Perdre'l per segona vegada

[towanda]

Hola
Moltes de vosaltres ja em coneixeu , i suposo que moltes no , per desgràcia la primera vegada que vaig participar en SP va ser en aquest apartat de quan les coses no van bé , vaig obrir un post “ sentiments contradictoris “ quan vaig perdre la meva petita Laura , em va ajudar molt poder expressar els meus sentiments i conèixer gent que havia passat pel mateix que jo , perquè només et pot entendre qui ha passat per la mateixa experiència que tu , això i saber la causa de la mort de la meva petita i que es podia evitar en un nou embaràs em va animar a tornar-ho a intentar i així ho vaig fer i desprès d’un embaràs difícil a causa de la por va néixer el Toni , tot i que ja tenia dues precioses nenes la arribada del Toni va fer que la meva vida es tornés a omplir de llum i esperança , la meva aventura de la maternitat acabava aquí , o això pensava ... fa uns mesos per un petit descuit , per sorpresa vaig descobrir que estava embarassada , en un primer moment ni m´ho creia només ens vam descuidar un dia i patatam!! , si us dic que per quedar-me embarassada del Toni vaig trigar 9 mesos calculant el dia de la ovulació , test d’ovulació , etc..., tot i que el moment no podia ser pitjor tant econòmicament, com personalment estàvem passant per un mal moment , el més “raonable “ donada la situació i que ja teníem tres fills , era no tirar endavant aquest embaràs , però aquesta opció per mi no era viable , aquest petit era el mateix que els altres i des de el primer moment el vaig començar a veure com una cosa positiva , amb tot el que havíem passat la diferència d’edat entre el Toni i les seves germanes es força gran , tant que la meva filla gran és més la seva segona mama que no pas la seva germana , amb aquest només es portarien poc més de 2 anys , naixeria més o menys per la mateixa època i podria aprofitar moltes cosetes que encara tinc del Toni i quan vaig saber que era un nen tot va ser perfecte , el meu home va acceptar la meva decisió de continuar endavant tot i que ell era partidari de avortar, però la nostra relació finalment es va trencar i l’Agost vam decidir separar-nos , tot i això jo vaig mantenir la meva il•lusió amb aquest embaràs , la meva mare i la meva germana em van donar molt de suport , us podeu imaginar que amb tots els problemes em vaig aferrar a la il.lusió del naixement d’aquest petit , però el 3 de setembre vaig començar a tacar , a urgències em van dir que en principi no havia cap causa clara del sagnat , però que ja havia parat i em van enviar a casa fent repòs relatiu , que fes vida normal però que podia fer esforços i que agafés la baixa , i així ho vaig fer , el dia 6 de cop vaig sentir un xof a les calces i quan vaig mirar a veure que havia passat vaig comprovar que tenia tota la compresa i les calces plenes de sang i vaig tornar corrent a urgències , llavors van veure que tenia placenta prèvia i em van tenir un parell d’hores en observació i en veure que el sagnat va parar tot i que encara tacava una mica , en van tornar a enviar a casa , aquest cop fent tot el repòs possible i que si tacava més que una regla o tenia contraccions doncs que tornes , vaig decidir que per poder fer repòs el millor seria que que m’estigués a casa de la meva mare i el meu home es fes càrrec dels nens , era durillo estar a casa de la meva mare sense fer res i veient els meus nens a estonetes , però el sacrifici valdria la pena , tot era perquè el petit sortís endavant , van passar alguns dies però el sagnat no parava tot i que era poqueta cosa , i el dia 14 sense ni més ni menys de cop em vaig tornar a sentir les calces ven molles un altre cop de sang , sort que en aquell moment estava la meva germana amb mi perquè aquesta vegada el sagnat va ser molt fort tant que de camí al hospital vaig començar a tenir contraccions i quan vaig arribar a urgències portava tot els pantalons plens de sang , en aquell moment em vaig posar molt i molt nerviosa perquè ja donava per fet que perdia el nen , sort que el primer que van fer va ser comprovar si el nen estaba bé i per sort si, el seu cor bategava amb força , però em vaig quedar ingressada amb repòs estricte , no podia aixecar-me del llit ni per anar al lavabo , tot i que era molt dur el mes important era que tot anés bé, però no les tenia totes amb mi perquè per l’edat gestacional els metges no podien fer gaire cosa , perquè la medicació que tenen per parar les contraccions no és efectiu fins a les 25 setmanes i el mateix amb petit , no es considera viable fins que no tenen com a mínim 25 setmanes de gestació , vaig estar aguantant una setmana , però el dia 22 de matinada vaig començar a notar contraccions , em van baixar corrent a sala de parts , i allà van comprovar que estava de 3cm. De dilatació i que el part era imminent i no es podia para , només estava de 23+5 i això era una condemna a mort per el meu petit , va ser horrible sentir aquelles maleïdes contraccions que empenyien al meu fill cap a la mort , en qüestió d’una hora i en el mateix llit el meu fill va venir a aquest mon amb 620 gr. i com que va néixer abans de les 25 setmanes , no havia res a fer i el meu petit va morir pocs minuts desprès , en un primer moment no vaig tenir valor de veure´l , però mes tard el vaig tenir als meus braços , era molt petit però ja es podia veure com es semblava al seu germà , no us podeu imaginar com em sento , estic desolada , la impotència de no haver pogut fer més , ara ja ha passat un mes i tot que per els meus tres tresors intento fer vida normal , que ells tinguin la seva rutina habitual , però jo estic destrossada per dins , ja va ser horrible el que vaig viure amb la Laura , però tot el procés que he viscut amb aquest petit que encara no tenia nom m’ha afectat moltíssim i més per segona vegada, m’ha deixat la sensació horrible , em sento inútil i derrotada , em vaig aferrar tant a aquest nen que ara em sento buida tot i que els meus fills m'ajuden a tirar endevant, l'unic que hem queda son ells .

14092012151.jpg

aquesta es l'ùltima foto que em vaig fer abans de que m'ingresessin , el Toni l'hi fa un petó al que hauria estat el seu company de jocs

[su392]

ho sento molt towanda...

[marianchu]

Ho sento tantissim, no he passat per res semblant a aixo pero ara mateix no puc para de plorar, si et tingues a prop et donaria una abracada ben forta. No se que dir-te un mes es molt poc temps, mira al teu petit Toni, i a les teves nenes ells et donara les forces que necessites, ja voras com t'ensortiras.

Una abracada.

[Pesolada]

ho sento towanda

[dinser]

Ho sento molt Towanda. no tinc paraules per dir-te. Ja coneixia el cas de la Laura i ara això és molt dur. Bonica els teus tres fills t'han de fer treure la força d'on no la hi ha. El temps no fa oblidar però fa el dolor no es senti tan intensament.

Molts petonets i forces bonica.

[Elidé]

Ho sento moltíssim Towanda... Jo tinc una filla que va néixer amb 23+5 setmanes i 550 grams, va estar 4 mesos a l'incubadora i va patir moltíssim, tant que alguns dies em vaig arribar a preguntar si no era millor que s'hagués apagat de seguida com el seu germanet... Però avui té 3 anys i és una nena preciosa que ens omple d'alegria i ens fa ballar el cap. A Espanya no hi ha obligació legal de reanimar fins les 24 setmanes i de fet pocs hospitals tenen mitjans per fer-ho, però les 23 setmanes no són una condemna a mort segura (ni tampoc un camí de roses). Lamento molt el que t'ha passat, i que et trobessis en el lloc equivocat i el teu fill no tingués l'oportunitat que es mereixia...

T'abraço molt fort, ningú no hauria de passar per aquest tràngol tan terrible...

[neus10]

Em sap molt de greu Towanda.

Una abraçada molt i molt forta.

[sivi]

Ostres Towanda quin greu que hem sap, no he pogut evitar de plorar en llegir la teva crònica.
Tens la gran sort de tenir tres fills meravellosos que t'omplen la vida, aferra't a ells i deixa que t'omplin la vida d'alegries.
Segur que la Laura cuidarà molt bé del seu germanet siguin on siguin.
Una forta abraçada

[ganxet]

Towanda ara mateix el que voldria fer enlloc d'escriure és abraçar-te. No he passat pel mateix que tu, però hi he estat tan a prop que quan llegeixo les teves paraules no puc parar de plorar. vaig perdre la meva primera filla a les 26 setmanes. El segon embaràs el vam prendre amb molta por però intentant mantenir la il·lusió de nou. A les 25 setmanes en una revisió rutinària van veure que estava a punt de posar-me de part, havia esborrat coll... aig estar ingressada 12 dies amb molta por, em van posar un pesari que no va funcionar i vaig començar a dilatar, estava a punt de trencar bossa, em van dir. Aleshores em van posar un cerclatge d'emergència que ha funcionat fins ara.
Però durant aquells 12 dies no podia deixar de pensar que la perdia per segona vegada, i pensava que no podria continuar vivint.
Jo tenia la meva parella al costat, però tu tens tres fills preciosos. Ets una mare increïble i molt valenta, ho has demostrat moltes vegades. I amb el temps i els teus fills te'n sortiràs.
Una abraçada gegant i em sap molt i molt i molt greu el que estàs patint. Si mai puc fer res per tu només ho has de dir.

[gloria*]

Ostres towanda, quin greu em sap!Deu ser molt dur i està clar que és fàcil dir-ho i dificil fer-ho...però intenta refugiar-te en els teus 3 tresors i no et guardis la pena a dins, desfogat si cal per que guardar-ho no et farà bé. Potser rebre ajuda psicològica et faria bé, parlar-ho ajudaria al dol i a portar-ho millor.
T'envio un petó enorme.
I un altre per les mamis que també han patit una pèrdua.

[Cayena]

Towanda
Estic plorant... Què injusta que és la vida joder!!!! Ho sento moltíssim!!! No puc ni arribar a imaginar-me pel que estàs passant. T'envio tot el meu carinyo i una forta abraçada

[*RIX*]

Towanda m'he quedat de pedra... no hi ha dret! ho sento moltissim, no se ni que dir-te perque es molt injust... ho sento de veritat bonica, t'envio una fortissima abraçada, ànims reina, se que no puc fer res, pero de veritat per qualsevol cosa aqui estic!

[Raqueleta]

El que has viscut és horrorosament dur i a sobre t'ha tocat viure-ho dos cops, no saps com ho sento. El teu dolor ara mateix deu ser terriblement gran i el temps no tot ho cura, però com a mínim hi posa tirites.
T'envio una forta abraçada.

[Elbereth]

Una abraçada enorme preciosa...

[Castanyeta]

Towanda,
et llegeixo i em veig a mi mateixa fa un any i mig. Jo vaig perdre la petita Joana als 5 mesos clavats (22 s.), també amb un primer avís en forma de sagnat i visita a urgències, i tornada a casa havent comprovat que la ciratura estava bé; l'endemà amb més pèrdues, nova visita a urgències, ingrés, amniocentesi i anàlisis de tot, amb resultats molt poc concloents però que apuntaven a una possible infecció interna, finalment després d'un parell de dies hospitalitzada amb antibiòtics de cavall administrats per la via es va desencadenar tot sol el procés de part i la meva petita va néixer i morir alhora, sense que ningú pogués fer-hi res; jo no vaig tenir valor per veure-la en aquell moment i no hi ha dia que no me'n penedeixi. Després encara vaig estar-me fins a una setmana a l'hospital, i tornar a casa amb les mans buides va ser desolador, crec que no hi ha cap paraula que expressi de debò l'abisme a què t'estàs enfrontant.
Tot plegat és de les coses més dures que he passat en la meva vida; no dic el més dur perquè va ser la meva tercera pèrdua i en les altres dues, tot i que havien estat als 3 mesos i per tant físicament van ser molt més lleus, psicològicament també va ser molt difícil.
Bé, després de la Joana em va costar mesos refer-me, i en part hi va ajudar que em vaig tornar a quedar embarassada. Va ser un ambaràs amb motíssima por però al qual també m'hi vaig aferrar amb molta il·lusió, ja que havia de servir per compensar o oblidar els mals tràngols passats. Però tampoc no va anar bé, altre cop per culpa d'una infecció interna, estant jo de 3 mesos. Era un nen i ara hauria de tenir un mes escàs.
Els metges ens van dir que tot plegat havia estat mala sort, però jo ja he tingut mala sort quatre vegades en total, i no goso tornar a temptar-la, així que la meva parella vàrem decidir que ens plantàvem i, com tu, aquí s'haurà acabat la meva experiència amb la maternitat.
Em va costar molt aixecar el cap. I m'ha costat molt acceptar aquesta duríssima realitat, conformar-me amb que el meu fill es quedi de fill únic i assimilar que no en tindré més (fins al punt de posar-me un diu per evitar-ho). I sobretot ho vull evitar per la por de tornar a passar per tot això que tu estàs vivint ara, perquè és terrorífic.
És una merda fer-te forta a base d'òsties, però acabes treient forces d'on no saps que en tenies, i els tres fills que tens t'hi ajudaran, perquè almenys les estones que estàs amb ells has de ser una mare no-destrossada.
Però dóna't temps per pair-ho, crida, plora, passeja, aïlla't si ho necessites, però si estàs amb gent no reprimeixis el teu dolor si el que et cal és treure'l fora, estigues de baixa el temps que et calgui, defuig les companyies que no et venen de gust però busca suport en alguna espatlla que sigui capaç d'entendre't i compartir el teu dolor i, sobretot, no deixis que ningú et negui el dret d'estar com estàs ni ara ni d'aquí a els mesos que sigui. Si creus que no te'n sortiràs, planteja't demanar ajuda psicològica a un@ professional (a mi m'ha anat bé). Ara et sembla que el món s'ha enfonsat i que no te'n sortiraàs, però a poc aniràs passant les fases del dol i suposo que al final t'acabaràs resignant, perquè és o això o tornar-se boja; el procés és llarg, però és un procés que un dia o altre arriba al final, encara que et deixi una petjada que ja et marcarà per sempre.

Alguns llocs on trobar suport:
Aquest racó del SP. Al fil "Les que hem patit un avortament..." hi ha molt bon rollo, però està molt centrat en lo de tornar-ho a intentar, i si tens clar que no hi haurà més intents, potser no t'hi sentiràs còmoda (almenys és el que em passa a mi). Si més no, compta amb mi i amb les que t'estem contestant aquí mateix per compartir penes i dsfogar-te.
Dos llibres: La cuna vacía i Las voces olvidadas. El segon ha sortit fa poc i no l'he llegit; el primer em va ajudar molt a entendre la meva situació personal i social i a 'donar-me permisos', i té uns quants consells per a la gent que ha de tractar amb tu (familiars, amics, companys de feina) sobre com acutar, què dir i què NO dir, que val la pena fer llegir a la gent que tens aprop si realment volen ajudar-te.
Petits amb llum: http://www.petitsambllum.org
Fòrum Superando un aborto: http://superandounaborto.foroactivo.com/

Una abraçada fortíssima.

[la_Xell]

Una abraçada enorme Towanda!!!! Que injusta es la voda que s'endu als nostres tresors... Aqui ens tens pel que necessitis!!! Un peto enorme

[Naral]

towanda ho sento moltissim de veritat, no mereixes tot això que t'ha tocat viure. Un petó molt i molt gran

[Exedra]

Towanda se me ha parado el corazón al leer que te ha pasado de nuevo...
A pesar de todo lo que yo he pasado no encuentro palabras, y sé que en el fondo nos la hay para poder consolarte,
ojalá pudiera darte simplemente un abrazo...
Es un duro camino de duelo, ya lo conoces por tu pequeña Laura.
Todo mi cariño.
Montse.

[entrerius]

Una abraçada Towanda. Plora tot el que necessites perquè segur que et fa falta bonica. Dedica-li el temps de dol que et calgui per acomiadar-te d'ell.
Unfa foto preciosa i molt emotiva.

[nurdeu]

Towanda, em sap molt i molt greu. Petons