A vegades perdo la paciència i després em sento fatal...

[Alexia77]

Hola,
El meu nen li costa mooolt menjar, sobretot la fruita, que no hi ha manera, i quan no vol menjar, comença a fer pedorretes i tirar el menjar al pitet. La veritat és que ho passo malament perquè va molt just de pes (pesa 7500 gr i té quasi 10 mesos), tot i que el veig sa. En fi, el tema és que hi ha dies que a aquesta preocupació amb el tema del menjar, s'afegeix que està irritable perquè té son i no sap dormir la migdiada sol, i al final amb el show del berenar acabo fotent un crit. El pitjor és que ell plora, no solucionem res i després jo em sento fatal.

Escric aques post, perquè necessito desfogar-me. Em sento molt malament per cridar-li.. Us ha passat?

[Menudeta]

Hola Alexia77, no val la pena possar-se nerviosa pel menjar. La nostra té 10 mesos i pesa el mateix que la teva i tot i que ella menja (almenys crec jo) no guanya tant de pes com altres però ella es veu així, llarga i prima. Mai l'obliguem a menjar. Si no en vol d'una cosa doncs no li donem, si diu que no vol més verdura doncs una altra cosa i si no es que no té gana. Quan fa pedorretes no tinc cap dubte, s'ha acabat de menjar. Si està sa no et capfiquis si no el menjar es convertirà en un problema real, i ara potser no ho és, a més pensa que molts diuen que no és necessari que mengin tanta fruita com ens diuen els pediatres, mares, etc. Has llegit el llibre del Carlos G. "mi niño no me come"? Jo me'l vaig comprar embarassada i m'ha resultat tant útil, ara estic més segura que mai que no s'ha d'obligai a menjar a un nen, ni a un adult diria jo.

En relació als "enfados" no et puc dir res que no hagis pensat tu segurament. Ell no entèn que t'enfades pel tema del menjar i al final paseu tots dos una mala estona però es que hi ha dies que... jo avui he fet tarda "d'abandono familiar" que en dic jo i he marxat tota la tarda i no faig sopar per a ningú! A la nena li fa i li dona el pare i nosaltres alguna cosa. Avui estava "carregadeta" i o m'escapo o em barallo (en el meu cas amb el pare de la nena!!).

No li cridis a ell (pots cridar-li a algú més que t'entengui? o no t'entengui però aguanti?), deixa la fruita per a demà i alegria! el que ens queda encara Alexia, només tenen 10 mesos!

i del dormir millor a mi no preguntis!

[soclamarga]

ufff. jo perdo mooolt la paciència. Hi ha dies que més que d'altres. I sí, li he fet més d'un crit, i és el que dius, que llavors s'espanten i ploren i tampoc acaben menjant.... El meu amb la fruita no tinc problemes, i amb el menjar en general tampoc.... excepte que a la que intentes donar-li algo a trossos és quan comença el sarau. Bé, la fruita no cal triturar-li ni aixafar-li, i les galetes tampoc, clar... (té 18 mesos), però lo altre rares vegades s'ho menja a trossets o aixafat. I últimament només posar-lo a la cadira ja plora i fins que no aconsegueixes ficar-li la cullera a la boca i nota que li agrada, no comença a menjar. A més és súuuper tossut, i fins que no té el que ell vol no menja, encara que sàpiga que li agrada (per exemple necessita tenir coses a les dues mans, o veure uns vídeos d'internet als que està "enganxat" per menjar). Jo també em vaig llegir el llibre del C. Gonzalez de "mi niño no me come" (bé, en català), però si bé pot ser cert que no vulguin menjar més perquè no tenen més gana (encara que a tu et sembli molt poca quantitat), hi ha molts dies que no menjaria RES perquè només ensenyar-li la cullera ja plora (llavors segons l'autor no li hauríem de donar res perquè ens està dient que no en vol, i en realitat potser està fent una marranada per altres motius).... Tot s'ha d'agafar amb pinses, penso.

Últimament li tornem a donar tot triturat (excepte la fruita i alguna altra cosa que s'ho mengi béa trossos). Potser hem insistit massa amb els trossos i li ha agafat "mania" al fet de menjar. Potser necessita més temps, i li hem de respectar.

Això de les "pedorretes" crec que va a èpoques: ell no ho feia MAI de bebè, i després de veure la seva cosina petita que sí que ho feia, va estar fent-ho una temporada, i se li va passar (al principi no perquè no hi estàvem acostumats, però després el que fèiem quan feia les pedorretes era fer com si no ho haguéssim vist, recollir-li el que havia tret i fer com si res... mica en mica ho va deixar de fer). (Ara el que fa és treure el tros que li posis si no el vol o està enfadat per algo, però no és la pedorreta de tirar-ho tot per fora).

Bé, molt rotllo i poques solucions: Jo crec que TOTHOM ha cridat algun cop al seu fill/a, tot i que sabem que no ho hauríem de fer... Però carrega molt estar amb bebès amb qui no et pots fer entendre i no es poden fer entendre tot el que voldrien, i algun dia han de sortir els nervis per alguna banda. Jo estic intentant evitar aquests moments cada cop més, i mica en mica crec que me'n surto.... però encara em queda molt camí per recórrer jejeje (quan sigui adolescent no sé pas què faré!!!)

Per cert, li fas la freuita barrejada?? potser hi ha alguna fruita que no li agrada i i li fas per separat ho podràs detectar millor. Jo la primera fruita que li vaig donar va ser posant-li dins una malla d'aquelles "antiofeg" i li encantava perquè ho podia agafar ell i xuclava i el gust dolcet de la pera o del platan li encantava. Potser ho hauria d'haver fet amb la carn també i el peix jejejeje

Bé, molts ànims i el que es diu sempre: paciència!

[Alexia77]

Gràcies pels vostres consells i ànims! He llegit el llibre del Carlos Gonzalez, d'obligar-lo a menjar no ho faig mai. El meu fa pedorretes enmig del dinar, però continua menjant, per això a vegades dubto si en vol més o no. Li torno a oferir i si no en vol més, doncs ja s'ha acabat. Avui, però, ha estat des de la primera cullerada que no ha volgut més, i jo ja estava "carregada", per això li he cridat. I el pitjor és que m'he sentit, i encara em sento, fatal, perquè ell s'ha quedat desconcertat plorant, i jo llavors encara em sento pitjor mare... En fi, he escrit al fòrum per desfogar-me...

El tema de menjar fruita el tornarem a deixar, perquè està clar que no li agrada i porto mesos oferint-li i no hi ha manera. He intentat donar-li per separat, amb diferents combinacions, barrejada amb potito, al vapor, etc. i res. Només menja potito. L'altre dia va mig menjar caqui, i també li va agradar llepar la llimona (en canvi, amb la taronja posa cara de fàstic). Anirem tirant de potitos, i a veure si quan comenci amb els trossets, li agrada més (ara de moment no vol trossets). El meu home s'ho agafa amb més calma tot aquest tema, a mi se'm fa més difícil perquè sóc jo la qui cada dia li dono de menjar. I no puc evitar patir pel nen, pel pes, per la manca de vitamines si no menja fruita...

Bé, gràcies de nou. Sort que tenim el fòrum per recolzar-nos! A veure si el proper dia que estigui a punt de perdre els nervis, sóc capaç de venir aquí abans de fotre un crit!

[Menudeta]

No li donis més voltes, i quant arribin a l'adolescència ja els cridarem ja! ja ja

[Abril*]

ufff. jo perdo mooolt la paciència. Hi ha dies que més que d'altres. I sí, li he fet més d'un crit, i és el que dius, que llavors s'espanten i ploren i tampoc acaben menjant.... El meu amb la fruita no tinc problemes, i amb el menjar en general tampoc.... excepte que a la que intentes donar-li algo a trossos és quan comença el sarau. Bé, la fruita no cal triturar-li ni aixafar-li, i les galetes tampoc, clar... (té 18 mesos), però lo altre rares vegades s'ho menja a trossets o aixafat. I últimament només posar-lo a la cadira ja plora i fins que no aconsegueixes ficar-li la cullera a la boca i nota que li agrada, no comença a menjar. A més és súuuper tossut, i fins que no té el que ell vol no menja, encara que sàpiga que li agrada (per exemple necessita tenir coses a les dues mans, o veure uns vídeos d'internet als que està "enganxat" per menjar). Jo també em vaig llegir el llibre del C. Gonzalez de "mi niño no me come" (bé, en català), però si bé pot ser cert que no vulguin menjar més perquè no tenen més gana (encara que a tu et sembli molt poca quantitat), hi ha molts dies que no menjaria RES perquè només ensenyar-li la cullera ja plora (llavors segons l'autor no li hauríem de donar res perquè ens està dient que no en vol, i en realitat potser està fent una marranada per altres motius).... Tot s'ha d'agafar amb pinses, penso.

Últimament li tornem a donar tot triturat (excepte la fruita i alguna altra cosa que s'ho mengi béa trossos). Potser hem insistit massa amb els trossos i li ha agafat "mania" al fet de menjar. Potser necessita més temps, i li hem de respectar.

Això de les "pedorretes" crec que va a èpoques: ell no ho feia MAI de bebè, i després de veure la seva cosina petita que sí que ho feia, va estar fent-ho una temporada, i se li va passar (al principi no perquè no hi estàvem acostumats, però després el que fèiem quan feia les pedorretes era fer com si no ho haguéssim vist, recollir-li el que havia tret i fer com si res... mica en mica ho va deixar de fer). (Ara el que fa és treure el tros que li posis si no el vol o està enfadat per algo, però no és la pedorreta de tirar-ho tot per fora).

Bé, molt rotllo i poques solucions: Jo crec que TOTHOM ha cridat algun cop al seu fill/a, tot i que sabem que no ho hauríem de fer... Però carrega molt estar amb bebès amb qui no et pots fer entendre i no es poden fer entendre tot el que voldrien, i algun dia han de sortir els nervis per alguna banda. Jo estic intentant evitar aquests moments cada cop més, i mica en mica crec que me'n surto.... però encara em queda molt camí per recórrer jejeje (quan sigui adolescent no sé pas què faré!!!)

Per cert, li fas la freuita barrejada?? potser hi ha alguna fruita que no li agrada i i li fas per separat ho podràs detectar millor. Jo la primera fruita que li vaig donar va ser posant-li dins una malla d'aquelles "antiofeg" i li encantava perquè ho podia agafar ell i xuclava i el gust dolcet de la pera o del platan li encantava. Potser ho hauria d'haver fet amb la carn també i el peix jejejeje

Bé, molts ànims i el que es diu sempre: paciència!

M'he sentit 100% identificada amb tu!

[lila]

Doncs jo de tan petita no m'hi vaig trobar mai, era "molt bona nena", però ha estat fer els 3 anys (la gran) i entrar en el "món del no": no em vull vestir, no vull menjar, no vull anar a dormir, no em vull aixecar, no vull recollir... TOT és no, i ja m'ha passat 2 vegades que he acabat cridant i que després m'he sentit fatal, pensant que quin sentit té que li cridi, que si és el que vull que faci ella per resoldre conflictes, que quina mala mare sóc, i quin model de persona més patétic li transmeto...

Aix, ja veus, jo també necessitava desfogar-me...

El fet és que sóc plenament conscient que aquesta etapa gairebé tots els nens la passen, perquè s'han d'autoafirmar i buscar límita i blablabla... però quan t'hi trobes i resulta que et fa arribar tard a la feina o que et desperta a la petita per com es posa... uuuuuff!! com em costa comptar fins a deu i treure el millor de mi...

[lila]

Doncs jo de tan petita no m'hi vaig trobar mai, era "molt bona nena", però ha estat fer els 3 anys (la gran) i entrar en el "món del no": no em vull vestir, no vull menjar, no vull anar a dormir, no em vull aixecar, no vull recollir... TOT és no, i ja m'ha passat 2 vegades que he acabat cridant i que després m'he sentit fatal, pensant que quin sentit té que li cridi, que si és el que vull que faci ella per resoldre conflictes, que quina mala mare sóc, i quin model de persona més patétic li transmeto...

Aix, ja veus, jo també necessitava desfogar-me...

El fet és que sóc plenament conscient que aquesta etapa gairebé tots els nens la passen, perquè s'han d'autoafirmar i buscar límits i blablabla... però quan t'hi trobes i resulta que et fa arribar tard a la feina o que et desperta a la petita per com es posa... uuuuuff!! com em costa comptar fins a deu i treure el millor de mi...

[entrerius]

jo també he cridat al meu fill i m'he sentit fatal..........

El que em consola és que al menys sóc conscient que en aquest moment NO M'AGRADO, no m'agrada la meva actitud ni el model de comportament que li transmeto, ni la forma d'ensenyar-li com s'han de resoldre els conflictes tal com diu la Lila........

Quan em passa això intento pensar que és el que realment m'ha fet explotar: que el meu fill faci o digui la seva o que no faci el que jo li dic i quan jo li dic..... i sempre és problema meu, no pas seu...