MÉS ENLLÀ DE LA PÈRDUA

[potaketa]

M'ha costat arribar a aquest fòrum on compartim les experiències que ens hauria agradat que fossin unes altres.

Jo tinc 37 anys, he estat embarassada dues vegades, però sóc mare òrfena. El primer embaràs va resultar en avortament espontani. Viure un avortament en el primer trimestre pot ser dur, però és més aviat una experiència que, en el nostre cas, ens va animar encara més a ser pares.

El segon embaràs semblava perfecte. L'ecògraf tot just m'acabava de dir que "tenia un fill molt maco i eixerit" quan els seus ulls van canviar i em va dir que havia de visitar urgentment la unitat cardiologia fetal. Llegint la duresa del seu missatge a la mirada, vaig prometre'm que, si hi havia alguna possibilitat que el nostre fill visqués, lluitaria per a que així fos.

Però no vaig complir la meva promesa. El nostre petit patia una cardiopatia que el condemnava a viure en condicions de salut molt qüestionables, si és que arribava a viure, sempre pendent de múltiples operacions del seu petit cor, la primera d'elles prenatal. Les probabilitats d'una vida digna per al xicotet que no es cansava de donar puntades de peu a la meva panxa s'ennuvolaven i ens va costar molt, moltíssim, prendre la decisió d'interrompre l'embaràs. Jo arrossego un sentiment de culpabilitat i responsabilitat que encara em fa mal. No estava preparada per oferir-li al nostre fill una vida plena d'operacions i patiment però tampoc estava preparada per decidir com si fos un déu sobre la vida d'un ésser que, a més, s'havia de convertir en el meu fill.

A dia d'avui, 6 mesos després, encara no he superat aquesta experiència. El part i el tracte que vam rebre per part d'alguns metges, tot i el seu reconegut prestigi, van ser força durs i carents d'empatia, suport i comprensió, tan vitals en una situació com aquesta. Davant la informació poc precisa dels metges, més interessats en operar que no pas en detallar-nos la situació en què ens trobàvem, vam haver de buscar consell i informació allà on vam poder. Fins i tot el part, el meu primer part, va ser un moment duríssim on no vam trobar cap empatia per part dels que el van assistir. La infermera que es va endur el nostre bebè ni tan sols ens va dir "bona nit" i l'anestesista em va escridassar en veure que estava feta un mar de dubtes a l'hora de posar-me la peridural. Hem d'agrair, però, la mà amiga d'alguna infermera que es va apropar amb els ulls plens de bondat, l'honestedat de l'equip mèdic de la Vall d'Hebron, que mai no va disfressar la realitat de la gravetat de la cardiopatia del nostre bebè i també alguns metges que, a títol personal, van dedicar-nos el seu temps i comprensió.

Després del part, he passat per dues intervencions quirúrgiques i encara estic a l'espera que el meu cicle ovàric i emocional es restableixi. Però no vull oblidar que he viscut l'emoció de sentir una vida créixer a dins meu i vull pensar que l'energia d'aquesta vida ens envolta de manera positiva, només per oferir bé al món. Tant de bo totes les mares i tots els pares que passem per aquesta experiència puguem sentir la llum dels nostres fills que ens acompanyen sense rancúnia ni dolor, i que tirem endavant sentint la màgia de la vida que ells han fet revifar.

[aire]

Hola Potaketa,

M'he emocionat molt llegint el teu testimoni, no et pots imaginar el greu que em sap que hagueu hagut de passar per aquest "trangol". A l'hora estic indignada per els que es fan dir " professionals" i tenen menys empatia que un boli, que no saben entendre el dolor d'uns pares al perdre el seu fill. Sembla mentida, que en aquestes alçades haguem de sentir testimonis com aquests i de tractes tant lamentables com aquests.
Jo penso que la medicina ha de ser algo vocacional, tracten amb vides humanes! vides de persones que tenen sentiments! per aixo no entenc com poden tractar a la gent aixi!
Pero tornant al tema, et vull enviar tots els meus anims i força, ben aviat el vostre somni es cumplirà i sereu els pares que mereixeu ser.

Un peto ben fort!

[Cayena]

Potaketa
Sento molt, moltíssim, la teva pèrdua. M'he emocionat molt llegint el teu missatge i també m'he enrabiat molt en veure la poca professionalitat i empatia d'alguns metges davant el vostre dolor i la vostra indecisió a l'hora de pendre una decisió tan difícil i dura com la que heu hagut de pendre. Els metges, abans de metges, haurien de ser persones i intentar posar-se a la pell dels que tenen al davant. Perdre un fill és molt dur, bé que ho se, he patit tres avortaments i, tot i que mai he passat de la setmana 10 d'embaràs, les tres pèrdues han estat moments molt durs a la meva vida. La meva situació per tant és diferent de la teva, però puc arribar a entendre el teu dolor.
No et donis la culpa del què ha passat i de la decisió que heu pres. No és just per a tu. NINGÚ té dret a jutjar-te ni a fet-te sentir malament per una decisió com aquesta.
Se que res del que et digui pot aliviar el teu dolor, només vull que sàpigues que estic amb tu i que t'acompanyo en el teu dol. Dessitjo de tot cor que algun dia no molt llunyà el sol torni a sortir per a vosaltres.
Si vols i et ve de gust, passa't pel post de "les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar". Hi ha noies que han passat per una situació similar a la teva i, tenim un molt bon ambient`, riem, plorem, xerrem i ens desfoguem el que faci falta.

Cuïda't molt bonica

[marianchu]

Potaketa aqui em tens, llegint-te amb llagrimes als ulls, quin greu mes gran que hagis hagut de passar per aixo, quina pena que sento... i al mateix temps rabia, pel tractament que t'han donat, aquests que es diuen metges i som mes com robots, que s'oblidan que estan tractan a persones que estan passant pel moment mes dificil de la seva vida.

Vull que sapigues que aquesta decisio tan dura que vareu prendre es la millor, nomes pel fet que vosaltres ho vareu decidir, nomes vosaltres podia saber que era el millor pel vostre fill i per aixo es la millor decisio.

Jo no he passat per res que es paregui a n'aixo que has passat tu, si he patit dos avortaments, pero ni d'enfora se sembla a la teva experiencia i a mes tinc un fill que em mima i cuida, pero vull donar-te un poc d'esperanca, vull dir-te que se que encara que sembli impossible amb el temps estaras millor i potser mai tornes a ser la mateixa de sempre, pero tornaras a tenir il.lusio, ja ho voras!!

[rosacatalana]

Potaketa.. no saps prou com t'entenc.
M'he emocionat moltissim quan t'he llegit. El teu fill sempre estarà amb tu. En el teu cor, es com una estrella que esta alli dalt, vigilan-te i cuidant-te.
Jo he passat exactament pel mateix que tu ara farà gairebe 7 mesos, en el meu cas per una displasia ossea greu de la nena diagnosticada a les 20 semanes. Es una experiencia durissima. Avui dia encara tinc llagirmes als ulls cada cop que hi penso, que es gairebe cada dia.
T'haig de dir que jo vaig fer la interrupció al vall d'hebron i no tinc cap queixa, em van tractar amb molta humanitat, pero esclar, segurament vaig tenir sort, en un hospital hi treballen persones, algunes de maquissimes, i algunes de despreciables, i per mala fortuna et va tocar una d'aquestes. No entenc que pugui haver gent, que en situcions tan delicades, emocionalment parlant, tinguin tanta sang freda de tractar amb impaciencia i despreci. Jo soc sanitaria, i que passin aquestes coses m'indigna moltissim.
Dir-te que si vols compartir la experiencia, sentiments i necessites algu que t'entengui vers el que t'ha passat, tal i com t'ha dit la Cayena, passat pel post "les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar". Alli t'acullirem, hi ha mes noies que han passat pel mateix que tu, i seria bo compartir-ho.

Una abraçada.

[patufa]

Estic emocionada amb la teva història i com les altres socpetitones indignada amb tot aquells que es diuen "metges" i no entenen el què és realment ser metge. Has de ser comprensiu i sentir empatia per aquella persona que esta tractant que té sentiments i que en alguns moments es poden sentir molt malament.
Sento que hagis hagut de passar tot això però pensa que el temps serà el teu millor aliat i tot i que el teu fill sempre t´acompanyarà aconseguiràs sobreposar-te
Una abraçada i molts ànims Potaketa

[potaketa]

Moltes gràcies a totes per les vostres mostres de suport. La veritat és que aquest blog està ple de mares-coratge que no heu defallit davant les inclemències de la vida, que ens han atacat tot just en els moments de més alegria per convertir-los en moments d'abismal dolor. He passat pel post que m'heu comentat i em sento diferent, més armonitzada amb el món. Alleuja el patiment i les esgarrapades de ràbia i dolor poder compartir aquestes experiències tan dures i especials, quan per tot arreu els embarassos i els nadons apareixen com una bombolla de felicitat indestructible on els problemes semblen quimeres. Diuen que de tot s'aprèn a la vida i, el que és ben segur és que els embarassos que ens arribin a partir d'ara seran d'una intensitat i emocionalitat extraordinaris. Seguiré de ben aprop el post "Les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar." No volia deixar d'aprofitar aquesta estona per agrair-vos les vostres paraules, que m'han endolcit el matí i m'han arribat al cor per ajudar a curar-ne les ferides. Gràcies, Aire, Cayena, Marianchu, Rosacatalana i Patufa, felicitats a totes per tornar a ser mares i per estar-hi de nou en camí!

[ganxet]

Jo no he hagut de prendre una decisió tan dura, però també sé el que és perdre un fill, el cor de la meva petita no tenia cap malformació però tot i així es va aturar a les 26 setmanes ara fa 5 mesos. Ara estic embarassada de 12 setmanes, i et puc dir que és un embaràs que vius de manera molt diferent, on la il·lusió conviu amb la por. Però mica en mica ens en sortirem, a mi m'han ajudat molt les noies del post, entre totes ens fem costat, compartim pors i plors, però també noves alegries i il·lusions. Espero que tu també t'hi trobis bé.

petonets

[mordor]

Em sap molt greu, m'imagino el que deus haver sentit i m'he d'aguantar les llàgrimes. Crec que la direcció dels hospitals haurien de valorar la atenció i el tractament que reben els pacients, és intolerable que en una situació tan dura no es presti tota la comprensió i encoratjament possible.

[katiuska]

Potaketa,
Quan he llegit el teu missatge no he pogut evitar sentir-me identificada i finalment m’he decidit a escriure. Tinc la mateixa edat que tu i aquest darrer any he passat per dos avortaments al primer trimestre i una interrupció de l’embaràs per una malformació renal de la nena que esperàvem. El metge que va detectar la malformació ens va enviar a l’hospital sense donar-nos cap tipus d’explicació i a sobre contestant de mala manera algunes de les nostres preguntes. En el nostre cas, els ronyons de la nena no funcionaven bé i les possibilitats de supervivència eren nul•les, la quantitat de líquid amniòtic que em quedava era molt petita, per tant no vam tenir una altra opció. Tot el personal que em va atendre durant els dies que vaig estar a l’hospital es va mostrar amable i atent, però abans vam haver de patir els efectes de les retallades, anant com a pilotes de la Vall d’Hebron a l’hospital que ens toca a nosaltres i viceversa, i és increïble , però tots es treien les puces de sobre amb una excusa o una altra. D’això ja fa uns mesos i encara no hem obtingut cap resposta definitiva del que va passar, a la necròpsia no hi van trobar res d’estrany a part dels ronyons dilatats i no saben si es que va ser algun problema genètic puntual o bé que siguem portadors d’alguna malaltia, potser no ho arribarem a saber mai, ja que aquests gens són molt complicats d’estudiar.
Ara em dona la sensació com si hagués deixat trossets de mi pel camí, deixant de ser la persona que era; però la meva filla m’ha ensenyat moltes coses i m’ha omplert de serenor.
Us desitjo moltíssima sort en aquest camí tant pedregós que ens toca recórrer.

[Takita]

potaketa, al igual que les noies, també m'he emocionat molt amb el teu missatge i sento molt que hàgiu hagut de passar per la pèrdua d'un fill.
Alhora, també estic molt indignada de saber com d'insensibles i poc professionals poden ser alguns metges i/o infermeres i més, tractant-se de situacions tan dures.
Molta força i molts ànims

[Penny]

Potaketa, sento moltíssim la teva pèrdua. Entenc perfectament el sentiment de culpabilitat que tens. Jo també vaig avortar dues criatures, dues nenes que, quan van morir dins meu, estaven perfectament sanes però que amb gairebé tota seguretat haurien nascut extremadament prematures i amb greus seqüeles :(
Però no és culpa nostra, saps... hem pres la decisió que en el seu moment ens va semblar millor, perquè estimem els nostres fills i els hem volgut evitar incomptables patiments. Els estimem i els estimarem SEMPRE i crec que algun dia aconseguirem "reconciliar-nos" d'alguna manera amb la nostra decisió i podrem retrobar la pau.