Superar l'avortament

[laiaf3]

Hola,

Fa ja 7 mesos des que vaig tenir un avortament, estava "només" de 10 setmanes, però em va
ser un cop mooolt dur. No ho he superat encara. Però ja tinc 2 fills. Fa un parell de dies vaig
haver d'anar a fer una visita al meu metge de capçalera, feia mooolt que no hi anava, des de
feia 7-8 mesos. Tot i que he anat veient el meu metge per altres temes durant aquests mesos,
és un conegut només dels de "hola-adéu-com van els nens". Doncs em va preguntar un simplement
"vas tenir un abort" i ja em vaig enfonsar, no vaig deixar anar paraula, era incapaç d'explicar res
sense posar-me a plorar, però ell ja ho va veure, i poca cosa més va dir. Em sento taaant culpable
pel que vaig fer i no vaig deixar de fer aquell temps...
Alguna vegada he llegit que la millor manera de superar aixó és tornar-ho a intentar, però no és possible. Jo volia tenir-ne 3, però després d'haver d'apretar molt a la parella per segon, de seguida vaig començar a apretar per el tercer, i em deia que ni pensar-ho, que ell treballa moltes hores i no els pot veure i que jo vaig molt de cul i és molt car, i ja quan em van començar a rebaixar el sou i la crisi, vaig deixar d'apretar jo. Aquest va venir de casualitat, m'oblivada algun dia d pendrem la pastilla, un dia la prenia al mati, altres a les nits,.... quan va venir va ser molt ben rebut, però ara no en vol tornar a sentir parlar, però no per el que ha passat, sino perqué no vol tenir 3, i és veritat, és molt car i no podem economicament.
Com ho heu superat? es supera? jo em dic interiorment que tinc molta sort de tenir 2 nens i amb bona salut, de tenir habitatge i feina, em vaig autoconvencent, "només" estava de 10 setmanes (amb 2 ecos que li varem fer), hi ha casos molt durs de gent que el perden molt més endavant, o quan neixen, o quan tenen 1 any (o més...), però veig que em costa molt parlar del tema, no em puc treure de sobre aquesta culpabilitat, no sé com fer-ho.... Ja fa mesos, i amb la feina i els 2 nens que tinc i l'escola i les extraescolars.... sembla que no hi hauria d'haver-hi temps ni per pensar-hi, però a la nit, o a estones que estic sola, fins hi tot a vegades quan faig l'amor amb la parella, hi penso, i m'enfonso....
Alguna ha anat al psicoleg i l'ha ajudat? o espero que passi més temps? és que a més la data probable de part era aquesta setmana, i suposo que per aixó aquests dies encara estic més "xof".
Gràcies per llegir aquesta parrafada, necessitava desfogar-me un xic...

[cositina]

hola guapa,
em sap greu llegir-te. Jo sóc de les q va tenir la pèrdua en fase avançada, a les 20 setmanes per espina bifida. Però penso q cadascú té uns recursos personals diferents per afrontar les situacions. Jo sóc una persona optimista de mena, i vaig anar al psicoleg pero només 1 cop perquè la pròpia psicolega em va dir q no em calia. Ara fa pocs dies va passar la DPP, és un moment dur, jo he tingut sort i ens hem quedat a tornar embarassats pocs dies abans de la DPP aixi q l'he viscut amb una barreja de pena + il·lusió. No és possible oblidar-lo, però superar-lo o almenys aprendre a conviure-hi, jo crec q si. Depèn molt de la teva personalitat però si no l'has fet t'animo a passar per aquest post:c

viewtopic.php?f=41&t=3822

aqui hi ha noies q han viscut pèrdues de tot tipus, espontanis en les primeres setmanes, ILEs... i totes han tingut la valentia de tornar-lo a intentar. Sé q el teu cas és diferent, perquè dius q no podeu anar a per un tercer, si esteu segurs d'aixo penso q pots centrar-te en gaudir dels 2 fills q tens, dins de tot has tingut la sort de q no et passés aixo al primer embaras, q és una situació couna per a moltes aqui i aixo ens ha impedit viure el següent embaras amb il·lusió.

Si necessites desfogar-te, al post q et dic trobaras moltisimes mans de suport on aferrar-te

[Airin]

Hola,

En primer lloc, tot això que et passa és absolutament normal i tard o d'hora ho superaràs. Sembla una tonteria, però que t'ho diguin és important. Crec que se t'ajunten dos motius de dolor: l'avortament i el fet de pensar que renuncies a un tercer fill, que és el que tu volies. Jo et recomanaria que primer et recuperis i després, si en continues tenint ganes, obris la "lluita" pel tercer. Pas a pas les coses són més fàcils de gestionar que no pas tot de cop.

I després hi ha la culpa. No pensis més que l'avortament va ser per què vas fer A o B. Totes busquem explicacions, però la majoria de vegades és perquè hi havia algun defecte "de fàbrica" i el cos decideix que ja no tira endavant aquell embrió. Costa molt d'acceptar, però ho hem de fer, i això no impedeix que recordem aquell@ fill@ que no va ser però que continuarà per sempre en la nostra ment i cor. Tampoc ens hem de culpabilitzar pensant que el nostre cas és "lleu" en comparació amb altres (a mi persoanlment aixo em va costar moltíssim, no entenia perquè jo estava pitjor que noies que han hagut de passar per una ILE).

El meu és similar al teu. Ja tinc una filla, que vaig concebre i gestar sense problemes, i el segon embaràs va acabar en un avortament espontani gairebé a les 8 setmanes. Primer ho vaig assumir bé però al cap d'un mes em vaig enfonsar. He tingut ansietat i un dia que em vaig desmoronar davant la doctora de capaçalera em va derivar a la psicòloga de ginecologia del CAP.

He necessitat sis mesos per recuperar-me anímicament (a l'agost, coincidint amb les vacances, vaig notar una clara millora, però després la tornada a la rutina em va costar moltíssim). I encara sort que la recuperació física va ser super ràpida, perquè en el meu cas algú em preguntava el "què tal" de cortesia i jo per dins m'enfonsava, em veia fràgil, pensava que m'agafaria una depressió, a mi, que sempre he estat alegre i vital.

He tractat l'ansietat amb flors de bach i relaxació. I anar a la psicòloga m'ha ajudat a anar buidant el dolor. També ha estat important anar-ho parlant amb la gent propera. Crec que fins que no ho vaig dir a tothom que és important per mi, no em vaig quedar tranquil·la. Tenia una necessitat de dir "ho estic passat molt malament amb això, si us plau, respecteu el meu dolor perquè això és molt difícil del que mai m'hagués imaginat". Una amiga que té un fill de l'edat de la meva em va dir que creia que el fet de tenir un fill ja, que se suposa que ajuda, també aprofundia el dolor perquè ja saps com és de meravellós això que has perdut. Crec que en part té raó. Jo al principi quan estava amb la meva filla després de l'avortament era com si no existís el dolor. Però un dia em vaig veure incapaç d'estar amb ella sola, tenia tanta ansietat per no poder estar per ella que va ser quan vaig tocar fons.

Això de les relacions a mi també em va passar un dia, va ser horrorós perquè en comptes de disfrutar em van començar a venir pensament negatius i una plorera...

Amb tot aquest rotllo el que et vull recomanar és:

-Busca ajuda mèdica, potser al teu CAP també tenen psicòleg de ginecologi
-Flors de Bach, jo era escèptica però m'han ajudat molt, vaig a una farmàcia de BCN que me les personalitzen, envia'm privat si necessites dades
-Treu tot el dolor, no te'l guardis perquè acaba sortint. Plora tant com necessitis, parla amb la teva parella, escriu al Sócpetit, llegeix "las voces olvidadas"...
-Fes un ritual de comiat. A mi em va anar molt i molt bé anar a l'acte de Petits amb llum. A "las voces olvidadas" també donen idees
-No tinguis pressa. El que sents és normal, tu no ets culpable de res i només necessiten temps per fer el dol i superar-ho

Espero haver-te ajudat, perdona la llargada però com pots veure és un tema que jo també he viscut.

[Raqueleta]

Totalment d'acord amb el que t'han dit la Cositina i l'Airin.
Ara no tinc temps per a res més que no sigui enviar-te una abraçada.

[cuski]

Hola noies! Molts ànims a totes que heu viscut un abort. És un cop molt dur i difícil de pair. Jo aquesta setmana farà un any que vaig perdre el meu petit. I ho estic passant molt malament. Ha estat un any ple de pujades i baixades, quan després d'uns mesos semblava que feia un pas endavant, de cop en feia dos enrere. I ara mateix em sento un altre cop al principi del camí. Enfonsada, decepcionada, impotent, culpable, trista... de fet ja ho diuen que procés del dol dura un any o dos. Ens hem d'omplir de paciència, plorar quan ho necessitem, parlar i treure-ho, fer totes les despedides que ens convinguin.
Laia jo et recomano molt fer rituals, a mi em van ajudar. Fes una capsa de records, ecografies, alguna robeta que tenies preparada, algun nino... i obra-la sempre que ho necessitis.
I sobretot parla amb la gent, desfoga't. Aqui hi ha gent que ens ajuda mooolt. Gràcies a totes les que ens llegiu i feu que ens sentim una mica més recolzades. Gràcies de veritat.

[Laia]

Hola Laia, sento molt la teva pèrdua i com ho estàs passat ara que s'acosta la DPP.
Com et deia la Cositina cadascú té una manera molt personal de superar-ho. No és consol que et diguin que ja en tens dos, però a l'hora de la veritat és aixi i t'has de recolzar en ells i superar-ho per ells.
Jo també en tinc dos de fills i anem pel 3er. he patit 2 avortaments espontanis a la setm 5 en menys de 6 mesos, però el que em fa tirar endavant e smarcar-me nous objectius. Clar que naltres anem a pel 3er costi el que costi i això et fa "superar" més fàcilment el tràngol passat, però sobretot els nens, el veure que són feliços, que tens casa, que tens familia, feina i salud. això és vital.

no et culpabilitzis pel que va passar, en cap moment tu n'ets la culpable Laia!!!!jo em reconforta pensar el que em va dir el gine: venia malament, segur quasi al 99% que l'embrió era "defectuós" i tindria algun cromosoma alterat. el meu cos ho va saber veure a la setm 5 i no els gines a la morfològica, aixi que intento recolzar.me en això.
busca cada dia la parta positiva de tot plegat i si realment veus que et "falta" tenir un 3er, parleu-ne mil i un cops si fa falta fins que ho aconsegueixis. jo aqui ja no et puc ajudar, el meu home també treballa moltes tardes i tot és car, però ens estarem d'altres coses per tal de poder formar la nostra familia nombrosa.

Com t'han dit les noies hi ha un post on pots passar i segur que entre totes et faran superar millor el tràngol.ànims!!

[cositina]

Bé, com et deia abans la manera en q afrontis el procés depèn molt de la personalitat de cadascú, jo he de reconéixer q em vaig sentir incapaç de fer cap ritual de comiat, no vaig voler veure el fetus el dia de la ile, vaig llençar o amagar totes les fotos de la panxu, ecografies, roba...vaig voler tot fora de la meva vista. Sabia q era una reacció poc madura però el meu cos em demanava passar pàgina, no quedar-me en aquell moment de drama. Necessitava passar pagina ràpid, pensar ja nom,és en el següent embaras q era el q em treia la son, pensar si tornaria a passar. T'ho dic perquè no penso q sigui la meva la millor opció però perquè penso q has de saber q cadascú viu el procés e manera diferent i facis el q facis, sentis el q sentis, és normal, perquè cadascú viu el dol d'una manera diferent.

I totalment d'acord amb airin q primer et centris en tu mateixa i en superar aixo, i despres si cal ja tornaras a obrir la lluita per un tercer fill.

Moltisima força

[angelet]

Hola bon dia, noies,

Primer de tot voldria fer una breu presentació.

Vaig tenir un abort espontani el 2011
Vaig haver de passar per una ILE el 2012
i ara el 2013 torno a estar embarassada esperant la meva petita Txell per el març


Us volia comentar com vaig superar-ho jo. De tota manera és molt personal.

El meu primer abort espontani va ser difícil de superar-ho tot i que ja havia començat malament, amb pèrdues i repós absolut a casa. Tot i així al ser el primer embaràs pensava que podria tirar endavant. Malauradament la naturalesa es sabia i per alguna raó va expulsar el meu petito del meu cos. A partir d'aquest moment sempre he cregut que això era un abort i no hi he volgut donar més voltes.

A la meva ILE, les sensacions van ser molt diferent, l'embaràs ja era avançat i vam haver d'interropre´l el meu petit "angelet" sempre serà recordat com el nostre primer fill. Nosaltres si que vam fer una petita despedida per dir-ho d'alguna manera. Nosaltres som creients i jo personalment vaig necessitar l'ajuda del meu capellà de confiança que pertany al Fòrum Alsina (de la branca més oberta de la Religió Catòlica) per poder fer el pas de l'interrupció. Així ho vaig poder fer amb una altre inquietut. Una vegada arribat el final del procès, amb el meu marit vam decidir, aconsellats per tot l'èquip mèdic de l'Hospital , que el millor era passar una estona amb el nostre fill per poder-lo despedir i fer-li un petit dol.

Personalment ens va anar molt bé per no crear fantasmes, li vam veure la carona, el vam poder acariciar i li vam trasmetre tot el nostre carinyo que en aquests moments podiem expressar. No us haig de negar que va ser molt dur. Ens vam desplomar i vam plorar molt, tant jo com el meu marit. Vam prendre la decisió d'entregar-lo a la ciència perquè d'aquí uns anys una altre parella no hagi de passar pel mateix.

Vam sortir de l'hopital amb un buit molt gran al cor i també en el meu cos. Tot i així ho hem portat relativament bé i amb l'ajuda del meu home que ha estat sempre el meu costat quan necessitava plorar i hem veia trista o enfonsada ho hem superat.

Ho he guardat tot en una carpeta i hi tinc tot el seu històrial, les seves ecos, el seu expedient, les proves, els resultats...

I ara estem en un altre punt de la superació dels dos entrebancs a les nostres vides. Torno a portar una petita dins la meva panxolina i ara totes les forces les tinc concetrades en ella. Espero que la Txell sigui forta i lluiti per crèixer. Tenim ganes de ser uns pares que puguin cuidar i educar a la seva filla. I en el record sempre hi haurà present el seu petit germà, el nostre Angelet, que la cuida desde el cel.

Cadascu te la seva manera personal de superar aquest mal trangol. No hi ha possiblitat de jutgar el que cadauna de nosaltres necessita per tirar endavant.

Nomès em queda desitjar-vos molta força per tirar endavant i molt d'ànims.

Una abraçada per totes les que us troben en aquest punt.

I al final nomès dir-vos que s'acaba superant!! i queda en el record mès profund d'una dona, dins el seu cor.