10 mesos: rebequeries

[alfonsoicecilia]

Des de fa uns dies , a la peque li ha donat per cridar, marranejar i plorar amb ràbia i llàgrimes gordes quan vol alguna cosa que no pot tenir (coberts, canvi de bolquer si vol quelcom que veu de lluny, sortir del carro, si no vol anar a coll del papa, etc. En definitiva, a cada moment.

Ara fa tres dies que va a la guarde, i malgrat que els seus compis de classe ploren molt, ella no ha plorat i sembla tranquil.la. De fet és molt riallera i activa, juga, gateja... I això no ho havia fet mai.

Ja no sabem de què li ve, de veritat que sembla una nena mimada liant-la grossa. Ni sabem massa com actuar. Si la dristraiem amb una altra cosa, igual passa del plor a la curiositat o a riure en dos segons.
Les que hi heu passat, què m'aconselleu? Us quadren aquest tipus de comportament amb l'edat de la nena? No és massa peque per voler prendre'ns el número?

[entrerius]

Alfonsoicecilia, cada nen i nena son diferents i es comporten diferent, però el que tenen en comú és que necessiten expressar-se i no poden, no en saben. Sols saben plorar, cridar i encara no saben controlar les seves emocions (als adults encara ens costa i això que sabem parlar i raonar....)
Si tal com expliques, la teva filla ha començar a anar a la llar, per ella és un canvi molt important, i pel que sembla allí està tranquil•la i quan surt exterioritza els sentiments, l'estrès (que tot i que sembla que no en tinguin, el pateixen) la part emocional amb les persones que més confiança té d'aquest món: els seus pares.

Crec que no t'ho has de prendre mai com una lluita de poder, perquè no ho és. És una necessitat d’expressió que s'anirà agreujant i intensificant durant els propers anys. Per això la recomanació prioritària és: molt paciència i amor, intentar posar-te en el seu lloc i fer-li saber que entens el que li passa i sobre tot, explicar-li verbalment a ella, perquè ella no ho sap.
Educar les emocions és molt important, el problema és que els adults no anem massa bé en aquesta assignatura.....

Molta sort.

[Maria V.]

La meva néta de 14 mesos fa igual des de fa molt de temps, no recordo bé quan va començar, potser sí que va ser als 10. Es posa enfadada, furiosa i amb llàgrimes grosses. I és clar que no tenen intenció de prendre el pèl, tan petitets. Quan a mi no em surt bé allò que vull, si no pogués reflexionar faria igual com elles, perquè la meva primera reacció també és un reflex de còlera; quan no aconsegueixo d'enfilar l'agulla em fa ràbia el fil i quan la sípia m'espetega a la paella i ho esquitxa tot d'oli em fa ràbia que cuinar em toqui a mi; a qualsevol persona li passa. Però és clar, a un adult la còlera no li dura més enllà d'un segon o dos, perquè entén els motius dels seus fracassos; els bebès, en canvi, no tenen el recurs de la reflexió lògica. Ara, el que no es pot fer és cedir i que, perquè no plori, la persona que la nena vol deixi la feina per agafar-la als braços; que el germà gran, obligat pels pares, li hagi de deixar les joguines que ell està fent servir; permetre que estripi el diari que llegim... Justament, si en té prou amb plorar perquè li ho donem tot, li costarà massa d'aprendre allò que els grans sabem: que per aconseguir les coses que volem s'ha de fer d'una altra manera. D'altra banda, habitualment, el disgust els acostuma a passar tot seguit, només amb quatre moixaines, o amb la pipa, o amb una joguina diferent.

[Maria V.]

Alfonsoicecilia, voldria afegir dues coses:
1. La majoria de vegades a la meva néta el disgust li passa en un moment, però depèn. De vegades li dura força estona. És clar, aleshores mirem que no s'hagi fet mal (una mala caiguda, un cop, un mal gest), que sempre s'ha de tenir en compte com a possibilitat. Afortunadament, no ha estat mai el cas.
2. Em sembla que a nosaltres ens és més fàcil perquè ja ho hem viscut amb els grans, però a mi us asseguro que em costa una barbaritat, de no donar-li els capricis, quan la veig amb aquell desconsol. Afortunadament, a casa anem tots d'acord; si no, no sé com ens aclariríem, especialment de cara als germans grans, que no han pas de pensar que privilegiem la petita.

[alfonsoicecilia]

Moltes gràcies pels consells i les respostes, certament m'han servit. Tal com apuntàveu més que rebequeries són mostres de frustració. Crec que molt lligades a l'entrada a la guarderia. Allà ha seguit sense plorar ni mostrar neguit, i tal i com m'han comentat les seves mestres, és normal que a casa s'expressi o tregui allò que ha contingut durant les hores de l'escola.
De fet, des de que ens ho hem mirat des del vostre prisme, hem intentat una altra estratègia (distreure-la, si s'enfada canviar de joguina o d'activitat) i la veritat que fa un parell de dies que ha deixat de fer-ho. Ha estat una mica gradual. sí que és cert que encara la veig una mica susceptible, però crec que se li està passant.

Moltes gràcies per ser-hi!