TINC POR!!!!!!!!!

[atlanta]

Hola de nou!
Fa algun mes que escrivia al forum, però el darrer mes ho vaig deixar de fer, no sé ben bé perquè... però ara us torno a necessitar!
Aquest mes hem entrat en el nostre sisè mes de búsqueda. Tinc moltes ganes de ser mare, però avui, de cop, m'ha entrat por i molts dubtes davant del fet de quedar-me embarassada.
Jo sóc molt patidora i em fa por passar-me la vida patint quan tingui fills i no disfrutar gens; patir durant l'embaràs per si alguna cosa no va bé, que els meus futurs fills/es no siguin feliços, que jo tampoc ho sigui,...
Què m'està passant? Existeixen les crisis de les buscadores????

[Vera]

Hola Atlanta! Com va tot??

La gent que es patidora de mena pateix sempre, per tant si tú ets d'aquetes, com jo poc puc dir-te per consolar-te. Crec que tenir un fill és una gran responsabilitat i penso que es normal tenir por. Però davant de tots els meus dubtes i pors penso en la felicitat que tindré algún dia i de lo plena que estarà la meva vida, sé segur que patiré primer per l'embaraç, dsp per triar el cole, per si estuidia o no, les amistats, no se per tot plegat... però penso que tot això forma part del fet de ser mare. De fet no se de ningú que hagi dit que ser mare sigui fàcil.....i potser no seré la millor mare del mòn, ni tpc pretenc ser-ho, per tant penso que ho faré lo millor que podré i que ja ens anirem enfrontant a les pors, problemes i dubtes a mesura que vagin sorgint.. cada cosa en el seu moment

[neuetes]

Si, el millor consell que et puc donar és que no afrontis la maternitat amb por, afronta-ho com un repte que es va superant cada dia. Ser mare no és fàcil, això és veritat, però si t'ho mires amb sentit comú, amb responsabilitat i un toc d'humor... ser mare és meravellós.

Un petó.

[Mow]

Reina, jo vaig tenir un retard d'un dia aquest mes, m'habia de venir divendres passat i ho fa fer dissabte al matí, i esclar, tant puntualíssima com sòc també em vaig acollonir! Al pensar que podría estar embarassada em van venir pors, per descomptat, pensar si realment sería una bona mare, si sabría cuidar d'un bebé, etc. En fi, vaig estar tot el camí de viatge en bus donant-li voltes a part de trucar a ma germana gran i fer-li arribar el meu estat d'ànim, a l'estil muntanya russa.
Si et preocupes per les coses i per tot plegat, com em passa a mi, és normal que tinguis aquestes "pors" però vaja...almenys en el meu cas se, perquè he fet exàmen de mi mateixa, que ser mare no és una necessitat o "perquè toca" sinó que realment vull tenir un fill. El meu cos, la meva ment, tota jo...sabem que será quan arribi el moment i aleshores per molta por que pugui tenir en un instant, la ilusió i l'amor donarán pas a una nova etapa en la meva vida per la que estic totalment preparada, i espero amb els braços oberts!

[Tintin]

Aissssssss Atlanta bonica jo també sóc així de vegades, sempre patint, em semblo a ma mare, la meva parella des que ens vam conèixer sempre ha volgut tenir nens i jo sóc més de quan a la feina tal de quan la hipoteca tal....en fi per no patir ho vull tot controladet i també em preocupa molt la idea de que patiré molt, o millor dit patirem perquè el Tintinu és super protector però et diré una cosa...sóc professora i tutora i veig cada dia a les mares patir i sempre els hi dic: "però val la pena tenir un fill amb aquest patiment?" i sempre sempre sempre em contesten: "i tant!! la vida no tindria sentit". Doncs jo vull que la meva vida tingui més sentit, i si ets patidora, patiràs per tot, però no és millor patir i riure i passar-t'ho bé amb una personeta teva i del teu marit? una personeta que et farà riure i que t'ho passaràs super bé!!! tu tranquil.la dona, que la vida ja és força merdosa, i li hem de donar una mica de xispa amb un bebito. Vinga atlanta maca, de vegades depèn del dia que tenim veiem les coses d'una manera o d'una altra, així que avui ho veus així i demà ja veuràs que ho veuràs així com un solet gran gran gran, són les hormones filla que les tenim revolucionades. Un petó i volem escoltar-te que estàs millor ehhhhhh

[lila]

A mi també em passa i, com a dit la Tinin, he arribat a la conclusió que és perquè ho vull tenir tot ben controlat i, és clar, el tema d'un embaràs, doncs com és impossible tenir-ho tot controlat...

Poc a poc vaig intentant aprendre a confiar, a ser més positiva... però les que patim, és el que hi ha... jo ja porto dos embarassos (bé, de fet 3 però un no va anar bé) i sé que si vull tenir un tercer seguiré patint com una burra: primer per si m'hi quedo, després perquè tot vagi bé, després per si li dedico prou temps, per si dorm prou, per si menja bé, per si està prou estimulada... i bla, bla bla... patir patir i patir...

I aixó que no faig més que dir-me que haig d'aprendre a gaudir, que el temps passa i tot això que em perdo!!

Ànims, ja veus que no ets l'única que "pateix"...

[Twix]

Nenes!!!! quina alegria trobar-vos!!!
jo pensava que era l'única que patia per tot i veig que no!!! m'heu alegrat el dia!!!
Jo també sóc una patidora nata fins al punt més extrem que us pogueu imaginar... i en realitat és pq ho vull tenir tot molt controlat, i inconscientment em costa acceptar que hi coses que no es poden controlar, ni planificar, ni preveure.

una vegada, però, una psicòloga em va dir que les persones q som patidores ho continuarem sent tant si és amb fills o sense, i q en el moment en què tinguem fills aquest patiment continuarà essent el mateix, és a dir, no passarem d'un grau 0 de patiment a un grau 8, per exemple, sinó q ens mantindrem en la línia...en canvi, em va dir q hi ha gent q no és gens patidora però q en el moment de tenir un fill se li dispara un patiment desmesurat... ai, no sé si m'explico gaire bé...

en definitiva, que tot això són pors que tenim i q hem de superar sense agobiar-nos, confiant en els altres i també en nosaltres mateixes. i jo crec q les coses, com menys les vols controlar, millor surten! però això és la teoria, ara toca aplicar-se "el cuento"a una mateixa, i reconec q costa moooolt!

ànims a totes i ja veureu q ho farem súper bé!!!

[esquimal]

Jo també sóc molt patidora. Primer per l'embaraç, per què vaig tenir un abortament, després per què el part anés bé, després per què no tenia gairebé llet,... Però penso que és normal. Pateixes molt pels fills, sí, per què ho són tot per tu, però també els disfrutes molt, i ja veuràs que quan arribi no serà com et penses ara. I patiràs però també seràs molt feliç. Patir pels fills és normal! Seria molt trist no fer-ho, però ens hem de controlar una mica i no dramatitzar. L'altre dia per exemple vaig anar a l'IKEA i ma mare que si lliga el nen, que no te'l robin, que vigila que no te'l prenguin, que si el cotxet té algo per lligar-lo, ... Per favor, calma!

[esta32]

Jo també sóc molt patidora i difícilment canviarem, això ho tinc molt clar. Tot i que també penso que és perquè volem tenir les coses massa controlades i a vegades no es pot controlar tot i s'ha de deixar fer. Jo ara estic de 10 setmanes i no us podeu imaginar com pateixo. Però també sóc molt feliç i penso que, quan hagi nascut el cigru, encara patiré més. De fet, tothom del meu entorn m'ho diu, però la vida s'ha de disfrutar i disfrutarem molt dels nostres cigrus, ja ho veureu. Ser mare compensa tots els patiments, n'estic absolutament segura i ho veig en les meves amigues.

[esquimal]

Ser mare compensa tots els patiments, n'estic absolutament segura i ho veig en les meves amigues.

[coseta]

Una més al grup, el que crec és que som persones massa responsables i alhora molt apassionades. HI posem el cor a tot el que fem. El que podria ser disfrutar al 100% de l'embaràs per exemple es transforma en pensar i si no va bé? I si s'adelanta, i si s'atrassa...crec que no canviarem mai però sí que podem RELATIVITZAR i pensar en el que té remei o no en té. A mi això m'ajuda. Penso: ho puc solventar? Sí,doncs ja no m'he d'amoïnar. I si no ho puc solventar per què nassos pateixo?? Ja patiré si de cas, quan m'hi trobi, no?? I això em calma bastant. A vegades aquests patiments són per xorres en plan: uf..havia de trucar a tal client, no l'he trucat...bé, s'haurà enfadat? per dir una rucada eh? i si sóc capaç de relativitzar així se'm passen totes les pors. Durant l'embaràs ho vaig haver de fer molts cops però, sobretot abans de les ecos. I em deia, si està bé, perquè patir? I si està malament no té sentit que pateixi, ja no hi puc fer res. així que no pateixis i disfruta!! petons d'una altra patidora!

[Vera]

crec que no canviarem mai però sí que podem RELATIVITZAR i pensar en el que té remei o no en té. A mi això m'ajuda. Penso: ho puc solventar? Sí,doncs ja no m'he d'amoïnar. I si no ho puc solventar per què nassos pateixo?? Ja patiré si de cas, quan m'hi trobi, no?? I això em calma bastant.

això es el que jo volia dir,coseta jo tb faig com tú

[island]

Hola Altanta,
No t'amoinis. El que et passa es absolutament normal. Tenir pors i dubtes forma part del proces de ser mare: des del plantejament, fins que ja tenim el nostre petit en braços....I crec que ja no ens el treiem del damunt mai mes, aquest sentiment! pels fills, patim des de la primera ecografia...i ja no deixem de patir mai mes!
Amb tot, entenc que siguis una persona especialment patidora, i que aixo et generi una angoixa afegida. Em sumo al club, noies. I per aixo t'entenc perfectament. Mira, de tota la vida, des que era nena (i aixo em va portar fins i tot a un depressio infantil) que pateixo i em preocupo en exces per les coses. Soc una persona alegre i vital. Pero tambe tinc aquest vessant: em prenc les coses massa a pit, tinc mil dubtes, hi dono excessives voltes, soc massa responsable, perfeccionista, pateixo i penso sempre en les coses terribles que poden passar, de vegades no tinc prou confiança en mi mateixa, ...hi va haver un moment a la vida, un anyet abans de quedar-me embarassada, que la por em va vencer i vaig entrar en un espiral molt dolent que em va portar a patir atacs de panic i angoixa tan forts, que no vaig poder seguir amb la meva vida normal.
Mesos despres, ja recuperada de tot allo, pero sense deixar de preocupar-me en exces per les coses, vaig decidir no ajornar mes el meu somni de ser mare. Jo tambe tenia por, pensava que amb tota aquesta baixa autoestima no seria una bona mare, etc etc...i per aixo vaig retardar una mica la decisio. Pero les persones que patim i ens preocupem tant per tot, tambe tenim una capacitat infinita de gaudir, d'estimar, de donar-nos als altres, de voler-ho fer be....
de debo que, malgrat els patimens logics i naturals de voler que tot surti be durant l'embaras i el part, quedar-me embarassada i tenir el Max ha omplert de sentit tot allo que faig. Pateixo, clar. Pero tambe patiria si no fos mare, i en canvi em perdria gaudir del millor que m'ha donat la vida. Quan el tenia a la panxa, estava immensament feliç, pero de vegades em venia un vertigen bestial davant la responsabilitat...i pensava: ara ja no hi ha volta enrera..aixo de dins ha de sortir!!! I ha vingut per quedar-se!
I sembla mentida, pero tenir-lo m'ha fet mes segura, mes fortal. Tinc algu que depen de mi, vull cuidar-lo i donar-li la vida. Ser millor, fer-ho be per ell. I el que abans m'espantava, ara m'omple com res al mon. Confia en l'instint (es bestial, ja veuras!) i en tu mateixa.
El fet que et plantegis tot aixo ja demostra que seras una bona mare i que procuraras sempre pel millor del teu fill. Per ells, encara que imperfectes, som les millors mares que poden tenir. Ens estimen malgrat els nostres defectes. Com tu descobriras una manera d'estimar tan incondicional, que tot patiment et valdra la pena. I seguiras tenint dubtes a cada etapa, i hi haura moments, sobretot al principi, que les hormones et jugaran, potser, alguna mala passada...pero tranquila. Aixo es normal. Segur, segur, segur que et compensa. La teva vida, canviara, si. Pero a millor. Segur!!! Estimar es patir, aixo no ho podem canviar. Pero viure-ho intensament, no te preu.
anims bonica!

pd: disculpeu, pero esric des d'un teclat que no em permet posar puntuacio..per aixo no hi ha accents ni dieresis...

[Natt]

atlanta como te comprendo, si en el fondo somos todas iguales y nos pensamos bichos raros cuando no lo somos! nosotros llevamos varios meses dandole vueltas a lo del bebé, nos casamos en junio del año pasado, yo hacía bastante ya q estaba ya con la mosca detrás de la oreja y mi marido me propuso empezar en el viaje de novios, y así lo teníamos pensado, pero al ir de viaje nos tuvimos q poner algunas vacunas y una de ellas fue la tan temida triple vírica y con ella la de la RUBEOLA, me aconsejaron q esperara 6 meses. La idea del viaje ya no podía ser, así q me desanimé bastante, a todas horas veía embarazadas y niños, paseé unverano tan desanimada... ahora ya han pasado esos 6 meses, he calculado mas o menos cuando me gustaría tenerlo por aquello de cuadrar bajas y vacaciones, no parir en verano... ni pasar los ultimos meses tampoco con la calor... total q habíamos pensado ponernos en febrero, pero ahora q se vuelve acercar la fecha nuevamente empiezo a tener dudas, mas q dudas llamaría inseguridades, en mi enotorno y trabajo estoy rodadísima de críos, bebés con sus problemas y sus peculiaridades, transtornos en fin... y viendo a diraio las cagadas q hacen algunos padres y vuelvo a tener esas inseguraidades... por ser una petarda de madre, por ser demasiado exigente con el niño por mi profesión, a perder esa intimidad con mi pareja... joder!!! ya tengo los 30 y me siento tan insegura como una niña de 18!!!

[atlanta]

Moltíssimes gràcies a totes!
M'heu animat molt i fins i tot m'heu fet caure alguna llagrimeta.... Estic convençuda que teniu raó quan dieu que les patidores, no patirem pas més quan tinguem un fill, perquè ja ho som normalment...

De veritat, moltes gràcies, ara ho veig diferent.... demà marxem una setmaneta de creuer pel mediterrani (vacances, per fi!) i espero descansar, desconnectar, aprofitar el temps... i disfrutar!!!

fins la pròxima!

[Twix]

Island: ho has explicat perfectament!!

em sembla que totes ens caracteritzem per voler ser massa perfeccionistes i responsables, i volem tenir-ho tot controlat pq no se'ns escapi res. Noies, hem de tenir clar que no serem unes mares perfectes, però sempre farem tot el que puguem i més!! i això ens ha de fer estar més tranquil·les i gaudir de cada moment!!! com em diu la mare d'una amiga meva, "no pateixis pel que encara no ha arribat. El dia que et toqui patir per alguna cosa important, ja ho faràs".

molts d'ànims a totes!!

[nuit]

Hola noies!!
M'uneixo al club de patidores!! Des de ben joveneta que havia volgut ser mare jove, i sempre que ho parlava amb la meva parella, ell em donava llargues, em deia que si que volia ser pare, però que ho veia com algo molt llunyà. Doncs bé, fara cosa de sis mesos que ens hem casat, i ja des d'abans de la boda que li ha sortit la vena paterna, i m'esta dien que vol ser pare.
A mi em fa molta il·lusió, i en tinc moltes ganes, aixi que aquest mes he deixat de pendre anticonceptius, i ara que vec que la búsqueda s'atança i que ens hi posem de vritat, estic acollonida!!!
No se, m'han entrat unes pors terribles, i la il·lusió s'ha transformat en por!! Éls dos som joves, (26 els dos) i només faig que pensar que potser ens estem precipitan, que no som prou madurs, que correm massa. Portem junts més de 9 anys, i el meu marit te feina estable, i estem bé econòmicament, però jo no treballo, i la por de que si ell perd la feina, ens quedem amb res, o de que potser hauriem de comprar una casa abans de pensar en els nens, són tot de dubtes que em ronden.
Creieu que si inc tanta por és perque no estic preparada??? Ell em diu que la vida dona molts tombs, i mai podrem saber si poden venir temps millors o pitjors, i que per tan no té sentit esperar, que els dos som joves, pero que si ho desitgem que perque no fer-ho??
Perdoneu pel rollo, pero el foro és l'unic lloc on puc parlar del tema, ja que no vui que la familia sàpiga que estem plantejant de començar a búscar, i les meves amigues, tinc la sensació que visc a anys llum d'elles! Cap d'elles no té parella estable, i algunes encara viuen amb els pares, i la seva major preocupació és que faran el següent cap de setmana!! Quan els hi vaig dir que ens caavam, ja van flipar, aixi que si saben que vui ser mare, encara m'entendran menys. Suposo, que aquesta diferencia de veure la vida, encara em posa més dificil la meva presa de decisió.
Bé noies, gracies per llegir-me, i per deixar-me desfogar-me!!!

[neuseta30]

hola noies¡¡¡¡¡ em sembla que jo tambe m uneixo al club, mireu, m acabo de kedar embarassada i ja estic patint, la setmana que be tinc hora amb la llevadora, pero ja estic patint per si tot esta be, jo vaig per la seguretat social i clar la primera eco la fan a les 12 setmanes, i clar, aixo es un patiment perke penses, estara be tot? perke com et troves de tot, a mi el que em fa por es que arrivi a la eco de les 12 setmanes i alla no es vegi res.

[Riu]

Neuseta ànims que tot anirà bé! I moltes felicitats!
I el meu cas es similar al teu Nuit, el que passa es que la que treballa sóc jo i el meu marit per mala sort no té feina. Els dos ens morim de ganes de poder tirar endavant lo de tenir un fill però clar ens hem posat una data per començar a buscar...i es quan ell trobi alguna feina més o menys estable.

L'altre dia mateix vam tenir un descuit (utilitzem preservatiu) i buff no saps com he patit durant tot aquest mes, pensant que podria donar-se el cas de que estigués embarassada...I llavors no entenc; si és una cosa que desitjo tant no m'hauria de fer por que passés no?
En fi...això de ser patidora de mena és difícil controlar.

[soleilua]

nuit amb el tema amigues em passa el mateix! jo també tinc 26 anys, el meu marit en té 32... però amb les meves amigues no parlo d'aquests temes, perqùè les veig mooolt lluny... vaja, que com tu dius... la majoria sense parella i alguna encara vivint amb els pares... per això em va taaaan bé el forum per desfogar-me!!