Sentiments amb el segon fill quan has perdut el primer

[Penny]

Hola maques,

No m'hauria pensat mai que escriuria aquí.. pensava que ho anava superant mica en mica, però necessito treure el que tinc dins.
La major part del temps estic bé però de vegades...

A mi em van fer una FIV. Em van transferir 2 embrions preciosos, perfectes. Tan perfectes que un dels dos embrions es va dividir en dos.

Els quinze dies que van passar entre la prova d'embaràs i la primera ecografia van ser els més feliços de la meva vida.

Però va arribar el dia de la primera eco... i ens van dir que estava embarassada de tres nens. Dos en una mateixa bossa i un de solet.

La doctora ens va dir que havíem d'esperar a veure si un dels nens es parava sol (!!!!!) i que, si no, estava indicada una reducció embrionària.

Em volia morir.

Aquí va començar un infern que no puc ni descriure amb paraules. És, de llarg, el pitjor que m'ha passat a la vida :,(

Primer em vaig negar rotundament a la reducció. A l'avortament, vaja. No sabeu la ràbia que em fa que en diguin reducció... com si això fós "menys" greu, com si no fós un avortament voluntari.

Vam voltar no sé quants metges, privats i de la SS. Em van fer mil ecografies.. i els meus nens eren tan forts, tan bons.. que cap d'ells es va parar per si sol (jo això sabia que passaria des del primer dia, eren uns campions).

Tots els metges ens van dir que aquest embaràs era de moltíssim risc, que amb tota seguretat els nens serien molt prematurs i que podrien tenir seqüeles greus.
Però van ser els consells de noies d'aquí que han passat situacions molt difícils el que em va portar al convenciment que la interrupció de l'embaràs era la """millor""" opció.

Així que el dia 29 de març vaig entrar al quiròfan a perdre dos nens. O dues nenes, que encara no ho sé (però ho sabré).

I ara estic embarassada d'un sol bebè i tot va bé... o ho sembla.
Perquè llegeixo llibres d'embaràs i diuen que has de parlar amb el nen que duus a dintre, que ja em pot sentir.
Però NO PUC!! quan començo a parlar amb ell penso en els altres, en els que també són dins meu (no me'ls van treure, són dins meu però mooolt petits, cada cop més :( ). I és com si els traís.

Després de tot aquest rollo (perdoneu..) la meva pregunta per les mares que heu perdut una criatura i que després n'heu tingut una altra: heu tingut aquest sentiment de "traïció"? de "no em puc estimar fins als límits aquest nen perquè és com si oblidés els altres"? de "no puc ser 100% feliç ni ho podré ser mai"?

Aquest sentiment marxarà algun dia?
jo no ho sé en el meu cas...
i m'imagino a la clínica d'aquí a sis mesos, amb el meu fill en braços i jo plorant desconsoladament perquè "vull els fills que em falten i que haurien de ser aquí".

:,,,(

[entrerius]

Ostres Penny, quin mal al cor llegir-te..... primer de tot t'envio una forta abraçada i molta força per superar la situació.
Penso que no t'has de flagel•lar per un decisió que has pres conscientment i que sens dubte t'ha costat molts dies sense dormir. Ara la decisió ja està presa i no hi ha volta de full. No et fa bé ni a tu ni al petit que et mortifiquis pensant-hi.
A més a més l’embaràs et fa estar molt més sensible. Tingues-ho en compte també.
El que importa és l'ara i el aquí i el que tens és allò pel que has lluitat molt de temps. Plora tot el que necessitis, i viu el present.

Fas molt bé d'expressar i compartir el teu dolor i la teva tristor, de treure'l cap a fora, que segur que t'està cremant per dintre. El procés del dol requereix un temps i és necessari que el passis i superis aquesta situació i que no deixis que t'enfonsi
De tota manera no et sentis culpable per estar trista ni per estar decaiguda. És el més normal i saludable que pots fer ara per ara, deixar que les emocions es manifestin tal com són, reconèixer-les i acceptar-les.

Les preguntes finals pensa que te les fas en el moment més àlgid del dolor i no serveixen les respostes que tu mateixa et dónes ara en aquest moment. Segur que quan tinguis al teu fill pensaràs en els altres perquè ha estat una experiència molt emotiva i són aquestes les que més es recorden, i segur que ploraràs un munt recordant-ho, perquè seràs mare i tindràs els sentiments a flor de pell, però t'asseguro que la força d'una mare per tirar endavant no la supera cap altra. Ja ho veuràs bonica.

[LA PUBILLA]

Hola maca! Molts ànims!!!
Encara estàs en fase de dol, i és més difícil superar-la durant l'embaràs perquè les hormones són "traicioneres".
El teu cas és molt peculiar i diferent del meu. Jo vaig patir un abortament i em pensava que no ho superaria mai. Al cap de pocs mesos em vaig quedar embarassada i ara tinc una nena preciosa. Els aborts no s'obliden però sempre penso que si hagués tingut al primer ara no tindria a la meva princeseta i llavors se'm passa tota la tristor.
Jo crec que t'has de donar missatges positius, i quan tinguis al bebè als braços sa i fort pensar que potser no hagués estat així i hagués tingut més problemes al nèixer prematur. És molt dur però si hi penses bé ell/a no en té cap culpa del que hagin decidit uns metges.
Si veus que note'n surts sempre pots demanar ajuda psicològica.
Molts petons!!

[Elidé]

Penny, els bessons que has perdut viuran sempre en el/la fill/a que queda. Un embaràs múltiple no és cap broma, i el teu no podia ser més complicat... Si tots els metges et van recomanar el mateix és perquè veien clar que no acabaria bé. És normal que et sentis malament i que et facis preguntes, tot és molt recent encara i els teus bebès encara hi són. Potser diré una bajanada, però jo et diria que parlessis amb els tres mentre encara hi són, acomiada-te'n, digue'ls el que sents, demana'ls perdó si ho necessites...
Ja ho he explicat en alguna banda, el meu fill va morir als meus braços mentre li cantava cançons. El van treure expressament de la incubadora amb tota la parafernàlia de cables perquè ens en poguéssim acomiadar, i vam plorar molt però ens va fer molt bé. No t'obliguis a riure si ara no te'n sents capaç, fes el que sentis. Jo només recordo haver parlat una vegada amb els meus nens quan estava embarassada, i no va ser precisament per un motiu feliç... I malgrat tot, tinc una filla que cada dia que passa riu més No et torturis pensant que no ets bona mare perquè no és així.
No sé si t'he ajudat gaire, però t'envio una abraçada ben forta

[angelina]

Ostres Penny quina situacio! la vveritat és que jo no puc ajudar-te nosé pads com hagués reaccionat en la teva situacio' perquè ha de ser taant dificil i tant dur!!! nomes dir-te molts i moots ànims i molts petons

[charito]

Noia, em sap molt greu i t'envio una abraçada ben forta.

L'únic que se m'acut dir-te es que no et torturis amb el com t'hauries de sentir, que els llibres diuen que has de parlar amb el bebè a la panxa, i a tu no et ve de gust perquè estas patint pels teus petits, doncs es el que sents i prou i no t'has de sentir malament per això. Vaja, a mi em sembla molt natural. Fes el teu proces, parla, plora i no pensis en el que passarà quan tinguis el teu bebè a braços perquè no ho saps. Ningú ho sap. I si neix el teu fill i en aquell moment penses en els que no han pogut ser-hi, ostres que tampoc passa res i no t'estimaràs menys el teu fill per això! Dona't temps.

[dinser]

Penny crec que has de passar el dol i com et comentava algú estant embarassada és complicat.

Crec que hauries de penar que al fill que vindrà li hauràs de donar l'amor que els hi donaries a tres. Canalitza tot el teu amor en ell. Crec que t'ajudarà a superar-ho. Ni ell ni tu en teniu la culpa del que ha passat.

Molts ànims bonica. Pensa que si no haguessiiu pres aquesta decisió, el més provable, és que cap dels teus fills hagués sobreviscut.

Petonets preciosa i estem per aquí pel que necessitis.

[mafi]

Penny lo meu no es ben bé el mateix q tu però potser la meva experiencia et pot servir. Al juny del 2010 vaig veure el meu positiu, quina alegria veure que tindriem el nostre petit, al poc temps d'aquest positiu vaig començar a tacar, però el meu petit tenia ganes i forces per viure i tirar endavant. Van anar passant les setmanes i les ecografies i tot estava perfecte segons la ginecologa, tot bé fins a la morfologica. Allà el meu somni va passar a malson. En aquella eco ens van dir que en Guillem, el nostre petit, tenia una malformació incompatible amb la vida i haviem d'aturar l'embaràs. Des de que ens ho van dir fins el dia de la interrupció van passar 3 dies, etern i fatals. Em sentia com si hagués traicionat al meu nen, com si no hagués correspós a la seva fortalesa del principi, com si no hagués lluitat prou per ell. Tot això va ser a l'octubre del 2010. Una regla més tard, em vaig tornar a quedar embarassada. L'embaràs horrorós, i tot plegat una barreja d'il·lusió i decepció amb mi mateixa. Aquesta vegada la meva petita esta bé i fa 9 mesos que esta amb nosaltres. Un any i mig més tard de perdre en Guillem encara no passa un sol dia en q no pensi en ell i en part em sento mala mare per pensar-hi pq tinc la meva petita amb mi. És complicat d'explicar el q sento. Estic contenta per tenir la Júlia però trista per no haver pogut fer res per en Guillem. Em sento malament pq sento que la Júlia no es mereix aquests sentiments i l'estimo molt, però el meu nen no m'el puc treure del cap i sentir-me impotent i malament.

Aquesta és de manera molt resumida la meva història.

Suposo que algun dia aquest sentiment de culpa marxarà, però es tan dur...

Ànims guapa. Si necessites res ja saps que estem aquí.

[aire]

Penni, només puc enviat'he una forta abraçada i milions d'anims. Es molt dur per el que estas passant pero pensa que encara et queda un fill per el que lluitar, aquest et necessita mes que mai. COm ja t'han dit altres noies, els esperits dels bessons viuràn en el del que estas gestant.

un petonàs enorme

[glorieta]

Penny quin greu reina... som companyes d'octubre i sé lo malament que ho has passat.

Potser dic una tonteria, però has pensat a explicar-li al nadó que tens el que ha passat i el que sents? Potser el fet d'exterioritzar-ho i compartir-ho amb ell t'ajuda. Ostres, no he passat pel mateix i no puc ni imaginar-te els teus sentiments, però crec que el realment dur és tenir els sentiments i deixar-los dins. I el que t'han dit totes, amb el temps apendràs a conviure amb l'amor cap els treus tres fills, per que la pèrdua d'un fill no crec que es superi mai, es perdi quan es perdi.

Bonica, espero que a poc a poc es vagis trobant millor.

[xinxineta]

penny, companya octubrera, nomes et puc dir anims i que quan tinguis el teu petit/a en braços crec que ho veuras tot diferent... un petonas enorme maca!!

[Sandie74]

Penny,

ja saps que he anat seguint la teva història a altres posts. Em sembla molt lògic el que et passa i jo de tu, no dubtaria en demanar ajut psicològic a algun professional que et pugui ajudar a superar aquest mal tràngol, de fet un procés de dol com alguna companya comenta.

Jo he tingut dos abortaments abans de les meves nenes, però clar, no es pot comparar al fet d´haver hagut de fer una interrupció voluntària a uns embrions d´entrada sans. I dic d´entrada, pq és molt possible que amb el pas de les setmanes o mesos,la cosa s´hagués complicat molt i es podien haver perdut els tres cigronets. Si no m´equivoco, els bessonets eren mono-mono, això vol dir moooolts números de tenir problemes greus i que s´haguessin parat més endavant.
Has de mirar de posar totes les teves forces en el campió que tens dins, entendre que és normal el que et passa i, com t´he dit al principi, si cal ves a un psicòleg especialista en processos de dol.

[rosacatalana]

Hols penny.

Ho sento que el t'està passat. deu ser molt dificil gestionar tots dos sentiments, el de perdua de uns nadons desitjats, i la de l'embaràs.
Pensa que el proces de dol l'has de fer, i no t'has de sentir malament per l'embaras que continua, es complicat separar els dos sentiments. Jo no em tallaria i aniria a un psicoleg, ni que sigui durant uns mesos, solament per a que t'orienti per on hasd'anar, si el que sents es normal o es patologic

Jo vaig tenir que fer un ILE, quan estava de 22 semanes. Ara torno a estar embarassada. Al principi em sentia com tu. Que traïa la meva petita, pero sabem que no es així, la nena no la oblidare mai a la meva vida, per mi ha estat un fill mes, que per desgracia venia molt malalteta. Pensa que en el teu cas, si haguessis seguit endavant, segurament haguessin nascut molt malaltres tots tres per la prematuriatat, o l'embaras ni hagues seguit endavant. Si tots els metges t'ho deien es que ho veien molt clar. No traeixes a ningu. Tota la decisió la vas fer pel be dels teus fills, i de ningu mes. Vinga anims guapa!! JA VEURAS COM TOT ES PAEIX!!

[Penny]

Bona nit, noies

En primer lloc, us vull agrair de tot cor les vostres paraules i, sobretot, la vostra sensibilitat i empatia. Sobretot ara que vinc de llegir un altre fòrum d'Internet amb fama de "tolerant" i bé... en un post es parla d'un cas similar al meu i, per tots els comentaris, encara que no es dirigien a mi, m'he sentit molt jutjada i condemnada :,(
Entenc que hi hagi persones que pensin que no farien el que jo he fet. Ho entenc i ho respecto!! jo tampoc m'hauria pensat mai que avortaria... Però és ben bé que no pots opinar fins que no t'hi trobes :,(

M'heu ajudat a reflexionar molt.
Estic molt convençuda de que vam prendre la decisió """correcta""", per sort no tinc (gaires) dubtes sobre això (ja seria el colmo, llavors si que no aixecaria cap mai més.)

Però veig que un dels problemes que tinc és que he enllaçat un avortament amb un embaràs sense cap pausa entremig que m'hagi permès païr-ho, fer el dol ben fet, agafar-me tres, quatre, sis mesos... per acomiadar-me dels meus petits. És ben bé el que li ha passat a la mafi

I us confesso una cosa, encara que algú pensi que estic una mica boja :) : el que em fa sentir millor, més en pau amb mi mateixa, és fer el que diuen l'Elidé i la roser a.: de vegades parlo amb tots tres, amb en "xxx" (aquí varia el nom segons el dia) i amb "els petits". Jo els anomeno "els petits" i per mi sempre ho seran (I QUÈ? no estic boja, oi?? no tinc perquè oblidar-los mai!!) :,,(
I de vegades, no parlo amb cap d'ells. Simplement m'acaricio la panxa i m'imagino com serà ser mare i sentir aquesta força que diu l'entrerius :D

buf.. això és molt dur. Però aquesta catarsi, explicar-vos el que sento, m'ha ajudat molt. I sentir la vostra escalfor a l'altre costat de la pantalla ha sigut balsàmic. MOLTES, MOLTES GRÀCIES A TOTES

[angelina]

Penny m'alegro que les nostres paraules et puguin donar una mica d'scalfor i acompanyar-te en aquest moment! JO trobo que si parlar amb els 3 t'ajuda és una cosa del més normal, malgrat tot son allà i no tens perquè oblidar-los i si no li dius res al bebito que segueix amb tu, doncs tampoc crec que es perjudicial; tampoc aprenen a parlar a la panxa de la mama i el teu acrinyo i escalfor el sent només en que hi pensis!

Moolts ànims reina

[Cayena]

Penny, guapíssima
Sento molt que hagis passat per tot això. Ets molt forta i molt valenta i el teu petit te molta sort de tenir una mare com tu. És normal que tinguis tots aquests sentiments, el dolor de la vostra pèrdua i l'alegria pel fill que portes a dins no són dos sentiments fàcils de compaginar. No estas boja per parlar amb tots tres, saps? jo també ho faig. Per mi els dos fills que vaig perdre sól les meves dues "estrelletes" em dóna pau pensar en ells d'aquesta forma. Només van estar amb mi vuit i deu setmanes respectivament, però els vaig arribar a sentir tan meus que en el poc temps que van estar amb mi els vaig arribar a estimar molt. Malauradament els vaig perdre tots dos.
La setmana passada vaig cantar una altre positiu, però l'alegria del nou embaràs m'ha durat poc. Estic amb pèrdues i la meva doctora creu que no tirarà endavant perquè la beta no duplica bé. Demà sortirem de dubtes, però jo estic espantada. Si el perdo, serà el tercer...
Se que no és el mateix que has passat tu, però jo també em faig moltes preguntes i he passat, i passo, per moments de molta angoixa i desesperació. He arribat a pensar que el meu cos és defectuós, que "mata" els meus petits, que els meus fills en el cos d'una altra dona haurien pogut tirar endavant, que mai seré mare... i em culpo per no ser capaç de tirar un embaràs endavant, per no ser capaç de donar al meu home el fill que tant dessitja. Se que són pensaments destructius que no em fan cap bé, però no puc evitar-los.
Per això, Penny, tot i que són situacions completament diferents, puc arribar a entendre com et sents. I saps què? jo m'he sentit més compresa per les noies del SP, a les que només us coneixo virtualment, que per les meves "amigues" del mon real. Frases com "millor així" o "val més ara que més endavant" tot i dir-les amb tota la bona voluntat del mon, a mi no em consolen, al contrari, em fan molta ràbia. Millor així???? NO millor haguès estat tenir el meu fill als braços, coi!!!!!
Tens raó quan dius que ningú pot jutjar-te. Només una dona que hagi passat pel mateix que tu pot entendre el que sents. Has perdut dos fills i diguin el que diguin, per poc temps que hagin estat amb tu, per molt que racionalment sàpigues que vas pendre la decisió correcta, et fa mal i ràbia... Ho se bonica i vull que sàpigues que estic amb tu de tot cor.
Un petó ben fort

[Penny]

Angelina

Cayena, quin greu el teu missatge :,(
Jo també odio aquesta frase de "la natura és sàvia". Sàvia??? i una merd.!!!!!!!!!!!!!

Ara a sobre el meu marit em diu, com a consol, que -tot i que el nostre cas és radicalment diferent a tots- la majoria de dones han patit algun avortament, moltes amigues nostres, familiars molt properes també...

IIII??? i què?? i a mi de què em consola això?? També hi ha noies que no han tingut mai cap problema.. i nosaltres per què hem de ser de les que sí? per què??

Per què noies dolces com tu, Cayena, i com moltes altres noies que conec que han perdut els seus fills, bones persones, mares que estimarien els seus fills per damunt de tot, que els cuidaríem, que procuraríem que mai res ni ningú els fes mal... per què nosaltres no podem tenir els nostres nens?
I per què gent dolenta, egoista, gent que maltracta o arracona els nens.. per què aquests sí que es poden quedar embarassats com si res?

és molt injust :,(

[ganxet]

Penny, és tan injust... són massa preguntes sense resposta.
Fa dies que et volia escriure per dir-te que malgrat la gent del carrer no validi els teus sentiments és molt normal el que sents. El meu cas és diferent, però comparteixo els teus sentiments. Jo vaig perdre la meva petita a les 26 setmanes fa 4 mesos, ara estic embrassada de 10 setmanes i tot i que és clar que m'alegro epr aquest nou embaràs, trobo molt a faltar la meva nena, i en certs moments em costa connectar amb el cigronet perquè és com si la traís a ella. El dol ha de fer el seu procés.
Fa uns mesos vaig anar a un taller de dol perinatal que van organitzar la gent de petits amb llum. Hi havia una psicòloga de Girona i parlava de com és de complicat elaborar el dol en casos com el teu, d'embarassos múltiples en que un dels bessons mor i l'altre continua gestant-se. Tot el que sents és normal, has d'elaborar el dol per la pèrdua dels teus petitons, i tot i així el que tothom espera és que estiguis feliç i contenta pel que tira endavant.
Crec que és una bona idea "parlar" amb tots tres i sincerar-te, i sobretot no facis cas del que et digui la gent. Tu ets una bona mare, però la vida t'ho ha posat molt difícil, tens tot el dret a enrabiar-te a estar trista, a plorar a enyorar-los...
Te'n sortiràs, n'estic segura. Si alguna cosa he après de tot això és que sóm més fortes del que pensem.

Una abraçada molt forta.

[Raqueleta]

Penny, la teva situació és terrible i ningú té dret a jutjar-te, podem pensar que en el teu cas faríem això o allò però no sabem realment com reaccionaríem fins que no ens hi trobéssim i tot i així, podríem respondre només de la nostra actitud, no de la teva. En un cas tan extrem qualsevol opció, meditada, valorada i pensada, és vàlida. Però clar, no treu que tu hagis de passar un dol pels teus petits... és duríssim, i tant!
Però crec que jo també els parlaria (no ets boja en absolut), sempre seran fills teus i ara encara els dus a sobre. Però d'aquí cinc anys també pots parlar amb ells. El meu sogre segueix parlant amb la seva dona de tant en tant i va morir fa gairebé cinc anys. Sempre seran part de tu i com a part importantíssima de la teva vida els tindràs sempre presents i si els vols parlar, els parles, que segur que t'ajuda.
I no et sentis malament, no estimes menys a l'XXX però és que has perdut dos fills... Els pares amb dos o més fills que se'ls mor un, ploren, es volen morir, pensen que ja res no té sentit... i encara tenen un o més fills, però és el dol i l'han de passar, no deixen d'estimar el fill que els queda viu però el dolor hi és i no el poden negar.
No sé si m'he explicat bé però plora el que hagis de plorar, parla amb els teus tres fills, no et sentis culpable i confio que poc a poc ho aniràs superant, sempre ho duràs a sobre però ja no farà tant de mal. I no deixis que ningú et jutgi.

[entrerius]

Penny bonica, (i totes les que heu passat per situació similar), pensa que el temps per fer el procés dol es calcula de 1 a 3 anys i en el teu cas el temps psicològic no concorda amb el biològic. Tothom espera de tu que siguis forta fer continuar amb l'embaràs però ningú pensa en el temps que necessites per ser-ne capaç.
Fes partícip de la teva situació al teu company i que t'acompanyi en aquest procés.

estic segura que per la immensitat de la xarxa trobaràs llocs on parlen del procés de dol en embarassos múltiples, de casos similars, on et sentiràs recolzada i entesa. Compartir l'experiència segurament t'ajudarà a entendre els teus sentiments i a deixar-los sortir tal com són, sense pensar que estàs boja sinó al contrari, a veure'ls com a naturals i normals i a no deixar-te donar pressa per ningú.