Teniu o heu tingut aquests sentiments??

[Layona]

Bon dia,

Ja fa uns dies que li dono voltes al cap sobre escriure o no escriure aquí sobre el tema.
He de dir que estic molt contenta amb la meva petita, però des de fa una parell de setmanes que sento que "m´ofego" a casa.
M'explico, jo paso pràcticament tot el dia sola amb la nena i la gossa(el meu marit per temes de treball passa moltes hores fora de casa). I comença a afectar-me.
Se que podria sortir a passejar, anar a mirar botigues, asseure'm en un parc, etc...I això ja ho faig!!
Després de donar-li voltes, m'he adonat que el que trobo a faltar és la "companyia adulta". Algú amb qui poder parlar i compartir inquietuds al mateix temps que prenem alguna cosa a una terraceta o anem a passejar...
Evidentment tinc amigues, però naturalment han d'anar a treballar. Aquesta sensació de semi-solitud juntament amb que últimament no em veig gens guapa, fan que estigui una mica tristona.

Li passa, o ha passat a alguna de vosaltres alguna cosa semblant?

[Momo]

Layona, t'entenc perfectament.
És una sensació que no té res a veure amb el teu fill. Ja que et podries passar tot el dia miran-te'l i dient-li coses, però les persones necessitem relacionar-nos.
Jo vaig tenir sort perquè una meva companya de feina va tenir un nen 2 mesos després que jo i quedàvem, com a mínim, un cop a la setmana per anar a fer un cafè. Ens hem fet molt amigues gràcies a aquesta relació "postnatal". Vam compartir moltes coses durant l'embaràs i després els mesos que ella va estar de baixa. Ara ella ja treballa i és més difícil quedar. Ho trobo molt a faltar.
Em vaig apuntar també a unes sessions que feien a la biblioteca per a bebes que es deien "nascuts per llegir" que també m'agradava força anar-hi. Tot i que seguies parlant de nadons (jo no pararia mai de parlar-ne) tenies contacte amb altres mares.
El SP també va molt bé. Hi han els apartats d'off topic que m'ho passo molt bé comentant el Windel, Infidels, o al Bona Cuina.

Ja ho saps, aquí ens tens si vols parlar.

[Martolina]

Jo també he tingut setmanes d'agobio de rutines, de voler quedar pero no tenir que sortir de casa (on has de pensar on dormira la peque, que jo tambe vull migdiada, menjars, bolquers etc etc). Moltes vegades he acabat escapant-me un parell de dies a casa ma mare on en mimen i mimen la nena. O anant a dinar a casa la sogra
Si, la nena te ja vuit mesos però encara em passa de tant en tant ( tot i que és la nena més tranquila del mon). Es el que te ja no viure en familia extensa ( pa lo bueno i pa lo malo).

Si tens algu que te la pugui cuidar un dia, escapa't i sense remordiments. Desprès tornes amb piles i moltes ganes d'abraçar la peque

[Layona]

Moltes gràcies noies,

Martolina, es que no tinc amb qui deixar-la...els meus pares son joves i treballen, i la meva sogra la tinc a l´altre punta d´Europa.
La veritat es que sortir amb la nena tampoc es problema, es una nena tot terreny, just el dia que ella cumplia una setmana ja estavem dinan a un restaurant! Els caps de setmana sortim a dinar fora o anem d´excursió al Montseny i ella contenta i feliç!!

Momo, ja tens rao, ja...si no fos per el SP crec que encara sería pitjor!!Pero la veritat es que anyoro el contacte directe amb gent!!

[Quimbo]

Hola Layona. Jo també t'entenc. A mi també em va passar i encara em passa ara.
Jo durant la baixa maternal baixava a casa la meva mare un dia sencer a la setmana...no sé què hauria fet sense això...per això encara penso que ho estas passant malament.
D'altra banda em vaig apuntar a un grup de post-part i varem fer massatge infantil...era l'excusa: després de la classe anavem a berenar al bar-xocolateria i així parlavem entre totes. De fet un any i mig més tard encara quedem un dia a la setmana per anar al parc.
Si en tens oportunitat t'ho recomano. A mi, que visc lluny de la meva família (70 Km) m'ha anat molt i molt bé i he fet noves amistats a un lloc on jo era totalment desconeguda.
una abraçada.

[nuralb]

Hola Layona!! t'entenc perfectament el que vols dir,....
es una mica agobiant estar tot el dia amb un bebe sense parlar amb altre gent,...
però has provat a buscar amigues q estiguin a la mateixa situacio que tu??
a on jo visc,.., el cap fa unes clases post part i de massatgets pels bebes, q et
van super be i que és un cami per coneixer noies q estiguin com tu,...en la mateixa situacio.
Jo ja vaig coneixer noies del poble a les clases de pre-part,..però a partir d'anar a les clases
de massatget, q ja vam fer per coincidir,...va ser genial,..desprès de la classe sortiem a pendre alguna coseta,..quedavem a la tarde,...i desprès cada dia,...va arribar l' estiu i vam anar a passar el dia fora, a la platja, piscina,..feiem sopars amb els marits, q es van coneixer i es van caure la mar de be,...al novembre vam anar tots de casa rural amb els nens,...i avui dia seguim amb la relacio,...no de cada dia, evidentment perque ja treballem,..però hem fet una amistat molt bona,
la veritat!!!
Així q entera't si al teu poble fan alguna coseta així i si ho fan,...no ho dubtis,...ves-hi!!!

[MUAK]

LAYONA, CREC QUE SOM MOLTES LES QUE HEM PASSAT PEL MATEIX...
LES HORMONES ENCARA NO ESTAN DEL TOT A LLOC I ENS JUGUEN MALES PASADES...
JO EM VAIG SENTIR MOLT MALAMENT PERQUE AL MEU COMPANY LI VA DONAR PER ANAR EN MOTO CADA DIUMENGE I EM QUEDAVA SOLA TOTA LA SETMANA I EL CAP DE SETMANA TAMBE...LA MEVA MARE NO PODIA VENIR A VEUREM PERQUE VISC FORA DE LLEIDA I ELLA NO TE COTXE...
EL QUE VAIG FER ERA QUE ANAVA JO A LLEIDA I QUEDAVA AMB ELLA O AMB LA MEVA GERMANA I EL MEU PARE (QUE TE MOTO) VENIA A VEUREM ALGUNES TARDES I PASSEJAVA EL NEN I AIXI JO PODIA DUTXAR-ME, DEPILAR-ME...EL QUE FOS...TENIA UNA MICA D'ESPAI PER MI...
NO ET PREOCUPIS QUE AL CAP D'UN TEMPS ET PASSARA TOT...DE VERITAT!!! INTENTA FER COSETES, DISTREU-RE'T I SI ALGU POT ESTAR-SE UNA ESTONETA AMB EL TEU BEBE MILLOR, AIXI PODRAS TENIR UNA MICA DE TEMPS PER TU...
PEL QUE FA A SENTIR-TE "POC ATRACTIVA" ET PUC DIR QUE SE PERFECTAMENT QUE ES AIXO...JO EM VAIG SENTIR FATAL I A SOBRE, COM QUE NO TENIA TEMPS PER CUIDAR-ME, ENCARA EM SENTIA PITJOR...I EL MEU COMPANY NO ES QUE SIGUI MOLT DE DIR-TE COSES BONIQUES, AIXI QUE...
PERO AL CAP D'UN TEMPS ET PASSARA TOT, EL TEU FILL ANIRA DEIXANT-TE MES ESPAI PER TU I SI TORNES A TREBALLAR TAMBE T'AJUDARA (TOT I QUE ES MOLT DUR HAVER-LOS DE DEIXAR AMB QUATRE MESETS)...
NO SE QUE MES DIR-TE, LAYONA, NOMES QUE PROCURA ANIMAR-TE...QUE SE'T PASSARA EL TEMPS QUE NI TE N'ADONARAS!!! TOT I QUE ARA ET SEMBLI IMPOSSIBLE ...A MI TAMBE M'HO DEIEN I NO M'HO CREIA...
PETONS, GUAPA!!!

[mireiafor]

Ai senyor, i tant que els he tingut!!! Quan va néixer la gran nosaltres érem una parella que no paràvem amunt i avall, jo tenia una feina superchachi en que era algú important, amigues, aficions.... Aleshores neix la patufa i freno de mà!!!!!! Em passava els dies i les setmanes sola a casa amb ella, passejant per un poble petit i mig desert, sense cotxe (en aquella època només teníem un i se l'emportava el meu home per treballar), amb els dies nublats, plovent i fent-se de nit a les cinc de la tarda perquè la nena va néixer al gener, ufff si me'n recordo és com si un núvol fosc se'm posés a sobre.

Jo és que estava completament sola, les meves amigues no tenien fills, el meu home era un sol però estava tot el dia fora, les meves germanes treballaven, la meva mare no venia gaire "per no molestar" i amb els meus sogres encara no hi havia gaire bon feeling (no com ara). A part la nena era la cosa més dolça del món però també era un bitxillo, des dels 6 mesos que no feia NI UNA SOLA MIGDIADA durant el dia, no menjava res... A la que va fer un any la vam apuntar pels matins a la guarde i es va passar mesos malalta, que si mocs, que si tos, que si conjuntivitis, BBBRRRRRR!!!

A la que va fer dos anys vaig tornar a treballar, no perquè ho necessitéssim sinó perquè pensava que si m'estava un dia més a casa em tirava per la finestra encara que fos del primer pis

Buenu fins ara la crònica negra, i a partir d'ara l'ESPERANÇA!!!! És només una fase, una de tantes que té la maternitat. Ara se't fa una muntanya però per la mateixa dinàmica de la vida les coses aniran canviant i sense adonar-te tu tindràs més temps per tu, per tornar a fer les coses que t'agradaven... I hi ha una cosa positiva, les coses cotidianes que abans feies sense donar importància ara et semblaran meravelloses, com un tresor i tornaras a descobrir la felicitat de les petites coses de la vida.

No et preocupis per sentir-te així, això no vol dir que no estiguis contenta de ser mare, jo tenia molts remordiments pensant que si els meus sentiments podien haver interferit en la criança de la meva filla i l'altre dia vam posar videos d'aquella època i tot el que l'envoltaven eren mimus, petons i xisclets del tipus "ai el meu tresor, que me'l menjo!". Em penso que les mares som tan protectores que tot el que ens passi va per dintre i els petits no reben mai !!

[Cueta]

Layona, és completament normal el que et passa, és un sentiment compartit amb moltes de nosaltres!
Jo tampoc tinc amb qjui deixar les meves nenes, tinc els pares a 600 km i la sogra de 91 anys...ja veus.
Tot i estimar amb bogeria les meves filles, durant molts mesos m'he sentit avorrida, frustrada, sola, perquè només feia que canvia bolquers, cuinar i recollir cuina, rentar roba, i parlar amb dues nenes petites.
És clar que podem buscanr-nos una vàlvula per escapar-nos d'aquestes rutines per tornar-nos a sentir dones interessants, però també ens cal acceptar aquest període que ens toca viure, és curt, ja veuràs que d'ací un temps tot això quedarà enrere (i,segurament, encara que gaudeixis del que fas i del teu fill, enyoraràs aquest període).
Jo tot just ara començo a fer coses per mi mateixa, les meves filles tenen una 4 anys i l'altra 17 mesos. Un dia a la setmana vaig a fer un curset de patchwork i un altre surto amb les amigues.
Fer un blog també m'està anant bé.

Procura pensar que és normal com et sents, per no sentir-te culpable,
que el temps passa molt ràpid i que això és el que toca ara.

[mireiafor]

M'havia deixat el tema de l'aspecte físic!!!!!!!!!!!!! Jo em sentia com un trol i com no tenia temps d'arreglar-me encara era pitjor!!! Estava molt acomplexada però això està completament al nostre cap. Acabes de tenir un fill i si el teu cos ha trigat 9 mesos en desenvolupar-se, trigarà uns mesos també en tornar a ser com abans. Jo amb el segón vaig fer fora els complexos i anava passejant les txitxes per tot arreu i ben orgullosa i com m'havia engreixat tant anava amb una roba i uns mitxelins!!! Com visc en un poble em trobava amb gent que poc abans m'havien vist a l'oficina feta un figurín i em miraven amb unes cares !!

Però això també és qüestió de temps, jo ara ja torno a ser la que era i he guanyat una cosa: abans qualsevol part del cos que no fos perfecte segons els canons de bellesa que ens venen em feien sentir acomplexada, ara miro el meu cos (pits caiguts per dos golafres de la llet de la mama, malucs amples, una mica de cel.lulitis i estries) i dic "Nena, tens 37 anys i dos fills, ESTÀS DIVINA!!"

[Lyly]

Si, noia, es una època complicada: estas molt contenta amb el teu petit, però tens ganes de tornar a la "normalitat", de parlar d'alguna cosa que no siguin caques, menjars, dormir... Recordo que quan el meu home arribava a casa li deia "no tinc res interessant per explicar-te, només que ha dormit a mig matí, a dinat bé, a fet caca.." i tot el que m'explicava ell en canvi, si que em semblava super-interessant!

Els primers mesos també vaig coincidir amb altres mares, vaig fer cursets de massatges..però la gent va tornant a la feina i les que decidim deixar de treballar un temps, ens quedem soles Havíem pensat portar el nen a la guarderia als dos anys i llavors jo em tornaria a incorporar al mon laboral, però quan el nen tenia 1 any i mig, ja no vaig poder mes. Se'm queia la casa a sobre! Em va saber greu al principi, però després em va anar super-bé!

Amb la nena vam fer igual, vaig estar amb ella fins l'any i mig, però ja tenia més vida social, perquè tenia que anar a recollir el gran a l'escola i ja veia altra gent.

Ah! I amb tots dos em vaig apuntar al gimnàs per sentir-me millor. Només hi podia anar un dia a la setmana, però aquella estona era per mi! (tot i que no em treia al nen del cap ).

Molts ànims!

[Layona]

Moltes gràcies per les vostres respostes, llegin-los veig que no soc tan bitxo raro...

Mireiafor, jo em trobo una mica com tu...les meves amigues, treballan o viuen bastant lluny de Barcelona, a més que jo soc la primera de tenir fills...De l meu home no entinc queixa, pero passa una mitjana de 12-13h. al dia fora de casa entre setmana per la feina, i no li puc demanar que no faci tantes hores pq el tema no està com per fer el burro amb la feina...
Se que vivint a Barcelona podría fer moltes coses...i de fet ja en faig, pero n´estic una mica farta de fer-les sola!

El tema dels cursos post-part em sembla força interessant miraré si al meu CAP en fan. Fen el xafarderper internet he vist que hiha un gimnas on fan classes de Pilates per mares amb nadons...crec que la setmana que ve aniré a mirà preus...potser es una bona manera de passar estona amb la peque, coneixer gent i a mes fer una mica d´exercici... Aveure si m´animo....

Torno a donar les gracies a totes!!Sou uns soletes

[nunus]

Layona, guapa!

T'entenc perfectament, però jo, personalment, aquest sentiment el relaciono més amb el fet d'estar "sola", sense treballar i, com dius, sense poder interactuar amb altres adults, que no pas amb el nen.

Jo em sentia exactament igual quan, fa uns anys, em passava els 3 mesos d'estiu sense treballar. Era terrible. Tenim tota la nostra família i amics a 100 km i vivm en un poble que no és molt gran. Se'm feien les setmanes eternes...
Ara, amb el nen, és semblant, però m'absorveix taaant, que se'm passa el dia més ràpid (curiós, no?). De tota manera, no ens enganyem, també hi ha dies de tot. Jo et recomano fer alguna activitat d'aquestes tipo lo del Pilates (a mi m'encanta!), és una bona manera de conèixer gent. Per desgràcia, per la meva zona no fan RES de tot això (no vaig trobar ni ioga per a embarassades...).

Ànims, reini!!!

[Layona]

Layona, guapa!

T'entenc perfectament, però jo, personalment, aquest sentiment el relaciono més amb el fet d'estar "sola", sense treballar i, com dius, sense poder interactuar amb altres adults, que no pas amb el nen.

Jo em sentia exactament igual quan, fa uns anys, em passava els 3 mesos d'estiu sense treballar. Era terrible. Tenim tota la nostra família i amics a 100 km i vivm en un poble que no és molt gran. Se'm feien les setmanes eternes...
Ara, amb el nen, és semblant, però m'absorveix taaant, que se'm passa el dia més ràpid (curiós, no?). De tota manera, no ens enganyem, també hi ha dies de tot. Jo et recomano fer alguna activitat d'aquestes tipo lo del Pilates (a mi m'encanta!), és una bona manera de conèixer gent. Per desgràcia, per la meva zona no fan RES de tot això (no vaig trobar ni ioga per a embarassades...).

Ànims, reini!!!

Doncs si...es mes el sentiment d´estar sola que no pas la nena, la nena es un solete!
La veritat es que mai m´agradat gaire estar sola, uns dies està be...pero es veritat que per sort o per desgracia m´agrada fer les coses amb companyia, i ja porto masses setmanes fent coses sola!


Ahir al final vaig deixàr l´Asta a casa una amiga de la meva mare que tenia festa...em vaig liar la manta al monyo...i em vaig fer la fotodepilació a totes les cames!
No es la millor época per anar gastan tans calers...pero si voleu sapiguer la veritat! S´em refot!!!