ILE A LES 25 STM DE GESTACIÓ.

[Nina79]

Avui fa una setmana que es va acabar tot, i la pena i dolor que sento es molt gran, tant, que a voltes no puc ni respirar. Tot just acabo de viure la pitjor experiència de la meva vida, i de la nostra vida de parella. Cada dia que passa ho trobo tot més surrealista, més macabre que el dia anterior. Tot i que se que amb el pas del temps farà menys mal, es un dolor que m’acompanyarà la resta d’aquest camí que es la vida, i que per molt que més endavant tinguem més fills, res ens farà oblidar ni pal·liarà el dolor de la pèrdua de la nostra petita, de la nostra primera filla, que havia de nèixer el proper dia 02 de novembre.

Tot va començar quan el dia 18 de juny ens van fer la morfològica, a les 20 stm. L’ecografista va veure, o millor dit, no va veure quelcom que havia de ser al cap, i se’n va voler assegurar i repetir l’ecografia. Ens va citar per al cap d’una setmana a l’Hospital Universitari Dr. Trueta de Girona, i allà va confirmar que hi havia una malformació al Sistema Nerviós de la nostra petita (des d’aqui vull agrair la professionalitat de la Dra. BORRELL MOLINS, i la seva humanitat i tacte, així com la posterior derivació i seguiment que va fer del nostre cas). Va realitzar una ressonància magnètica per confirmar diagnòstic i l’amniocentesi. Els resultats de la ressonància no van ser prou concloents per interrompre l’embaràs en aquell moment, ja que una part del cos callós hi era, i ens trobàvem amb una agenèsia parcial del cos callós, motiu pel que ens varen derivar a Barcelona, a la Unitat de Medicina Fetal de Maternitat de l’Hospital Clínic.
Allà van confirmar mitjançant ultrasonografia que no hi havia cap malformació, donat que el cos callós estava present, però varen observar una lleugera ventriculomegàlia així com dos quists. Em van fer analítiques, van seguir analitzant part del líquid amniòtic, cariotips i van fer seguiment per controlar l’evolució, ja que el diagnòstic era difícil de saber, i només es podia evaluar fent seguiment.
I fins el dia 17 de juliol varem anar a Barcelona setmanalment a fer ultrasonografies i ressonàncies magnètiques, i la progressió va ser clarament desfavorable, tant es així, que el dia 17 varem decidir interrompre l’embaràs, i com que ja estava de quasi 25 stm va ser necessari un informe per un comitè que havia d’autoritzar-nos la interrupció de manera legal. Aquell dia en signar els papers i sortir de l’hospital semblava que el món ens caigués al cim, ens sentíem la parella més desgraciada del món, tot i sabent que era la millor decisió, bé, la nostra decisió, i estava presa amb tot l’amor del món. No volíem portar al món una criatura amb greus discapacitats en tots els sentits, una criatura indefensa, dependent de per vida i innocent. No, crec que la nostra filla no es mereix aquest tipus de vida, ni ella ni nosaltres.

El dia 20 de juliol varem ingressar a l’hospital per realitzar l’ILE. En tot moment ens varem sentir molt recolzats i acompanyats pel Dr. Bienvenido PUERTO i el seu equip mèdic.
Quan van aturar el cor de la meva petita vaig creure que no podria suportar-ho, em feia mal el cor, una part de mi se’n va anar amb ella, i jo, em sentia la persona més desgraciada del món. Després, van iniciar un tractament de maduració cervical que va durar 52 hores, inclosos dilapants fins que em vaig posar de part, i l’anaven combinant amb calmants i antibiòtics.

El part en si va ser molt senzill, em van posar la peridural i no vaig patir ni em van deixar patir gens en cap moment des de l’ingrès. La meva petita va néixer amb només una empenta i no vaig requerir cap punt de sutura ni cap mena d’intervenció. La placenta va sortir també ràpidament, així que en una hora i mitja tornava a ser a l’habitació. (Em van oferir la possibilitat d’anar a casa a dormir, però vem preferir romandre una nit més a l’hospital). Avui fa una setmana, i recordo el part com un moment molt tendre, gens traumàtic, gràcies al suport incondicional de la meva parella, el millor home del món, i l’equip mèdic que ens va assistir, des de llevadores fins a ginecòlegs, passant per infermeres i el camiller que em passejava per les diferents zones de l’hospital. No obstant, no varem ser capaços de veure la nostra petita, vem escollir l’opció de deixar-la anar sense veure-li la carona. No se si va ser la millor opció, però va ser la nostra, en aquell moment la més encertada segons el nostre parer. No podria suportar haver-la vist i recordar tota la vida la seva carona sense vida, la meva petita que mai tindré en braços i a qui no veurem créixer.
L’endemà al migdia ens van donar l’alta, un estrany sentiment de buidor i enyor de la meva panxa m’acompanya des d’aquell moment. Si, perquè buida es com em sento, i desemparada, i orfe de filla, de la nostra primera filla.
La vida i el macabre joc de viure m’ha esguinçat el nostre projecte de paternitat, ens ha pres allò que més estimàvem i que encara no havia nascut i portava dins meu veient com anava creixent els darrers sis mesos, i ens ha deixat sols i sense EL NOSTRE SOMNI, SENSE LA NOSTRA IL·LUSIÓ.

Avui una setmana més tard, m’atreveixo a escriure aquestes quatre ratlles per explicar-vos la meva experiència i per agrair l’ajuda que m’han ofert sense esperar res a canvi unes persones desconegudes i a la vegada molt i molt properes en tot aquest procés. Moltes gràcies de tot cor Tortugueta per tot el que has fet per mi, per ajudar-me i preocupar-te en tot moment del nostre estat i per transmetre’ns que no estem sols i que de tot ens en sortim. Et desitjo el millor bonica.
Igualment vull agrair a la Rosacatalana i la Llumat el seu suport en tot aquest procés i el fet que m’expliquessin la seva experiència i missatges de suport, sou totes tres molt i molt valentes, i us mereixeu el millor.

Dóno les gràcies d’una manera molt especial a les meves cercadores i grafiqueres Kaoru, Crisàlide, Ventureta, Eni, Morty, Mimi82, IsaBcN, Isa31, Kukilus, Laia29, Nime, Maria77, Falca, Naral, Greysy, Sandruky, Xulleta, PetitPríncep, Fancy, Giss, Sèphora, Ishtar, Twix, Maneta i Dinser (espero no deixar-me’n cap, si es així ho sento, ja sabeu, barreja de noms, emocions...). Us estimo molt, heu estat i sou una gran descoberta per a mi. Qui m’havia de dir que en un fòrum coneixeria persones tan especials i que m’aportessin tant?

I ja per acabar i no menys important, volia explicar-vos que dins la desgràcia de viure tot aquest procés, he tingut al meu costat un equip mèdic i humà que m’ha fet sentir molt afortunada en tot moment. El més sincer agraïment a la meva ginecòloga, la Dra. NICOLAU per la seva professionalitat, tracte humà, pel seu suport, trucades i mails i sentir-la al meu costat encara que ens trobéssim a més de 160 kms de distància. Seré molt feliç el dia que pugui ser mare de nou i sigui ella qui m’assisteixi en aquest moment, i se que arribarà ben aviat. El meu metge de capçalera, que es molt més que un metge, una gran persona i el millor professional, un basc amb qui tinc la sort de poder comptar pel que sigui i així ens ho ha fet sentir.
I el Dr. PUERTO NAVARRO de medicina maternofetal de l’Hospital Clínic, i la membre del seu equip, la Dra. Elisenda EIXARCH, han fet l’impossible per nosaltres i han demostrat que a banda d’eminències a nivell mèdic son PERSONES i grans professionals. Gràcies a ells, al seu equip i a tots els membres de l’Hospital Clínic, des del camiller-Nil, fins a les infermeres i ginecòlegs que ens van atendre en tot el procés. Tenen un equip professional i humà que no està pagat amb diners. Moltes gràcies a tots per fer que el pitjor moment de la nostra vida no fos tan dur i amarg i gràcies per no deixar-me patir gens ni mica a nivell físic.

I com no, gràcies a l’amor i suport incondicional de les nostres famílies i amics, que han estat en tot moment al nostre costat. Gràcies mama i gràcies Txell i Laura, sense vosaltres això no hauria estat suportable de cap de les maneres. I a TU, amor meu, per estar al meu costat sempre, estimar-me i encoratjar-me a intentar-ho de nou. Gràcies per voler crear un nou projecte i convertir-nos en pares. T’ESTIMO!!!!!

Bé, després de sanglotar com una beneita, acabo la parrafada dient que si algú es troba en una situació similar i necessita res, que sàpiga que pot enviar-me un missatge privat en qualsevol moment i estaré encantada de poder ajudar tal i com han fet amb mi en aquest fòrum. Fins aviat i gràcies per llegir-me.

[miriam&sergio]

Nina79...no ens coneixem ni mai hem parlat al SP...pero nomes volia donar-vos molts anims i dir-vos que heu sigut molt valents...nosaltres haguessim fet el mateix...fins que no t'hi trobes no se sap lo dur que es!el vostre somni de ser pares arribara...segurissim!!!tens la sort de tenir una familia maquissima i un home que t'estima moltissim i junts fareu molt pinya per poder passar aquest moment tant i tant dur!

MOLT SI MOLTS ANIMS!!!

[aire]

Nina79, llegint-he no he pogut reprimir les llagrimes, que injust es el mon...com pot ser que algu que te aquets desitg tant gran de ser mare tingui que passar per aquest trangol... Estic molt trista, no puc imaginar el dolor que sents, tot i que deu ser lo mes doloros del món.
No se que sirt-he, com consolart-he ,em sento trista per no poder fer-ho, perque tot i que no ens coneixem l'empatía em fa patir amb tu. Segur que ben aviat tornareu a començar un nou camí, i aquest finalitzara amb exit, i tot i que aixó no hos tornarà a la vostre petita, paliara el dolor, encara que sigui una miqueta.
Et desitjo lo millor del món, i t'envio molts anims i mil abraçades virtuals!
Cuida't molt bonica.

[rela]

Nina... sense paraules..

Tot el meu suport i molt força, que, per les paraules que has escrit, estic segura que la treuràs d,on sigui..

Sovint la vida és una merda.. Però tornarà a sortir el sol...

[kabbisa]

Ostres, Nina!!! Quina merda!

pren-te el teu temps per recuperar-te, fes el dol per la vostre filleta i cuidat molt!

[tolinso]

Em sap moltissim greu el que esteu passant! una abraçada per tu i la teva familia

[mishka]

Jo també t'envio una forta abraçada.... No sé què més dir-te.... és molt trist.... ho sento.

[Alehop]

Nina, que dur. Quina merda que passin aquestes coses. Només puc enviar-te moltissims anims i una abraçaa molt forta.

[sivi]

Ostres nina quin greu que hem sap.
No hem coincidit mai pel SP, però no m'he pogut estar d'escriure't per donar-t'he molts ànims, heu estat molt valents prenen aquesta decisió.
Espero que aviat puguis veure el teu somni de ser mare realitzat
Molts ànims i una forta abraçada.

[Nime]

Nina, neneta, només et puc dir que molts ànims, desdel dia que ens ho vas comentar al grup no ha passat ni un dia que no pensés en vosaltres, em sap molt de greu. Tant de bo pogueu recuperar-vos aviat i recuperar l'esperit de la vostra filla en el seu germanet/a.

Un petó i una abraçada, ja saps que estem aquí pel que necessiteu!

[Naral]

Nina, bunica, ja saps que estem totes amb tu pel que necessitis. Molts ànims per aquests moments tant durs que us ha tocat viure. Em sap molt greu de veritat...

Un petó i una abraçada gegant

[yuyu]

nina...mots anims bonica........

[beeth]

Nina que dur...no tinc paraules. Són situacions de la vida que no hauria de viure ningú...moltissims ànims als dos i molta força !!!
Una forta abraçada

[PetitPrincep79]

Nina, sense paraules...

[sico]

Nina cuca, jo tampoc he coincidit amb tu en cap post però al llegir les teves paraules no he pogut evitar escriure.
La veritat és que a vegades la vida és massa dura, però veig que tens gent al teu costat fantàstica i una parella meravellosa que junts, i amb el pas del temps, estareu una mica millor i aconseguireu el vostre somni.
Jo tinc una persona de la família que va passar per això que expliques a les 30 setmanes i ara torna a estar a embarassada i d'aquí un meset naixerà la seva filla.
Molts ànims per tu i pel teu nino i sàpigues que aquí ens tens pel que faci falta!

[xinxineta]

despres de aixugarme els ulls, nomes et puc dir, doneuvos el temps de dol que necesiteu, i despres empenta i anims endavant que la vida es mooolt llarga, i despres d'una cosa dolenta, us en vindran de molt bones, us ho mereixeu!! un peto i molta força!!!

[mafi]

Hola nina
Puc entendre pel que estas passant. Aquest mes d'octubre farà 2 anys del meu ILE de casi 21 setmenes. El meu petit tenia hidrocefalia i holoprosencefacia lobar. Ha estat l'experiencia més dura q mai he viscut. En el meu cas vaig deixar passar una regla i ho vam tornar a intentar quedat-me embarazsada a la primera. Aquesta vegada va anar tot bé però et puc assegurar q ha estat un embaràs ple de por i terror cada vegada q anava a una eco, i el dia de la morfogica va ser fatal, només estirar-me a la camilla vaig plorar de mala manera. Fa 2 setmanes vaig celebrar el primer aniversari de la meva nena, això si, no passa un sol dia en q no pensi en el meu nen.
He vist q anaves amb la dra. Nicolau, això vol dir q vivim aprop. Si necessites res ja saps.
Molts ànims guapa

[nessy]

REs del que pugui dir-te t'omplirà, res del que pugui fer et consolarà, però al igual que la resta: rep tota l'esclafor que uns bits et poden donar, rep tot el suport que una desconeguda et pot fer arribar.

[ter10]

Jo nomes puc enviart-te molts anims, plora tot el que necessitis i refugiat en els que mes estimes per passar aquest moment tant dur.

Molts petonets

[kaoru]

Cada cop que penso en el que us ha passat se m'aneguen els ulls cuca..no és just el que us passat aquestes coses no haurien de passar per res del món i molt menys per mala sort...ha de ser una de les pitjors que poden passar a al vida d'algú...

Ara ha de passar temps i que sense oblidar-ho tot plegat faci menys mal...has d eplorar tot el que necessitis, cridar, enfadar-te...el que sigui però no us deixeu res a dins pq no us deixarà viure...

quan tornis a agafar forces repreneu la cerca i aquesta vegada si o si haurà d'anar tot bé!

T'estimo carinyet ho saps, qualsevol cosa ja saps on em tensi a l'hora que calgui!