Deixar-nos transformar

[Hedy]

Fa uns dies parlava amb una bona amiga sobre tenir fills i com portem les dones la maternitat en la nostra vida. I em va dir una frase que em va inspirar i que vull compartir:
"Avui en dia les dones pensem en com encabir el nostre embaràs, part i fills en la nostra vida diària. Buscant la manera d'adaptar-ho al màxim per a poder seguir fent la nostra vida, la nostra feina, les nostres activitats, els nostres hàbits... Com seria deixar que el fet de ser mares ens transformés?"
Ser mares es segurament la decisió més important que fem i la que ens canvia més la vida. Com ens pot transformar? Quins regals ens pot portar?
Miro al meu voltant i veig tantes dones que als 4 mesos han de tornar a treballar! I em pregunto: com podem trobar l'equilibri entre ser mares i ser dones?
Que en penseu vosaltres??

http://hedykramer.blogspot.com.es/2013/03/deixar-nos-transformar-pel-naixement.html

[Tutty29]

Tenir un fill es una experiencia meravellosa!A mi m'ha canviat totalment, estic d'excedencia, abans anava al gym i ho he hagut de deixar, canvi de ciutat ( abans viviem a la ciutat i actualment estem a un poble), mes tranquil per tots i sobretot pel peke, per cert te 13 mesos.

[Menudeta]

Equilibri entre ser mares i dones en quin sentit? Jo no he tingut que trobar cap equilibri entre el fet de ser mare i dona.

Ara, si et refereixes a que el sistema que hem montat no beneficia a les dones, ni homes en la criança dels seus fills sí, i que s'han de fer peripècies molts cops per poder estar físicament amb ells, doncs també.

No sé si et referies a aixó.

[jllt]

Com bé dius, ser mare és la decisió més important que una dona (que així ho vulgui) pren a la vida, i evidentment que et canvia la vida. Per això sóc de les que penso que, pel lamentable fet que la nostra societat no beneficia en res ni la maternitat ni la paternitat, cal pensar-s'ho molt bé abans de portar un fill al món, i més en el món que ens ha tocat viure. És trist dir-ho així, perquè semblaria que si una parella (o dona en solitari) tenen ganes de tindre un fill, no s'ho haurien de pensar gaire i haurien de tindre facilitats perquè un dels dos es pugui quedar al costat de la criatura com a mínim els dos o tres primers anys. Però com que no és el cas, s'ha de pensar molt.

Ser mare et transforma. I tant! En molts casos físicament, i suposo que encara en més casos, interiorment. I d'equilibris, segons quin tipus de vida tinguis, també en cal fer. Suposo que ho planteges des del punt de vista que si vols ser mare i per exemple mantindre la feina i tindre aspiracions professionals, i a més mantindre també en el que puguis l'estil de vida que has portat fins a ser mare, doncs és complicat, no ens hem pas d'enganyar. La meva experiència és que he tingut dos criatures molt seguides, es porten 16 mesos, i jo aspirava a seguir fent la meva feina, que m'agradava molt i m'omplia molt. Però un cop va ser l'hora de la veritat em vaig trobar que les dos coses no podien ser: no podia seguir gaudint de la meva feina i a la vegada gaudir d'estar al costat dels meus fills en aquests primers anys tan importants. Doncs vaig prendre la segona decisió més important de la meva vida: deixar la feina. No és que m'ho pugués permetre, perquè sempre sembla que si la mare deixa de treballar és perquè el pare té un súper-sou, i t'asseguro que no és el cas. Però pel ritme de vida que portem, pels nostres gustos i aficions, i sobretot pel que desitjàvem per la nostra família, era el que tocava fer en aquell moment i ho podíem fer. ¿Si me'n penedeixo? Evidentment que no, perquè he pogut dedicar tot el temps als meus fills i això ho compensa tot. De petits només ho són un cop a la vida, em va dir la seva pediatra, que és qui em va acabar convencent de la decisió. Vull dir amb tot aquest rotllo personal que d'equilibris sí que en cal fer, en aquest sentit. I transformar-te també et transformes, i val més acceptar-ho amb alegria. Al cap i a la fi, has decidit que volies tindre fills i un cop els tens ja no es poden tornar. De manera que val més mirar d'adaptar-se a les noves etapes que van venint que no pas forçar situacions, buscar equilibris impossibles que acaben perjudicant tota la família, i acceptar que abans eres estricta en algunes coses que ara relativitzes... i també a la inversa.

[Hedy]

Si, per aquesta línia anava. Jo estic iniciant projecte professional i mirant de començar una familia alhora. I veig continuament que a les mares ens toca triar molts cops, a menys que tinguem moltes facilitats en la nostra feina. Moltes opten per posar la feina davant, perquè sembla que no podem deixar la nostra professió de costat, que no podem renunciar a la nostra independència, que ser només mare està mal vist. Però lo natural, lo que portem als gens, es cuidar als nostres petits.
Veig com un gran repte acceptar la responsabilitat que comporta ser mare i alhora seguir sentint-nos valuoses en aquest món. Ens inculquen tant que hem de valer-nos per nosaltres mateixes i treballar, treballar i treballar que moltes dones deixen de gaudir de molt de temps amb els seus infants.
I pel que fa als pares igual, tot i que s'hi afegeixen encara més estigmes, ja que encara es veu menys a un pare posant als seus fills per davant la seva professió.

[Menudeta]

Jo vaig creure durant molt temps amb la idea de que jo havia de ser una dona moderna, professional, lliberal, que cap home em diria què fer, si tenia fills ells s'adaptarien a mi, i la veritat es que no sé d'on ho vaig treure totes aquestes idees... També que ja abans de ser mare, potser amb l'edat o altres experiències, vaig pensar que a mi això no m'anava...

Ser mare és moltes coses i sí que és un canvi i cadascú ho viu d'una manera molt diferent, i que molts cops, per desgràcia les crítiques per deixar la feina o per tornar per exemple vénen per part d'altres dones, mares o no.

L'important és que cadascú fagi el que vulgui (tot i les "dificultats" domèstiques) i no se'n senti culpable, i poder triar és molt important és bo. Triar m'agrada, és una bona renunciar no.

Jo no sento que he renunciat a res, m'he adaptat a la nova situació tenint en compte els meus valors personals i les meves prioritats.

Es que no sé que ens passa a les dones que rebem exigències continuament.

Jo vaig decidir invertir els meus estalvis (no renunciar) per estar al costat de la nena el temps que vam considerar necessari tenint en compte la nostra situació.

[Annieee]

Hola noies!
Em sembla molt interessant aquest tema perquè a mi, que encara estic en pre-cerca, si tot va bé ens hi posarem al maig, em preocupa molt el tema embaràs-feina. M'han fet fixa (que ara no vol dir gaire res) fa mig any i estic molt a gust a la feina. D'altra banda, tinc moltes ganes de ser mare i aquest any ens hem decidit a començar la cerca de !!

El tema és que em costa pensar que estaré 4 mesos sense treballar o més si em toca fer repòs abans... i això m'estressa una mica perquè penso que als meus jefes no els hi farà cap gràcia i, tot i que se n'alegraran..., segurament pensaran en el trasbals que això suposarà pel que fa a organització, etc. Jo ara porto uns quants temes de responsabilitat i segurament m'hauran de substituir...

A l'empresa som més nois que noies i em fa ràbia pensar que els nois no tenen aquest "problema" i no s'ho han ni de plantejar...

Penso que caldria fer un canvi de pensament a nivell més global i que tothom fos conscient que una dona necessita uns mesos per recuperar-se després d'un embaràs...i que s'hauria de canviar una mica el pensament sobretot dels empresaris i, per això, segurament caldrien moltes més ajudes per part de l'adminstració com passa en d'altres països més moderns que el nostre...

Però realment és un tema que em preocupa i sobretot em fa pànic que hagi de fer repòs durant molts mesos i hagi de faltar més de mig any a la feina... Suposo que totes voldríem un embaràs tranquil, poder anar a treballar fins al final, etc. I realment m'empipa capficar-me en això quan estic en un moment tan emocionant de la meva vida com és la cerca de però no puc evitar-ho...

Us passa també a vosaltres?

Una abraçada!

[Menudeta]

aniieee, saps que demà pots trencar-te una cama també i estar de baixa? no pensis que amb l'embaràs has d'estar en repòs o malalta o que has de tornar a la feina deseguida dona! jo abans de buscar també hi pensava amb aquestes coses però un cop em vaig quedar embarassada vaig pensar que primer era el que jo volia i intentaria fer-ho de la millor manera per a poder viure tranquil·la la meva maternitat tenint en compte les poques ajudes que tenim pares i mares.

[marsai]

Hola noies.
Em sembla súper interessant aquest post.
Jo mai he cregut en alló de instint maternal, més que res pq no he tingut bebis al meu entorn, ni un germà petit que cuidar ni cap tipus de tracte amb el món infantil, amb lo qual ho trobava molt lluny, i per més anys que passaven sempre sentia el mateix.
Em vaig casar l'any passat i fins fa un parell de mesos pensaba igual!! ara estic a l'atur i no sé com vaig començar a pensar en molts factors com l'edat, els problemes de cercar feina, que potser era el moment per aprofitar i tenir un bon embaràs a casa i disfrutar del peque.. i em vaig adonar que si que estava valorant moltes coses peró el principal és que tenia ganes, il·lusió de gaudir d'aquesta experiéncia amb la meva parella i que seria el nostre somni..

Ara comencem la cerca, i tot i que la sensació es molt maca, no hi ha dia que no pensi que potser ens equivoquem.. que no és moment, i que igual hauria de trobar primer feina o fins i tot que potser em truquin d'algunes de les empreses que he fet entrevista, tal i com han dit que els hi encaixava peró que encara no hi havia una vacant..

Penso que en els darrers 6 anys en les 2 empreses que he estat sempre he mirat per la part professional, de no fer determinades coses per no perdre la feina. Vaig tenir un accident laboral i als anys em van fotre al carrer, de l'altra, em van fer prometre que no hi hauria nens fins als 2 anys d'incorporació i estic al carrer!!
Vaig veure com companyes que portaven molt de temps treballant, després de tornar a la feina les van acomiadar!!

Estem en un país que desgraciadament cada día tenim menys recolç i menys ajut per part de l'Estat, i aixó és el lema d'avui en dia en les empreses..

Dit aixó, i després de la pàrrafada, la conclusió és; que ha arribat el moment de fer la nostra vida sense anteposar tants factors externs pq ningú mirarà per nosaltres si no som nosaltres mateixos..

[Annieee]

aniieee, saps que demà pots trencar-te una cama també i estar de baixa? no pensis que amb l'embaràs has d'estar en repòs o malalta o que has de tornar a la feina deseguida dona! jo abans de buscar també hi pensava amb aquestes coses però un cop em vaig quedar embarassada vaig pensar que primer era el que jo volia i intentaria fer-ho de la millor manera per a poder viure tranquil·la la meva maternitat tenint en compte les poques ajudes que tenim pares i mares.

Bon dia! Menudeta tens tota la raó del món!! Suposo que són dubtes de "novata"... i que l'espera fa que tinguem molt de temps per pensar... Merci pel comentari! A vegades ens supeditem a la feina i després veus que hi ha coses més importants, com la teva vida personal! Cada vegada me n'adono més, però fins ara he tingut feines molt absorvents i m'ha costat molt pensar que no és la prioritat. Gràcies!

Dit aixó, i després de la pàrrafada, la conclusió és; que ha arribat el moment de fer la nostra vida sense anteposar tants factors externs pq ningú mirarà per nosaltres si no som nosaltres mateixos..

marsai

Bon cap de setmana a totes! Va que surt el solet!

[entrerius]

Ser mare et transforma, efectivament, et transforma en MARE i en DONA, t'enllaça amb la teva essència femenina i la posa en primer pla. La resta queda en pla secundari. Altra cosa és que ho vulguem reconèixer i que haguem de fer filigranes per sobreviure dins aquesta societat que encara no entén que els fills son el tresor més important que té per avançar i no dóna cap facilitat de conciliació. Així, els nostres fills, acaben pagant els plats trencats i la dona en resulta castigada com a resultat de la nefasta gestió de la maternitat/paternitat per part del sector públic.
I tal com van les coses....... massa esperança de canvi no hi ha. O potser sí que és veu clarament el camí a seguir: les dones tornem a casa i els homes que porten el sou....... pel govern actual és aquí on anem, a no ser, es clar, que ho lluitem.

[Hedy]

Marsai ànims en la cerca del que desitges!!
Jo he decidit anar a pel que realment vull, que es tenir fills. La feina es important per a mi i estic engegant el meu projecte personal amb força, però la veritat es que si hagués de triar tinc molt clar que un fill o filla va davant de la feina. Amb lo qual vaig a buscar el que em demana el cor i a veure com em transforma i a on em porta aquest camí :)
Sempre hi ha pors, i en aquests moments d'inestabilitat doncs encara més. Jo el que faig quan m'inunda la por es pensar en mi quan sigui velleta i que quan miri enrere estigui contenta d'haver triat el que he triat. I confiar molt en que tot anirà bé, i que sempre hi ha mil opcions i oportunitats!

[arcdesantmarti]

Hola noies
he llegit una mica per damunt i no se si algú ja a parlat d’ aquest article però el poso perquè a mi m’ ha agradat molt. Espero que us agradi a vosaltres també
http://www.enminusculas.com/2013/03/las ... l?spref=fb

[Annieee]

Hola noies
he llegit una mica per damunt i no se si algú ja a parlat d’ aquest article però el poso perquè a mi m’ ha agradat molt. Espero que us agradi a vosaltres també
http://www.enminusculas.com/2013/03/las ... l?spref=fb

Gràcies arcdesantmarti wapi per compartir l'article! Molt interessant

[June]

Hola a totes,

Em sembla molt interessant aquest tema.
Jo tinc gairebé 34 anys i estic embarassada de molt poc. Serà el primer fill, si tot va bé.

Tot i que amb la meva parella haviem quedat que ens hi posariem quan jo fes els 30 (ell em porta 8 anys i va sentir-se preparat per a l'aventura abans que jo) jo no vaig estar disposada perquè la feina que tenia aleshores no em donava l'horari que jo crec que m'havia de permetre tenir una família. No tenir un nen, que això és una altra cosa. T'embarasses, pareixes i ja el tens. Però jo el que volia, el que vull, és formar una família, estar present, no haver de fer corredisses tot el dia amunt i avall per quadrar horaris i tenir la frustració constant de sentir que no arribes enlloc.

Actualment, amb un horari de 8 a 15 (tant la meva parella com jo) em vaig sentir segura per portar l'aventura endavant. A més, està parlat i acordat de fa molt de temps amb la meva parella que, excepte raons físiques que m'ho impedeixin, la baixa seria compartida ja que ell em va exposar la seva "necessitat" de saber-se sol amb la criatura, haver de ser exclusivament ell qui se'n fes càrrec igual que faré jo els dos primers mesos quan ell torni a la feina després dels 15 (miserables) dies que els donen per paternitat. Així doncs, la meva absència a la feina serà també més curta (tot i que he de dir que si fos més llarga, em preocuparia zero. És un dret que la llei ha volgut muntar així de malament. Si les baixes haguéssin de ser sí o sí compartides, s'acabarien les tonteries de tracte discriminatori a les dones per les baixes de maternitat.)

Finalment, no crec que es tracti de "deixar-te transformar" amb la maternitat. Prefereixo pensar que la maternitat em complementarà en coses que ara mateix desconec que sóc capaç de fer.