Instint maternal o no?

[dolly]

Hola!

Soc nova al SP, no soc mare ni estic cercant.

Ultimament hi ha un baby-boom al meu voltant, amigues familiars, companyes de feina... que estan o buscant, o embarassades o acaben de donar a llum; i aixo em dona que pensar, i en ocasions em plantejo si jo potser no tinc l'anomenat "instint maternal"...

M'agradaria tenir familia en un futur, pero no sento que hagi de passar per un embaras per a poder ser mare, i aixo molta gent no ho enten, fins al punt que em fa plantejar-me si realment potser aquest sentiment amaga alguna cosa que jo mateixa desconec...
Tot i que moltes amigues em diuen que aixo es perque no tinc instint maternal, i que quan se'm desperti ho veure diferent...

Les que esteu cercant, a banda de voler formar una familia, tenir fills, etc, tambe heu desitjat l'embaras, sentir com us creix la panxa, i el part? Aixo tambe forma part del vostre "instint maternal"?

Gracies per endevant per les vostres respostes

[garota]

Holaaaaa!

Mira, en el meu cas, l'instint maternal sí que passava x un embaràs i un part. Sempre havia desitjat una panxu, i veure'm embarassada, i saber què se sent, parir,.....des de molt joveneta que tenia ganes de tenir un fill, formar una familia,... I fa 9 mesos va néixer el meu petit.
Però entenc percectament que el teu desig de ser mare, no passi per un embaràs. Hi ha altres opcions x ser mare ara! També dir-te que no t'angoixis si aquest instint maternal no surt. No tothom necessita l'etapa embaràs+fills. Podria ser perfectament que decidicis no tenir fills, per exemple. Cadascú escull el seu camí. I per mi, opinió personal, molt millor que no pas tenir fills perque toca,... Molta gent ho fa i és horrorós,.....!

[Inda]

Hola!! Jo també, la meva experiència és que fa uns 5 anys vaig sentir que volia un fill! Quan ho pensava el cor em donava un volt, la carn de gallina, volia veure'm amb panxolina, sentir i parir...això era l'instint del que parlen? No ho sé...
La qüestió és que el meu marit (3 anys menor que jo) es veia molt jove i vam deixar còrrer. Al cap d'uns anys va ser ell qui volia tenir el fill i jo...doncs diguèssim que no vaig deixaf que s'ho repensés, però sentia el que havia sentit anys enrera. Volia un fill SI! Però no em feia pessigolles la panxa quan ho pensava. Però quan vaig saber que ja estava embarassada tot va canviar!! I tota jo vaig canviar...i encara estic en tot un canvi.
Ara sé que tornaré a ser mare, tot i que no sé quan. Però això de l'instint...trobo que és molt subjectius. Això sí, també penso que els fills s'han de tenir perquè es volen amb tota l`ànima (tot i que la pell no es posi de gallina quan ho penses) i no perquè toca. Perquè trobo que un fill et remou els ciments, tota tú i la parella.

Salutacions!

[Aly84]

Bon dia Dolly,

Jo des de ben jove tenia clar que volia ser mare, perquè sempre he pensat què estimar un fill és una gran i especial experiència que volia viure. Quan li vaig plantejar el tema a al meu marit, li vaig dir que jo desitjava ser mare i que m'agradaria tenir un fill biològic i un altre d'adoptat, perquè volia viure dues vassants diferents i molt enriquidores de ser mare i guanyar un fill.

El desig de voler formar una família és molt seriós i important, i primer ens vam informar molt de què comporta ser pares adoptius i quin procés s'ha de seguir en el camí de l'adopció... tot llegint experiències d'altres pares adoptius, assistint a sessions informatives de l'ICA i preguntant a familiars (uns cosins del meu marit són pares adoptius). A mi encara és una experiència que m'agradaria i m'encantaria viure, la veig tant i tant enriquidora! Però el meu marit va veure clar que ell no s'hi veia capaç, tot li eren dubtes... Per tant aquesta opció de maternitat/paternitat va quedar descartada, doncs, per formar una família amb fonaments i donar amor veritable als fills ambdós progenitors han d'anar a la una i sentir-se comòdes i amb un desig semblant.

Així, que com que ambdós voliem formar família vam posar-nos a cercar! En el moment que em vaig quedar embarassada va ser una gran alegria i els dos vam començar a imaginar la bellesa dels nou mesos d'embaràs! Però jo em vaig descepcionar en el sentit que l'embaràs no va ser tant idil·líc com havia imaginat, doncs, tenia moltes nausees, vòmits, malestar, molèsties.... i en moments em sentia com malament perquè no gaudia de l'embaràs se'm feia llarg i pesat... llevat de moments molt puntuals (les ecografies, els primers moviments, les patades, el creixement de la panxa) la resta del temps em sentia amb molt mal cos... i no me'n veia l'hora que arribés el moment del part. Referent el Part, va anar molt bé i vaig tenir la sort de tenir un part natual, i sí, és una experiència molt especial que em va agradar viure i guardo sensacions que mai oblidaré, però bé, placentera i el que se'n diu bonica, bonica, doncs, bé jo tampoc ho vaig trobar així!!

Ara la meva filla té 22 mesos, i bé, n'estic super enamorada m'encata compartir tot el temps que tinc disponible amb ella i em desfaig d'alegira, joia i orgull quan veig tot el que creix i apren! I sí, visc la imatge de la maternitat que sempre havia desitjat i imaginat! I sí, jo he constatat que ser pare/mare és marevellós i màgic però a la vegada també dur i cansat, però tenim clar que volem repetir i buscar un segon fill, vull ser mare per segona vegada! i en moltes ocasions ja m'imagino com serà el dia a dia quotidià amb dos petits a casa. Però et sóc sincera, el que em fa mandra i no em fa tanta il·lusió és passar per un segon embaràs i un part... doncs, penso en el malestar que vaig sentir... en les molèsties... i penso que m'inpedirà viure molts dels moments o seguir el mateix ritme que tinc ara amb la meva filla, doncs, potser no em trobaré bé i necessitaré fer repòs... i el part... doncs, penso que ja està, que ja ho vaig viure una vegada i està molt bé tenir les sensacions que comporta, però el que et deia tampoc no és el moment més agradable en si... però, jo per dins sento que tinc unes ganes boges de ser mare per segona vegada, i fa temps que cerquem el segon i no arriba... i diguem que em desanimo amb l'espera perquè m'agradaria que fossin seguits... però no trobo a faltar l'embaràs... bé, no se, si m'explico... però amb això et vull dir que pots tenir un instint maternal molt despert però que el tema embaràs i part no et cridi gaire o gens l'atenció.

Jo penso que tenir un fill i tenir instint maternal, no es resumeix, ni molt menys, en passar per un embaràs i parir. Pots tenir un hiperinstit sense haver passat per aquest camí. Ser bona mare és molt més que un procés "biològic".

No se... a més a més... cada persona és un món... i hi ha qui de ben jove té clarissim que vol ser pare/mare i s'imagina i es projecta la situació de futur milers de vegades... i qui no s'ho arriba a plantejar gaire en la joventut, però en algún moment donat sent l'instint sense saber perquè i de cop i volta pensa en tenir familiar i ser pare/mare... Les persones som diferents i tenim inquietuds diferents... però en ambdós casos poden ser igualment bons pares/mares i tenir un instint despert...

Jo el que sí que penso és que el que no és correcte és el fet de tenir fills perquè "toca" sense sentir que realment vols ser pare/mare... a on està escrit que "toca" tenir fills? O bé, tenir fills perquè ho demana la teva parella i fer-li un "favor"... Un fill és un tresor de gran valor que necessita de molta paciència, amor, dedicació, energia... I has de donar tot el teu ésser i jo penso que si ho fas perquè "toca" o com a "favor" totes aquestes necessitats no se li podran donar ni li quedaran covertes al 100%...

Bé, és la meva perspectiva, però en poden haver d'altres de diferents i vàlides!

[dolly]

Moltes gracies per les vostres respostes! sou totes molt amables i despreneu molta tendresa

No se si ho he deixat prou clar, pero el meu gran dubte es si quan un dia us vau despertar pel mati i vau dir necessito ser mare (allo que diuen del rellotge biologic) tambe va acompanyat del desig de voler un embaras.

Se que m' agradaria ser mare en un futur, pero no necessariament passant per un embaras, i a vegades es dificil de compendre per mi mateixa, ja que al meu entorn no sembla que sigui el mes normal/habitual. Comenant-ho amb d'altres m'han rribat a dir una mica de tot, desde que no tinc instint ( o que soc antinatural) fins a que es una simple por...

Per aixo m'agradaria saber que es el que sentiu les que si teniu aquest "neguit" de ser mares, perque potser, encara no m'ha apregut aquest sentiment o potser el processo de una manera diferent.

Nose si m'he explicat be, espero que se'm entengui...

Que tingueu bon dia!!

[montsejoel]

Dolly, aquí una mare que no tenia ni instint maternal ni ganes de passar per un embaràs...

Mai m'havia atret l'idea de ser mare, i ens vam posar per un tema ginecològic, em van posar data límit, però a mi no m'agradava gens ni mica l'idea d'haver de passar per un embaràs... no em feia gràcia tenir panxa, ni parir ni res de res...
L'embaràs va anar perfecte i evidentment va tenir coses bones, boniques, sensacions al·lucinants, al igual que el part, però no ha sigut una etapa desitjada per mi. Tot i totes les coses boniques que vius i sents no t'asseguro que triaria si em diguessin que puc tenir el següent fill sense passar per aquesta etapa.

En el meu cas l'instint maternal s'ha anat despertant poc a poc, amb el meu fill als braços.

[garota]

Jo desitjava un embaràs sí o sí, i per mi no va ser d'un dia per l'altre sinó des de sempre. Sempre he volgut tenir una familia i em feia mooooolta il·lusió la panxa. Vaig passar un embaràs sense cap mareig ni vòmit i em caig trobar molt bé, així que això tb ajuda a tenir-ne un molt bon record!!!
Bé espero q fos això el q volies saber! Hi ha gent q de cop i volta sent q vol un fill, gent que des de sempre...gent que mai! Totes les opcions són vàlides!!

[esterock]

Dolly, jo no he tingut instint maternal tampoc...i estic buscant bebé...però no tinc aquella sensació que a vegades escolto de moltes dones d'un desig increíble.... Mai he tingut aquestes ganes i no m'he despertat amb ganes cap dia....la cerca va començar naturalment....ell si que fa mooooooolt temps que m'ho deia però si no era el treball, eren els estudis...així que anavem deixant-lo córrer...

Ara fa un any vaig decidir que deixava les pastilles, portava 11 anys amb elles i volia provar com funcionava el meu cos... i bé vam deixar de prendre precaucions... i que vingués quan vingués.... Pues encara no ha vingut...

I ara que et puc dir?? Pues que estic amb Omifin i cercant osigui que imagino que alguna cosa d'això que diuen instint maternal haig de tenir...però que si penso en el dia que em surti positiu ploraré com una nena de por.... molta por.... per tot el que vindrà amb l'embaràs i encara pitjor després del part....

Dius...doncs deixa de cercar no??? Pues no.... Jo sé que podré tirar endevant... però si jo hagués de plantejar-me el moment mai el trobaria.... així que m'he llençat a la piscina i bueno....imagino que quan vegi que m'ofego nedaré cap a la superfície.... i després espero trobar la recompensa.... que és el fill!!

Jo també penso en un futur amb fills, però no com quan i on....

Potser per això no em quedo....

[Atuchi]

hola! dons una altre que éstà cercant però no es veu amb panxa. a veure si m'explico. jo sempre he tingut una salut de ferro, de petita mai em vaig posar malalta, mai m'han operat de res...tot ideal en quant a salut. va ser entrar en l'etapa adulta, les responsabilitats, les exigencies de la feina...que em van començar a venir tots els mals de cop, marejos, vertigen, ansietats, de vegades molt de cansament...

per aquest motiu i perque sé que un embaraç comporta molts canvis físics no m'agrada la idea de pasar per un embaraç, perque se que soc carn de canó per tenir vomits, marejos...en fi tot lo "agradable" no? a més la part de que em creixi la panxa i els pits em facis mal i despres se'm quedin com buits tampoc m'atreu massa. però per altre banda pensó en els moments de les eco, les patadetes, el fet de poder crear una vida, que despres s'asembli a tu o la teva parella...i pensó que valdrà la pena haver de pasar per tot això. a més potser m'estic posant en el pitjor dels casos i despres els sintomes no son tan greus

així que aquí tens una altre opinió, amb moltes ganes de ser mare i tenir al meu petit (fins i tot tinc el nom triat des que era ben joveneta) però gens de ganes de passar per l'embaraç! suposo que es així una mica com et sents no?

[Hashi]

Hola Dolly,

En el meu cas, si que de ben petita he tingut aquest instint maternal ben despert i accentuat, i no veig el moment que per fi el destí m'ho concedeixi. Tot i que sé que no és de color de rosa, que l'embaràs i el part et pot fer passar mals moments per malestar o dolor, però el desig de tenir un fill és immens i és el que em faria més feliç.
És un pensament que sempre ha estat present en la meva vida, en els jocs de petita recreava l'embaràs i en algunes ocasions fins hi tot el part, després de més gran sovint pensava amb felicitat però sent conscient que encara quedava temps, quan arribaria aquell moment i m'imaginava amb la panxolina i cuidant del meu petit/a i se'm dibuixava un somriure als llavis d'orella a orella, i ara... la veritat es que ho estic passant fatal, ja passem l'any i mig de cerca i no ens arriba el moment, cada cicle quan ve la regla és un mar de llàgrimes, pel carrer només veig panxes i nens petits, i al meu voltant tothom es queda embarassat i tot i que t'alegres molt per l'altra persona no ho puc viure com voldria ja que tinc sentiments contradictoris, i cada bona nova em causa un altra mar de llàgrimes i un sentiment d'impotència que em fa molt mal, ja que com han comentat altres noies moltes vegades aquests anuncis venen amb "coletillas" darrere que fereixen.

Com veus cadascú és un món i ho vivim diferent, i cap és ni millor ni pitjor, totes les maneres són vàlides. No sé si el meu cas et servirà de gaire ja que reconec que és un extrem, però l'he volgut explicar perquè vegis com de dispar pot ser

[Airin]

Hola!

T'explico el meu cas. Jo de joveneta no tenia gens de ganes de tenir fills, no sentia cap instint maternal ni em feien molta gràcia els nens petits, com sí passava amb moltes noies. Una companya de feina em va dir que tranquil·la, que quan volgués tenir fills ja ho sabria.

De cop, als 30 anys moltes amigues o conegudes van començar a quedar-se embarassades, i em van fer plantejar què volia jo. M'estressava una mica, semblava que per fer 30 anys ja ho havies de tenir tot decidit, i jo no m'havia plantejat mai gaire res, més enllà d'estar amb la meva parella. Però un dia vaig sentir que sí, que volia tenir fills, i necessitava que el meu company també m'ho digués. Feia temps que fèiem conya sobre el tema, però un dia en vam haver de parlar seriosament. I estàvem d'acord, en volíem. Jo m'hi hagués posat ja, però a ell li va costar una mica més llançar-se a la piscina, de vegades fa respecte. Posar-nos a cercar va ser la cosa més romàntica que haguem decidit mai, i ara no podem concebre la nostra vida sense la nostra filla. I en volem més (i molts cops penso, tant de bo m'hi hagués posat abans). Ah, a més els nens petits, en general, m'agraden! Però també tinc amics que tenen dos fills i admeten que només els agraden el seus fills i els dels amics més íntims, no són canallers.

Amb tot això et vull dir que busquis a dins teu, per mi un fill no s'ha de tenir tampoc perquè toca, has de notar de les entranyes que et desitja, però no és necessari tenir una idea prèvia romàntica d'estar embarassada, tot va venint un cop el teu cap ha fet el "clic" i comences a imaginar-te com serà la teva vida amb aquella personeta al teu costat. No es poden descriure els pensaments un cop veus el positiu. I durant el procés t'hi vas veient més i més, a mi el part em feia moltíssima por al princpi i al final vaig assimilar tant que és un procés natural que vaig aconseguir un part vaginal i sense epidural (no van ser flors i violes, però al final me'n vaig sortir).

Que tinguis molta sort, decideixis el que decideixis!

[dolly]

Moltes gracies a totes per les respostes, em quedo molt mes tranquila pensant que no soc l'unica que no te aquest desig de voler ser mare (desde sempre)...
La veritat que va molt be que em dongueu les vostres opinions ja que en el fons es una mica el que volia sentir, i a prop meu no trobava aquest tipus de respostes, sino mes aviat al contrari
De nou gracies a totes! i sobretot molta sort i energia positiva per voslatres i els vostres fillets

[puski]

Hola Dolly!
Jo quan pensava en el futur veia nens, però mai havia tingut aquell desitg de ser mare. Vull dir, sabia que volia en un futur, però mai era pròxim i mai m'havia plantejat res sobre aixo...
Però al meu voltant va començar a quest babyboom que dius tu jeje. Cada cop la idea de ser pares ens anava atrapant. Fins que va neixer el meu nebot. Aqui ens va canviar. Vam tenir clar que despres de casar-nos aniriem a buscar-lo.
En el meu cas l'instint no hi era massa, de fet també em preocupava quan algunes amigues em parlaven del que sentien, i jo doncs no...
Volia l'embaràs, però per res del món volia el part...De fet quan era petita volia inventar un aparato que quan estiguessis embarassada t'apuntessin amb en làser a la panxa i teletransportaria al seu bressolet jeje. (ma mare va tenir un part natural i tinc un album amb les fotos del moment...suposo que em va "traumatitzar" de petita )
Quan em vaig quedar embarassada, em va fer molta ilu, però lapell de gallina no la vaig sentir fins més endavant, a mesura que em creixia la panxa i era més conscient de tot.
Però tinc una amiga que pensqa igual. Ella vol ser mare amb pare o sense. Ssempre diu el mateix, i no necessariament passar per un embaràs. Ella vol cuidar i educar. En tot cas, tingui un de biologic o no, adoptar ho te clarissim!
Per altre banda, tinc una tieta que no ha pogut tenir fills, i adoptar no era una opció. Ella sentia que havia de passar per un embaràs i un part. Adoptar un nen no li treuria aquest instint i aquesta pena...
en fi ,que jo crec q qualsevol opció és vàlida sempre que estiguis convençuda. Un fill et canvia la vida de dalta a baix, sigui biologic o no.

I l'instint...doncs jo crec q està sobrevalorat...potser una mica "peliculero". jo el vaig tenir diferent de com m'ho pintaven les pelicules i els contes...i no per això he estat més preparada que una altre...no sé si m'explico jeje
Quan arribi el moment ho notaràs, però res de por ni altres coses que et diuen, sinó que has triat una opció i no una altre!