La crida interior de ser mare
Re: La crida interior de ser mare
Si, per això tenia el dubte, però al final hem decidit que lo millor és esperar. Potser no aconsegueixo res, però no em quedarà el dubte. El problema és que en el meu treball ser fixa és una lotería, poden pasar anys (porto 5 a l'empresa i encara no hi ha res a la vista apart de aquesta suposada plaça al maig), per lo tant tampoc ho puc tenir tot controlat al 100% fins, potser, d'aquí a 10 anys o més...
Esperarem, està més que clar, però no es cap garantia... no puc controlar-ho tot.
Gràcies maca.
Esperarem, està més que clar, però no es cap garantia... no puc controlar-ho tot.
Gràcies maca.
Re: La crida interior de ser mare
ja...no es pot controlar tot... però he entès com si ara (daqui uns mesos) pot haver la possibilitat...doncs jo si que m'esperaria, i veig be que us espereu. I si et diuen que no doncs res, posa-t'hi!! no espereu 5 anys!!
Nayade tu no t'amoïnis,que al final serà el que hagi de ser
Nayade tu no t'amoïnis,que al final serà el que hagi de ser
Re: La crida interior de ser mare
Doncs si... al final serà el que sigui jeje, però tenint en compte el que hi ha al mercat.
Si si, al maig la dona que estic cobrint acaba l'excedència i pel que tinc entès no tornarà, llavors quedarà aquesta plaça lliure. No crec que em donin aquesta plaça però potser fan moviments a l'empresa i em toca un altre puesto encara que sigui més petit, però també més estable.
Si no aconseguís res... doncs res, al menys m'he esperat i he gaudit de pas d'un anyet sabàtic sense nens :)
Si si, al maig la dona que estic cobrint acaba l'excedència i pel que tinc entès no tornarà, llavors quedarà aquesta plaça lliure. No crec que em donin aquesta plaça però potser fan moviments a l'empresa i em toca un altre puesto encara que sigui més petit, però també més estable.
Si no aconseguís res... doncs res, al menys m'he esperat i he gaudit de pas d'un anyet sabàtic sense nens :)
Re: La crida interior de ser mare
Ja saps que decideixis el que decideixis tens persones que et recolzen!
Viu el teu moment, "Carpe Diem" i quan estiguis llesta, donaràs el pas. Això sí, digues alguna cosa eh!
I saps que? Tant és que no et facin fixa o no, perquè conec a molta gent que sent fixa a anat al carrer. Així que si t'han de fer fixa en 10 anys, doncs molt bé, però ja seràs mare!
Viu el teu moment, "Carpe Diem" i quan estiguis llesta, donaràs el pas. Això sí, digues alguna cosa eh!
I saps que? Tant és que no et facin fixa o no, perquè conec a molta gent que sent fixa a anat al carrer. Així que si t'han de fer fixa en 10 anys, doncs molt bé, però ja seràs mare!
Re: La crida interior de ser mare
Hola Náyade!
Aquí una altra que es troba igual que tu!
Porto amb el meu home 10 anys junts. Ell té 31 anys i jo 29. Vivim junts des de fa 5 anys i ens vàrem casar ara fa 3 anys.
Portem ja des de fa un any donant-li voltes sobre si tenir un fill o no ara seria lo ideal... i sempre per una cosa o una altra hem prioritzat en altres coses (treball, situacions familiars, economia, petits canvis/reformes a casa...) és a dir... mai és el moment!
Ara ja ens hem plantat i hem decidit que ens hem de recuperar una mica econòmicament (les vacances ens han deixat secs, jejeje
) i a partir del gener... començar la recerca!!!
Un petonás i que en tinguem sort!!
Aquí una altra que es troba igual que tu!
Porto amb el meu home 10 anys junts. Ell té 31 anys i jo 29. Vivim junts des de fa 5 anys i ens vàrem casar ara fa 3 anys.
Portem ja des de fa un any donant-li voltes sobre si tenir un fill o no ara seria lo ideal... i sempre per una cosa o una altra hem prioritzat en altres coses (treball, situacions familiars, economia, petits canvis/reformes a casa...) és a dir... mai és el moment!
Ara ja ens hem plantat i hem decidit que ens hem de recuperar una mica econòmicament (les vacances ens han deixat secs, jejeje
) i a partir del gener... començar la recerca!!!Un petonás i que en tinguem sort!!
-
pesoleta314
- :: conillet
- Entrades: 380
- Membre des de: dv. des. 13, 2013 3:17 pm
Re: La crida interior de ser mare
Hola!
T'explico el que em va passar a mi. L'instint maternal el tinc des de l'adolescència! Amb el meu home ens portem 8 anys, ens vam conèixer quan jo en tenia 22, i ara ja en tinc 29. Als pocs mesos d'anar junts ja sabíem els noms dels fills i tot, ell també es moria per ser pare i ja estava a la trentena, però jo era molt jove. Vam anar a viure junts, vaig obrir el meu propi negoci... i ell em va dir que ens casessim i anéssim a per la panxa (jo en tenia 26, quan ens vam casar). La meva situació era bastant precària, el negoci no rutllava i sobrevivia amb microfeines. Ell viu de substitucions com tu... però som molt estalviadors i mai no hem estat de grans capricis. Vam començar a buscar després del casament.
Paral·lament, em va sortir una oportunitat de feina a mitja jornada, així que vaig decidir tancar el negoci i anar a per la feina. I just llavors (l'endemà d'acceptar la feina) em vaig fer el test que va donar positiu! La feina al final va resultar ser un bluf i vaig plegar quan se'm va acabar la baixa, però vaig sobreviure uns mesos més.
Fa un any que sóc mare i he decidit treballar menys hores (tot i poder-ne fer més) i estar per ma filla. Per mi no és cap sacrifici, soc molt feliç aixi. Potser no podrem anar de vacances o tenir mòbil nou cada any, i què? Donem massa importància a les coses que valen diners.
I això t'ho diu una que vivia la vida intensament, que no havia tingut mai lligams, que havia voltat món, que sempre havia fet el que m'havia rotat, que sortia de festa tots els caps de setmana. I els primers mesos de ser mare van ser molt durs en aquest sentit, perquè quedes una mica anul·lat com a individu (que ningú no s'ofengui, és com em sentia jo). I sí, odiava la meva família i la del meu home, eren molt pesats (i crec que des de llavors ja no he tornat a tenir la mateixa relació amb cap d'ells), i molts dies em vaig penedir d'haver estat mare. Diga-li depressió post-part, diga-li canvi radical de vida. Però un dia se'm va canviar el xip (no sé per què, la veritat, no va passar res especial) i tot l'agobio va ser felicitat. I ara estic molt contenta d'haver-nos llençat a la piscina. Seguim sense tenir una vida laboral estable, però si ens haguéssim anat esperant el meu home ja passaria la quarantena, i ell volia ser pare abans.
Tu veuràs quan és el moment. Tots dos, vaja! Un fill és un canvi radical, però és que ens ho prenem com que els hem de tenir quan ja ho hem fet tot a la vida, i no cal que sigui així! Jo tinc la sensació de viure la vida molt intensament, encara, tot i ser completament diferent a la d'abans. Però sents tant, vius tant...!
Com em va dir un amic, si tens els fills jove, als 40 i pico ja els pots deixar sols i tu revius una segona joventut, però amb més calers. Jaja. Fora bromes, sempre s'acaba trobant la manera de tirar endavant.
Una abraçada i que vagi molt bé la cerca, sigui quan sigui.
T'explico el que em va passar a mi. L'instint maternal el tinc des de l'adolescència! Amb el meu home ens portem 8 anys, ens vam conèixer quan jo en tenia 22, i ara ja en tinc 29. Als pocs mesos d'anar junts ja sabíem els noms dels fills i tot, ell també es moria per ser pare i ja estava a la trentena, però jo era molt jove. Vam anar a viure junts, vaig obrir el meu propi negoci... i ell em va dir que ens casessim i anéssim a per la panxa (jo en tenia 26, quan ens vam casar). La meva situació era bastant precària, el negoci no rutllava i sobrevivia amb microfeines. Ell viu de substitucions com tu... però som molt estalviadors i mai no hem estat de grans capricis. Vam començar a buscar després del casament.
Paral·lament, em va sortir una oportunitat de feina a mitja jornada, així que vaig decidir tancar el negoci i anar a per la feina. I just llavors (l'endemà d'acceptar la feina) em vaig fer el test que va donar positiu! La feina al final va resultar ser un bluf i vaig plegar quan se'm va acabar la baixa, però vaig sobreviure uns mesos més.
Fa un any que sóc mare i he decidit treballar menys hores (tot i poder-ne fer més) i estar per ma filla. Per mi no és cap sacrifici, soc molt feliç aixi. Potser no podrem anar de vacances o tenir mòbil nou cada any, i què? Donem massa importància a les coses que valen diners.
I això t'ho diu una que vivia la vida intensament, que no havia tingut mai lligams, que havia voltat món, que sempre havia fet el que m'havia rotat, que sortia de festa tots els caps de setmana. I els primers mesos de ser mare van ser molt durs en aquest sentit, perquè quedes una mica anul·lat com a individu (que ningú no s'ofengui, és com em sentia jo). I sí, odiava la meva família i la del meu home, eren molt pesats (i crec que des de llavors ja no he tornat a tenir la mateixa relació amb cap d'ells), i molts dies em vaig penedir d'haver estat mare. Diga-li depressió post-part, diga-li canvi radical de vida. Però un dia se'm va canviar el xip (no sé per què, la veritat, no va passar res especial) i tot l'agobio va ser felicitat. I ara estic molt contenta d'haver-nos llençat a la piscina. Seguim sense tenir una vida laboral estable, però si ens haguéssim anat esperant el meu home ja passaria la quarantena, i ell volia ser pare abans.
Tu veuràs quan és el moment. Tots dos, vaja! Un fill és un canvi radical, però és que ens ho prenem com que els hem de tenir quan ja ho hem fet tot a la vida, i no cal que sigui així! Jo tinc la sensació de viure la vida molt intensament, encara, tot i ser completament diferent a la d'abans. Però sents tant, vius tant...!
Com em va dir un amic, si tens els fills jove, als 40 i pico ja els pots deixar sols i tu revius una segona joventut, però amb més calers. Jaja. Fora bromes, sempre s'acaba trobant la manera de tirar endavant.
Una abraçada i que vagi molt bé la cerca, sigui quan sigui.
Re: La crida interior de ser mare
Hola maquísimes!!!! 
Feia molt que no comentava per aquí!
Primer, Halia, gràcies per les teves paraules. Al cap i al a fi, el treball és el que menys importa, encara que per tema econòmic és important... però un cop ets mare, suposo que res és més gratificant que tenir el teu nadó i donar-li tot el que tens
Nereida, tocaia!!! (em dic Nerea jeje) Ens veiem al Gener per cercadores??? Jo crec que m'esperaré una mica més, però ja estaré per aqui seguinte!! Et desitjo el millor, una cerca curta i que pogueu estalviar d'aqui a gener!!!!
pesoleta314, tens tota la raó. Sempre tenim al cap que hem de fer-ho tot abans de tenir fills, però es que "tot" no dona temps abans dels 30!!!! A mi al menys amb 26 anys no m'ha donat temps de gaire cosa, perquè quan tens una mica d'estabilitat econòmica, ja és hora de tenir fills
És una bogeria. I si et ve l'instint amb 35 doncs oleeee! Però a les que ens ve abans dels 30 és una mica "putada". Lo bó és el que dius, que amb 40 anys estarem sense nens petits i tornarem a una altre juventut diferent, per poder estar en parella
Ah! I nosaltres igual, des que vam començar a sortir junts ja teniem ganes de tenir fills, i això que teniem 19 i 17 anys!
Us desitjo el millor a totes!!!!!!!
A mi ara em costa no posar-m'hi, si no m'hi poso és exclusivament pel treball, i llavors penso que igualment aquests mesos ens van de conya per a acabar les cosetes que tenim encara a l'aire, estalviar més (encara que crec que no ho podrem fer gens ni mica) i no sé... gaudir una mica més de la parella. Tot i així, tampoc fem res de l'altre món. Ens falta una peça desde fa temps... i crec que és un nadó
Feia molt que no comentava per aquí!
Primer, Halia, gràcies per les teves paraules. Al cap i al a fi, el treball és el que menys importa, encara que per tema econòmic és important... però un cop ets mare, suposo que res és més gratificant que tenir el teu nadó i donar-li tot el que tens
Nereida, tocaia!!! (em dic Nerea jeje) Ens veiem al Gener per cercadores??? Jo crec que m'esperaré una mica més, però ja estaré per aqui seguinte!! Et desitjo el millor, una cerca curta i que pogueu estalviar d'aqui a gener!!!!
pesoleta314, tens tota la raó. Sempre tenim al cap que hem de fer-ho tot abans de tenir fills, però es que "tot" no dona temps abans dels 30!!!! A mi al menys amb 26 anys no m'ha donat temps de gaire cosa, perquè quan tens una mica d'estabilitat econòmica, ja és hora de tenir fills
És una bogeria. I si et ve l'instint amb 35 doncs oleeee! Però a les que ens ve abans dels 30 és una mica "putada". Lo bó és el que dius, que amb 40 anys estarem sense nens petits i tornarem a una altre juventut diferent, per poder estar en parella Ah! I nosaltres igual, des que vam començar a sortir junts ja teniem ganes de tenir fills, i això que teniem 19 i 17 anys!
Us desitjo el millor a totes!!!!!!!
A mi ara em costa no posar-m'hi, si no m'hi poso és exclusivament pel treball, i llavors penso que igualment aquests mesos ens van de conya per a acabar les cosetes que tenim encara a l'aire, estalviar més (encara que crec que no ho podrem fer gens ni mica) i no sé... gaudir una mica més de la parella. Tot i així, tampoc fem res de l'altre món. Ens falta una peça desde fa temps... i crec que és un nadó
Re: La crida interior de ser mare
Hola pesoleta314! Tota la raó! Està clar que els nens sempre venen amb un pà sota el braç i son la alegria més gran que poden donar a la vida.
Segurament encara posem impediments a la cerca perquè ens fa por lo desconegut. La qüestió serà lligar-se la manta al cap i tirar cap endavant!
Náyade!! Si!! Espero que ens veiem al gener per cercadores, a veure si la búsqueda es fa curteta i tu t'animes una miqueta abans, que mai se sap!
Jo ja estic il·lusionadíssima! Pensant en l'àcid fòlic, fer una mica de dieta perquè després porti millor l'embaràs... en fi, una mica de preparació. Per mi, tot això, ja és gairebé un recerca de panxu!
Un petó a totes!
Segurament encara posem impediments a la cerca perquè ens fa por lo desconegut. La qüestió serà lligar-se la manta al cap i tirar cap endavant!
Náyade!! Si!! Espero que ens veiem al gener per cercadores, a veure si la búsqueda es fa curteta i tu t'animes una miqueta abans, que mai se sap!
Jo ja estic il·lusionadíssima! Pensant en l'àcid fòlic, fer una mica de dieta perquè després porti millor l'embaràs... en fi, una mica de preparació. Per mi, tot això, ja és gairebé un recerca de panxu!
Un petó a totes!
Re: La crida interior de ser mare
Nereida ha escrit:Hola pesoleta314! Tota la raó! Està clar que els nens sempre venen amb un pà sota el braç i son la alegria més gran que poden donar a la vida.
Segurament encara posem impediments a la cerca perquè ens fa por lo desconegut. La qüestió serà lligar-se la manta al cap i tirar cap endavant!
Náyade!! Si!! Espero que ens veiem al gener per cercadores, a veure si la búsqueda es fa curteta i tu t'animes una miqueta abans, que mai se sap!
Jo ja estic il·lusionadíssima! Pensant en l'àcid fòlic, fer una mica de dieta perquè després porti millor l'embaràs... en fi, una mica de preparació. Per mi, tot això, ja és gairebé un recerca de panxu!
Un petó a totes!
M'ha fet moltíssima gràcia perquè jo estic igual!!! Fent dieta, anant al gimnàs, pensant en les visites mèdiques per demanar l'àcid fòlic... inclús pensant en comprar ja els TO i tot jajajajaja... el meu marit em diu que es com ai estiguessim assajant ja!
No sé jo si m'animaré gaire al gener però mai se sap! Les ganes potser em poden jejejeje.
Petonets!!!
Re: La crida interior de ser mare
Noies, això em costa cada día més... el moment ha arribat i no puc llençar-me!!!
Estic rodejada de panxetes. Dues amigues properes, diverses companyes de feina i la meva cosina de 18 anys (per accident). Tot això em té consumida de pensar-ho. M'encantaria posar-m'hi ara mateix!!! De veritar. Però no puc arriscar-me. Em quedaria sense treball...
Ufffff i jo que em pensava que aguantaria uns mesos sense pensar-hi massa i ara només veig bebès, panxus i tema maternitat per tot arreu...
Espero poder desfoga-me per aquí mentre espero......
Un petonet a totes.
Estic rodejada de panxetes. Dues amigues properes, diverses companyes de feina i la meva cosina de 18 anys (per accident). Tot això em té consumida de pensar-ho. M'encantaria posar-m'hi ara mateix!!! De veritar. Però no puc arriscar-me. Em quedaria sense treball...
Ufffff i jo que em pensava que aguantaria uns mesos sense pensar-hi massa i ara només veig bebès, panxus i tema maternitat per tot arreu...
Espero poder desfoga-me per aquí mentre espero......
Un petonet a totes.
Re: La crida interior de ser mare
Això sempre passa Nàyade!
És normal! I cada vegada ens anirem assabentant de més coneguts/amics/familiars que estan embarassades.
Jo al principi ho vaig notar amb facebook. Primer amb els casaments i després amb les panxus... és com un boom!
Després ve quan t'assabentes de companyes de feina, amigues q veus de tant en tant, algun familiar llunyà...
Si et dic la veritat, jo encara no m'he trobat amb una amiga propera q estigui embarassada, de fet, encara ni ho pensen... son de les que volen "gaudir encara mes de la parella i els nens ja vindran molt més endavant". Per això potser encara no m'ha entrat la neura, jajaja!
I de cara a la meva família jo soc la més gran de les cossines/cosins i germanes, així que no hi ha nens i panxus diàriament que m'ho recordi massa.
La qüestió és que al principi simplement et fa gràcia trobar-te amb amigues de l'escola embarassades, familiars llunyans, alguna amiga més propera (pero q no son les teves amigues amb les q quedes cada setmana)... i arriba un dia que ja si comences a plantejar-te en serio tot això... i per què no?
Tinc bastant clar que m'esperare al gener, necessito recuperar-me econòmicament i de talla de pantaló, jejeje!
I després que sigui el q deu vulgui!!
Un petó i ànims... i si t'has de posar ja, per què el teu instint t'ho demana que et vagi molt bé amb la recerca!
És normal! I cada vegada ens anirem assabentant de més coneguts/amics/familiars que estan embarassades.
Jo al principi ho vaig notar amb facebook. Primer amb els casaments i després amb les panxus... és com un boom!
Després ve quan t'assabentes de companyes de feina, amigues q veus de tant en tant, algun familiar llunyà...
Si et dic la veritat, jo encara no m'he trobat amb una amiga propera q estigui embarassada, de fet, encara ni ho pensen... son de les que volen "gaudir encara mes de la parella i els nens ja vindran molt més endavant". Per això potser encara no m'ha entrat la neura, jajaja!
I de cara a la meva família jo soc la més gran de les cossines/cosins i germanes, així que no hi ha nens i panxus diàriament que m'ho recordi massa.
La qüestió és que al principi simplement et fa gràcia trobar-te amb amigues de l'escola embarassades, familiars llunyans, alguna amiga més propera (pero q no son les teves amigues amb les q quedes cada setmana)... i arriba un dia que ja si comences a plantejar-te en serio tot això... i per què no?
Tinc bastant clar que m'esperare al gener, necessito recuperar-me econòmicament i de talla de pantaló, jejeje!
I després que sigui el q deu vulgui!!
Un petó i ànims... i si t'has de posar ja, per què el teu instint t'ho demana que et vagi molt bé amb la recerca!
Re: La crida interior de ser mare
Si... es que m'està costant una mica assumir l'embaràs de les meves amigues properes que son mes joves que jo! Em fa una enveja sana veure-les tan entusiasmades...
Jo també sóc la gran de tots els cosins, la meva cosina té 18 anys!! Ens ha adelantat a 4 cosins jeje.
I també necessito aquest temps per recuperarme econòmicament de la boda, perdre els 5kg que he agafat aquest estiu (tela marinera)... pero alhora m'entra la neura jajaja es extrany.
Gràcies Nereida!!
Jo també sóc la gran de tots els cosins, la meva cosina té 18 anys!! Ens ha adelantat a 4 cosins jeje.
I també necessito aquest temps per recuperarme econòmicament de la boda, perdre els 5kg que he agafat aquest estiu (tela marinera)... pero alhora m'entra la neura jajaja es extrany.
Gràcies Nereida!!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 5 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |