Molta por!

[Color Blanc]

Hola noies!

Veureu, em passa una cosa, i sincerament, m'empeça a preocupar perquè penso que potser ja no és tant normal com em sembla, m'agradaria saber si a vosaltres us ha passat ó també teniu aquesta sensació.
Es referent a la meva filla, té 10 mesos i és el millor que m'ha passat mai, ara veig que quan em deien que ser mare era el millor que et pot passar a la vida, és ben veritat.

El cas és que no sé perquè però sempre penso que li pugui passar coses a la nena, vull dir que tot em fa por, no m'agrada que se la quedin una estona les meves cosines ( alguna vegada que hem d'anar amb el meu marit a algún lloc i ens aniria bé deixar-la una estoneta a algú, doncs no, m'hi nego, inclús amb les germanes del meu marit) em fa cosa pensar que empeci a la guarderia, em fa cosa quan se l'emporta la meva mare de passeig i jo no hi sóc, que no li facin res, i a vegades involuntariament m'imagino alguna situació en que pogués prendre mal i aiiiiixxxx ...
No sé, la meva mare diu que no és normal, que no em puc obsessionar, que no és bó, ni per mi, ni per la nena, pq ella anirà creixent i ha de poder quedar-se amb gent que no sigui jo, i que no puc protegir-la en aquest exès pq li estic fent mal a ella, sé que té raó, però és que em costa tant tant deixar-la amb algú que no siguem jo o el seu pare, inclús si he de sortir a sopar amb la colla d'amigues em fa cosa deixar-la tanta estona amb el seu pare pq penso que vés a saber, ja sabem com són els homes a vegades, de veritat és que és un patir pq a més, no ho passo gens bé!

és curiós, abans no era precisament una persona a qui li cridés massa l'atenció la canalla, ara apart de l'amor per la meva filla, no suporto veure notícies dolentes sobre nens, veig a un nen pel carrer i m'agafa una tendresa que mai abans havia tingut ( no dic que no m'agradessin eh? però vaja, no era això d'ara) inclús abans podia mirar alguna pel.lícula on a vegades i surt nens a qui els rapten i coses aixi i cap problema ( deixant apart que em sapigués greu) i ara és que ja ni les vull mirar, no m'agrada pensar que un crio pugui prendre mal, no sé si pq quan ho veig em poso a la situació o què però en fi ...

Us ha passat? creieu que m'anirà passant això? ( tant aixi em refereixo)

gràcies

[Tutty29]

Hola Color Blanc!!Al principi es normal que et faci por deixar la nena amb algu altre, pero pensa que la deixes amb la teva mare(la seva neta)i que la cuidara com mai, has de pensar que estara be i no pensar en coses negativea.
Jo tinc un nen de 28 mesos i va a la guarderia, el deixo a casa dela avis i ell content, pensa amb la seva felicitat.
Per exemple quan el meu fill encara no tenia l'any el vam deixar quatre dies amb els meus pares perque vam anar a Paris de lluna de mel i jo estava tranquila perque estava amb bones mans.

[Floreta83]

Hola Color Blanc,
Encara no sóc mare, però em puc posar a la teva situació. Penso que es normal no sentir-te segura al deixar-la amb altres persones, però com ja t'ha dit la companya, la deixes en bones mans.
Tant per tu com per la teva nena es bo que aprengueu a estar progressivament separades, i que això tu no ho visquis en que deixes de cuidar-la bé i que ella no ho visqui com abandonament. Suposo que és un aprenentatge progressiu.
Penso que la teva mare t'ha donat molt bons consells, i ella segur que també et pot ajudar a com anar fent progressos a poc a poc.
Si veus que no deixes de tenir aquests pensaments i que et continua costant deixar-la amb altres persones, et podries plantejar tenir un espai per tu, on poder treballar aquestes pors (pot ser des de psicoteràpia, flors de bach..., hi ha moltes maneres).
Ja ens explicaràs i molts ànims!!! Una forta abraçada

[jaruma]

Hola Color Blanc,

jo estic a punt de ser mare per primera vegada, i puc entendre't perfectament. A part, sempre he tingut problemes d'ansietat, i el que expliques me'ls recorda. El meu nen encara no ha nascut i ja estic pensant si el papa no es despistarà un dia que jo hagi anat a treballar i passarà qualsevol cosa! O fins i tot penso ja en les excursions que farà quan vagi a l'escola, i em preocupo! El que passa és que intento no donar cap importància a aquests pensaments, i enlloc seu pensar-ne de positius. No sé com serà quan neixi, però de moment em funciona.

Jo t'aconsello que vagis intentant superar aquesta angoixa a poc a poc. Deixant la nena al principi poca estona, i amb qui més confiança et doni, després provar amb una altra persona, més estona, etc. I sobretot intentar sustituir els pensaments negatius per positius. Quan t'imaginis que el papa es despista per alguna cosa, per exemple, doncs imaginar-lo jugant alegrement amb ella. Penso que és important tant per tu com per la nena, que us acostumeu a passar estonetes separades. I sobretot que no deixis que aquestes pors et dominin més, perquè si no et costarà molt de treure-te-les, i encara que no vulguem tot això li ho passem als nostres fills d'una manera o altra.

Molts ànims!

[Menudeta]

Per una part t'entenc, jo vaig trigar força a deixar la nena amb algú que no fos el seu pare o jo.

Si la gent del teu voltant et diu que t'estàs obsessionant o et veuen patir molt potser si que hauries de fer alguna cosa ja que això segur que no ajudarà a la teva filla.

a més, saps que estant amb tu també li pot passar alguna cosa?

La meva filla fa caure del llit als pocs mesos estant jo al costat d'ella, també del sofà amb mi i el seu pare, l'altre dia al parc amb una relliscada tonta i porta tota la cara rascada. I a la llar mai s'ha fet res. A casa els meus pares es va fer mal al llavi quan començava a gatejar, amb el meu marit es va engantxar el dit a la porta i ha estat amb paràsits mes d'un any i mig que en ha portat de cap...

Amb aquesta llista sembla que siguem uns desastres però no, els nens cauen, es posen malalts, es fan sang, per molt que els vulguem protegir.

Jo també tinc pensaments una mica "gore" alguna vegada, amb malalties o accidents i no em sembla massa sa i intento no pensar-hi, no vull estar amargada patint per si passa alguna cosa quan allò que passa és la vida de la meva filla.

ânim!

[xirimoia]

Color Blanc,

Jo em sentia exactament igual que tu, llegint-te m'he recordat de com em sentia quan va néixer la meva nena. Però crec que has de fer el cor fort i aprendre a deixar anar una mica la teva filla, amb 10 mesos no et necessita tant i ja la pots deixar estones amb altra gent, és més, segur que li fa molt de bé. A mi al principi em costava molt, la tenia al cap tota l'estona... I intentava passar el mínim temps possible separada d'ella. Però poc a poc m'he anat relaxant, tot i que no et pensis, encara em costa, i a la nit no la deixo mai enlloc (suposo que justament perquè s'ha acostumat a dormir sempre amb mi, ara ella no vol dormir amb ningú altre, ni amb el seu pare, que treballa gairebé cada nit fora de casa).
Aquest setembre la portaré a l'escola bressol, i ho faig sobretot perquè el meu home hi insisteix, perquè també em costa molt pensar que la deixaré cada dia unes quantes hores... Però crec que s'ha d'intentar, perquè no vull privar-la d'una cosa que potser li farà bé només perquè a mi em fa patir...

En fi, molts ànims, és dur separar-se'n perquè són la coseta que més t'estimes en aquest món, però és bo donar-los l'oportunitat de gaudir de la família, que també se'ls estimen i que segur que te la cuidaran molt bé.

[Color Blanc]

Noies, bon dia i moltíssimes gràcies a totes, M'heu ajudat a veure, q la meva mare té raó i que he de deixar a estones a la nena quan calgui i que no m'he de sentir tant culpable i que no li passarà res.
Moltíssimes gràcies a totes! Una abraçada a totes!

[Oset]

Hola color blanc,

Sóc nova en aquest fòrum i la veritat és que m'encanta perquè pots compartir les teves experiències amb molta gent.
Quan he llegit el teu missatge m'he sentit súper identificada. El meu nen ara té 19 mesos i quan va néixer després de la maternitat em vaig agafar una excedència i el vaig tenir jo fins als 10 mesos, i quan dic jo vull dir que no el vaig deixar mai amb ningú que no fos el seu pare, el deixava només quan jo havia de fer alguns encarregs o anar a comprar etc... no el deixava per anar amb les amigues ni per gaudir d'alguna cosa jo sola, per mi gaudir és estar amb el meu marit i amb el meu fill, això de ser mare m'ha agafat molt fort i m'han canviat completament les meves prioritats. Després quan vaig haver de començar a treballar no em va quedar més remei que apuntar-lo a la guarde i ara a l'estiu el té ma mare, sí que el mes abans de deixar-lo ho vaig passar fatal i vaig pensar en tots els perills que corria el meu fill sense mi, em vaig aprimar i tot, vaig comprar el material de la guarderia sense cap mena d'il·lusió, però després em vaig acostumar i a la feina he pogut tenir un bon horari i quan surto passo tota la tarde amb ell i el gaudeixo a tope.
T'entenc perfectament amb el tema de les pors jo sóc súper patidora i moltes vegades m'imagino situacions o enfermetats no sé perquè i em començo a angoixar de tal manera que ho passo fatal, poc a poc estic aprenent a fer fora aquests pensaments perquè si no no gaudim dels nostres peques i no li vull transmetre de cap manera les meves pors.
És molt egoista però m'agrada saber que hi ha gent que li passa el mateix que a mi no sé perquè però quan veus que no ets l'única t'animes...