Ser mare soltera

[Jemmus]

Hola!

Tinc 37 anys, una edat més que prudent per pensar en posar-se mans a l'obra per ser mare abans que sigui "massa tard". Com no tinc una parella al meu costat ja fa temps que em ronda pel cap fer-ho per mitjà de la inseminació artificial. No us negaré que el ser mare soltera no era ni de lluny la manera com sempre m'havia imaginat que arribés aquest moment, sempre havia pensat i sommiat que compartiria una experiència tant meravellosa, intensa i especial amb la meva parella al meu costat però, tot i que en certa manera m'entristeix, les cirscunstàncies són les que són, sempre he volgut ser mare i vull viure i sentir aquest petit-grandiós miracle de tenir un fill o una filla (o tots dos ),així que el fet d'estar sola no crec que hagi de ser un impediment, però l'edat sí..., així que no m'ho puc pensar massa temps més.

Tinc pors, suposo que com qualsevol dona o parella que decideixi engrescar-se en aquesta meravellosa aventura, però suposo que el parlar d'elles fa que li treguis pes i ho visquis amb més normalitat. Si hi ha alguna mare soltera o algú que hagi viscut d'aprop l'experiència d'una mare soltera li estaria molt agraïda si volgués compartir amb mi la seva experiència.

Moltes gràcies!

[Alexia77]

Jemmus, jo conec una noia que ho ha fet, i està mot feliç de la seva decisió. La conec només del parc, així que tampoc tenim prou confiança per conèixer els detalls. Sé que ho va fer per fecundació un vitro, i va demanar que una doula estigués amb ella a l'hora del part. No et puc ajudar gaire més, només dir-te que em sembla que ser mare és una experiència meravellosa, no hi ha res igual, i que el fet de ser soltera no ha de ser un impediment.

[Jemmus]

Moltes gracies Alexia, em vaig carregant de valor, la veritat és que em fa molta il·lusió

[Nenita]

Jemmus, ets molt valenta!!

Jo no conec cap cas, però crec que aquesta será una de les millors decisions de la teva vida. Com diu l'Alexia, el ser mare és una de les millors experiències que es poden viure i no hauria de ser un impediment el ser soltera. Crec que jo també m'ho hagués plantejat si no tingués ningú al meu costat.

Petons i molts ànims!!

[tacai]

Jemmus, jo conec tres casos, i noia... si pots... tira-ho endavant!!! una es va fer fecundació artificial, i les altres dos in vitro. Una té bessonada!

jo sempre vaig pensar que si no tenia parella volia ser mare soltera. Serà durillo i necessitaràs ajuda de la família, però jo no m'ho pensaria dos cops si 'logísticament' pots.

[Jemmus]

Hola Tacai!

Si, per sort logisticament no hi ha problema, l'únic "problema" és el valor per fer-ho "sola"... Saps a quins centres van anar?

Gràcies per respondre i felicitats pel teu embaràs!

Nenita, moltes gràcies

[Yaiza202]

Jo no conec de mares que ho hagin fet aixi, pero si que conec de mares que s'han quedat com a mares solteres un cop es van quedar embarassades i elles estan molt contentes.
Personalment si no hagues tingut parella, si que m'ho hagues plantejat, ser mare es una experiencia molt maca, aixi que si estas decidida tira endevant ;) ja ens aniras explicant

[curculla]

Jo també conec una noia que és mare soltera, cap problema, està encantada,però és cert que té mooolta ajuda i suport familiar. Trbo que això és important en aquest cas.

[Jemmus]

Gràcies Yaiza

Per ara amb una bona amiga intentem destriar a quines clíniques anar, tinc hora a la SS però imagino que la llista d'espera deu ser incabable i també he de mirar si la mutua cobreix aquest tractament però ho dubto molt... I de mentres vaig carregant el valor i els ànims per encarar aquest nou repte i aquesta nova il·lusió, i les vostres paraules ajuden molt

[julieta12]

Hola Jemmus,

Jo tinc una tieta que és ginecòloga i diu que cada cop té més pacients noies que volen ser mares i que no tenen parella estable, diu que ja és algo habitual!!!!!! així que endevant!!!
Per altre banda el fet de ser mare soltera doncs jo et diré que jo en soc, la meva parella em va deixar quan estava embarassada i ho he tirat endevant jo sola, i clar que es pot!! de vegades és durillo no t'ho negaré, sobretot al principi, la meva filla ara té 2 mesos i tot just ara començo a estar una mica més tranquil·la, però si és el teu somni, ni t'ho pensis!!
Sort!

[Jemmus]

Tu si que ets exemple de ser forta! Això que t'ha passat ho hem comentat algun cop amb els amics..., que el fet de "fer-ho" entre dos no vol dir que s'acabi sent tres...

La teva tieta treballa a algun centre de fertilitat?

Moltes gràcies per les teves paraules!

[tacai]

Jemmus, no sé on ho han fet, però la meva cunyada que es va fer inseminació va ser a la Dexeus.

[ada_bcn]

Hola, jo sóc mares soltera... demà el meu fill fa 5 anys i vaig a pel segon.
En el meu cas el meu fill gran és d'adopció internacional i el vaig conèixer quan tenia 4 mesos. Va se run procés molt difícil i molt dur però tot i lo malament que ho vaig passar, el procés en si, és la millor experiencia que he tingut a la vida. En el segon cas he començat un altre procés d'adopció però com que el primer procés va ser molt difícil i ara estic tenint problemes també amb el segon... no sé com acabarà. Acabo de fer 37 anys i també m'he plantejat la inseminació artificial tot i que crec que sigui la millor opció en el meu cas tenint un fill ja adoptat i sense tampoc masses inquietuts per perpetuar els meus gens...
Tinc una amiga que caba de ser mare soltera per inseminació artificial als 38, es va quedar al segon intent, i ho ha het a la clínica Sagrada Familia de Barcelona (si no m'equivoco de nom)... Li ha anat molt bé i jo per la seva experiencia segurament també la triaría.
Conec una altra persona mare soltera, primer per adopció i després per inseminació artificial, igualq eu jo no es va veure en cor de tornar a adoptar, era més gran i també es va quedar enseguida però no sé a quina clínica la veritat.
Com a experiencia essent soltera, sobre el embaràs i el part no et puc parlar, et puc parlar sobre fer un procés d'adopció completament sola, és durillo. Un cop tens el nen doncs depen una mica del caràcter, però vas fent... Jo treballo a casa des de abans de tenir el nen i fins que no va fer els 3 no va començar a anar a l'escola bressol, fins l'any passat no he tingut suport familiar aprop, fa un any vaig tornar a viure a la meva ciutat i tinc aprop els meus pares i la meva germana... home, és diferent, pots descansar més i saps que si et passa alguna cosa en 5 minuts els tens a casa.
Si treballes fora de casa, organitzar-se sense suport és difícil, els horaris d'escola són poc compatibles amb les feines, quan es posen malalts si no pots estar amb ell necessites cangur, vacances si treballe snecessites cangurs, casals, etc... És una pasta, però la veritat és uq esi et saps organitzar i a al que comences a crear un coixí al voltent, amics, pares de l'escola, d'altres mares solteres, et pots organitzar per intercanviar dies i pq es quedein amb el nen i tu després quedar-se amb els seus...
Una de les pitjors coses és uq eno tens ningú per ajudar-te en el tema criança i educació, has de pendre totes les decisions sola, i home... en algunes coses està bé, no tens discusions, però de vegades és molta pressió a sobre, si t'equivoques no tens ningú que et fagi de contrapunt.
I lo altre és l'agovio, els nens et poden agoviar molt, tenen époques que no et deixen viure ni respirar, i no tens ningú que pugui treure-te'l de sobre ni 5 segons, ni per anar al water, ni dutxar-te tranquila, ni dormir seguit... no hi ha ningú per aixecar-se per la nit quan has passat tot el dia ja amb el nen, o banyar-lo al vespre quan estàs uqe ja no t'aguantes, o el cap de setmana poder sortir a fer alguna cosa sola... Però quan es van fent grans van canviant i comences a tenir més temps, encara que sigui per posar la roba a l'armari o anar al water sola... inclús ahir vaig poder llegir una estona per la tarda...
Jo t'animaria a fer-ho, pq parella en pots tenir més endavant però tenir un fill el tens ara o potser ja no podràs.

[cositina]

Hola guapa crec q ets mot valenta i sincerament crec q jo en la teva situacio wm plantejaria exactament el mateix.
Be, jo et volia comentar q conec una noia q esta igual, una mica mes gran, des dels 39 o aixi q va començar a moure el tema perque nontenia parella i el temps passava, va mirar tema adopcioni IA.. El cas es q al final va coneixer un noi (casat i amb un fill) q com a les pelis, lo va prometee divoriar-se i anar amb ella l tenir un fill.. Doncs una nit de passio sense proteccio ella es queda embarassada i el noi la deixa plantada intorna amb la sva dona. Aixi q ella ha passat tot l'embaras sola, el pare ni tan sols coneix el seu fill (ella no voñ saber res d'ell ni reclamar res), amb tan malansort q en les darreres setmanes d'embaras es mor de cancer el pare d'aquesta noia... Lanseva mare en quedar-se vidua s'ha mudat a viure amb la seva filla i el seu net. La noia te ja 42 anys i el nen ara un anyet o aixi. Ella treballa tot el dia fora de casa i eñ cuida ña iaia. Eñla diu q si no fos pel suport de la seva mare no podria portar totnaixo sola (psicologicsment ho ha passat fatal, ha estat durisim el q ha passat) pero diu q iualment es la millor experiencia de la seva vida i no s'empenedeix de res. Ara se li veu super feliç, i la seva mare ha recuperat les gaes dw viure al costat del seu net

Moltisima sort guapi i ja ens explicaras com va tot :)

[charito]

Hola maca, jo tinc dos amigues en aquesta situació, han arribat a una edat, han volgut ser mares i no han trobat la persona i a mes diuen que a aquestes alçades no estan per aguantar gaires tonteries d'algú. Les dues tenen una professio lliberal i es guanyen be la vida, i crec que aixó i tenir suport familiar es clau.

Els diners tristament perquè els tractaments no son barats i perquè després necessites ajuts en forma de cangurs si no es que treballes a casa, perquè o be pel mati o per la tarda algú se n'haurà de fer càrrec ni que sigui per portar-lo al cole al matí, si tens una reunió de feina o qualsevol imprevist. Si no doncs suport familiar que estigui a totes i vulgui compartir l'experiència amb tu.

A nivell emocional, una ho porta millor que l'altre, perquè te germans i cosins etc que comparteixen molts moments amb el seu fill, a l'estiu per exemple passa força dies amb els cosinets. L'altra esta sola amb els pares i se li fa mes feixuc. Totes dues estan d'acord que es dur i et sents molt sol, sobretot si el fill esta malalt o te algun problema, la responsabilitat recau en una sola persona.

Per altra banda, estan les explicacions, ja que son nens que no tenen pare, i encara que avui dia sigui freqüent, continua sent una situació novedosa i a vegades difícil d'explicar per exemple als altres nens. No es que sigui adoptat, ni que el pare X no en vulgui saber res, es que realment no hi ha.

Del tractament no et puc dir gaire, nomes que van ser IA i que van trigar diversos intents.

Amb tot elles estan contentes amb la decisió presa i tiren endavant, o sigui que anims!!!

[tukita]

Hola Jemmus, jo sóc mare en solitari d'una preciosa nena de dos anys i si tot va bé aquest 2013 serà l'any en que ampliarem la família ! O sigui que et pots imaginar que la meva experiència és molt, molt, molt positiva.
Els tractaments de reproducció assistida són tot un món així que si ja has pres la decisió , agafa aire i cap endavant !!!!!
Si vols conèixer altres dones que també han optat per ser mares en solitari o necessites aclarir dubtes o informació et recomano que et passis pel www.maresds.forocatalan.com , som una colla molt maca i estarem encantades de donar-te la benvinguda i acompanyar-te en el proces.

Molta sort i espero veure't amb panxulina molt aviat!!!

[charito]

Tukita gràcies per l'adreça li passo a les meves amigues!!!!

[Tome]

Jemmus guapa, si ho tens clar jo no m’ho pensaria, estar clar que totes tenim el nostre ideal de princesa amb el príncep Blau, els fills, etc. Però això no existeix.
Compartí una cosa així amb algú es millor, però hi ha mares com tan dit que han tingut parella han tingut al nen@ i la parella sa trencat i al damunt de tindre una nova responsabilitat tenen la decepció de la parella que amb una mica de sort li pagarà la manutenció i això si no tenen que na a judicis per que el pare passa de tot, que hi ha bastant i si no els pares que no serveixen i la mare se fa càrrec de tot.
Penso que avui en dia la dona no necessita un home per ser mare, si econòmicament tu pots permetre i la família te pot ajudar experimenta aquesta sensació que deu ser meravellosa.
L’ajuda de la família la necessitem tots, tinguem o no parella ja que avui en dia amb l’horari que tenim a les feines no son gens compatibles amb la vida familiar, així que tampoc crec que te tingui que tira enrere res.
Ja ens aniràs informant que tal et va tot.

[Jaleturu]

Hola Jemmus,

jo tinc un cas de mare soltera proper, la meva tieta. Ella ha estat mare d'una nena preciosa als 46 anys. De fet, jo mai m'imaginava que algun dia la meva tieta i jo tindríem el tema del fills en comú (ella havia estat la meva cangur...) i coses de la vida hem estat mares el mateix any.

Malauradament, quan la nena tenia 8 mesos, la meva àvia va morir (tenia 91 anys i Alzheimer), pero la meva tieta té sort de tenir les seves germanes i d'altres cunyades que l'ajuden en tot el que calgui. La nena, q ara ja té 18 mesos no va a l'escola bressol, està amb una noia que la cuida a casa, ja que és la manera en que s'ho podia combinar millor la meva tieta (economia-horaris feina)

La nena és feliç i té un munt de tietes (que li fan d'àvies) i de cosins (que li fan de tiets) i nebots (el meu fill i 3 nebots meus més) que són com els seus cosins!!

Total, que si vols ser mare, tira-ho endavant! com pots veure mai és massa tard!!!

*jale*

[Jemmus]

Ada_bcn, moltes gràcies per tot el que ens has explicat i per ser tan realista i sincera.

Sí, suposo que de vegades deu ser desesperant, sobretot quan comencen a caminar i els primers anys! És una realitat que s'ha de tenir present i ser concient d'ella.

Ànims i gaudeix dels moments per a tu que ara comences a tornar a poder gaudir! Una abraçada!