz consigo misma y con el entorno. El planeta se lo agradecerá.
Concluyendo.......i fent servir una frase de la Natrix.......................A CAGAR SENYORA !!!!!!!!!!!!!!, el planeta li agrairà de que es fiqui menys amb el que fan els altres i ES FORMI I PRENGUI CONSCIÈNCIA de que és el RESPECTE.


PD. a tot això dir que no “combrego” amb cap de les dues filosofies, i em podeu criticar perquè opino sense haver-me documentat (llegit els llibres). La meva filosofia està més propera a la que jo crec es regeix pel sentit comú, dues paraules que desgraciadament cada dia estan menys de moda, però no per això deixo de respectar les diferents opinions que hi ha sobre el tema, sempre que una no serveixi per desqualificar i faltar al respecte a qualsevol altre.

MORALEJA. perquè el dia no tindrà 48 hores? perquè hem de treballar? perquè necessitem diners? perquè no existeixen robots que ens facin la feina de casa a tot hora i així poder fruir de més hores amb la família? i ja de pas que vagin a treballar per nosaltres?[/color]

[dacar]

no és prou llarg i va i es duplica...ji,ji.......

[dacar]

bufffffffffsssssssssss i triplica.............

[Marta_fp]

No s'ha duplicat ni triplicat, oi?

Ho has expressat molt bé. Ella sí que és un "engendro"!

[Visitant]

ESTIC D'ACORD AMB TOT EL que HAS DIT MENYS EL TROS:

1. Muchas madres stivilizantes están utilizando técnicas de adiestramiento canino para conseguir determinadas conductas. Técnicas sin validez científica, que desde la psicología, recientes investigaciones parecen demostrar que provoca en el niño una falta de resiliencia (capacidad de los sujetos para sobreponerse a tragedias o períodos de dolor emocional), baja autoestima y futuros problemas de adaptación; que desde la psiquiatría y la medicina, el bebé sufre traumas de diversa índole como vómitos, shock neuronal, ataque de ansiedad, etc., y otros cuadros clínicos; y que desde la ética se puede considerar como una forma de MALTRATO y abuso del menor. Y, todo esto, cuando el propio difusor del método de adiestrar a los niños para dormir, el pediatra Richard Ferber, empezó en el 2005, en una entrevista publicada el 15 de noviembre en el Wall Street Journal, a retractarse de sus teorías.

En això jo HI estic d'acord.
El mètode ESTIVILL és un mètode conductista, els mètodes conductistes són els mètodes que s'utilitzen per ensinistrar animals, això documentalment és cert.

El que no és cert és que TOTS ELS NENS es traumatitzin o tinguin problemes per culpa del mètode.
Hi ha nens que no, pe`ro nhi ha molts que sí.
Per mi sí que deixar plorar una criatura a consciència mitjançant una taula de temps per ensinistrar-lo a dormir és maltracte psicològic.
I lo de que en FERBER es va retractar del mètodIt

o tb és veritat.

Vaja, que amb tot estic d'acord amb tu, pe`ro amb l'esticvell,,,....PENSO TOTAAAAAAAAALMENT COM ELLA I NO ÉS LA ÚNICA.
Hi ha informes, estudis, i tot el llibre, frase a frase, es pot tombar, és un paio increïblement inculte en tema son infantil.
Ni tansols sap ni nomena el tema que a partir dels 6 mesos els hi costa dormir pk adquireixen noves fases del son...nono, ell diu que si a partir des 6 mesos el teu fill no dorm del tirón, no és normal i has de fer algu JA.
PATÈTIC.

[Visitant]

Ara sé que puc ferir sensibilitats eh? en sóc conscinet, però crec que val la pena que ho expliqui:

sabeu el mètode aquest de la Super Nani d'"aparcar" als crios perque "reflexionin"?? Doncs l'estem aplicant a casa amb el gos!!!! us ho juro!!! el gos es supernerviós, només té 6 mesos, i com no volem pegar-lo hem anat provant mètodes per poder-lo controlar i calmar....

Doncs un bon dia al gargolo se li acut agafar-lo fermament, fer-lo seure en un racó del menjador, i no deixar-lo moure fins passada una booona estona (temps perque es calmés).. OLI EN UN LLUM!!!!!!!! Des d'aquell dia, quan en fa alguna li senyalem el "racó de pensar" i ell ja baixa les orelles i va cap allà.. BONISSIM!!!!!!!!!!!

Creieu que el gos ha "reflexionat" en el seu racó???? NOOORLLLLL!!!! el gos sap que ha fet algo malament (a vegades sap què és i a vegades no), sap que està castigat, i sap que fins que no es calmi no es pot moure. I FUNCIONA!!!!!

Ara em pregunto si això del "racó de pensar" és realment un racó de pensar per als crios, o es l'equivalent al "cuarto oscuro" de quan els meus pares eren petits: orelles baixades i ben quiets fins que els diugin que es poden moure!!!

JUUUUUUURRRRLLLLLLLLLLLL!!!!!

ale, la polémica està servida!!!! consti que no pretenc comparar educar un crio amb educar un gos eh? només explico un experiment que hem fet amb aquest mètode en concret!!!

[Ilítia]

Però el racó que l'utilitzeu per calmar-lo o per castigar-lo??????

En referència amb els nens jo trobo que està bé que els infants reflexionin dels seus actes però el que no trobo bé es que estiguin en un racó pensant i després alé ja està, nooo, si han de pensar i reflexionar després s'ha d'explicar el que s'ha pensat.

[Visitant]

doncs per les dues coses... d'una banda quan el fem estar al racó el tio sap que ha fet algo malament (per tant és un càstig) i per altra banda, el fet de dir-li amb un to dur que s'estigui quiet el calma (bueno, o l'acolloneix, pero el resultat és el mateix!)

Estic 100% d'acord amb tu!! esta bé fer-los reflexionar, però si després no demanem què han pensat, no serveix de gran cosa.... Al cole quan eta petita i ens portàvem malament, ens feien escriure perque creiem que ens haviem portat malament, i què creiem que podiem fer d'ara en endavant per no repetir-ho. Trobo que estava molt bé, et feien reflexionar de veritat!!

[Visitant]

QUE BO .!!

JO TB TROBO QUE ESTA FER FER-LOS PENSAR EN EL QUE HAN FET, A LA THAO LI FAIG, LI PREGUNTO QUE LI SEMBLARIA SI UN NEN F EL QUE ELLA HA FET I TAL.... I CREC QUE LI VA BE. JO NO M'ENFADO MASSA MAB ELLA, PQ ELS MEUS PARES VAN SER MOLT ESTRICTES AMB MI I JO ERA UNA NENA JA RESPONSABLE I LA THAO EN AIXO EM RECORDA MOLT A MI I CREC QUE NO CAL SER MASSA DURA. CADA NEN ES DIFERENT I CREC QUE ELS PARES HEM DE SABER VAURE QUINA ES LA MILLOR MANERA DE TRACTAR-LOS

[Ayrs]

Jo penso que si vols que pensin el que han fet, has d'estar amb ells i parlar, anar-los guiant en el seu raonament.

Deixar-los en una cadira "per a que pensin" no significa que pensaran, significa que sabran que el que han de dir-te després es que no ho tornaran a fer perque es el que saben que vols sentir. Però igual està pensant que ets dolenta i que quin rotllo haber de seure a la cadira.

[Ilítia]

Penso el mateix que tu Ayrs.

. mira que és difícil l'educació d'un gos també. Ostres ja a la meva ja l'he deixada per impossible el tema nervis, però aquesta me l'apunto per quan en tingui un altre.

[Visitant]

Ilitia, prova-ho, de veritat, et sorprendrà!!!!

[Visitant]

estic totalment d'acord amb vosaltres.
S'ha d'acompanyar , guiar el nen en aquesta reflexió.

Però és que la mateixa paraula ja ho diu tot: APARCAT.

Sembla més que l'aparquem pk no ens molesti o faci nosa que no pas pk realment vulguem aconseguir que reflexioni!