Aprendre a esperar

[novella]

El xic aviat farà 10 mesos. No gateja ni mostra gaire interès en fer-ho, per tant té poca autonomia. Li posem coses lluny perquè les vagi a buscar, però passa bastant. A més, ha aprés a posar-se dret agafant-se al sofà, tauleta...i camina agafat a les mans i ara només vol anar dret! Si ningú li fa cas per poder caminar crida com un boig. De fet, si està jugant sol i ja en té prou, de seguida somica. A mi ja m'agrada seureca jugar amb ell, i caminar amunt i avall...però a vegades necessitaria que aprengués a jugar més sol, o simplement que aprengués a esperar: quan faig dinar, o estenc roba, etc. D'altra banda reconec que em costa deixar-lo a terra plorant i sovint acabo fent malavars! Fer coses a correcuita o amb el nen a coll.
Com ho faig per ensenyar-lo a esperar???

[Muntcat]

A mi sempre m'ha dit que per aprendre a esperar el millor és un hort, perquè des que plantes la tomaquera fins que surt el tomàquet...
Tot i que potser el teu nen encara és una mica petitó... Amb els meus acabava explicant cada passa que feia, tipus: mira que faig, agafo aquesta camisa, la poso bé, busco dues agulles d'estendre, les hi poso... I així amb cada peça de roba, quedaven embadalits, tant l'un com l'altre.

[Cabana]

Hola!

Mira, el meu té 17 mesos, i ben poques vegades s'entreté prou estona sol com per poder fer coses tranquil·lament. Però no es res estrany! Es una qüestió de maduració, sé que dintre de molt poc anirà agafant més autonomia. De fet ara s'entreté molt més que quan tenia 5 mesos, o 8 mesos o 10 mesos. I sé que aviat jugarà estones més llargues. Ara hi ha dies que potser s'està mitja horeta explorant la casa, jugant, etc, solet i n'hi ha que res de res, que vol estar amb la mama, jugar amb la mama i que la mama li llegeixi cinquanta vegades els seus contes preferits,

Es questió de temps i cal prendre paciència. Millor que t'estiguis amb ell tant com puguis perquè creixen súper ràpid i després ens entorem de quan eren més petitons... :)

I de veritat, per a mi el meu fill es al capdemunt de la llista de prioritats. Després d'ell anem el meu home i jo i després la casa. Si no està lluent com abans o si tinc 10 rentadores pendents, el que faig es inspirar fons i dir-me : ja es faràààà... hehehe

[Takita]

Crec que no hi ha més que la paciència. El meu fill va començar a entretenir-se una mica sol (una mitja horeta) a partir dels 2 anys i mig. A la meva filla, que aviat farà 17 mesos, la tinc enganxadeta tot el dia i és impossible fer res si no és que la porto a sobre, però bé, és el que hi ha, acabem sent unes autèntiques malabaristes.

[Julyet]

Apostaria algo a que els adults tenim molta menys paciència que els infants: no camina, no gateja, no té paciència, no menja, no parla, no s'adorm sol... potser reflexionant sobre la nostra impaciència podem posar-nos al seu lloc i a més relativitzar, perquè ells no poden raonar, és que no tenen la capacitat, seria com demanar-nos a nosaltres que voléssim, o que ens adormíssim quan no tenim son, és que és impossible!

No hi ha cap entrenament (i si n'hi ha algun, siusplau, no l'implementeu) que permeti crear paciència. Els nens imitaran les nostres actituds. Amb l'edat que té segur que es diverteix penjat de l'esquena mentre fas feines, passeges... No el feu caminar més, això fa que no sigui conscient de les seves possibilitats i de les estratègies i recursos per a afavorir el seu propi desenvolupament (ni ajuda innecessària ni estris).

Ànims i paciència ;).

[Ganga]

bones!
el meu gran ara fa 2 anys i tampoc té espera ni juga sol

[novella]

La veritat és que a mi ja em sembla bé jugar amb ell i tenir-lo a coll. Fins ara ho he fet sempre així i he après a fer un munt de coses carregant-lo a ell!! Però l'altre dia, una amiga em va dir que l'estava consentint i que a l'edat que té ja l'havia d'ensenyar a esperar. Ara em sento tonta perquè em va fer dubtar! Però amb les vostres respostes ho he vist clar de nou.
Gràcies!!!

[Julyet]

Confia en vosaltres ;)

[noviachuky]

Benvinguda al club!

Això si, no deixis la porta de la rentadora oberta, el meu petit sumito de 10 mesos el divendres la va arrencar, més val prendre-s'ho amb humor

[bertian]

A mi em sembla impossible ensenyar-li a esperar a un nen tan petit! La paciència es va adquirint amb els anys, i bàsicament s'aprèn per experiència.
Els nens observen i poc a poc van aprenent que les coses passen en moments determinats i que hi ha una senyals que els indiquen més o menys quan passaran, però per aprendre això cal experiència i amb 10 mesos se'n té poca...
Tot al seu temps, jo crec que qui ha d'aprendre a esperar som més nosaltres i no ells

[karla]

Tot al seu temps, jo crec que qui ha d'aprendre a esperar som més nosaltres i no ells

[Essuca]

Bones Novella,

El meu petit té casi 6 mesos, com molt bé diuen per aquí és qüestió de maduració, peró et dirè el que he notat que a mi em funciona: quan era molt petit, sempre el tenia a coll, amb la tela o a braços i li cantava mooooolt (ara també li canto i el tinc en braços, peró algunes estones juga el terra o a la trona). Doncs bé, a vegades està jugant i jo aprofito per fer alguna cosa (preparar el menjar, posar una rentadora...), sovint no he acabat de fer aixó que ja em reclama, doncs el que faig és cantar-li una cançó. Cada nen és un món, peró el meu es va posant nerviós gradualment, vull dir que no és de 0 a 100 de cop, sinó que primer amb la veu m'avisa, després amb el cul va arquejant-se... doncs al primer símptoma li canto una cançó de les que coneixem, i es relaxa uns minutets (el que dura la cançó) així si em queden dos patates per pelar, he guanyat aquest temps. No sé si és que recorda la sensació agradable de quan el tinc en braços i li canto, o és que la música li agrada, peró he aconseguit que "aguanti" una cançó, abans ho provava explicant-li el que feia i no em funcionava. No sempre em val, llavors l'agafo i llestos, peró molt sovint si que "espera" al final de la cançó per ser agafat

[nius]

Al que t'han dit (confia en tu, que ets la seva mare, i saps què vols fer amb ell!!!!) hi afegiria que a vegades els adults pretenem que els nens es quedin quiets a tal lloc (per posar un exemple, que jugui al menjador mentre tu poses una cosa al foc) i quan desapareixem comencen a bramar. Ells necessiten estar amb la seva persona de referència, sigui on sigui. Ja veuràs com acabaràs tenint joguines a la cuina, al labavo, i a tot arreu ;) perquè més que entretenir-lo per poder fer coses, el tindràs jugant amb el que tingui al voltant on siguis tu.

[Takita]

Totalment d'acord amb la nius. L'única manera de poder fer el dinar amb la meva filla és tenir-la amb mi a la cuina traient i desant els pots de pasta, arròs, etc., per exemple; o dutxar-me mentre ella obre l'armariet i va traient tot el contingut (ja vam fer un bon repàs per a no deixar res "perillós" al seu abast). Si no, no podria fer mai res.

[misspegotty]

Nosaltres tb feiem el truc dels armaris!! També vam agafar els imants d'un joc d'ell i els vam posar a la nevera, aixo ens ha servit fins fa ben poc (27 mesos).

Per cert, q a hores d'ara, encara li costa jugar solet (evidentment és més autonom) pero encara a vegades costa fer el menjar per exemple, si només hi ha un dels adults a casa. Pero és clar, també s'ha de dir que a la que es desplacen és mes pràctic tot, perquè et pot seguir a tot arreu i fins i tot començar a ajudar

ànims i paciència!

[Mara17]

Jo crec que de 0 a 12 mesos és impossible ni aprendre a esperar ni a dormir ni a res de res que no sigui moure's, agafar, tocar, etc. Aprenen sols, no res que els puguem ensenyar nosaltres. Jo com a mínim ni ho intento!