MORT FETAL A LES 41 SETMANES D'EMBARÀS
-
socpetitona
- :: girafa
- Entrades: 2180
- Membre des de: ds. jul. 28, 2007 8:19 pm
Cgas i pruneta sé que per molt que diguem ningú més que vosaltres sabeu el que es passa. Us tansmeto els meus condols i molts ànims, segur que si parleu del tema us anirà bé, estem aqui per tot el que necessiteu.
Dani la teva història m'ha fet plorar, sort que finalment els teus pares amb molta insistència van tenir-te a tú.
Ànims a tots!
Jo tb conec una noia que li van fer corretges i tot bé, a les 2 hores va tenir dolors de part i el nen ja no bategava, no queden paraules per dir en aquests casos.
Dani la teva història m'ha fet plorar, sort que finalment els teus pares amb molta insistència van tenir-te a tú.
Ànims a tots!
Jo tb conec una noia que li van fer corretges i tot bé, a les 2 hores va tenir dolors de part i el nen ja no bategava, no queden paraules per dir en aquests casos.
VICTOR, ETS EL NOSTRE TRESOR!
Hola Cgas i Pruneta,
El cor se'ns ha quedat encongit a llegir el vostre post, nosaltres estem de 16 setmanes i no pots evitar en pensar en tots els riscos. Només us direm que la nostra germana gran li va passar exactament el mateix, va ser molt dur, això no hi ha ningú que ho pugui evitar, però en quant va poguer ho van tornar a intentar (no té perquè tornar a passar) i només us direm que ara tenim una nevoda de 9 anys preciosa i un nevot de dos i mig que no hi ha qui vulgui quedar-se amb ell de lo mogut que és.
La ilusió tornarà, molt d'ànim.
El cor se'ns ha quedat encongit a llegir el vostre post, nosaltres estem de 16 setmanes i no pots evitar en pensar en tots els riscos. Només us direm que la nostra germana gran li va passar exactament el mateix, va ser molt dur, això no hi ha ningú que ho pugui evitar, però en quant va poguer ho van tornar a intentar (no té perquè tornar a passar) i només us direm que ara tenim una nevoda de 9 anys preciosa i un nevot de dos i mig que no hi ha qui vulgui quedar-se amb ell de lo mogut que és.
La ilusió tornarà, molt d'ànim.
Salut,
GeJo
GeJo
-
carbassona
- :: girafa
- Entrades: 2809
- Membre des de: ds. des. 15, 2007 7:12 pm
La veritat és que sentir històries com aquestes, sobretot durant un embaraç, és molt dur. Però crec que també és la manera que ens donem compte que les pors i els riscs no s'acaben a les 12 setmanes d'embaraç, sinó que fins i tot en el moment del part hi pot haver algun risc.
Sento molt tot el què heu passat i la veritat és que us diria que m'imagino com us sentiu i que el sentiment que teniu us anirà passant, però no puc perquè no puc ni vull imaginar-me el dolor que heu de sentir.
Em sap mot de greu.
Sento molt tot el què heu passat i la veritat és que us diria que m'imagino com us sentiu i que el sentiment que teniu us anirà passant, però no puc perquè no puc ni vull imaginar-me el dolor que heu de sentir.
Em sap mot de greu.
...
només volia enviar-te una forta abraçada i molts ànims!
Aquest és el post d'en Marc:
viewtopic.php?f=36&t=4521
Aquest és el post de la Bet:
viewtopic.php?t=4492
Ei cgas i pruneta, com ho porteu? Han passat un parell de mesos des que es va iniciar el post però el vaig trobar ahir a la nit i he pensat que m'agradaria explicar-vos l'experiència d'uns amics.
Havien tingut un parell d'avortaments però cap havia superat la setmana 12. I es van tornar a quedar embarassats un altre cop, alhora que 6 noies més de la colla. A la setmana 40 el dilluns va anar a fer-se la revisió i tot estava perfecte, i el dimarts va anar a urgències perquè no el notava, i el va haver de parir. Com en el cas de la cgas els hi van dir que havia estat mort súbita intrauterina.
Quan ens ho van explicar, jo em feia creus que l'hagués hagut de parir però sobretot que la comadrona els animés a acomiadar-se d'ell. Ho vaig trobar molt cruel, però ells em van explicar que tot hi ser un moment molt dolorós, els va permetre veure que eren capaços de crear un nadó "perfecte" i veure la seva carona per recordar-la i no tenir la sensació de que havia estat un somni en el sentit de que si ningú veu el nadó sembla que no hagi existit mai.
El que els hi va costar molt és entendre la reacció de la gent. Estaven molt enfadats perquè els amics no s'atrevien a preguntar-los com es trobaven i no es sentien recolzats. El que passava era que algunes parelles acabaven de parir o ho farien al cap de poc, i els semblava que podia ser més dolorós veure com a ells sí que els anava bé. D'altres pensaven que treure el tema els faria recordar el mal tràngul però el cert és que vius amb ell. També és cert que a la nostra societat el tema de la mort ho portem molt malament. Ens fa por parlar-ne, els hi amaguem als nens i amb això fem que tots aquells que passen per la vostra situació (i d'altres) no rebin el suport que necessiten.
La seva família no els ajudava massa, ploraven molt i els feien allò de "pobrecitos", i no es podien desfogar amb ells i xerrar i encarar el futur de nou, així que van necessitar anar al psicòleg.
Al cap d'un any gairebé sense esma i amb molta por ho van tornar a intentar i ara tenen un nen preciós que té 2 anys. Ells el viuen com el segon fill, i al menjador de casa continuen tenint una fotografia de quan ella estava embarassada del primer, i te'n parlen sense dolor.
Em sembla haver vist a la vall d'hebron que hi havia un grup d'ajuda mútua de pares que havien passat aquesta experiència, però no ho sé del cert. Ja us ho averiguaré.
Una abraçada ben forta!
Havien tingut un parell d'avortaments però cap havia superat la setmana 12. I es van tornar a quedar embarassats un altre cop, alhora que 6 noies més de la colla. A la setmana 40 el dilluns va anar a fer-se la revisió i tot estava perfecte, i el dimarts va anar a urgències perquè no el notava, i el va haver de parir. Com en el cas de la cgas els hi van dir que havia estat mort súbita intrauterina.
Quan ens ho van explicar, jo em feia creus que l'hagués hagut de parir però sobretot que la comadrona els animés a acomiadar-se d'ell. Ho vaig trobar molt cruel, però ells em van explicar que tot hi ser un moment molt dolorós, els va permetre veure que eren capaços de crear un nadó "perfecte" i veure la seva carona per recordar-la i no tenir la sensació de que havia estat un somni en el sentit de que si ningú veu el nadó sembla que no hagi existit mai.
El que els hi va costar molt és entendre la reacció de la gent. Estaven molt enfadats perquè els amics no s'atrevien a preguntar-los com es trobaven i no es sentien recolzats. El que passava era que algunes parelles acabaven de parir o ho farien al cap de poc, i els semblava que podia ser més dolorós veure com a ells sí que els anava bé. D'altres pensaven que treure el tema els faria recordar el mal tràngul però el cert és que vius amb ell. També és cert que a la nostra societat el tema de la mort ho portem molt malament. Ens fa por parlar-ne, els hi amaguem als nens i amb això fem que tots aquells que passen per la vostra situació (i d'altres) no rebin el suport que necessiten.
La seva família no els ajudava massa, ploraven molt i els feien allò de "pobrecitos", i no es podien desfogar amb ells i xerrar i encarar el futur de nou, així que van necessitar anar al psicòleg.
Al cap d'un any gairebé sense esma i amb molta por ho van tornar a intentar i ara tenen un nen preciós que té 2 anys. Ells el viuen com el segon fill, i al menjador de casa continuen tenint una fotografia de quan ella estava embarassada del primer, i te'n parlen sense dolor.
Em sembla haver vist a la vall d'hebron que hi havia un grup d'ajuda mútua de pares que havien passat aquesta experiència, però no ho sé del cert. Ja us ho averiguaré.
Una abraçada ben forta!
<a href="http://lilypie.com/"><img src="http://lb3m.lilypie.com/7xLXp1.png" width="200" height="80" border="0" alt="Lilypie Third Birthday tickers" /></a>
Ostres!! quin pal tan gran!!
Jo vaig pendre'l cap a les 12 setmanes i el cop va ser fortíssim, si jo vaig setir un vuit inmèns, no em puc arribar aimaginar com et sens tu...
Per al que tu vulguis, ja saps on trobar-me.
Molts ànims per tu i per la teva parella, ara per ara el recolzament entre vosaltres és l'únic que us pot reconfortar.
Un petó!
Jo vaig pendre'l cap a les 12 setmanes i el cop va ser fortíssim, si jo vaig setir un vuit inmèns, no em puc arribar aimaginar com et sens tu...
Per al que tu vulguis, ja saps on trobar-me.
Molts ànims per tu i per la teva parella, ara per ara el recolzament entre vosaltres és l'únic que us pot reconfortar.
Un petó!
Hola!!
Gràcies pel vostre suport, els vostres missatges m'han fet companyia en aquests dies tan durs. La setmana vinent ja farà 3 mesos, i sembla que hagi passat molt més. Aquesta setmana he començat a treballar, ja que he fet una alta voluntària de la baixa maternal, em quedava un mes. Però ja tenia moltes ganes de tornar a la vida 'normal' i a la rutina. Tot i que ha estat una setmana bastant trista ja que la gent que feia molt temps que no em veia m'ha preguntat, alguns m'han donat l'enhorabona (pobres... dp s'han quedat de pedra), etc... però ara estic una mica millor.
En quant al que comentes del suport dels amics i la familia, en aquests moments es quan realment veus qui són els teus amics. A nosaltres ens han fet molt de costat, i n'hem pogut parlar. Almenys per mi, el parlar i explicar l'experiència és una bona terapia.
Suposo que el temps ho posa tot al seu lloc i almenys mitiga el dolor.
Espero i desitjo que algun dia poguessim ser mares tal com cal!!!
Gràcies pel vostre suport, els vostres missatges m'han fet companyia en aquests dies tan durs. La setmana vinent ja farà 3 mesos, i sembla que hagi passat molt més. Aquesta setmana he començat a treballar, ja que he fet una alta voluntària de la baixa maternal, em quedava un mes. Però ja tenia moltes ganes de tornar a la vida 'normal' i a la rutina. Tot i que ha estat una setmana bastant trista ja que la gent que feia molt temps que no em veia m'ha preguntat, alguns m'han donat l'enhorabona (pobres... dp s'han quedat de pedra), etc... però ara estic una mica millor.
En quant al que comentes del suport dels amics i la familia, en aquests moments es quan realment veus qui són els teus amics. A nosaltres ens han fet molt de costat, i n'hem pogut parlar. Almenys per mi, el parlar i explicar l'experiència és una bona terapia.
Suposo que el temps ho posa tot al seu lloc i almenys mitiga el dolor.
Espero i desitjo que algun dia poguessim ser mares tal com cal!!!
-
kitiara
- :: dragona
- Entrades: 4192
- Membre des de: ds. jul. 23, 2005 9:19 am
- Ubicació: Viladecans
- Contacta:
Yo también creo que explicarlo es muy importante
http://www.flickr.com/photos/kipe/
http://www.kitpe.com
http://mestmanualidades.blogspot.com
http://www.kitpe.com
http://mestmanualidades.blogspot.com
cgas ha escrit:Hola!!
Gràcies pel vostre suport, els vostres missatges m'han fet companyia en aquests dies tan durs. La setmana vinent ja farà 3 mesos, i sembla que hagi passat molt més. Aquesta setmana he començat a treballar, ja que he fet una alta voluntària de la baixa maternal, em quedava un mes. Però ja tenia moltes ganes de tornar a la vida 'normal' i a la rutina. Tot i que ha estat una setmana bastant trista ja que la gent que feia molt temps que no em veia m'ha preguntat, alguns m'han donat l'enhorabona (pobres... dp s'han quedat de pedra), etc... però ara estic una mica millor.
En quant al que comentes del suport dels amics i la familia, en aquests moments es quan realment veus qui són els teus amics. A nosaltres ens han fet molt de costat, i n'hem pogut parlar. Almenys per mi, el parlar i explicar l'experiència és una bona terapia.
Suposo que el temps ho posa tot al seu lloc i almenys mitiga el dolor.
Espero i desitjo que algun dia poguessim ser mares tal com cal!!!
Hola Cgas,
Realment el poder parlar del q has passat o de com ho estàs passant és bó, però a vegades penso q igual canso a la gent.
Es curiòs,ahir vaig a anar a la despedida d'una amiga q es cassa dintre de poquet i hi havia una amiga seva q ha sigut mare fa dos setmanes i intentava no parlar del seu nen, ja q sabia la meva situació. Això em fa sentir-me incomoda..........., gairebé totes les amigues seves tenent fills......i cap parlava d'ells.....quan les mares q es reuneixen és el q fan (a vegades),semblava q al estar jo era tema prohivit.
Bé ja us he donat la "chapa"!
una abraçada,
Hola a totes,
Gràcies barrufeta per preguntar i explicar l'experiència de la teva amiga.
Jo no em conecto gaire, tot i que us vaig llegint.
Ara ja fa 7 mesos que vaig perdre el meu fill, tot i que cada dia el dolor es va "mitigant", no hi ha dia que no hi pensi. Ell és el més important que he fet a la meva vida. És part de mi.
A mi també em van aconsellar que l'agafés i el veiés, i sabeu què? des que el vaig veure que crec amb els angels. El meu fill n'és un.
Ara ens toca tirar endavant, tot i que es fa dur. Peró hem de ser positius i pensar que d'aquí a un temps tindrem l'oportunitat de fer de mares. (mares ja ho som, però no podeu gaudir del nostres fills).
Molta sort a totes!
Gràcies barrufeta per preguntar i explicar l'experiència de la teva amiga.
Jo no em conecto gaire, tot i que us vaig llegint.
Ara ja fa 7 mesos que vaig perdre el meu fill, tot i que cada dia el dolor es va "mitigant", no hi ha dia que no hi pensi. Ell és el més important que he fet a la meva vida. És part de mi.
A mi també em van aconsellar que l'agafés i el veiés, i sabeu què? des que el vaig veure que crec amb els angels. El meu fill n'és un.
Ara ens toca tirar endavant, tot i que es fa dur. Peró hem de ser positius i pensar que d'aquí a un temps tindrem l'oportunitat de fer de mares. (mares ja ho som, però no podeu gaudir del nostres fills).
Molta sort a totes!
Hola cgas
Hola cgas,
sóc nova en aquest forum i fa poquet que vaig llegir el teu cas.
Jo també vaig perdre la meva primera filla, l'Aina, a les 41 setmanes.
Vaig tenir un embaraç exemplar, tot anava perfecte. El 16 de novembre de l'any passat em vaig posar de part i a l'arribar a l'hospital la nena ja no tenia batec.
Com molt bé saps el 50% de les vegades no se sap perquè passa, l'Aina era un d'aquests, no sabrem mai que li va passar. Suposo que va decidir ser un angelet i el vam haver de deixar marxar.
Jo també la vaig voler veure i despedir-me d'ella. Ara és l'angelet d'una olivera preciosa.
És una experiència que no hauria de viure cap mare.
Vull que sàpigues que encara que el dolor es fa més portable no hi ha dia que no pensi en ella.
I ara estic embarassada de 33 setmanes i la veritat és que està sent un embaraç molt dur, psicològicament parlant. Tinc molta por de que em torni a passar.
Però hem de tirar endavant i ser fortes per poder lluitar per aconseguir el somni de ser mares.
Si necessites parlar o qualsevol cosa, estic aqui per ajudar en el que pugui.
Ànims preciosa!
Un petó molt gran
sóc nova en aquest forum i fa poquet que vaig llegir el teu cas.
Jo també vaig perdre la meva primera filla, l'Aina, a les 41 setmanes.
Vaig tenir un embaraç exemplar, tot anava perfecte. El 16 de novembre de l'any passat em vaig posar de part i a l'arribar a l'hospital la nena ja no tenia batec.
Com molt bé saps el 50% de les vegades no se sap perquè passa, l'Aina era un d'aquests, no sabrem mai que li va passar. Suposo que va decidir ser un angelet i el vam haver de deixar marxar.
Jo també la vaig voler veure i despedir-me d'ella. Ara és l'angelet d'una olivera preciosa.
És una experiència que no hauria de viure cap mare.
Vull que sàpigues que encara que el dolor es fa més portable no hi ha dia que no pensi en ella.
I ara estic embarassada de 33 setmanes i la veritat és que està sent un embaraç molt dur, psicològicament parlant. Tinc molta por de que em torni a passar.
Però hem de tirar endavant i ser fortes per poder lluitar per aconseguir el somni de ser mares.
Si necessites parlar o qualsevol cosa, estic aqui per ajudar en el que pugui.
Ànims preciosa!
Un petó molt gran
Torna a “Quan les coses no van bé”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |