Em costa superar el tràngol

[canyella]

Hola noies!

Sento que aquest és l'únic lloc on puc buscar ajuda... i trobar-la...
Potser us semblarà absurda la meva angoixa i penseu que aquest no és el lloc ideal per compartir-ho, però sento que aquí em podré sentir recolzada i compresa...

He patit 2 avortaments (un al febrer del 2008 i l'altre al novembre del 2008). Després de fer-me proves van veure que tot estava bé, que havia estat mala sort... Al setembre del 2009, quan ja havia llençat la tovallola, em vaig quedar embarassada d'un miracle que ara té 10 mesets i que és el meu tresor. Em sento molt agraïda per aquest regal, moltíssim, però tinc un problema: vam trigar més de 2 anys a aconseguir tenir el nostre fill, entre avortaments, proves, quistes a l'ovari... i ara em sento trista quan m'assabento que gent del meu entorn (fins i tot la meva millor amiga!!) es queden embarassades en un tres i no res. Clar que me n'alegro per elles, però no puc evitar pensar que per què el nostre camí ha estat taaaaaan dur i feixuc, ple de llàgrimes, i a tantes altres persones (al meu entorn, gairebé totes) es queden embarassades només decidint-ho? Es plantegen ser pares, s'hi posen, i en màxim 3 mesets tenen el seu cigronet creixent a la panxa... És desitjar-ho i aconseguir-ho!! És q em sobta tant...

Suposo que moltes de vosaltres m'entendreu, però voldria saber si realment hauria d'anar al psicòleg per superar-ho... El meu marit em diu que amb l'arribada del nostre petit ell ja ho té més que superat, que tant li és si a la gent li costa o no, que nosaltres tenim un tresor enoooorme, i que ell és feliç. I té tota la raó del món, però em costa tant no pensar-hi...


Agrairé els vostres comentaris. Espero no ofendre a ningú amb aquest post. Gràcies per avançat i ànims a totes!!!

[Ítaca]

Canyella, jo penso q hauries de disfrutar del teu petit i estar agraïda q el vostre somni es va poder fer realitat. Com a mínim tu has tingut una recompensa. El q no va poder ser, doncs no va ser... diferent seria q no haguessis aconseguit quedar-te i tenir un .
Pensa q hi ha moltíssimes noies q han patit bastants avortaments i q a hores d'ara segueixen igual, sense cap petit. I qui et diu q si us decidiu buscar un germanet no us quedeu a la primera ara i tot va bé???

[Raqueleta]

Jo sóc d'aquelles que s'hi va posar i ho va aconseguir i no m'ofén gens el teu comentari. Entenc que per a tu ha estat molt dur poder tenir el teu fill al teu costat i això, vulguis o no, marca, i suposo que marca més a la dona que a l'home, perquè qui pateix les conseqüències físiques de l'abortament és només la dona i com que molts cops l'embaràs no és encara massa evident, només per a la mare, també és qui més pateix les conseqüències psíquiques.
De totes formes, crec que el teu marit té raó, ara ja és igual si el camí ha estat dur o no, ara ja teniu el vostre tresor amb vosaltres! Intenta no mirar enrera i gaudeix de la maternitat, ja veuràs com poc a poc no fa tant de mal (el clàssic "per què m'ha hagut de passar a mi?") i quan sàpigues d'amigues teves que s'han quedat embarassades ràpid estaràs contenta precisament perquè no hauran patit el que vas haver de patir tu.

[Noe]

Canyella, t'entenc perfectament. A mi no m'ha costat mai quedar-me embarassada, però també he patit ja dos avortaments, i també tinc el meu tresor, i una altra de camí. Tot i tenir el teu nen, i estimar-te'l amb bogeria, has passat per dues grans pèrdues, i sovint la gent no ho poden entendre. El meu primer avortament va ser abans de tenir a la Joana, ara al febrer hagués fet tres anys, i encara avui dia el penso. Crec que si tu veus que no estàs bé, has de buscar ajuda, perquè sovint pensem que amb l'arribada d'un altre fill es tapa el buit que va deixar el primer i no és així. És una pèrdua, i no una qualsevol, la d'un fill, i com a pèrdua requereix el seu procés de dol. Un cop tinguis això resolt, segur que pots viure més relaxada i el que passi al teu entorn no t'afectarà tant. Molta força!

[CASA]

Noia, no t'hi facis mala sang i sigues feliç.

A mi no m'ha costat, però t'entenc.

Penso que el primer pas per treure t'ho del damunt ja l'has fet, que és obrir-te a explicar-ho aqui...

La vida està plena de situacions per les que tendim a fer comparacions, a vegades inutils, sigues independent i disfruta del que tens.
Segur que hi ha moltes mares amb situacions pitjors i que pensen el mateix:
-un prematur, perquè a mi?
-un nen malalt, perquè a mi?

Hem d'aprendre a ser feliços amb el que tenim i, a vegades, prescindir, dels altres, ....

Ets afortunada! Disfruta-ho

[Helia]

Jo també t'entenc molt bé... Vaig patir un avortament, i llavors vaig trigar 7 mesos a quedar-m'hi... no és molt, però a mi se'm va fer etern... Recordo perfectament la sensació que tenia quan al meu voltant la gent es quedava embarassada... , alguns sense planejar-ho... A mi em va ajudar anar a acupuntura, ja que amb l'acupuntor xerràvem molt i em feia una mica de psicòleg... casualitat o no, al cap d'un mes d'anar amb ell em vaig quedar embarassada de la meva filla .
En el meu cas sí que ella ha esborrat gran part d'aquell patiment, ara es veu tot d'una manera molt diferent! Tenim unes criatures fantàstiques (i sanes!!) que ens han convertit en mares, i això és el que compta!
Si veus que no ho superes, jo sí que miraria d'anar amb un psicòleg o algú que et pugui fer treure aquesta angoixa... ja et dic, a mi l'acupuntura em va anar bé!

[esquitx]

Jo em vaig quedar embarassada a la primera, va ser dit i fet, per tant no et puc ajudar però et vull explicar el meu cas, que ja veuràs que no té res a veure però crec que té punts en comú.
Nosaltres vam tenir el nostre petit una setmana a la uci de nounats quan només tenia 5 dies, el final no va ser res però han passat quasi 15 mesos i em sembla que no hi ha dia que no ho recordi: urgències, que se'l van emportar solet amb una ambulànci-uci, nosaltres al darrera però no els vam poder seguir, quan el punxaven per fer-li anàlitiques, suero, tot el que vaig veure a la uci...va ser una setmana tant intensa de sentiments pors, deseparació, angoixa, la tornada a casa va ser terrible pq ell tenia molta por i això em feia sentir molt culpable...va ser una setmana tant dura que jo no m'ho he tret del cap i encara em fa molt de mal, no puc parlar-ne sense plorar!!! Les pors li han marxat molt i és un nen molt feliç, simpàtic i sociable però em fa molt de mal pensar q potser psicològicament, quan sigui gran, això li haurà efectat.
El meu home no li passa, diu que els nostre fill està perfecte i que ens el vam poder emportar, que molts d'altres desgraciadament no han pogut fer. Té tota la raó pq hi ha nens que han tingut o tenen coses pitjors, ens sóc plenament conscient, però a mi em fa molt mal el que ens va passar.
Amb això vull dir que quan has passat un periode de dolor, marca i necessites un temps per assimilar-ho, no crec que mai ho obkidem però si que aprendrem a viure-hi sense que ens faci mal.
I en el teu cas, hi ha hagut dues perdues per tant, crec, que tb hi ha d'haver un procés de dol.
Molts, molts ànims!!!

[macri.lg]

Has de fer servir la teva experiència per fer-te més forta i ara sobretot per ser més feliç... no m'he trobat en el teu cas, però puc posar-me en el teu lloc i ha de ser molt dur, de totes maneres ara tens un petit a qui has de fer feliç, fer-lo créixre, riure.. si la mama no és feliç, ell tampoc s'hi sentirà!!!!

I si busqueu un germanet/a, qui et diu que passaràs el mateix??? He llegit molts posts i moltissimes mares s'han "obsessionat" en trobar l'embaràs i quan se n'han "oblidat" ha vingut de seguida!! jo només crec en la ment i el cos en pau, felicitat i molta despreocupació per quedar-s'hi...!!

Ànims!!

[coseta]

hola, t'entenc, a mi em va passar una cosa similar, vaig tenir un avortament a l'estiu del 2007, i fins al cap d'un any no em vaig tornar a quedar. Va ser un any que vaig agafar totes les malalties q acaben amb itis, semblava que no tenia ni defenses...però quan a l'abril del 2009 va néixer la nostra petita, la veritat és que amb el temps, cada cop el tema és menys dolorós. De fet, li va costar més de superar al meu home que a mi, sabia que no tenia remei, i que l'únic que havia de ser és molt forta per tirar endavant i poder-me quedar embarassada de nou. Cada persona però ho viu diferent. Intenta pensar la sort que tens de que ja tens una preciositat a casa! Moltes ens ha costat moltíssim de quedar-nos (a mi quasi 2 anys), després l'avort, en fi...però això ja és aigua passada. Amb una rialla de ma filla se'm passa tot. Ella és el motiu pel que he de lluitar ara. Bé, i per la petita que porto en camí (aquesta sí que no ens va costar gens) és el que diuen les companyes, no és bo encaparrar-s'hi...Perquè físicament si érem 3 anys més vells no tenia sentit que ens costés tant poc oi? Hauria hagut de ser al revés, però el cos és sa. Resumint, gaudeix de la teva filla i sigues molt feliç que ella et necessita així, feliç!

una abraçada,

[Elidé]

Jo sóc de les que no ho han tingut fàcil, i en el meu cas el final tampoc no ha estat del tot "feliç". Entenc com et sents i penso que cadascú viu les experiències d'una forma diferent i se sent afectada en diferent grau. No hi ha res de dolent en buscar ajuda psicològica si creus que la necessites, perquè tapar el problema (els sentiments negatius) no farà que desaparegui, en canvi verbalitzar-lo et pot ajudar a superar-ho i crèixer com a persona.
Ànims!

[juliet]

entenc molt bé el que dius, són sentiments que un viu i per molt que et diguin els altres, de poc poden parlar doncs no ho han passat. Está clar que tots aquells consells de la gent que t'estima són bons, són per ajudar-te a poder fer-te veure les coses d'una altra manera i que tota la negativitat que et puguin donar la transformis en positiu.
Has aconseguit tenir el teu fill, el teu tresor, i és a partir d'aquí on has de començar a donar prioritat a aquests sentiments cap a ell més que els sentiments de patiment que havíes tingut fins a arrivar a ell.
Jo també he tingut molt temps sentiments de "ràbia" cap al meu entorn, perquè jo he tingut dos embarassos complicats, sobretot el primer (vaig perdre el bessó de la meva filla a les 10 setmanes) però el segon tampoc va ser fàcil, a les 22 setmanes tenia contraccions de part i vaig estar de repós fins les 32 setmanes.
Apart els meus fills estan aquí gràcies a la ciència, doncs portavem 3 anys buscant la primera i amb el segon dos anys....

Però per mi oblidar la negativitat que em produïa veure altres parelles de "pim-pam" amb embarassos idíl.lics del principi va ser el millor i el que m'ha permès difrutar dels meus fills sense pensar en el que he patit abans.
Si no és per segons quins posts, on inevitablement em fan recordar tot el que he viscut abans de tenir els meus fills,et puc dir que m'és absolutament igual com tinguin la gent els fills...en un "pim-pam", per un "despiste", amb part natural...
Jo tinc clar que he fet tot el que he pogut dintre de les meves possibilitats, per quedar-me embarassada, tenir embarassos bons i parts millors, però mira, no tot ha estat com desitjava, bé la única cosa que ha estat com desitjava en tot aquest procés ha estat poder tenir el meu segon fill per PVDC!!
Però el més important de TOT, és que apart de tot el procés, el que SÍ és com jo desitjava era el tenir dos fills meravellosos que són la debilitat del julieto, meva i de la resta de la família (en aquest cas a compartir...jejeje...perquè tinc nebots petits per ambues bandes!!)
Espero que alguna de les coses que t'han dit per aquí o t'he dit t'hagin pogut "inspirar" una mica....sincerament no crec que necessitis un psicòleg, senzillament aprendre a "focalitzar" els teus pensaments cap a totes les coses positives que tens a la teva vida

[Alesta]

Hola Canyella! Com veus no ets l'única a qui li ha costat quedar-s'hi, en el meu cas va ser un any intens, d'un munt de retrasos i uns quants test d'embaràs, però finalment m'hi vaig quedar i ara tinc una nena preciosa. A mi també em feia una miqueta d'enveja cada vegada que m'assebentava d'algú que s'havia quedat i a la primera, però sempre pensava que algun dia em tocaria a mi. Ara que tinc la meva nena amb mi penso que tinc molta sort perquè hi ha gent que no s'hi pot quedar mai.
Per sort no he tingut cap avortament, però un amiga meva n'ha tingut 5 i en un d'ells va haver de parir el fill sense vida quan estava de 5,5 mesos. Per ella va ser molt dur i li va costar molt superar-ho, però ara té una nena estupenda i està molt feliç i de fet m'ha fit que ja va a buscar el segon!
Penso que es normal que et faci una mica d'enveja "sana" que les altres s'hi quedin tan ràpid i a tu t'hagi costat tant, però vols dir que el que et dol realment no són aquests dos avortaments??? Potser t'aniria bé poder aprofundir-hi i arribar fins al fons del dolor per poder començar a ser realment feliç amb el teu tresor que de ben segur s'ho mereix, ah! i tu també et mereixes ser feliç i disfrutar del teu bebe.
Ánims!!!

[charito]

Ai noia, jo tambè vaig patir dos avortaments i tot i que no em va costar quedar-me els 3 cops, ho passava tant i tant malament quan algú proper es quedava embarassat amb un pim-pam... Jo em sentia molt malament ja no nomes per això sino pq em sentia "mala persona" per no poder-me alegrar i sentir ràbia i gelos.

Pero al final m'he adonat que no som perfectes i no podem controlar els sentiments a tot hora pq tampoc seria sa. Mentre tinguis clar que no es bo obsessionar-se i intentis fer tot el possible per canviar, jo et diria que no t'agobiis.

El que si es cert es que hi ha moltissims casos de gent que ha tingut tants o mes problemes que tu, per tant no t'has de sentir sola en aquesta situació, el que passa es que la majoria de vegades no s'explica, jo per exemple nomes ho he fet saber a un parell d'amigues molt intimes i la resta de gent pot pensar que tambè ha sigut pim-pam no?

[onze]

Jo també t'entenc molt. No he patit avortaments però vaig trigar un munt a quedar-me embarassada, i també tenia aquesta sensació de ràbia cada vegada que em deien que algú del meu voltant estava embarassat. Era una mena de sentiment de frustració, i també d'injustícia, no entenia per què jo ho havia d'estar passant tan malament mentre els altres ho vivien amb tanta despreocupació. Però mica en mica, fins i tot abans de quedar-me embarassada, vaig anar entenent q el q els altres vivien no tenia res a veure amb mi. Jo no volia q els altres patissin el que jo, i que ells s'embarassessin abans o després no afectava en res en el meu procés.

Però vaja, que cadascu ho passa com pot... de moment està bé q en parlis, q ho exterioritzis. I ja veus que el q sents és ben habitual, només q la gent no acostuma a explicar-ho!

MOlts ànims i centra't en el q tens, q és molt!

[canyella]

Hola boniques!!!

MOLTÍSSIMES GRÀCIES PER LES VOSTRES PARAULES PLENES D'EMPATIA I SUPORT.

M'heu ajudat molt. M'heu dit coses que ja sabia, però que sempre va genial que te les repeteixin perquè t'entrin al cap... m'enteneu? :)

Teniu tota la raó del món. Sóc afortunadíssima pel que tinc i em sento molt i molt feliç. No vull que penseu que estic contínuament trista per aquest tema, en absolut... Sóc una mama molt feliç que estima el seu petitó amb bogeria. Simplement m'agafen aquestes minidepres de tant en tant... Sé que és bo que en vagi parlant, i ho faig: amb el meu marit, amb ma cunyada, amigues... I entenc que en el camí de la maternitat m'ha tocat patir en algunes coses (avortaments, proves, temps d'espera, amenaça de part prematur a les 26 setmanes, repòs absolut amb medicació), però també he pogut gaudir de coses que sempre havia desitjat, com ara un part natural rapidíssim, de menys de 2 hores, en què vaig sentir com el meu nen s'obria pas per néixer i arribar als meus braços... i això no té preu... Va ser l'experiència més salvatge, natural, autèntica i emotiva de tota la meva vida...

Gràcies per entendre'm i per dedicar uns minuts del vostre temps a ajudar-me i aportar una mica de llum a la meva foscor momentània.

Us envio un petonàs gegant!!!! Mil gràcies!!!

[charito]

Clar que si Canyella!!!

Això que dius em fa pensar, jo vaig tenir cessaria i sempre em queda aquella coseta de no haver tingut un part normal i tambè pel tema pit, a mi em va anar fatal i en canvi veig els nadons que s'enganxen tan be i estan tan a gustet amb la seva mama i no se perquè ens va sortir malament.

O sigui que mira, jo t'envejo per la sort que has tingut!!!!

[canyella]

Roser, guapa, jo vaig poder tenir un part vaginal sense anestèsia perquè vaig dilatar mooolt ràpid, i va anar tot genial i només néixer me'l van posar a sobre, en contacte pell a pell, però et diré que també vaig tenir problemes amb la lactància perquè a l'hospital no em van ajudar, jo me'l vaig posar al pit només néixer però no s'hi va agafar... i un cop a l'habitació la infermera, molt ràpida ella (gggrrrr), em va posar una mugronera, que va ser l'arrel dels meus problemes amb la lactància. Gràcies a Déu el meu petit es va enganxar, mamava molt bé amb la mugronera, i amb temps i paciència i tossuderia vaig aconseguir que mamés sense la mugronera, i encara ara gaudim de la lactància, i ja té més de 10 mesos! I q duri!!

Tot això és per dir-te que la lactància pot no funcionar o pots tenir-hi problemes fins i tot amb un part natural i el contacte pell a pell... Suposo que l'important és gaudir de l'experiència i estimar, estimar i estimar...

Per cert, a veure si el proper és un part vaginal ben maco!! Jo ara tinc el repte de parir el proper a casa, si m'ho puc permetre! :) Que la ginecòloga em va dir que si el primer havia anat tan ràpid que fins i tot ella es va sorprendre, el segon "em cauria"... q a la primera contracció anés corrents a l'hospital o el pariria a casa! Ja veurem...

Petons!

[rakebcn]

Te entiendo, yo tambien he tenido dos abortos y entre un embarazo y otro tardé 6 meses en quedarme embarazda

El último fue en julio, y aún sigo sin haberme embarazado de nuevo, entre medios muchas pruebas, tratamientos con hormonas, etc.. pero cuando ves a amigas que despues de tu primera perdida se quedan embarazadas y lo tienen y sigues igual... es muy duro y solo lo sabe quien ha pasado por ésto

Un saludo wapa

[Bacilos]

Hola Canyella,

no t'explicaré el meu cas perquè és molt trist però puc entendre que totes aquestes coses et passin pel cap.
Només dir-te que has aconseguit ser mare!!! Pensa en això i senta't feliç perquè hi ha moltes dones al món que no ho podràn aconseguir en la seva vida!
Guia't de les paraules del teu marit, que ara ja és feliç i no li importa la resta de la gent.

Moltes felicitats!

[isona]

Hola,

Fa uns dies que rondo per aquí... ja us podeu imaginar perquè....

Fa un parell de setmanes que vaig tenir un abortament. De fet tot va anar malament des de la setmana 6 ( al final va ser un embaràs ectòpic)

Ara estic recuperant-me però m'està costat molt.... Sobretot perquè el meu entorn familiar, no acaba d'entendre perquè estic tant trista. Per a nosaltres era un fill molt desitjat i el camí per quedar-me embarassada ha estat llarg.

Jo sé que estava de poques setmanes però em fan tan mal algunes frases tipus " nena, si gairebé no havies tingut temps de fer-te il.lusions....". És que es tan fort que et diguin aixó, perquè jo les il.lusions les tenia des del dia que vam decidir que voliem un fill. Tinc la sensació que quan havia aconseguit el que volia, m'ho han pres de cop! Em sento tant incompresa! És que el dia que vaig veure el positiu em vaig fer tantes il.lusions.... i vaig fer tants plans.....

Jo sé que potser em vaig precipitar fent-me il.lusions, però es que estava tant contenta... I em sap tan greu que no m'entenguin. Com algunes dieu, jo crec que aixó nomès ho pot entendre qui ho ha passat. Jo abans tampoc pensava que ho poguessis passar tant malament quan la pèrdua era tan aviat. Però he vist que sí.

Bé noies, ja ho he tret. Suposo que vosaltres em podreu entendre perquè algunes heu passat pel mateix, i altres per pitjors experiències. Però és que tinc una tristesa tan gran... I de tant en tant penso, ho explicaré a alguna amiga, però és que si em surt amb alguna frase d'aquestes, em quedo tan fotuda, que prefereixo quedar-m'ho per mi.

Bé, gràcies per llegir-me.