No se què fer

[Irúa]

Hola noies,
Necessito consell i no se a qui recórrer.
Dimecres passat vaig anar a fer-me la meva primera eco per la SS. Tot just estava de 9 setmanes. La meva sorpresa va ser quan el metge em va dir que l'embrió era massa petit i no li bategava el cor. Em vaig quedar de pedra. El metge em va dir que tornés al cap de 15 dies, que si em trobava malament anés a urgències i sinó el perdia abans, al cap de 15 dies em programarien un raspat per treure-me'l. Jo li vaig dir que perquè esperar i ell em va dir que per si de cas. En fi, no em va donar cap més explicació i jo tampoc no estava per demanar-la.
Però van passant els dies i no se si faig bé. Jo em trobo físicament bé, però no se què he de fer, si esperar aquests dies o bé hauria de fer alguna cosa. El meu cos no sembla que per natural hagi d'expulsar l'embrió i jo necessito fer net, això se m'està fent molt dur, els dies no passen i no hi puc deixar de pensar. Tot plegat és una merda.

[Majka]

Irúa fa un any vaig passar un cas semblant, vaig tenir petites pèrdues i la llevadora no li va donar importància, desprès tenia dolor i quan vaig anar d'urgències resulta que l'embrio havia parat el seu desenvolupament en fases molt inicials i hem van programar un legrat pel dia següent i ho vaig enllestir ràpid, també estava d'unes 9 setmanes. Crec que si per tu és important enllestir aquest capítol vagis d'urgències a l'hospital (pots dir que sents dolors, tens petites pèrdues,...) i a veure si així et programen un legrat.Crec que un cop ho hagis superat a nivell mèdic serà més fàcil començar de nou.

[charito]

Hola guapa, primer de tot una abraçada molt gran i molts anims!!!!!! T'entenc perfectament, a mi em va passar el mateix i amb el temps ho recordo com el pitjor que m'ha passat a la vida, aquells dies d'espera, a mi finalment em van fer un legrat.

Els metges ho fan ja que es molt millor un procés natural que no pas una intervenció quirurgica, ja que un raspat vol dir passar per quirofan, rascar les parets de l'uter, i sempre te riscos, ells son conservadors.

Es durissim psicologicament i es normal que et trobis be, jo no sentia tampoc cap molestia i això la veritat encara ho feia pitjor. Recordo que vaig mirar per internet si hi havien herbes o alguna cosa que m'ajudes de forma natural, fins i tot ho vaig preguntar aqui al forum, i clar m'ho van treure del cap.

Segur que tens moltes ganes de passar pàgina i plorar la teva pèrdua, perquè segur que ara mateix es fa molt estrany, nomes et puc enviar molta força i molts anims per passar aquest tràngol el mes rapidament possible.

[neus10]

Irúa guapa, molts i molts ànims! Jo crec que faria com la roser a. prova d'anar a urgències a veure què et diuen i com ho enfoquen.

Una abraçada molt i molt forta!!

[Castanyeta]

Hola, Irua.
En primer lloc, em sap molt de greu que et trobis en aquesta situació.
Jo també m'hi vaig trobar, una mica més tard que tu (a les 10-11 setmanes) fa ja més de cinc anys. Quan van veure que no hi havia batec, per mides van comprovar que de fet ja feia un parell o tres de setmanes que l'embrió no creixia, però tot i amb això em van donar l'opció de fer un legrat immediatament o deixar-me 15 dies de marge per si l'expulsava per mi mateixa. En aquell moment, pel respecte que em feia la intervenció quirúrgica (que és el que al cap i a la fi és un legrat) vaig decidir esperar els 15 dies. Em trobava perfectament i feia vida normal, però sabia que a dins duia "una cosa morta"; era una sensació molt estranya. I així em vaig passar pràcticament dues setmanes senceres; fins que, la vigília del dia que m'havien de fer el legrat, vaig tenir finalment un avortament natural; és el que en diuen un avortament retingut per causa d'un ou buit. Vaig acabar, després de 5 o 6 hores sagnant molt, a la Maternitat simplement perquè comprovessin que ho havia tret tot, i així va ser.
En aquell moment no sabia per què ho feia així, només seguia el que el meu instint em deia. Amb la perspectiva del temps (i amb tres avortaments més a l'esquena, dos d'ells 'accelerats' amb medicació), crec que vaig fer el correcte, que deixar que el cos faci el seu curs és bo, encara que ni tu mateixa ni el teu entorn, si ho expliques gaire, entengueu per què: respectar la naturalesa, deixar fer el procés natural, ajuda a que de manera també natural comenci el dol i et dóna temps a acomiadar-te de la pèrdua que encara no has perdut.
Jo em penedeixo, de fet, de no haver pres la mateixa decisió amb les altres criatures que no van tirar endavant dins meu i d'haver fet cas dels metges que m'aconsellaven acabar com abans millor.
Entenc aquesta necessitat de fer net que dius que tens, perquè ho he viscut unes quantes vegades, però a la llarga jo crec que, en el meu cas, va ser un error 'fer net' depressa i que vaig fer el correcte aquella primera vegada quan vaig deixar que la naturalesa seguís el seu curs. Malgrat que en aquell moment a estones em semblava tot molt 'contra natura', segurament era el més natural.

En fi, fes el que el cor et digui; però si no has anat a urgències a constatar que això no va endavant i a demanar un legrat immediat, és que intueixes d'alguna manera que has d'esperar.
Encara queda la petita esperança del 'per si de cas' que et va dir el metge, però si finalment això s'ha acabat abans d'hora, jo sincerament crec que fas bé (per tu, físicament i psicològicament) no forçant les coses i deixant que segueixin el seu curs: encara que ara mateix se't faci llarg, a la llarga veuràs que vas fer ben fet. Per molt rara que ara mateix et sentis tan rara...

Una abraçada i molt de coratge,

L.

[Irúa]

Moltes gràcies a totes pels ànims i pels consells, guapes.
De moment intentaré tenir paciència i esperar, però ja em quedo més tranquil.la veient que és normal que em facin esperar uns dies. Però com que veia que em trobava bé no li veia cap sentit, ja que ara mateix no crec que el vagi a perdre de forma natural. A més sempre tinc l'opció d'anar a urgències si al final no puc més.
Moltes gràcies per la comprensió, em feia una mica de recança
parlar del tema doncs ara mateix em sento una mica rara i no se ben bé cap a on tirar....
M'he comprat un llibre que es titula 'la cuna vacía' que recomenàven a una pàgina web que parlava de l'experiència d'una dona davant del seu avortament.

[soldeverano30]

Jo vaig tenir la sensacio de que vooli que me.l treguessin rapid, pero despres vaig fer un pensamnet contrari, de que el fetus estava fent la maleta i que calien uns dies. A mi em van fer un legrat i el fetus era viu, suposo que donar.te temps a tu es el mes important, anims i ja veuras que tot te el seu temps,

[Viniki]

Hola Irúa,

Maca, sento molt el que estás passant. Jo vaig passar per un avortament espontani a la setmana 13, i en el meu cas va ser natural. Per tots els casos que he sé, recomano esperar a que surti de manera natural, potser un legrat es menys dolorós pel procés i més ràpid, pero sí que comporta els seus riscs i la cura es més llarga. Pero tu has de decidir i si psicologicament se t'està fent molt dura l'espera parla amb una ginecologa i explica-ho, jo crec que aleshores et farán un legrat.

Simplement pensa que necessitarás el teu temps, un avortament es una experiencia molt dura i la superació requereix molta forca i acceptació. Dona't temps per assimilar-ho, cuida't i deixa que et cuidin molt. Entenc que vulguis deixar aixo enrere el mes aviat possible pero adelantar els fets a vegades no vol dir adelantar el procés de dol. Molt progressivament amb el temps anirás recuperant la ilusió.


Et recomano que passis pel post "les que hem passat un avortament i ho volem tornar a intentar", per a mi va ser de moltíssima ajuda, no sé que hauria fet sense el post, i alla varis casos com el teu.

Sort i una abracada enorme!

[Irúa]

Moltes gràcies de nou i sento molt que vosaltres també hagueu passat pel que jo estic passant ara.
Especialment ha de ser duríssim casos com el de la Castanyeta. Què valenta que ets, guapa, que et passi un cop ja és molt dur, però que et torni a passar i continuar amb les forces de seguir-ho intentant de nou és ser molt valenta i forta.

[karen6]

Hola, Irua,

T'entenc perfectament, jo al juliol vaig passar pel mateix: a la setmana 9 l'embrió va deixar de crèixer i el cor va parar de bategar. La meva ginecòloga em va demanar què volia fer i jo vaig creure que era millor deixar que la natura fes el seu curs, perquè seria menys agressiu que un raspat, per quan m'hi tornés a posar. Vaig esperar uns 10 dies i res, al final vaig haver de prendre cytotec i vaig aconseguir expulsar-ho tot, estalviant-me el raspat. L'espera va ser llarga i la medicació també et provoca uns dies de malestar, però si ho pots aguantar psicològicament és el millor. Però només pots prendre tu la decisió.

Ànims, ben aviat veuràs la llum al final del tunel.

[charito]

Moltes gràcies per la comprensió, em feia una mica de recança
parlar del tema doncs ara mateix em sento una mica rara i no se ben bé cap a on tirar....
M'he comprat un llibre que es titula 'la cuna vacía' que recomenàven a una pàgina web que parlava de l'experiència d'una dona davant del seu avortament.

La veritat que es una experiencia que no saps ben be com explicar, jo nomes li vaig dir a una amiga que es metge i sabia com escoltar-me, a ningu mes, com et diuen les companyes passa't pels posts i ja veuras que hi trobaras molt suport.

[Irúa]

Hola de nou, guapes!
Tinc novetats, suposo que bones. Ahir a la nit vaig començar a tenir símptomes de regla (mal esquena, panxa...) i vaig començar a tacar les calces. Avui tot el dia amb pèrdues i molèsties de regla, però sense dolors forts i imagino que de moment només dec haber tret sang, sino m'hauria de fer mal, oi?
Total, que era no se si he d'esperar més i que jo mateixa ho elimini o ara sí que hauria d'anar a l 'hospital. Jo em segueixo trobant bé i ara em sento com si m'hagués baixat la regla... És normal això? Vosaltres també vau estar moltes hores 'de regla' abans de fer net?
Gràcies de nou.

[Castanyeta]

Irua, tant pot anar fent a poc a poc i passar-te així un parell o tres de dies, com pot fer de sobte un patachof i liquidar-ho en unes hores amb un sagnat molt intens. Jo de tu m'esperaria, a veure com evoluciona, i aniria a l'hopital quan creguis que ja s'ha acabat, pq et facin una eco i comprovin que has fet net del tot.
En qualsevol cas, també et recomanaria que, a diferència de fins ara, no intentis fer vida normal i queda't a casa.
Molts ànims!

[cookie33]

Hola Irúa,

em sap molt de greu el que estàs passant, divendres farà 1 any del meu primer avortament.

A mi em va durar 2 dies forts de regla i el tercer poquet, però suposo que cada dona és un món.

Molts ànims i recolza't amb qui més estimes!! i ja saps que també pots comptar amb nosaltres!!

[charito]

Bueno maca, dintre de tot es el millor, aixi com a minim t'estalvies la intervenció.

Jo tambe vaig tenir un abort espontani de 6-8 setmanes i el que vaig notar van ser de cop uns retortijons com de regla i vaig treure com un coagul de sang, despres nomes vaig estar tacant un parell de dies. Vaig anar a urgencies i tampoc em van saber dir que i que fes repos a casa un parell de dies i tornes al cap d'una setmana.

De totes maneres, jo tornaria la metge i que t'ho mirin.

[Irúa]

Hola de nou, guapes.

NO hi ha manera de fer net... Vaig estar amb pèrdues aproximadament tres dies, però poques pèrdues i dolors suaus, similars als d’una regla, i fins i tot una regla suau.
Al final divendres a la tarda vam anar a Sant Pau a veure què. Resulta que encara tinc el sac, tot i que pel que em van comentar ja estava a mig camí i ja tenia el coll de l’úter dilatat, o almenys això és el que vaig entendre. Em van recomanar esperar a que jo mateixa ho expulsés, que havia de ser cosa de dies. Em van receptar calmants per al dolor quan em passés i que fes repòs. En cas que canviés d’opinió que tornés i em farien el raspat.

Però van passant els dies i continuo igual. De fet ja no tinc ni pèrdues. He estat el cap de setmana amb molèsties diverses i mal d’esquena, però ara ja gairebé ni taco ni les calces i em torno a trobar força bé. De tant en tant noto com punxades, imagino que són contraccions, però a part d’això i trobar-me rara ja res de res.

Fins dijous no tinc l’hora amb el ginecòleg, i la veritat és que ja començo a estar molt farta de tot plegat i amb ganes d’acabar, començo a estar dels nervis de la situació. Esperaré a veure si abans del dijous hi ha novetats d’una vegada, i sino a veure què em diu el ginecòleg...

[canyelladecolors]

Hola Irua,

Jo la veritat és que no et puc ajudar, només et volia donar el meu suport.
Pel que veig hi ha moltes mares que han passat per el mateix que tu i totes acaben tenint un bebe entre els seus braços.
No et desanimis guapa!!

Ara descança i deixa que el teu bebe obri les ales definitivament.

Una abraçada

[Castanyeta]

Irua, com vas?

[Irúa]

Castanyeta, de moment igual. Estic una mica dels nervis, esperant que 'arribi el moment' però el cas és que per ara estic igual, ja no tinc pèrdues, ni molèsties ni res de res.
Demà finalment tinc hora al ginecòleg de la SS. A veure què em diu. Però com tot estigui més o menys igual no hi confio gaire. Fa 15 dies pràcticament no em va dir res. No se si comentar-li si em pot donar alguna cosa per accelerar el procés...

[Castanyeta]

No m'estranya que estiguis dels nervis. Per si et serveix d'ajut, t'explico el calendari del meu primer avortament:

(12 X 2007) vaig començar a tenir pèrdues a la s. 11; aleshores no semblaven importants i anava fent vida normal.
(20 X) vaig anar a urgències una setmana després, a principis de la s. 12 i em van dir que estava aturat i vam decidir esperar 15 dies per fer el legrat, que me'l van programar.
(24 X) 4 dies més tard tenia tenia programada l'eco que toca a les 12 s., hi vaig anar igualment, amb l'informe d'urgències; em van dir que era un ou buit i em van deixar triar entre fer un legrat immediatament o esperar el que tenia programat; em van dir que si esperava seiren uns dies, pq no tenia pinta de ser imminent. Vaig decidir esperar.
Les pèrdues durant tot aquest temps eren ridícules; va haver-hi un dia que semblaven més com de inici de la regla, però després es van aturar. Jo continuava fent vida normal.
(2 XI) I de sobte, 3 dies abans de la data prevista pel legrat, vaig tenir l'avortament natural; em vaig posar a rajar de cop, sense cap avís previ (sort que era el pont de tots sants i tenia festa, pq si m'hagués enganxat treballant, sóc profe i els nanos s'haurien dut un bon ensurt); i m'hi vaig estar 7 hores; després, visita a l'hospital per comprovar que havia fet net, i cap a casa el mateix vespre.
O sigui que de les primeres pèrdues a l'avortament van passar tres setmanes; i van ser tres setmanes en què el màxim que vaig tacar era per embrutar un salvaslip i en què no tenia cap símptoma de res. Jo vaig optar per esperar i crec que vaig fer ben fet, però sentia també aquesta mateixa angoixa que tens tu ara, la pressa per arribar al desnellaç d'una vegada i poder passar pàgina, etc. Tot i amb això, tinc clar que si ara em tornés a passar, esperaria; crec que així et dones temps de fer-te'n a la idea, i posteriorment tens la sensació que t'has acomiadat de la criatura com cal i que has respectat els ritmes de la naturalesa, que si són així deu ser per alguna cosa.

(no és que em recordi amb precisió de totes les dates; ho he recuperat 'gràcies' a la meva participació al SP, on també vaig consultar i comentar-ho. Si t'interessa, és a la pàg. 8 i següents del fil 'Les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar').

Ànims!