Superar un abort amb legrat

[Sol1411]

Hola,

Fa una setmana que ens van dir que l'embrió ja no tenia batec i que m'havien de fer un raspat. Estava de 10 setmanes però feia dies que l'embaràs no estava progressant. Va ser un cop molt dur i molt doloros. Ja m'han fet el raspat i ara toca recuperar-me emocionalment. M'està costant molt però tinc amigues que han passat pel mateix i m'estan ajudant. Però estic preocupada per la meva parella, està molt malament. Ell s'havia fet moltes il.lusions que s'han vist truncades. He intentat parlar del tema, parlar d'altres coses, que parlès amb els marits de les meves amigues...però està pitjor que jo i no sé que fer doncs jo també ho estic passant malament. Fins i tot li he comentat anar a un professional però no vol sentir-ne a parlar.
Poder hi ha algú que li ha passat el mateix i em pot ajudar. Gràcies

[aire]

Hola, jo no et puc ajudar, pero si que et vull trasmetre tot el meu carinyo i donar-vos molts anims. Segur que ben aviat ho conseguiereu de nou i aquesta serà la bona!

Un peto ben fort

[lindeta]

Hola Sol1411,

sento molt el que t'ha passat, per aquí som unes quantes amb experiències similars. Jo he passat per tres aborts, se'ls para el cor. L'últim va ser aquest mes de gener. Aquesta vegada li haviem vist el batec 4 setmanes abans i semblava que tot anava bé. El dia de la eco que vam veure que s'havia parat jo em pensava que em moria, però quan vaig mirar el meu home vaig veure que el que es moria era ell. Encara el recordo tot suat i amb la cara descomposada, un quadre difícil d'oblidar. Allà el vaig intentar animar i fer-me la forta. Quan vam arribar a casa vaig explotar, em vaig posar a plorar com feia temps i ell hem va consolar. Després vaig veure que ell estava fora de si, tristíssim i moooolt absent. La meva solució va ser fer el cor fort, refer-me en minuts i dir-li que ara no havia anat bé però que estava molt animada per tornar-ho a provar quan tot hagués tornat a la normalitat. Aquestes paraules meves sembla que el van animar pq ell patia pel que ens havia passat i per mi, pq no ho pogués superar. També t'he de dir que després d'aquesta conversa he plorat molt, però li deia que no patís, que havia de plorar per treure-ho però que estava molt animada per intentar-ho de nou. En resum, en el meu cas la clau va ser que ell s'adonés que jo estava bé i que, sobretot, JUNTS ho aconseguiríem. Li vaig recordar que ell era el més important de la meva vida i que si ens teníem l'ún a l'altre podriem véncer totes les complicacions. Ara estem animadíssims i molt contents.
Espero que la meva experiència et serveixi d'ajuda en aquest moment tant dur, tant injust i tant dolent que ens toca passar. Anima't tu, mostra.li el teu suport, sigues tu mateixa la seva psicòloga!!.
Una abraçada ben forta!!

[marianchu]

Hola sol1411 em sap greu el que esteu passant, nosaltres hem passat pel mateix i se passa molt malament. En el nostre cas vaig ser jo la que estava pitjor, el me companys tambe ho va passar malament, pero estava mes pendent de jo que de res mes, a mes nosaltre ja tenim un fill, suposo que aixo ho fa mes facil.

Jo crec que esta tot molt recent, que es molt normal sentir-se aixi, potser li has de donar temps, estar al seu costat, que sapiga que estas per ell i poco a poc estara millor ja ho voras.

Si et vols passar per aquest post viewtopic.php?f=41&t=3822&start=2980 el 'Les que han tingut un avort i ho volen tornar intentar', hi ha un grup de noies molt maques que estan passant pel mateix it et poden ajudar.

Una abracada i cuida't molt.

[pietrafilla]

A mi em va passar exactament igual que tu.
Vaig quedar-me embarassada, i just ens vam enterar que era el funeral de l'avi del meu home.
Quan vam donar la notícia a la familia era com una gran il.lusió!! Tots estàvem com bojos, pensant que l'avi va morir sent besavi... i que ell tindria cura de que anés tot bé.
Bé doncs a la setmana 9-10 vaig començar amb pèrdues (ja no em va donar temps a fer-me la primera eco que fan a la SS), i van veure que no tenia batec, i que la mida no corresponia amb les 9 setmanes, així que feia dies que el tenia aturat. I al final em van fer un legrat.
Quan em van fer l'eco, que vaig anar jo sola a l'hospital (vaig anar, més que res per quedar-me tranquila), mai havia pensat que m'anaven a donar aquesta notícia.... Vaig plorar amb un desconsol, el camí fins a casa (15km) plorant tot el camí... etc, etc..
Vaig passar 3 dies plorant força, però poc a poc... vaig anar pensant, que si les coses no han d'anar bé, millor que fós ara, que no quan tingués panxeta, l'hagués vist per una eco. O que malauradament hagués nascut amb una minúsvalia.... Tothom el que més dessitgem és tenir un nen sa, quina gran veritat!!
Així, que, heu de prendre l'idea que si no ha sortit bé... és perquè no tocava, i perquè no aniria bé.
I que en el moment que et passa, comences a assabentar-te que a mooooooooolta gent del teu voltant li ha passat.
Que el més dur, és el munt d'il.lusions que fas, i es desfan en un no res. Però heu de pensar amb el cap, i ser concients que millor ara que no més endavant, de veritat que sí.
Per la resta.... només dir-te, que el primer embaràs em va costar molt quedar-me (i al final no va resultar bé ). Però que em van dir que esperés 3 cicles menstruals i em posés de nou. I així va ser... 3 cicles i bingo.... Aquí tinc la patufeta dormint al seu llitet!!!
Així que moooooolts ànims!!

[Sandie74]

Jo he passat per dos abortaments tots ells amb legrat. El primer abortament és un cop molt dur pq no t´esperes que et pugui passar a tu. En el segon, el que t´invaeix ja comença a ser un sentiment de por. Afortunadament, no en vaig tenir més i avui fa gairebé un meset que vaig ser mare de dues bessonetes.
L´única manera de superar-ho és tenir fe en que tornaràs a quedar-te embarassada i aquesta fe s´ha de trasmetre al marit i intentar que no et vegi especialment angoixada, pq ells pateixen pel fill que no ha nascut però també pateixen molt per nosaltres. No marcar-vos un plaç curt per aconseguir la gestació sinó que vingui quan vingui. A mi, quan vaig tenir el primer abortament, tothom em deia que després d´un legrat et quedaves embarassada super ràpid i no va ser així, cosa que em va angoixar bastant. Per tant, no et posis fites concretes sinó simplement, quedar-te embarassada de nou. Jo he trigat tres anys en tenir les meves princeses al meu costat.

Desgraciadament, hi ha moltes dones que patim aborts i això no vol dir en absolut que no puguem tirar un embaràs endavant.

Molts ànims i molta sort!!!

[Sol1411]

Moltes gràcies a totes per les vostres paraules.
Sandie74 tens tota la raó, pensàvem que amb 10 setmanes ja no ens passaria i va ser un cop dur. Sobretot pel fet que el meu home ja tenia una llista amb les coses a comprar, noms... També és veritat que tothom ens diu que després d’un abort em quedarè en estat enseguida, però fa una mica de por. I més quan tens 40 anys i tothom et diu que ja ets massa gran.
Lindeta, Pietrafilla, intento mostar-me forta, encara que per dins estic feta una coca, i ell sap que estic bé físicament. Però ell no s’acaba de recuperar, no vol veure a ningú i anar a treballar li costa molt, i això em preocupa. Us faré cas i estaré al seu costat sense agobiar-lo. Deixaré passar el temps.
Un altre cosa, quan us vàreu incorporar a la feina. Jo estic de baixa i no sé com reaccionaré quan vagi a la feina. Amés tinc dues companyes que estan embarassades, una d’elles està de 12 setmanes, com ho estaria jo ara. No sé com reaccionaré quan les vegi i comencin a parlar del seu embaràs. Tinc una mica de por de posar-me a plorar i fer un espectacle.
Bé deixaré passar temps i suposo que ja aniré millorant.

[sardina]

Sol, sento molt el que t'ha passat és un cop dur, però si ho sabeu portar us ajuntará encara més. En el meu cas l'avortament va ser a les 22.6 setmanes, provocat per problemes al fetus. El meu company també és va quedar molt fet polç, ja que per ell tenir un nen és la cosa que desitja més, jo també estava feta polç com pot suposar i al prinicipi preocupar-me per ell encara m'atabalava més. En el meu cas ell no treballava en aquell moment i es va passar uns 3 mesos tancat a casa al sofa. És molt complicat i al cap d'uns mesos veus que l'unic que funciona és compartir el dolor i també l'esperança de tornar-ho a provar, no val que un estigui bé i hagi de cuidar l'altre (almenys al meu cas) i intentar forçar-lo a fer coses que no vol no serveix de res. A mi m'ha costat un any i mig tornar-mi a quedar, i ara ho visc tot amb bastanta distància per por de si passa res dolent, però com et diuen les altres i els metges, tenir aquests antecedents no vol dir que no ho pugui aconseguir. És dur però s'ha de lluitar.
Lo de la feina, és molt personal, jo en el meu cas només vaig fer 1 setmana de baixa per que la cas em queia a sobre i preferia treballar. Les embarassades del voltant és dificil per que sempre tens la sensació d que a tothom li va bé menys a tu, però t'hi acabes acostumant i penses que ja arribará el teu moment.

Molts ànims i força, el millor és que ploreu, patiu i tingueu esperança els 2 junts.

[lindeta]

Hola Sol,

jo vaig estar una setmana de baixa i després a tornar-hi. El primer dia va ser horrorós, tot em recordava l'embaràs i les coses havien d'haver anat bé i etc... després vaig millorar. Amb les embarassades que hi ha per allà doncs, no et negaré que el primer dia se'm posava cara rara i no ho portava molt bé. Ara penso que d'aquí poc jo estaré com elles. ÀNIMS I ENDAVAN SOL, ens en sortirem, n'estic segura. Espero que el teu home estigui més tranquil, diga-li que racionalitzi els sentiments, sobretot que no es desesperi pq totes tenim esperança i ens falta que ells estiguin positius i animats pq això es cosa de dos!

Petons guapa!

[Sandie74]

Jo vaig anar a treballar desseguida, als dos dies dels legrats, i, la veritat, és que les companyes van ser molt prudents i la feina em va ajudar distreure´m i no donar excessives voltes. Vaig tenir la mala sort que al cap de poc del segon abort, una companya va dir que estava embarassada i, a més, ho estava del mateix temps que ho havia d´estar jo. Em va costar molt veure com li anava creixent la panxa, però ho vaig anar superant i, per sort, quan ella estava d´uns sis mesos, m´hi vaig tornar a quedar i va anar bé.

Jo no vaig començar a comprar coses per les nenes fins que no em van fer les amnios i la eco morfològica, justament per la por de fer-me il.lusions massa d´hora. I tot i això, anava comprant i preparant amb una mica de respecte.

Sol1411, ni cas a la gent que et diu que ets massa gran, ni cas. Avui dia, afortunadament, les dones ens podem qeudar embarassades ben "maduretes". Potser ens caldrà ajuda mèdica, però ho podem aconseguir. Així que ni p...cas a la gent que t´agobia. I si cal, els fots un moc.

[pietrafilla]

Jo vaig tornar al cap d'una setmana... i justament tenia una companyia que estava embarassada de tres setmanes més que jo!! Ho vaig passar realment FATAL!!! Ella clar... estava supercontenta, ja començava a notar-se-li la panxulina i jo feta un magdalena... plorant a esquenes d'ella. No per gelos, ni molt menys, si no pel sentiment de pèrdua que tenia. Els primers quinze dies a la feina van ser els pitjors (i a sobre treballo en la sanitat, i tenia les llevadores treballant a la planta de dalt... o sigui que panxes amunt i panxes avall...).
Total que el tema de casa, familia i tot el tenia superat, i a la feina... va ser un torne-m'hi... però poc a poc se'm va anar passant, i la veritat que és quan em vaig adonar, que és un fet molt comú... més del que jo em pensava. Si et pares a mirar, tothom coneix algú directament.
També és veritat que tots els casos són diferents, a cada persona li influeix diferent, etc.... però segueixo sent de l'opinió de...si no ha anat bé, és per no havia d'anar i millor ara que més endavant. (Tinc una amiga que va fer un abortament als 7 mesos!!!!... no cal que t'expliqui res, ja et pots fer a l'idea).

I ja t'han dit, no tothom es queda a la primera (jo vaig ser una privilegiada, i el dia que em vaig assabentar, ni m'ho creia...).
Fins i tot, al principi d'incorporar-me jo pensava, ayyyy... el dia que tingui aquesta companyia el nen i jo sense res, ho passaré fatal.... etc, etc... I la qüestió va ser, que la vaig anar a veure quan va parir amb una superpanxota. I això no m'ho pensava pas.

[Cayena]

Sol
Jo també tinc 40 anys i he patit dos avortaments.
És normal que el teu home hagi reaccionat així. Crec que el més important és no guardar-se aquesta pena a dins i exterioritzar-la, però cada persona és diferent i experimenta la pena, la por i l'angoixa d'una forma diferent, amb un ritme diferent. De vegades costa parlar, no el presionis, deixa que es prengui el seu temps i ja veuràs com acabarà exterioritzant el que sent. Que vegi que estàs disponible per parlar quan ell vulgui, que sàpiga que tú també estàs passant-ho malament i que és normal sentir aquesta pena.
En el nostre cas, vaig quedar-me embarassada per primer cop als 38 acabats de fer. En la primera eco a les 8 setmanes van veure que no hi havia batec i em van fer un legrat. Ho vaig passar molt malament però de seguida vaig recuperar-me i tornar a agafar ànims. Un any i mig després vaig tornar-me a quedar embarassada, ja amb 39 anys llargs i després de tres inseminacions. En aquest segon embaràs vaig arribar a les 10 setmanes, però el cor es va aturar de nou i vaig abortar, per decisió pròpia, a casa, sense fer legrat. Em van donar la mala notícia de que no tirava endavant dos dies abans de fer els 40 anys, el passat setembre. Imagina't com vaig "cel·lebrar" el meu cumple... Jo vaig reaccionar tancant-me en mi mateixa, no volia parlar amb ningú, només volia plorar i plorar. El meu home va estar al meu costat respectant el meu silenci, abraçant-me cada cop que em veia plorar, dient-me que m'estimava... Se que va patir molt, pel fill perdut però sobretot per mi i tenir-lo al meu costat va ser el millor consol per a la meva pena. Només amb el pas dels dies em vaig veure amb cor de poder parlar i ell va estar per escoltar-me i consolar-me.
Jo vaig tornar a la feina de seguida, perquè a casa no feia més que donar-li voltes al tarro. Això si, a la feina ja sabien que no volia parlar del tema i m'ho van respectat.
Ara amb 40 anys estic en ple procés de FIV, la primera fallida i a l'abril anirem a fer la transferència de l'embrió que tenim congeladet. Jo també em preocupo molt amb això de tenir ja 40 anys, de vegades tinc la sensació de que com diuen les velles se'm passa l'arròs i que vaig una mica a contrarrellotge. Però noia, és el que hi ha, hem d'assumir que l'edat pot ser una dificultat afegida, però no és un impediment. Hi ha moltíssimes dones que tenen fills amb 40 anys o més i nosaltres també ho aconseguirem!!!
Cuïda't molt

[Folavril]

Hola noies,

A mí em va passar similar, estava de 8 setmanes però el metge em va dir que des de la sisena no havien evolucionat (n'hi havia dos).
Em va dir que marxés a casa, que ja els perdria sola, que seria una mica de sagnat, com una regla. Va ser horrible perquè no sabia res. Vaig tenir contraccions sense saber-ho, només que em feia molt de mal. Sagnava tant que em vaig espantar i vaig acabar a la Corachan d'urgències on em van dir que un ja l'havia tret sola (estava a prop de la obertura de la vagina) i l'altre me'l van treure aspirant. A les dues setmanes vaig anar a la revisió (vaig canviar de metge, evidentment!) i em van dir que em quedaven restes dins. Una setmana de metergin i una nova visita. El metergin no havia fet res de res i em van haver de programar un legrat el 21 de juny passat, en total un mes i mig d'avortament. He esperat dues regles, com em van dir, i el 16 d'agost vaig tenir la darrera. Doncs va i em quedo embarassada de nou al primer intent. Em vaig fer el test sanguini al mateix dia de la falta i em dóna positiu. Vaig al metge i em diu que encara era massa dora per veure-hi res però que es veia que estava embarassada, això va ser divendres passat. Dissabte per la nit vaig tenir una petita taca marronosa, i per la matinada, una regla molt forta. M'he quedat molt trista i el meu home també.
Ja tinc 38 anys i malgrat els consells que em diuen que em relaxi, vull quedar-me embarassada ja. Bé, què us he de dir...
Al meu voltant sembla que hi hagi un complot d'embarassos super propers.
Tinc unes ganes de plorar. Espero que aquesta tristor se'm passi aviat. No sé molt bé per què escric, és que no sé on trobar consol.
Gràcies a totes per escriure, perquè cada experiència compartida és un punt de suport i de solidaritat.
Molts petons.

[marianchu]

Hola Folavril, sento trobar-te per aqui, em sap molt de greu pel que estas passant... per ara l'unic que et puc dir es que ploris tot el que hagis de plorar, no et quedis res a dins, parla molt amb la teva parella i feu-vos costat l'un a l'altre.

Si et ve de gust passa per aqui viewtopic.php?f=41&t=3822 es un fil molt mes actiu que aquest, on hi trobaras noies molt maques que tambe ho han passat o ho passan malament amb tot aixo, per mi elles han sigut la meva salvacio.

Una abracada molt forta

[lindeta]

Hola Floravil,

doncs déu n'hi do de l'experiència, és ben normal que tinguis ganes de plorar i estiguis feta pols, en dos dies saber que estàs embarassada i després perdre'l.... et recomano el que et diu la Marianchu, allà veuràs que n'hi ha de tots colors i entre totes ens fem costat i força. Molts ànims i no perdis l'esperança,

petons!

[Folavril]

Moltíssimes gràcies, què boniques de contestar!
Ara que ja han passat uns dies, estic una mica millor i torno a tenir una espurna d'esperança.
Ho estem intentant de nou. M'agradaria treure'm pressió, així que ho faig tot amb normalitat i no m'estic de prendre'm pastilles per l'al·lèrgia o alcohol, ja que no s'està embarassada fins que es demostra el contrari, jeje. Així que miro de no pensar-hi gaire, tot i que el llit de vegades es converteix en un sí o sí...
En fi, em sap greu que no sigui una cosa molt més fàcil com molts cops sembla...
Per cert, vull dir ben alt i clar el nom del ginecòleg que em va tractar tant malament perquè a ningú se li ocorreixi anar-hi.
Es diu JORDI CARRERA VINYALS, i la seva dona, que també és metge, DRA. MUÑOZ.
D'Ell he de dir que a part de les llargues esperes, que després m'atenia en tres minuts perquè cada vegada tenia una urgència i havia de marxar, el pitjor és la desinformació que ens va donar quan l'abort dels bessons, que no em va donar opcions ni em va explicar res (que marxés a casa, em va dir), i el que encara és pitjor és que sabia perfectament que sóc RH 0 NEGATIU i si tens un abort t'han de vacunar ràpidament o sino el proper embaràs esdevé molt més difícil (d'alt risc). I aquest senyor em va dir tan fresc que me n'anés a casa meva.
Sort que vaig acabar a la Corachán d'Urgències i el primer que van fer va ser preguntar-me quin grup sanguini era.
La Dra. Muñoz (la señora del susodicho) no em va visitar mai. La única cosa que puc dir és que quan vaig començar a sagnar com un vedell i vaig trucar al telèfon d'urgències de la clínica en qüestió: http://www.gabineteginecologico.com/contacto
Doncs després de diverses trucades (potser vint minuts trucant) em va contestar aquesta senyora dient-me: "Para qué llamas a éste teléfono, tú tienes que llamar a tu mútua" amb una mala hòstia espectacular.
Ara vaig amb lla Dra. Gómez Roig i de moment estic contenta, però ella acostuma a treballar amb un equip de persones, i de moment m'han visitat dues doctores diferents apart d'ella. M'agradaria saber (per un futur embaràs espero que proper :), si algú hi ha anat i em recomana algun metge adjunt del seu equip.

Una abraçada i gràcies per les recomanacions! Ara em miro l'altra pàgina!

[soldeverano30]

A mi tambe m.ho van fer. Vau sangrar molt?

[lisbet]

Bones,
A mi em va pasar també, en el meu cas va ser a les 7 setmanes que vam anar al ginecoleg i tocava escoltar el cor, vam veure que no posava molt bona cara, li vaig preguntar que pasava i em va dir que no sentia el cor, que no hi havia embrió, s'havia format la bossa però no hi havia embrió, el meu home s'ens va caure el mon..no oblidaré mai aquell moment ja que, el ginecoleg ens va deixar sols i no paravam de plorar, ens va donar la opció del legrat i nosaltres no sabiem de que anava el tema i ens ho va explicar, despres del legrat vam esperar, el temps necessari i ara estic embarassada de 18 setmanes, estem molt contents i disfrutant del embaràs
jo si que vaig sangrar i era molt semblant a la regla.

[gemma032]

Si ho sé lo del 25% i lo de 1 de cada 4 li passa però no conec a cap amiga que li hagi passat un avortament espontani. una però va avortar ella. Ho veig molt negre tot. amb moltes ganes de plorar. si és més dificil quan és el primer no tinc cap fill/a. a més a més em van fer raspat. encara no m'han donat els resultats i m'ho analitzaran és lo que em preocupa ara. que em diguin que estic bé que és lo que m'espanta. si vull quedar me ja embarassada també se m fara molt llarga la quarentena i la regla pq esperaré no correr pq el proper vagi bé perquè no sé vull ser positiva i que em tornaré a quedar. vaig avortar a la 7.1 setmana de gestació. desde el principi tenia 6 sentit que no aniria bé pq em vaig pendre medicació vaig anar a una clinica privada em van dir que no afectava fins a la 5 setmana jo vaig anar a la 4setmana però que tenia els riscos de totes les embarassades de la meva edat.els meus cicles eran de 28,29,30,31 o 32 però no més.encara tinc els pits amb els mogrons sortits no sé pq?? si no estic embarassada i em fa mal tot el cos.