Preparar nou embaràs després d'un avort

[marions12]

Hola!
Fa tres setmanes vaig tenir un avortament de 11setmanes d'embaràs. Al haver estat, finalment, un avortament natural no haver calgut raspat, m'han dit que un cop em vingui la primera regla puc tornar a la cerca d'un nou embaràs.
M'he seguit prenent les natalben preconceptives, i durant una setmana vaig pendre ferro (degut a la pèrdua vaig perdre força sang) ara em sento força recuperada però amb l'a pressió baixa, voldria saber si les que us heu trobat en una situació semblant heu pres algun tipus de complex vitaminic o alguna cosa. Desconec si pot ser dolent per nou embaràs o per la barreja amb el natalben. Què en penseu?

[Elantris]

Hola bonica meva!

Doncs jo segueixo amb el Natalben supra, que porta més de tot que el Natalben Pre, crec. De ferro no me'n he pres més, però si que he notat que en general estic més fluixa. Entenc que és normal després del legrat i intento no pensar-hi gaire.

El que si que he intentat força és menjar bé i força, per a agafar forces. Costa una mica perquè després de tot plegat la gana marxa una mica, però l'esforç val la pena.
Es com si em concentrés a estar a tope per al nou petitó.

A veure si hi ha algú que s'ha trobat en la mateixa situació i contesta, perquè estaria bé saber si cal alguna cosa més o no.

Molts petonassus guapi!

[marions12]

Elantris reina quin greu veure't aquí.. Al llegir - te he entrat al setembreres i he llegit lho teu.. Ho sento, si vols que parlem et passo el meu correu mcarbocornet@gmail.com i parlem quan vulguis. Pel que he llegit estàs prou animada i me n'alegro moltíssim!

[Nurieta81]

Hola guapes!!

Jo també m'he adonat que em trobo més fluixa i que potser em calia prendre vitamines o algo, però com que la ginecòloga no em va dir res, només em va recomanar medicació en cas de tenir dolor (tampoc m'ho va dir, m'ho va escriure a l'informe) doncs vaig pensar que potser era normal els primers dies estar així i que es passaria sol quan tot tornés a estar al lloc. He llegit que les defenses baixen molt, de fet, jo torno a tenir faringitis i refredat. Espero que passi ràpid perquè fer vida normal així és complicat...

Sento no poder ajudar-te, jo no vaig caure en preguntar si havia de prendre algo en aquell moment i fa només 5 dies (estava de 6 setmanes i tampoc em van fer legrat).

Un petonàs!!!

[Naral]

Hola guapes!!
Jo vaig passar per un legrat al juliol passat i la gine que em va atendre aquell dia em va dir que em seguís prenent el natalben o gestagyn que em prenia mentre estava embarassada i que amb això ja no feia falta res més!

Jo recordo estar més cansada i xafada les 2 primeres setmanes després del legrat però poc a poc vaig anar recuperant i molt bé!

Ànims a totes i espero que aviat ho torneu a aconseguir!!!

Petoneeeets

[marions12]

gràcies noies! doncs potser em torno a perndre el natalben supra i andando no?

aprofito ja que us tinc aquí i heu passat pel mateix recentment, us han parlat de quan podeu tornar a provar-ho?
a mi em van dir esperar a l aprimera regla i llestos, al no haver fet raspat, però en un grup de facebook (dona llum) m'he trobat moltes mares que els hi van recomanar esperar més o que no es van sentir preparades...

què en penseu?
la nostra intenció és esperar a la regla del març i a partir de la segona regla (asbril) tornar-hi, no sé..tothom m'insisteix en esperar pel xoc emocional i de dol, i no li trec mèrit ni pretenc obviar-lo aquest fet, ni molt menys, però jo no em sento especialment depre , no sé, ha esta i és dur, evidentment, però suposo que com que ja no anava bé no va ser una notícia sorprenent, sabiem que hi havia l aopció i ho he pogut gestiona rprou bé emocionalment..
és clar que m'espanta un nou embaràs, no diré que no, i que tindré por de perdre'l de nou, però directament per aquest avort no em sento sense ànims o depre. no sé si m'explico. ha passat, és una putada, ho hem passat malament però no és la fi. a demés treballo a un CDIAP hi ràpidament he hagut de tornar al món real, veure embarassades i nadons amb milions de difivcultats pel que m'he hagut de posar les piles amb agilitat. em fa por decaure en algun moment. però no tinc aquesta impressió..

ho viviu així?
suposo que cada cas és un món..

una abraçada valentes!

[Nurieta81]

Hola Marions!!

En el meu cas, demà farà 1 setmana, estava de 6 setmanes i tampoc em van fer legrat, va ser natural. La ginecòloga d'urgències em va dir això mateix, que esperés una regla i ja podríem tornar a buscar perquè estava de molt poquet i perquè ja estava tot net quan vaig anar. De totes formes, em va dir que anés al meu gine en 15 dies per confirmar que tot estava bé, espero que no em digui que hem d'esperar més, la veritat. La nostra idea és esperar a la regla d'aquí a un mes, mes i mig i ja provar. També és veritat que jo vaig començar l'embaràs amb pèrdues i ja intuïa que la cosa no anava bé...

M'he estat llegint el post d'avortaments al "Quan les coses no van bé" i he vist que cada gine diu una cosa.... I de vegades en casos iguals, alguns diuen 1-2 regles i alguns més. crec que depén de com s'ho prengui la parella, jo els primers dies sí que em vaig enfonsar una micona i fins que no vaig fer una gran plorera per treure-ho tot no em vaig quedar a gust. Però a mi m'il•lusiona molt tornar-me a posar a buscar i quedar-me embarassada, aniré amb por, segur, però això crec que em passarà ara i d'aquí a un any, no crec que m'oblidi, però tampoc estic en modo depre com per no anar a buscar-lo. Intento ser positiva :). Espero mantenir aquest pensament, que també em fa cosa que ara estigui així i de cop tingui bajón, com fa tan poquet.... Tu n'has tingut??

Un petonàs!! I llavors a veure si coincideixo amb vosaltres al cercadores jejeej

[marions12]

Bonica!
doncs mira, la veritat és que el dia que vam veure que el cor no bategava (estava de 11 setmanes peròs'havia quedat a mida 9 setmanes) em vaig passar la nit plorant com si m'arrenquéssin algo molt meu, un dolor difícil d'explicar. a partir d'aquella nit vaig començar el procés natural d'avort fins aquell dimecres matinada que vaig expulsar-lo a ell, jo crec que el fet d'haver-ho fet jo en aquells tres dies em va anar molt bé per despedir-me, per fer un cert dol i tot i que he perdut molta sang i em vaig quedar molt feta pols físicament anímicament m'he sentit prou forta. com et deia i tu també dius, amb certa por de que torni a une stat de por, de pena però la veritat és que de moment no ha estat així.

si que em noto canvis d'humor sobtats, suposo que per un tema hormonal, més sensible i amb molt poques ganes de que em remenin els metges per exemple, emporuguida per si em torna a passar. però malgrat tot és el que dius no em sento depre, no sé, potser quedo frívola però a la vegada penso que és una sort no sentir-me fotuda. ara ja fa tres setmanes de tot plegat i tot i tenir-ho molt present no he recaigut en la pena i la plorera. no per què ho eviti sinó per què no n'he tingut necessitat, suposo.
mai sabem com viurem el que ens passa fins que ens passa, oi?

si que em preocupa, però, que llegeixo molta gent amb molta necesistat d'esperar, per superar-ho, i penso , el que deia, que em fa por està fen tuna fugida endavant i que això em passi factura però...bé, cada cas és un mon i potser ho he pogut elaborar diferent que altres noies, no ho sé..

ah! i sí el cap de 15 dies em van fer revisió, et faran una eco per veure com està tot i llestos. si et sents molt cansada demana uns anàlisis a veure com estàs. no?

va bé parlar-ne amb gent que li està passant el mateix, oi?

[Nurieta81]

Sí, la veritat és que ajuda poder parlar amb algú en la mateixa situació... Jo no tinc cap amiga propera que hagi passat per això (tinc poques amigues que siguin mamis jejej) i clar, si tinc dubtes o si vull expressar com em sento, doncs és complicat. El meu marit, per exemple, va sentir molta pena el primer dia però després s'ho ha pres molt bé, suposo que no és el mateix que per nosaltres, no?? Les hormones, les pèrdues, ells no ho viuen igual (però em cuida i em mima moltíssim eh?? :) ).

I lo de fer fugida endavant, jo crec que cadascú gestiona les seves "penes" o problemes de formes diferents, el que a mi potser no m'afectaria gens, a una altra persona li podria enfonsar i a l'inrevés. Per mi, és més sa haver-ho pogut gestionar de forma que passats uns dies, ens deixi continuar amb la cerca sense massa dolor (sense oblidar-ho, clar i amb la por aquesta pel proper). També entenc que no és el mateix estar de poques setmanes o que sigui el primer que patim (tot i que jo crec que vaig tenir un bioquimic just el cicle anterior a aquest). O això o és que en aquest forum som totes unes superwoman i ens ajudem a prendre'ns-ho millor jejejeje.

Et deu quedar poquet per la primera regla, no?? :)

[Alesta]

Boniques, és ben normal que us sentiu així! No és ni molt menys frivolitat i no crec que sigui cap fugida. Heu perdut el vostre fill peró és que ni l'havieu sentit, amb prou feines podieu fer-vos la idea que estaveu creant vida. Us entenc molt bé!
El meu primer embaràs va marxar cap a la setmana 8. Em vaig sentir decebuda però recordo pensar "bé, tampoc no cal capficar-s'hi, si aquest no ha pogut ser seria per algu... ja vondrà un altre". No el vaig plorar. En aqiell moment no em va caldre. D'això en fa 8 anys.
El segon embaràs va anar moooooolt bé i ara és una nena preciosa de 5'5 anys
El tercer embaràs vaig estar a punt de perdre'l a la setmana de la setmana 12 a la 30. Aleshores vaig patir molt, moltíssim i totes les pors van apoderar-se de mi. Finalment va néixer un nen meravellós que ara yé 3 anys.
Després del part, un cop em vaig relaxar. Vaig plorar. Vaig plorar molt el petit que va matxar fa 8 anys. Vaig parlar amb persones que es dedicaven a acompanyar parelles que passaven per avortaments i em van recomanar que l'acomiadés. Que fes alguna cosa que per mi fos significativa per donar-li el seu lloc dins la nostra família. Podia ser una carta, o encendre una espelma, o el que fos, alguna cosa que jo sentís (finalment jo vaig fer un escrit i vaig explicar als meusaltres dos fills que abans que ells arrinessin a lameva panxa hi havia hagut un altre bebè que havia vingut per preparar-los la casa de la panxa però no s'havia pogut quedar). Em va anar molt bé perquè portava molt temps tapant, sense donar-li lloc, sense poder entendre o situar un sentiment que de tant en tant apareixia i que feia fora constantment. Un sentiment estrany de que faltava algú. Ara no el tinc aquest sentiment, pq quan em ve al cap miro enlaire i sé que hi ha una llumeta, una petita estrella que ja té el seu lloc.
Ara, amb aquest embaràs, em feia por arribar a la setmana 8. Ja l'he passat i és un descans. Ara em fa por la setmana 12... queda poc... aviat passarà i estic segura que tot anirà bé, però són aquelles fites que s'han d'anar superant.
Si podeu, si us ve de gust, quan estigueu preparades, dieu adéu al cigronet que va marxar i doneu-li un lloc a la vostra familia. Sempre tindreu una llumeta que vetllarà per vosaltres!
Ànims i molta sort en la cerca!

[Elantris]

Estic totalment d'acord amb l'Alesta.

Dir-li adeú va molt i molt bé.

Jo li vaig escriure una carta al Cigru fent com un ritual amb vi i pernil salat. Fins passat uns dies no em vaig atrevir a menjar-ne, com si l'estigués traint. Així que escriure-li la carta, anotar alguna cosa al llibre de l'embaràs que feia poquíssim que acabava de comprar-li i tot plegat em va ajudar a seguir endavant i deixar la pena que em punxava al cor com si me l'arrenquessin a una pena que està allà amb mi, però que ja no fa tant mal ni és tant horrorosa. És amb mi, i sempre hi serà, però ja m'agrada que hi sigui :)

Ara em faré un anell senzill amb una pedreta, i així sempre serà amb mi. Com un símbol d'ell o ella, perquè sàpiga que no me'n oblido, sinó que segueixo endavant per als següents que vinguin, amb ell amb mi encara que no hi sigui.

Crec que tothom necessita dir adéu a la seva manera, a mi em va donar per fer-ho així, però a d'altres ho poden fer d'una altre forma. Sigui com sigui, s'ha de passar un dol i assumir la pèrdua, no voler evitar-la o ignorar-la, com si no hagués passat res.

I els homes, sí sembla que ho porten millor. però jo crec que ho porten d'una altre manera, ni millor ni pitjor. el meu per exemple, ho ha d'explicar, no s'ho pot callar. Necessita saber que li passa a més gent i que no és ell l'únic al que li ha passat. Necessita treure-li ferro al tema i seguir endavant.
M'ha cuidat tant i m'ha mima't tant que només de pensar-hi m'emociono. Quin sol!

Espero que mica en mica totes estiguem una millor!
Una abraçada molt i molt forta per a totes!