POST D'ÀNIMS A TOTES I CADA UNA DE VOSALTRES

[littlenahia]

Hola a totes!

Fa temps vaig passar per aquest post perque també vaig tenir una experiencia similar a la vostra, vaig perdre la meva primera filla a les 41 semanes, quan l'anava a parir, va ser al 2006, ja han passat 5 anys, i amb aquest cinc anys ha arribat la meva princesa de casi 4 anys i el meu petit princep de 6 mesos. Us escric aquest post a totes perque no puc contestar a cada una, perque tot i que fa 5 cinc anys, sempre trobo un moment per pasar-me per aqui i llegir-vos, a algú li pot semblar masoca, això de llegir males experiencies, pero jo m'hi vaig trobar, i llegint-vos sento que d'alguna manera dóno suport. Moltes vegades no contesto perque son histories de fa temps, d'altres perque no tinc temps... I m'encanta poder llegir histories que ja tenen final feliç!, només volia donar-vos ànims a totes les que ho esteu intentant, que no defalliu, que això de la maternitat es el millor del món, i a molt males, si no pot ser, sempre queda poder adoptar. ÀNIMS!!!!!

[ishtar]

moltes felicitats pel teu nino i m´en alegro que siguis felic. Petons

[Mafaldeta]

Littelnahia: Gràcies pel teu testimoni
Tens raó, mai es pot perdre l'esperança.

[olgalomo]

Hola a totes les que compartim el fet d'haver perdut algun petit:
A mi també m'ha costat molt ser mare. Tinc una bessonada de 8 anys i una nena de 3 però vaig perdre el primer embaràs, el trigèmin dels meus fills i el bebè que anava entre els bessons i la petita.
Tots són fills de tractaments de fertilitat. En totes les ocasions vaig sentir el cor dels meus angelets i la decepció de perdre'ls un cop, i un altre, i un altre. És un sentiment de pèrdua tan profund que no es pot comparar a res. No perds unes cèl·lules... és un fill pel que estàs lluitant. No em malinterpreteu, no jutjo les dones que s'han de decidir per un avortament. És una decisió duríssima per la qual no he hagut de passar mai. Em refereixo a comentaris benintencionats de gent del voltant que intenten animar-te amb paraules del tot equivocades (t'has d'animar, només estaves de X setmanes, és millor així perquè no venia bé, ja seràs mare més endavant, no t'hi capfiquis ja arribarà...)
És una pèrdua, un dol i estàs profundament trista perquè et neguen la possibilitat de ser mare.
Costa afrontar-ho, entomar-ho i superar-ho però, amb temps, amor i molta comprensió es pot reconduir aquest sentiment. La ferida que tens a l'ànima va cicatritzant i ets capaç de pensar en els teus fills nonats amb tendresa i no amb dolor.I, quelcom molt important, per a mi, és que l'arribada d'un fill no fa que oblidis els altres, que també ho són. Són tan importants els que es queden com els que arriben i els estimes a tots.
Només vull enviar molta energia positiva a totes les mares que heu passat pel tràngol de perdre un bebè i dir-vos que si necessiteu ajuda demaneu-la. Hi ha moltes dones que hi passen i existeixen professionals i grups que us poden ajudar. Teniu dret a sentir-vos estimades i cuidades... i teniu dret a guarir la ferida que deixa la pèrdua d'un fill.
Molts ànims a totes. Una abraçada ben estreta en aquests moments.

[mestral]

Littlenahia, gràcies pels ànims. Lamento la pèrdua de la teva primera filla, i et felicito per la parelleta que tens amb tu. Suposo que la gran et deu ajudar amb el petitó... què macos!
Demà (de fet, amb les hores que són, ja avui) farà dos mesos que vaig ser mare dels meus dos nens, un dels quals va nèixer sense vida. Des de llavors, he llegit un munt de testimonis en aquest i altres fòrums (tot i que no he participat gaire) i m'he fet un fart de plorar amb tot el que he llegit... penso, com tu, que no es tracta de massoquisme, sinò que és una manera d'acompanyar, i de retre homentatge a tots aquests angelets perduts, a més del fet de sentir que aquestes persones et poden entendre.

Olgalomo, déu n'hi do... tres pèrdues, em sap molt greu i també et felicito pels teus fills. He vist que vas perdre un trigèmin i m'he sentit identificada perquè el meu embaràs també va ser múltiple, tot i que al meu cas com he comentat es tractava de bessons. Suposo que els comentaris que et van fer en aquell moment deuen ser semblants als que ara em fan a mi (el que em fa més mal: fer com si l'altre no hagués existit mai). Espero que jo també algun dia pugui recordar al meu petit sense aquest dolor que a estones no em deixa apenes respirar. Ara mateix aprofito que tinc el meu nino dormint per poder plorar i desafogar-me, mentres estic amb ell, intento estar el millor possible tot i que a vegades també em vinc abaix... He llegit sobre el procés de dol que el dolor és guaridor... espero que sigui així.

Petons i ànims a totes.... i les que esteu en procés de ser mares, no defalliu!!!