la meva parella no vol un segon fill

[mariall]

Hola

Fa molt temps que us llegeixo i ara estic tan desesperada que no se que fer i demano la vostra opinio per poguer sortir del pou.

Jo tinc 37 anys, la meva parella en té 41. Tenim un fill que ara està apunt de fer-ne 12 i jo desde sempre vull un segon fill pero la meva parella no.
He deixat passar els anys, perque sempre que parlavem del tema sempre acabem esbarallats, he anat a terapies he fet de tot pero jo el vull. Ara veien que no tinc marge perque l'edat s'ens està posant a sobre es quan tinc el dilema de que faig. Le amanaçat de deixar-lo tot i putejar el meu fill que ja tinc, perque es quedaria sense la familia estable que tenim. I tot i així ell diu que ens deixem que ell no vol mes pressio sobre ell i que NO i NO.
Agrairia molt si poguessiu compartit i donar opinio de que fer en aquest cas, ja que jo estic apunt de separar-me per una part pero per l'altra em dol, ja que sino fos això estem perfecte, lúnic que jo enten a ell que no el puc obligar pero tampoc puc renunciar jo d'una cosa que he tingut sempre clara.

Gràcies us llegeixo

[Caterinamore]

Hola bonica,

Em sap greu pel que estàs passant.

A mi l'únic que se m'acut és, si et separes, buscaràs un altre embaràs? Perquè sinò no sé si val la pena separar-se, pel que entenc i com tu dius, a part d'aquest tema esteu bé.

Sé que voler tenir un fill és un desig molt fort, però si la teva parella no ho vol també s'ha de respectar.

Com t'imagines amb un altre embaràs? Si anéssis a IA de donant per exemple com t'imagines que ho viurieu tots? El teu marit/ex ho podria acceptar? El teu fill? Te'ls imagines mitjanament feliços? Tu et veus optimista amb aquesta opció?

O et veus fent el dol de no tenir fills mai més? Acceptant-ho sense empenedir-te'n? Buscant altres objectius a la vida?

La meva cosina va tenir una filla fa uns 12 anys. El part va ser molt dur i va dir que no voldria més fills. La seva parella en volia més i es van acabar deixant. L'home viu amb una altre dona que ja tenia 2 fills i ara en total en tenen 4. La filla de la meva cosina diu sempre que té molts germans ( no de mare, però sí de pare).

Crec que tenim molt inculcada la familia nuclear i al final la vida és més fluïda. Jo, mirant arbres geneaològics veig que s'ajuntaven quan quedaven viudus i tornaven a tenir més fills. Abans potser es donava molta importància als primogènits, però ara?

Pensa en el teu fill i en el teu marit, però sobretot pensa en TU. Tu has d'estar bé primer i segur que així obtindràs la resposta.

Una abraçada molt forta.

[Claire33]

Mariall, com t'entenc. Vaig passar una situació semblant però amb la meva parella no teníem cap fill en comú i està clar que això va fer molt més fàcil la meva decisió de separar-me. Jo tinc una filla i estava amb un noi que tenia dos fills, vam estar junts 6 anys. Des del primer dia ell em va dir que no volia més fills, jo li vaig dir que si que en volia un altre, que vaig tenir només una filla quan era molt jove i sentia que volia tornar a ser mare. Tot i que ell em va dir que ell no volia, jo vaig seguir amb ell pensant que algun dia canviaria d'opinió. Evidentment van anar passant els anys i ell no canviava d'opinió i jo cada vegada em sentia més trista, amb un dol constant per haver de renunciar a tenir un fill per estar amb ell. El tema ens va suposar moltissimes discussions. El que tu dius, quan no es parlava del tema estàvem súper bé, però quan sortia el tema acabavem molt malament.
Finalment, va ser més fort el meu sentiment de voler ser mare, encara que jo a ell l'estimava. Però crec que quan ens ve el sentiment de voler ser mare és una cosa molt forta i ets capaç d'anar contra tot i tothom. Jo em vaig voler escoltar a mi mateixa, m'imaginava la vida sense tenir més fills, intentava buscar altres motivacions.. però res, no em motivava RES! Sentía que no fer cas al meu sentiment de tenir un fill seria una cosa de la que m'arrepentiria tota la vida.
Així que el vaig deixar, amb molt mal al cor i havent de passar un gran dol per la separació. Però sabia que el dol de no tenir un fill seria molt més fort.
Vaig deixar passar un temps i em vaig plantejar ser mare soltera, però un dia la vida em va canviar. Vaig conèixer un noi i ara, dos anys desprès, estem esperant un fill :) (tot i que ho dic amb la boca petita perquè només estic de 7 setmanes).

Tot i això, com the dit al no tenir cap fill amb comú ho va fer molt més fàcil tot. Tot i que la meva filla i els seus dos nens tenien una relació molt bonica i com de germans.

Jo et diria que el teu fill que té 12 anys, arribarà un dia que farà la seva vida. En canvi tu et quedarás amb el que tinguis. Per tant, pensa en tu i pensa què vols per tu. Sembla egoísta però és que els fills un dia marxen però tu et quedes.

Em sap greu que passis per això, sé el dol que es passa quan tens aquest sentiment de ser mare i no pots. No ho pot entendre qui no ho passa, però és un sentiment que t'amarga la vida i fa que no gaudeixis de res. T'entenc.

[mariall]

Moltes gràcies pels vostres comentaris.

Doncs si aixó mateix em passa, que estic tan obsessionada i nomès pensan amb aixó que el temps va passant, la vida va passant i jo no gaudeixo de res. a mes a mes amb l'edat que estem arribant que fins ara com veia que erem joves tenia l'esperança que ell canviaria.

Si em plantejo la idea de @caterinamore de IA de donant és l'única llum que veig ara, ja que si em separo, buscar nova parella, trobar-la, amb l'obsessionada que estic, segur que agafo el primer que surtiria i no tindria temps de conexe'l com a persona etc se'm fa molt feixut...
Potser l'idea de IA de donant sola? li plantejo a la parella actual?

Moltes gràcies per les opinions haviam si puc sortir d'aquest forat.

Us llegeixo :)

[Noretaaa]

Hola Mirall!

Jo he viscut una situació semblant...

Portem 12 anys amb la meva parella i tenim un fill de quasi 6 anys. Al 2023 li vaig començar a dir que volia tenir un segon fill, però ell NO.
Tot el 2024 va ser un drama...Jo vaig pasar per un estat depressiu (amb antidpressius i tot), i una tristesa profunda pel fet d'haver de renunciar al que més volia de la vida... tornar a ser mare...

Vaig fer molta teràpia... a día d'avui encara n'estic fent... i m'ha servit per adonar-me que no vull renunciar a tornar a ser mare...

A dia d'avui, 9 de maig del 2025, estic en el segon cicle d'estimulació ovàrica per ser mare monoparental d'un segon fill estant amb parella (la parella es la mateixa).

La decisió nova ser gens fàcil... i tinc molts dies de por... però com més caminó cap el que vull, més convençuda n'estic.

No se com anirà tot plegat... però no m'imaginava despertar-me amb 50 anys (en tinc 38) i empenedir-me de no haver-ho intentat...

Espero haver-te ajudat...

[mariall]

Hola

Gràcies

Que valenta, jo he pensat molt però no acabo d'atrevir-me... has fet de donant...

Sisi és aixó que vec que em queda res i m'empenediré tota la meva vida...

No hi ha dia que no pensi amb aixó no em deixa ni viure ni gaudir...

Merci i molts ànims i sort

[Noretaaa]

Hola Mirall!

A mi em va costar molt decidir-me, vaig estar al pou... i al final em vaig adonar que no podia renunciar per la meva parella. No volia renunciar a la cosa mes bonica que hi ha.

De la mateixa manera et dic que tampoc espero res d'ell, vull dir... per a mi, fer això, es mooolt dur! no hi ha dia que no tingui por, incertesa... però es el meu "pojecte", i haver d'arribar fins aqui i fer tot el procès de RA sola però convivint amb ell, trambé es molt dur... i això marca molt...

Ara mateix porto 3 inseminacions i segon cicle de FIV. Tot amb donant.

Aquest camí em fa pensar molt... i m'encantaria que hagues pogut ser amb la meva parella... es un dòl... un dòl molt gran.

Perque no et planteges anar a teràpia? els canvis o les decisions (sigui quina sigui), no venen d'un dia per una latre... es un camí, un procès... Però segurissim que trobes la llum... ànims bonica perque no es una situació gens fàcil.

[mariall]

Clar...

També tinc aquesta po de tirar endavant amb ell... ha de ser molt dur... veure que pateixes i t'has sol. Li he parlat i tot i que ell em diu que endavant nosé quina reaccio tindria, també si s'aconsegueix cap el nado... tampoc vui que ni li dirigueixi paraula saps... es dificil. però m'ajudat molt poder parlar amb algu que també està en una situació igual i que tiri endavant. M'obre els ulls.

A teràpia hi he anat fa molts anys que i vaig pero res, estic com tancada amb aixó i no hi ha res ni ningú que mu tregui. Vui aixó i punt.

i tinc po que s'hem passi l'arròs, estic molt justa ja, i ja no hi hagui res a fer.

MErci

[Noretaaa]

Ostres... em sento molt identificada en el punt en el que estas... jo també hi vaig estar... i també em sentia estancada (tot i fent terapia)...

Però quan vaig decidir tirar endavant (amb molta por pero convençuda), llavors vaig canviar de psicologa, vaig anar i estic ananat a una noia especialista en temes perinetals, sistèmics... i ara m'esta ajudant molt.

Però clar, els terapeutes, no decideixen per tu, TU HAS DE FER EL CLIC.

Quan vaig fer el "clic", va ser quan em vaig buscar xarxa (familia, amigues...), els hi vaig explicar el que volia fer, i em van recolzar, això hem va donar força per fer-ho...
També, he arribat al punt, de no esperar RES de la meva parella... Sóc jo qui decidira si vull que ell es quedi o no... he agafat el control... ja no depenc de les seves decicions... m'ha costat molt arribar fins aqui... MOLT.

Potser podrias parlar-ho amb el teu entorn, plantejar-te la vida sense ell (pensar-hi.. nomes divagar en pensaments), si ho podries tirar endavant sola (amb por i incertesa si...)...

Ara et toca fer una feina molt gran a tu, de conectar amb tu, donar-te un temps de mrage per mirar com gestinar tot el que et passa... de vegades les idees que ens semeblen més "BOGES", amb el pas dels dies, deixen de ser tant "BOGES" i les acceptem com a possibles...

Conecta amb tu, amb el que vols...i estima't MOLT!

[mariall]

Moltes gràcies

M'anat molt bé parlar amb algu que ha passat el mateix i poder obrir la ment a noves opcions.

Intentaré tornar a terapeuta Sistematics etc aveure si m'ajuda a fer el clic.

Gràcies i ànims

[Noretaaa]

Hola Mirall!!!

Novetats???

Jo estic en ple proces de fiv, de fet betaespera...

M'agradaria saber noticies teves... per mi va ser molt engoixant aqust procès...

[mariall]

Hola Noretaa

ole, felicitats que bé que ja estiguis apunt... espero que tot et vagi bé.

Doncs jo estic igual.... no surtu del bucle...

Has fet tot aquest camí sola? monoparental pero amb la parella convivint igual?

Has anat a una clinica i has fet tot el procès sola?

No acabo de fer el pas...

Gràcies per pensar amb mi.

Espero noticies bones aviat de part teva..
Cuidat

[Noretaaa]

Hola Mirall,

Prendre la decisió va ser mooooolt difícil... molt!
Vaig estar dos anys de buscle:

-2023 bucle màxim amb molta tristesa rebia, desesperança, intentant convèncer a la meva parella...

-2024 bucle intens, amb estat destréssiu i començament amb antidepressius (dosis baixa), i amb la intenció de treballar el NO TORNAR A SER MARE amb teràpia (vaig acabar a anant amb 3 psicòlogues diferents). Estava fatal... Finals del 2024, amb molta por i inseguretat decideixo que no vull renunciar a tirar a ser mare per "culpa de la meva parella" (ell està en tot el seu dret de no voler més fills).

Sense l'ajuda de la meva parella (era el meu projecte de vida), em planto a la clínica per iniciar directament el tractament (començant amb inseminacions).

Totes les consultes i proves les feia sola, les dues estimulacions ovàriques (punxades, estat d'ànim, malestar físic, sola...). Em punxava sola. TOT SOLA, amb una por i tristesa terrible, però convincent de què estava fent el que volia fer... allò era la meva força per tirar endavant, sense donar massa voltes a les coses perquè si no m'entrava massa por i em paralitzava.

Quan es noticiés no han sigut bones, també estava SOLA (sola de parella, però hi ha familiars, amigues... Que t'impulsen a anar endavant).
Jo no podia renunciar per la meva parella. NO.

Em fa molta pena que sigui així, sí, però quina alternativa tenia a la meva edat? Separar-me i trobar una nova parella? O pit i ovaris i fer-ho sola? Doncs no tenia més opcions.

Ah! La part econòmica també, SOLA.

Després de tot aquest procés TAN dur (la reproducció assistida és dura), però de moment ho he anat superant com he pogut... m'han fet veure les coses d'un altra manera. En el meu cas... ara no perquè estic en el procés i és molt dur mentalment, no sé si acabaré amb la meva parella...

Ell ara em diu que ho tirarem endavant tors plegats (els 4), però jo ara ja no sé si vull això. Després de tot, tota la càrrega mental... jo no sé si podré sentir el mateix. S'han trencat moltes coses dins meu...

Si fas el procés a sant mare monoparental, correcte, però fer-ho convivint amb la parella (de la qual ja tens un fill) que ni li va ni li ve (que et pregunta com et trobes per compassió i ja està), sense implicació emocional... també és molt dur.

Però jo m'he empoderat, i cada cop tinc més clar, que és la millor decisió que he pogut prendre.

Lluitar pel que vull des del cor, des de l'ànima!

No sé si ho aconseguiré, per aquesta superespina i haver lluitat pel que et volia em dona pau.

Aquesta és la meva experiència... Si pots parlar amb familiars, amics, terapeutes... no es tracta de criminalitzar la teva parella perquè no vol tenir més fills, es tracta de descobrir si realment et veus capaç de poder fer-ho sola, sense comptar amb l'ajuda de la teva parella (que potser després sí que t'ajuda), per què no podem viure en l'ambigüitat del que farà ell... has de saber que faràs i que vols fer tu!!!!!!

Si ho tires endavant perfecte!!!

i Si no! També!!!

Tot camí és correcte si es pren en consciència i en pau, sense retrets futurs...

Molta llum guapa!

El que estàs vivint es una situació moooolt complicada, per trobades la llum!!!! segur!