Article "El Mundo", sobre la mort fetal avançada

[nacristai]

Hola boniques, una amiga del forum, la roser a (sempre al meu costat, no saps com us estimo a totes), m'ha passat aquest article, que m'ha semblat molt entenedor i reconfortant. Sempre he tingut la sensació que es tractava el tema amb una certa recança, i sense dir les coses pel seu nom. Només hi ha una cosa amb la que estic en desacord, diu que el dol s'estipula en un any, i jo dic que és mentida, ja ha passat més d'un any de la mort del meu fill Jan, una ILE, per una malformació greu, incompatible amb la vida, i cada dia sento més la buidor de la seva absència, els dies no fan que pugui viure millor. M'he acostumat a viure trista, m'han caigut 10 anys a sobre, la meva mirada no és la mateixa, ni ric com abans, ni sento com abans. Un dia que li vaig fer un video a un familiar pel seu 70 aniversari, la meva mare em va preguntar que si no havia plorat mentre el feia, per que era molt emotiu, i la meva resposta va ser, que només sóc capaç de plorar pel meu fill. Ja ha passat més d'un any, i la propera setmana em reincorporo a la feina, ho faig amb por, amb la por de que la gent no entengui el meu dolor, i no entenguin que ja sóc la mateixa, la por a les preguntes, que només fer-me les se'm fa un nus al coll, als comentaris fora lloc... Bé sense més, us deixo l'enllaç, tan se val que hagiu tingut la desgràcia de viure-ho en primera persona, com que sigui quelcom que us vingui de nou, som moltes les famílies que hem patit...per a qui l'interessi. Un petó a totes, i gràcies Toni, per deixar-nos aquest raconet

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010 ... 02614.html

[Ítaca]

Sols puc dir q molts ànims...
Tant l'itaco com jo vem plorar molt per un cas proper a nosaltres, vem sentir tant dolor q no em puc imaginar el sentir dels pares. No hi ha paraules ni consol, sols l'esperança q l'angelet q teniu i que us cuida us ajudi a tirar endavant...

[petitaemma]

Hola Nacristai!
A mi la reincorporació tb em feia pànic per les preguntes... però hi hem de pasar, de vegades no pensem en lo que diem i que pot fer mal als altres una simple pregunta... jo més d'una vegada acabava casi consolant a la persona que em preguntava per la meva nena... perquè després de la resposta es quedaven sense paraules
Un client em va arribar a preguntar que si no el volia el bebé que esperava... casi el foto al carrer...
Una altra em va dir: tu rai que a tu no et reclamen així... , sense comentaris...
Jo el primer dia de treball anava tota convençuda de no plorar i al primer que em vaig trobar pel passadís ja estava plorant... en fin...
Bé, ja ens contaràs què tal!!! vaig a llegir l'article!

[mama2010]

Sé que el meu cas no és comparable al vostre. Nosaltres vam perdre al ratulí a les 18 setmanes, anavem il·lusionats per saber si es veuria si era nen o nena com aquell que diu, pq segur que tot estava bé.

La gent no entén el dolor que tens, i tampoc el respecta. Però si només estaves de 18 setmanes! Tu rai que ets jove! Mujer legrada, mujer preñada! Cada cop que sentia aquestes frases m'invaia una impotència i un odi... ufff...

Nosaltres vam rebre un tracte impresentable a la clínica, molt traumàtica. Des de la llevadora que deia: yo no entro en esta habitación pq sólo me encargo de fetos vivos y el tuyo està muerto, a les infermeres quan estava de part i era súper dolorós i estava a 39 de febre: no fa falta que li donem res pq no hi ha perill de bebé, ja sortirà, al metge de guàrdia: si no estàs contenta amb el tracte agafa l'alta voluntària i ves a l'altre hospital, el quirofan no estava preparat pq era cap de setmana i vaig estar uns 20 minuts a l'habitació amb el fetus sota el llençol, notant el cordó umbilical entre les cames. Horrible. No ens van dir res de l'informe de l'autopsia, i ara a la SS ens l'han demanat. Estem esperant que ens el preparin ara. Torna a remenar el tema.

Tot just fa 5 mesos de la pèrdua i estem de nou de 3 mesos. Em tingut sort en tornar-nos a quedar tan aviat, és el que ens van aconsellar però... sincerament no sé si estic preparada. Ara per exemple, estic plorant mentre escric això. Quan arriba el dia 11 de cada mes, se'm fa un món. El dia que el vaig perdre estava a la pelu i vaig notar una estribada, potser simple casualitat o potser no, es va asfixiar amb el cordó umbilical. No he tornat a anar a la perruqueria. He aprés a tallar-me jo el cabell i si està més malament tan se me'n fa. Per les nits em desperto amb taquicàrdia, tinc mal sons en els que veig que tot es torna a repetir, que hem de tornar a avisar a la gent, tot torna a començar. Intento repetir-me que és un embaraç nou, però no puc fer-hi res. Estic cagada de por, estic trista, no sé com estic. Il·lusionada? Potser sí, però no sé. Per ara vivim empegat a l'Angelsounds. Demà seria la nostra DPP i anem de boda... en tinc unes ganes.

A la feina em feia mooooooolta por tornar, però crec que m'ha anat molt bé. Vaig anar un dia abans per plorar tot el que hagués de plorar i només vaig poder passar la porta i anar a una sala a plorar. No vaig poder veure més que a la senyora de recepció i a la secretària. Al següent dia, vaig entrar a la sala de profes i es va fer el silenci. Ningú gossava a preguntar, em van venir a abraçar i jo vaig marxar amb les llagrimes als ulls. Vaig dir que si us plau em tractessin amb la major normalitat possible, ni preguntes ni consols. La gent ho va respectar bastant. Els nens és una altra història, però no m'afectava gaire el que deien, suposo que ho deien amb bona intenció. Una nena de 6 anys em va dir: Senyo, has perdut el bebé? i jo: sí... i tota indignada em va dir: I per què no el busques? Em va fer molta gràcia pobreta. Quan vaig anar al cap d'estudis a dir-li doncs que tornava a estar es va ficar molt content i jo em vaig ficar a plorar dient que no celebrava res, que fins que no el tingués als braços i el sentís plorar no celebraria res. Tranquil·la, que tot anirà bé. Com ho saps? L'altre també havia d'anar bé. Aquí els companys ja no m'han respectat ,bé, no entenen que no estigui contenta i que continui pensant en el "passat". No els hi demano que ho entenguin, sinó que ho respectin, però bé... què hi farem.

No sé si aquest totxo ve a cuento, però m'ha servit de teràpia

Espero que l'experiència de tornar a la feina et vagi tan bé com em va anar a mi i aviat puguis veure una miqueta de llum miran-te la panxona i veien que tornes a portar vida

[Raqueleta]

Preciosa, espero que el fet que se’n parli pugui ajudar-te i ajudar a altres famílies en la vostra situació perquè sí, crec que és un tema tabú i el fet de parlar-ne, de fer veure que existeix, pot ajudar.
Perdre un fill és el pitjor que et pot passar, el que passa és que hi ha gent que no entèn que el fill és tan fill quan encara està a la panxa com quan ja ha nascut i sembla que perdre un fill de 6 anys –per dir alguna cosa- és terrible però que no ho és tant quan encara ha de néixer. Insensibles!
Durant el meu embaràs va haver un dia que vaig estar amunt i avall tot el sant dia i a la nit, després de sopar, vaig caure en que no havia notat cap moviment de la Clara en tot el dia. Quin fart de plorar em vaig fer mentre prenia coses dolces i anava movent la panxa esperant resposta. I quin fart de plorar d’alegria quan ella va respondre després d’una bona estona.
Ànims, plora tot el que et calgui, el temps del dol el marques tu, no el que digui l’article. I pel que fa a la feina, ho acabaran entenent, ja veuràs, si et pregunten parla obertament de com et sents, si ho necessites plora, que veuràs com trobaràs abraçades que et reconfortaran.
Has vist això de l’associació de Barcelona? Posa’t en contacte amb aquesta gent, ningú millor que ells et podrà entendre i ajudar!
(Hosti, que estic tova avui i he plorat amb l’article)

Una abraçada enorme, Nacristai, Petitaemma, Mama2010, Laucob i les altres que hagueu passat pel mateix.

[entrerius]

he plorat llegint les vostres històries.

A una noia del post del nostre mes també li va passar i quan ho vaig saber se'm va encongir el cor. Quan vaig arribar a casa li vaig explicar al meu marit amb angoixa... no volia ni imaginar el dolor que havia d'estar patint!!! passar pel part sabent que ja no hi ha res a fer deu ser una tortura psicològica de les pitjors que hi pot haver.

Us desitjo lo millor.

Una abraçada.

[mica77]

Gràcies per l'article,

No hi han paraules per fer superar el dolor. La meva experiència també va ser dolorosa i diferent. També estic embarassada i ara pateixo a cada instant.
Em reconec en les teves paraules...sóc més vella, més trista i menys ilusionada...no per aquest embaràs...sinó per la vida que ens ha donat un revés. Això no vol dir com em va arribar a dir la meva mare ...que no m'estimi aquesta nova vida.És clar! però també m'estimava l'altra. És el meu segon fill i sempre ho serà.
Una abraçada i gràcies per compartir l'article!

[pruneta]

Hola Nacristai,

Fa molt que no escric al forum , però us vaig seguint ...
El meu petit també ens va deixar el dia que havia de néixer (41setmanes), d'aixó en fa tres anys i no hi ha un sol dia que no pensi en ell.
Els comentaris de la gent a vegades fan molt i molt mal. A mi, una llevadora que em va ajudar molt en el procés de dol em va dir:
abans que t'afecti un comentari d'algú, pensa primer qui és aquesta persona i si val la pena que t'afecti... i sobretot, la frase que he hagut de dir mil vegades a gent que només volia preguntar per morbo: no en vull parlar, gràcies!.

Mira, el primer dia que vaig sortir de casa sola, em vaig trobar una noia que haviem estat juntes a classes de prepart i em diu: óstres, a mi em passa el que t'ha passat i em suïcido! i estavem al costat d'un pont! Vaig recular cap a casa i vaig trigar uns quans dies més a sortir de casa... Ara quan la veig penso: probreta, no arriba a més!

Aixó si, amb la gent que m'estimo continuo parlant molt del meu petit angelet. I ara també tinc la gran sort que tinc una princeseta de 8 mesos que em fa molt feliç.

Fa un temps, quan pensava en el meu angelet, hi pensava amb molta tristor, ara hi penso amb molt de carinyo i un somriure, sé que sempre hi serà.

Espero de tot cor que d'aquí a un temps, quan pensis en el teu petit, se't dibuixi un somriure als llavis.

Molts ànims per tirar endavant.

Una abraçada.

[mama2010]

Osti pruneta, una abraçada ben forta.

[Castanyeta]

Mama2010 i les altres que heu comentat els vostres casos,
encara que ara us sembli gairebé impossible, no heu de perdre l'esperança que un dia o altre les coses acabaran sortint bé. Us explico la meva experiència pel que us pugui ajudar.

Jo vaig fer també una ILE, encara que va ser a la setmana 12 i amb un legrat n'hi va haver prou. Per tant, no vaig passar per un part, com passa quan la gestació és més avançada. Però sí que em vaig tirar 4 hores a urgències de l'hospital del mar medicada per via vaginal pq s'estovés el coll de l'úter i compartint sala amb una mare que anava de part i que cridava i plorava a cada contracció; i jo plorava quan la sentia a ella queixar-se pq estava a punt de tenir el que a mi estaven a punt de treure'm; al personal mèdic els queia la cara de vergonya i molts --infermeres, metges, llevadores-- em van demanar perdó i tot del malament que els feia sentir la situació. Va ser molt dur.
Era el meu segon embaràs, i el primer tampoc havia anat bé i havia acabat amb un aovrtament diferit també a la s.12, tot i que l'embrió havia parat de créixer molt d'hora, cap a la s. 5 o 6.
Em vaig enfonsar el primer cop; i em vaig enfonsar molt més encara el segon, el de l'ILE. També tenia la sensació que jo no era la mateixa; al principi, durant un temps, que em tornaria boja; després, que m'havia tornat trista, seriosa, que havia envellit... el mateix que més o menys expliqueu vosaltres. Vaig trigar poc a reincorporar-me a la feina, uns tres mesos, i també recordo la por del dia abans de tornar-hi i els plors de les primeres trobades amb els companys; també, els dies posteriors, alguns silencis significatius i algunes preguntes estúpides i ficades de pota suposo que inevitables. Però al mateix temps tornar a treballar em va ajudar a recuperar una certa normalitat en el dia a dia, em va omplir el cap d'altres coses que m'impedien estar contantment donant voltes a les grans preguntes: per què? per què a mi? etc. I em va fer més forta: la sensació era que m'estava tornant de ferro.
Cinc mesos després de l'ILE, amb la inestimable ajuda de les gràfiques, vaig tornar-me a quedar embarassada. Els quatre primers mesos llargs, fins que no vam tenir els resultats de l'amnio, no em vaig permetre ni disfrutar de l'embaràs, ni, de fet, creure-me'l (el meu home tampoc): feia com si la cosa no anés amb mi; la gent em felicitava i jo els deia que gràcies, però ja veurem com acaba, i no entenien com era que no estava contenta, com m'ho podia prendre amb tanta fredor... era la cuirassa de ferro que m'havia posat.
Finalment, ens van dir que tot estava bé i a poc a poc vam fer-nos-en a la idea i canviant d'actitud, abaixant una mica la guàrdia, recuperant l'alegria. L'arribada d'en Martí va canviar-ho tot: d'un dia per l'altre, les males experiències passades van quedar eclipsades, teniem el cap i el cor ocupats per aquesta nova personeta en les nostres vides. La sensació era que tornava a ser una persona normal, i que aquell envelliment de feia uns mesos s'havia convertit en una maduresa que em permetia valorar la maternitat d'una manera molt més intensa que les mares que no han passat per un calvari d'aquesta mena.
Pocs mesos abans hauria jurat que això --deixar enrere la tristor permanent-- em seria impossible per sempre més. Però sí, se supera, i sobretot amb l'arribada d'un nou fill, encara que trigui a venir i la recerca es faci eterna, i encara que es pateixi molt, moltíssim, durant l'embaràs 'després de'.

Ara estic esperant una segona criatura. Aquest cop vaig decidir (vaig reflexionar-hi i va ser una decisió que vaig prendre, no és que em sortís espontàniament de natural) gaudir de l'embaràs des del principi, encara que tocant de peus a terra i sent sempre molt conscient que podia no anar bé; el meu home va ser molt més dur que jo, ja que s'ho va agafar com en el cas d'en martí, posant-se una cuirassa i fent com que la cosa no anava amb nosaltres fins que no ens van haver confirmat, aquest cop a la s. 13 després d'una biòpsia de corion, que tot va bé i que la criatura que esperem està sana.

Jo no oblido els dos embarassos que van acabar malament, les dues criatures que no van arribar a ser; hi penso sovint i els poso una espelma virtual en aquest racó del SP per la data del seu no-naixement. I no oblido la pena, l'angoixa, el patiment de després. Però us asseguro que amb el temps tot aquell dolor s'ha convertit en un record amarg, però record al cap i a la fi, que retorna a mi només en ocasions com aquesta, que m'hi fan pensar de nou, però que ja no tinc constantment present al cap i al cor.
És fàcil dir tot això quan ja tens un nano i un altre en camí, podeu dir algunes. Cert, jo també ho pensava quan estava en la vostra situació, havent passat per dos embarassos estruncats i amb tota la incertesa del futur, un futur que veia més aviant negre, al davant. No us dic que us relaxeu, perquè sé que això és una estupidesa de les més grans que es poden dir, però sí que no perdeu l'esperança perquè tot arriba. Però per sortir del pou cal creure-ho, cal creure-s'ho, perquè creure-ho dóna forces per lluitar (continuar lluitant) per això que tant desitgeu i que al fiunal aconseguireu, encara que ara us sembli impossible, com m'ho va semblar a mi, com ens ho ha semblat a totes les que hem passat per una experiència així, durant un temps.

[Ixena]

Hola noies!

Tot i que jo no volto massa per aquí, també m'heu fet plorar i recordar per tot el que hem passat. Malauradament som unes quantes que hem passat per situacions horroroses, que ens han fet topar amb la pitjor cara de la vida; passar de la il·lusió més absoluta a la desesperació i el desconsol més absolut! Cada una de nosaltres amb una història diferent, però dolorosa per igual en cada una de nosaltres. Jo vaig tenir tres avortaments, amb tot el que implica, amb proves, anant amunt i avall... Em vaig enfonsar, cada vegada, i creia que no podia baixar més avall, però baixava... I vaig perdre la il·lusió, l'esperança, em feien mal els altres embarassos, la felicitat dels altres... Però un dia la vida em va somriure de nou i aquest cop vaig lluitar amb totes les meves forces i amb una por horrorosa, però ara el meu nen és amb mi! I us vull transmetre tota aquesta força cap a vosaltres, que de ben segur que el dia bo arribarà. Que mai oblidareu el que heu passat, jo sempre penso en els meus tres nens que podien haver set i no van ser (quan veig nens que tindrien les edats seves, les dates...), però he après a portar-ho i a gaudir del meu nen amb totes les meves forces i més. I sé que hi ha tres angelets que me'l vigilen.
Anar a treballar a vegades ajuda a desconnectar, a deixar de pensar i deixar la ment en blanc si convé... el primer dia s'ha de passar...

Endavant noies, molts ànims!!!

[drea]

Tela amb l'article, he mig plorat i tot. Doncs jo no he patit cap avort, per sort, però la meva germana va tindre un avort a les 29 setmanes. Va ser un fort pal i sincerament se li van treure les ganes de continuar. Això us parlo de l'estiu del 2007, ara, tenen un nen preciós que va nàixer el 15 de setembre de 2010.

[petitaemma]

M'agrada veure que hi ha gent que entén el que sents, encara que sigui a base de pasar per la mateixa mala experiència...
Ara que parles de ta germana drea, recordo que en el nostre abort, ma germana estava vivint a Xina i va trucar 1000 vegades aquella nit, en la que en algun moment em vaig quedar adormida, i després del legrat vam parlar i jo em feia la forta i només li explicava que tranquila, que el "part" no havia sigut tan horrible, que no havia hagut d'empènyer gaire, ja que devia ser molt petiteta, encara recordo perfectament la sensació de sortir el capet i després algo més ample, que devien ser les espatlles... no sé perque`em vaif fer així la forta, com donant-li ànims a ella, coses de la ment, suposo...
Menos mal que, contra tot pronòstic, les meves princeses, després de néixer a les 25 setmanes de gestació i havent tingut exactament el mateix problema que a l'anterior embaràs (infecció: corioamnionitis) estan amb nosaltres i ens alumbren cada dia amb les seves mirades i rialles. A l'Ariadna quan mira la llum de l'habitació (és una d'aqueslles làmapres de paper, rodones) li dic: què vols la lluna? i li dic: estira els braços, que la mama t'ajudarà a agafar la lluna
Segur que totes gaudireu d'aquest moments aviadet!!!

Castanyeta, no savia lo del nou embaràs! no estic molt conectada al SP, estic bastant perduda... moltes felicitats!
I molts petons a totes!

[Eve]

Noies, m'heu fet plorar molt amb l'explicació de les vostres experiències i tot el que heu hagut de passar...jo vaig tenir un abort a les 9 setmanes eprò evidentment no té ni punt de comparació amb el que vosaltres expliqueu, però m'he sentit reflectida en moltes de les vostres paraules i les queixes enfront la gent que ens envolta que no compren el tema ni us enten...jo entenc perfectament que tingueu aquesta tristesa a sobre, que no oblideu els vostres petits tot i que moltes esteu de nou embarassades o ja teniu als vostres petits amb vosaltres. Sovint la gent no respecta ni enten el dol ni el sentiment per els fills no nascuts, es queden en un espai fora del temps i sembla que si els recordem i estem tristos pel que no va poder ser no ho sabem superar...jo penso que no és això, simplement et mires, tal i com dieu, el món d'una altre manera i et prens les coses diferents, vius i sents diferent, és inevitable penso...
Us envio una forta abraçada a totes, sou tot un exemple per a moltes de nosaltres!!