Buscant després dels 40 (i després de patir avortament)

[Mila.]

Hola noies,

Obro aquest tema perquè necessito explicar el que penso i el que m'ha passat per anar-ho paint a poc a poc, i perquè espero que algú de vosaltres em pugui donar una mica de llum amb les vostres experiències.

Us explico la meva història de maternitat fins avui.

Tinc un fill fantàstic de 2 anys i mig (gairebé), de fet, quan estava embarassada vaig fer unes quantes aparicions al fòrum de les mares de gener de 2013 però aviat em vaig desconnectar perquè anava massa enfeinada. L'embaràs va anar perfecte. El Lluc va néixer una mica abans d'hora, a les 37 setmanes justes, el desembre de 2012. Jo llavors acabava de fer 39 anys.

Ara fa mig any que vam començar a buscar un segon. Tot va començar la mar de bé. Al tercer intent ja vaig donar positiu. Visca! Però aviat van començar les complicacions. Primer em va sortir un TS amb alt risc de Síndrome de Down. Com que sempre he tingut por de l'amnio i a més no tenia gens clar si avortaria en cas que es confirmés un positiu, vam fer el test no invasiu en sang (Panorama). Vam haver d'esperar deu dies, però a finals d'abril ens van confirmar que el test havia donat negatiu (Visca una altra vegada!) i que esperàvem una nena! Ja li havíem posat nom, Queralt. I després de l'ensurt vam pensar que ara les coses només podien anar bé. He de dir que durant els deu dies que ens vam haver d'esperar pel resultat de la prova, jo ja m'havia fet a la idea que si el test donava positiu, tiraria endavant l'embaràs igualment (em faltava convèncer el pare de la criatura, perquè ell no ho veia tan clar, però bé, me'n sortiria...)
Total, que estàvem la mar de contents de que la nena estava bé i començàvem a esbombar l'embaràs a tort i a dret quan dilluns passat, el dia 25 de maig, quan complia les 18 setmanes, vaig tenir visita amb la llevadora i allà va començar el malson.
No va trobar el batec del cor. Em va enviar a l'hospital perquè em fessin una ecografia d'urgència. Allà ens van dir que no hi havia batec, i que es deduïa de les seves mesures, que la Queralt feia tres setmanes que havia deixat de ser. El 4 de maig, segurament, ens va deixar, només una setmana després de que sabéssim que estava bé.
Ens vam quedar destrossats.
Vaig ingressar aquella mateixa tarda a l'hospital per fer un avortament farmacològic i després un raspat i dimarts tornava a casa sense la Queralt i amb el cor trencat.

Porto una setmana bastant dura amb la pèrdua de la Queralt. Jo ja me la imaginava en braços, ja la veia, ja la sentia, i me n'he hagut d'acomiadar d'una manera tan crua (bé, què us he d'explicar, moltes ho heu passat). He llegit moltes experiències de moltes de vosaltres que heu perdut un i més fills i m'ha reconfortat veure com de fortes sou totes, i que moltes aneu trobant el camí i els fills que desitgeu.

En els fils sobre continuar després d'un avortament, el tema central està en ser fortes i seguir-ho intentant, és clar, però llavors jo penso: seguir-ho intentant, sí, però, em queda temps? Si he de tornar a passar per una pèrdua com aquesta, d'aquí uns mesos, i amb l'ansietat de que el temps se'm tira a sobre, ho podré aguantar? Ara ja tinc 41 anys i mig.

Ja sé que només em puc culpar a mi per haver començat massa tard a formar una família, però a vegades les circumstàncies són les que són, i no vaig poder començar abans.
Hi ha altres mares o buscadores que passin dels 40 i que em puguin donar ànims per seguir?

Moltes gràcies per llegir-me. Només d'haver-ho pogut escriure ja m'he quedat una mica millor.

Mila.

[Ninitu]

Hola Mila, es la primera vegada que escric encara que fa molt d temps que segueixo el Soc petit.
Jo ara tinc 46 anys i la primera vegada que em vaig quedar embarassada en tenía 40. Però el vaig perder de seguida, al cap d sis mesos em vaig tornar a quedar i no li vaig arribar a sentir ni el cor. però quan ja habiiem tirat la tovallola em vaig tornar a quedar embarassada del Jan que ara te 3 anys i que es un trasto.
El vaig tenir amb 43 anys i sense disfrutar gens de l''embaras per por que el pogues perdre.
Amb tot aquest rollo el que et Vull dir es que no perdis maí l'esperança i que si te que ser Serà. Que l'edat no té res que veure i quei per mi el millor que m'ha passat mai es tenir al Jan i que si ara encara que tingui 46 anys li pogues donar un germanet seria la persona més feliç del mön.

[Zenda75]

Hola Mila,
Primer de tot dir-te que em sap molt greu que hagis perdut la Queral.
Jo tinc 40 anys i una filla de 3 anys i mig.
Aquest gener vaig avortar després de 6 mesos de cerca. Tot i que va ser molt al començament, només estava de 2 setmanes, ja ens haviem fet moltes il.lusions.
Encara no ho he acabat de païr, però tinc l'esperança de tornar a quedar-me.
Cada mes quan ve la w ho passo molt malament, em fa viure l'avortament.
Penso que no has de pensar que tornaràs a passar pel mateix.
Sobre la pregunta "em queda temps" jo també m'ho he plantejat, però hem de ser optimistes.

[Castanyeta]

Hola, Mila,

primer de tot, el meu condol i una abraçada silenciosa.
Després, el que demanes... fa de mal aconsellar, només tu pots saber si t'hi veus amb força. O tu i la teva parella.
Jo vaig tenir en Martí als 39, portava intentant-ho des dels 37 però vaig patir dos avortaments abans. Un d'ells, el segon, va ser una interrupció voluntària per diagnòstic de síndrome d'Edwards a partir de l'eco de les 12 s., on es va veure el plec nucal alterat; també vaig passar per uns dies de molta angoixa entre el dia de la intuició del metge i el de la confirmació amb els resultats de les anàlisis, que en el meu cas donaven un diagòstic devastador. Els metges em van deixar claríssim que la meva hi tenia molt a veure, amb aquesta alteració genètica letal.
Bé, el cas és que aleshores tenia 38 anys i dos avortaments a l'historial, però continuava volent tenir fills. I a la tercera va la vençuda; vam patir molt fins a superar la barrera psicològica del primer trimestre, però l'embaràs va anar bé i va néixer en Martí. Jo tenia 39 anys.
Com que no voliem que fos fill únic, quan va deixar la lactància vam tornar a buscar i vaig quedar-me embarassada; no em va costar gaire i després de passar tot el patiment inicial (patiment perquè els dos avortaments previs havien estat al final del primer trimestre, i perquè el temps passa i jo era un any més vella), semblava que tot anava bé, era una nena i ja tenia nom, Joana; però alguna cosa es va tòrcer i la vaig perdre als 5 mesos justos per culpa d'una infecció interna. Va ser devastador per al meu ànim, però vam decidir encara seguir buscant. I un altre cop embarassada relativament ràpid, però un altre cop vaig patir un avortament a les 12 s.; era el quart, també per una infecció (res a veure amb l'edat, doncs) i aquí ens vam plantar. Jo ja no podia més, no em veia amb cor d'afrontar un nou embaràs per si hi hagués una nova pèrdua, que no tenia per què passar, però podia passar. I cada vegada m'havia costat molt sortir del pou, i el meu fill i la meva família no es mereixien una mare/dona/filla/germana etc angoixada i deprimida altre cop, entossudida a continuar buscant el que semblava una utopia.
Tot i que la decisió de no seguir buscant va ser gairebé immediata després del quart avortament, i la vam prendre conjuntament amb el meu home, vaig trigar tot un any a acceptar-la en realitat i fer-me-la meva; ho sé perquè no va ser fins a un any deaprés em vaig fer posar un diu, el diu que impedeix des d'aleshores que tingui més fills. Entre d'altres coses, vaig passar uns mesos acudint a una psicòloga, que em va ajudar a acceptar i legitimar els meus quatre dols acumulats i, a poc a poc, a sobrepossar-m'hi i superar-los.
Ara ho tinc ben paït i gaudeixo del que la vida m'ha donat, de la família que tinc tal com és: el meu home, el meu fill i jo, sense lamentar-me pel que hauria pogut ser (o no?) ni enyorar el que m'hauria agradat que fos. Però he hagut de passar un(s) llarg(s) procés(sos) de dol per assimilar-ho i trobar-m'hi bé.
Vaig estar molts mesos amb els dubtes que tu ara planteges i després de decidir (juntament amb la parella) no segur buscant, també durant mesos vaig estar dubtant (jo sola) de la decisió presa: hauria pogut no rendir-me i continuar intentant-ho... però em vaig rendir, vaig abandonar la cursa. Ho vaig fer perquè no em veia amb forces ni amb cor de continuar, perquè si seguia corria el risc de fer-me més mal i de fer més mal al meu entorn, i ara sé que vaig fer bé de no córrer aquest risc (però ho sé ara; llavors no n'estava gens segura).

Però jo sóc jo i les meves circumstàncies, i tu ets tu i les teves, i aquí tens el testimoni de la Ninitu, que t'anima a no defallir. Jo només et puc aconsellar que miris com et sents, que valoris les forces que tens per aguantar el risc de rebre més cops i de recuperar-te si els reps (que no té per què passar, però pot passar), i que pensis si et veus capaç de ser igualment feliç amb la família que tens ara encara que no sigui la que t'havies fet a la idea que tindries.

(El meu fill, que ara té gairebé 6 anys, de tant en tant em diu que voldria tenir un germà; jo li explico que ja en té, de germans, i més d'un, però que se'm van morir a la panxa, i li explico que això de tenir nens i que surti bé de vegades és difícil, i per això no tindrà cap germanet. Sembla que ho entén i es conforma amb aquetses explicacions.)

Crec que no t'aclareixo res, però espero malgrat tot haver-te ajudat exposant-te el meu cas i el meu punt de vista. Jo sovint penso que a l'apartat "quan les coses no van bé", a més del fil "les que hem patit un avortament i ho volem tornar a intentar" n'hi hauria d'haver un altre que fos "les que després de superar un avortament (o més) ens plantegem plantar-nos o ens hem plantat"... No sé quantes seríem, però estic segura que a cap de nosaltres se'ns podria retreure no haver lluitat fins al final de les nostres forces abans de deixar-ho córrer.

Ànims amb el que decideixis. Sigui el que sigui, et caldrà molta força per afrontar-ho.
Una abraçada.

[petipe]

Hola Mila,

lamento la teva pèrdua.
La pressió de l'edat és difícil de controlar però t'explico al meu cas a veure si t'anima, tot i que no en tinc 40.
Jo vaig començar la cerca amb 31 (una edat força bona) i em va costar 2 avortaments i 2 anys de cerca en total, tenir un positiu que anés endavant.
Pel segon, vaig començar la cerca passats els 35, que se suposa que ja comença a ser més complicat. Em va costar 1 avortament i 1 any de cerca en total.
No és una història idílica però amb això vull dir que se suposava que buscant amb 31 tot havia de ser més fàcil i millor i al final, tot i que també amb entrebancs, va ser més fàcil quan ja passava del 35. Per tant, no se sap mai...
Però com ja t'han dit, només tu saps el que realment sents...
Ànims i sort, decideixis el que decideixis.

[petitajo]

Ja sé que només em puc culpar a mi per haver començat massa tard a formar una família, però a vegades les circumstàncies són les que són, i no vaig poder començar abans.
Mila.

M'ha fet mal llegir aquest comentari

No som culpables de res, com tu mateixa dius, la vida ens va com ens va i no sempre podem sempre escollir i si voluntariament em escollit ajornar la maternitat ho em fet amb bones intencions a fi de poder trobar el moment ideal. Treu-te aquesta idea del cap!!!!

Mila, una abraçada enorme i molts anims!

[Cayena]

Hola Mila
Sento moltíssim la pèrdua de la Queralt. Se'm trenca el cor...
Vull compartir la meva experiencia amb tu
Tinc 43 anys, al setembre ja 44 i un peque que és la nostra vida a punt de fer els dos anyets
Nosaltres vam començar a cercar fills quan acavaba de fer els 36 anys. Tampoc tan tard si mirem les estadístiques de reproducció al nostre país. Pensavem que seria més o menys fácil, de fet jo ni em quaestionava que em costaria tenir fills. però em va costar cinc anys, tres inseminacions artificals i dos cicles complets de FIV amb tres transferències d'embrions. En tot aquest temps vaig tenir tres embarassos que van acabar en tres avortaments al primer trimestre: el primer va ser embaràs natural, el segon per una inseminació i el tercer per FIV. Va ser durissim...
Després de la tercera FIV fallida, al setembre de 2012 jo acabats de fer els 41 anys ens vam plantejar ovodonació, però vam decidir començar-la al gener i donar-nos uns mesos de descans. I a l'octubre em vaig quedar embatrassada de manera natural.
Va ser un embaràs ple de pors. El vaig gaudir moltíssim, però també vaig patir molta por: la meva edat, els antecedents dels tres avortaments previs, pèrdues de sang en el primer i segon trimestre que em van obligar a fer repòs... i la por a que algo sortís malament, a no escoltar el cor a la propera ecografía, a ...
Però el meu peque va néixer sa i fort. Guapíssim, el nostre sol
Als 15 mesos em va tornar la regla i tres mesos després, al desembre de 2014, em vaig tornar a quedar embarassada, casi sense buscar-lo.
Estavem tan il·lusionats que pensavem que tot sortiria be... Però de nou el malson, vaig patir un altre avortament al febrer d'aquest any...

Moltes vegades penso que estem molt be tots tres i que buscar un altre embaràs és jugar de nou a la loteria, amb molts números de patir un altre avortament i molts números també de que algo surti malament, maformacions... Però em pot molt més el dessig de tornar a ser mare.
Quan les amigues que tenen dos o més fills expliquen lo bonica que és la relació entre germans... em fa molta enveja. Moltíssima.

He de ser realista, tinc 43 anys llargs i un historial de pena, però ho seguim intentant. No sé si ho aconseguirem, però no vull quedar-me amb l'espinita del "i si...?"

Ja veus, no estàs sola en això. Som moltes les dones que iniciem la maternitat més tard, per circumstàncies X, i no val la pena mirar enrerre ni lamentar-se pel que no vam fer...
Molts ànims ara estàs encara en el procés del dol. Dona't un temps
Un petó molt gran

[elgo]

Hola a totes. Jo vaig començar a buscar amb 37 anys per circumstàncies de la vida. A partir d'allà he tingut 4 pèrdues i ja m'he plantat als 42. Quan pwnso que fa quasi 5 anys penso que no sé com ho hem pogut aguantar... i ara farem els últims intents perquè aquest any abandonem segur aquest projecte. Estem molt cansats però el I SI... que comenteu també és present a casa.

[Mila.]

Hola noies,

Moltes gràcies pels vostres comentaris i per compartir les vostres experiències. M'està ajudant molt.

Gràcies, Ninitu , Zenda, petipe i Cayena perquè els vostres testimonis em donen ànims pel futur.

Gràcies, Castanyeta, per compartir la teva història. Ja t'havia llegit en altres posts, però no sabia exactament la teva vivència. Ets molt forta i m'alegra saber que també es poden fer les paus amb el que t'ha portat la vida i tirar endavant malgrat que no ha resultat ser exactament com esperaves.

I sí, petitajo, tens raó que no m'he de culpar, que la vida ens porta el que ens porta, i ens passa com ens passa...

Elgo, molta sort en els últims intents!

Tens raó, Cayena, que primer he de passar el dol, i després veure com em sento i si m'atreveixo. Ara no serveix de gaire fer-me aquestes preguntes perquè ni el meu cos ni el meu cap estan preparats per començar un embaràs. De fet ahir vaig estar parlant durant dues hores amb la Noelia Sanchez (que vaig descobrir gràcies a un post de la Gustineta viewtopic.php?f=41&t=46074) i el que em va quedar més clar és que abans de preocupar-me per l'edat o per la por a un altre embaràs, m'he de recuperar del que m'acaba de passar, he d'acomiadar-me com cal de la Queralt per poder veure-hi clar i prendre una decisió de futur amb tranquil·litat i serenitat.

En fi, gràcies a totes i per les que encara busqueu, molta sort i molts ànims, potser ens retrobem algun dia en un post de cercadores.

Una abraçada.

[Violeta claret]

Hola Mila,
Espero que puguis fer cada pas amb la serenitat i força necessàries.
Només et volia donar ànims, a tu i a la resta de noies.
Les pel•licules americanes ens ensenyen sempre maternitats de color de rosa, però les que hem patit una mica pel tema, sigui per l'edat o per d'altres factors, sabem que és un neguit difícil de portar.
En tot cas, després de llegir els vostres missatges, he parat un moment per a donar gràcies. En el nostre cas, al final hem pogut tenir 2 filles sanes i boniques com el Sol.
Però és cert, que entremig del procés, havíem llençat la tovallola.
I encara que sembli difícil de creure, un cop vam prendre la decisió que no tornaríem a fer cap més FIV i que acceptàvem replantejar-nos la vida com una parella sense fills, em vaig sentir alliberada i feliç. Descansada, com quan tanques un capítol fosc i en pots començar un altre amb més alegria.
Això sí, al cap de poc d’haver pres aquesta decisió, va arribar l’embaràs espontani…
La vida és una muntanya russa!
Salut!

[virolai]

Hola, Mila, no aportaré gaire al que ja t'han dit, però si més no, la meva experiència personal se suma als ànims positius. Jo no he patit una pèrdua tan avançada com tu, però sí quatre avortaments —tots per causes diferents, segons els metges, per tant, sense problema a la vista, i tots embarassos aconseguits de manera natural— entre els 36, quan vam començar a buscar, i els 38, quan va arribar el cinquè embaràs, i el bo. El Tomàs farà 2 anys a l'octubre, jo en faré 41 al desembre i estem buscant un segon embaràs des de fa temps, però com que encara li dono el pit i no m'ha vingut la regla tinc també l'angoixa del temps i de saber que puc tenir més avortaments.

Tot i això, veig al meu voltant força noies de més de 41 que tenen criatures, per això ens volem donar de temps fins als 2 anys del Tomàs per deslletar (ara ho hem començat a provar a les nits i em sembla que serà un procés mooolt llarg). Jo sóc positiva i penso que ho aconseguirem, igual que vam aconseguir que arribés ell.

Potser pots provar d'ajudar el teu cos (jo vaig fer acupuntura abans i durant el cinquè embaràs), o esperar, com et diuen, a passar el dol i que la teva ment estigui més relaxada.

Et desitjo molts ànims i molta sort, i a tota la resta que esteu buscant!

[Mila.]

Hola virolai.
Gràcies per explicar la teva experiència. I tant que ajuda saber que d'altres se'n surten!
Ara fa poc més d'un mes de l'avortament diferit i la veritat és que ja tinc molts més ànims.
Penso en tornar-ho a provar i a intentar gaudir de l'embaràs (si arriba) tant com pugui, passi el que passi.
I el que dius de l'acupuntura: en principi no ho havia considerat (en vaig fer fa temps per altres raons i no em va semblar que ajudés, pero la veritat és que tenia dubtes també sobre la persona que ho feia).
El que sí que he mirat és informació sobre millorar l'alimentació. He vist un lloc a bcn on fan tant una cosa com l'altra, sempre pensant en la recerca d'embaràs.
Tu on l'has fet l'acupuntura? Es un lloc especialitzat en fertilitat?
Algú te referències d'algun lloc a bcn o província?
Gràcies a totes i ànims.

[virolai]

Mila, jo la vaig fer en un centre fe la Diagonal cantonada c. Girona de Barcelona, ja no en recordo el nom però el puc buscar. No és un centre específic de fertilitat, de fet fan altres teràpies i disciplines. Jo diria que pel que parlàvem, la meva acupuntora ni tan sols era mare, però em va agradar com ho feia.

[penelopeglamour]

Avui he passat per aquí per casualitat i he vist aquest post, el qual m'ha fet parar i llegir totes les experiències que heu escrit.
Mila em sap molt greu el que t'ha passat amb la Queralt, però voldria explicar l'experiència viscuda de la meva millor amiga que ara ha fet 42 anys.
Ella té una nena de 7 anys, i amb el seu home ara farà un any van anar a buscar un nen. Va quedar-se embarassada al tercer mes de proposar-s'ho, però li va passar com a tu amb la Queralt, el mateix, igual, li van fer raspat, va passar la quarantena i també dir-te 40 dies de dol i ho van tornar a intentar, al tercer mes va tornar a quedar embarassada, però cap al segon mes, un dia va al bany i va començar a rajar sang, de fet eren grumolls de sang, van anar a urgències, i l'havia perdut. Va tornar a passar. No entenia el perquè... però en comptes d'enfonsar-se va tornar a agafar forces i si van tornar a posar, al tercer mes, va tornar a quedar embarassada, en aquest embaràs va decidir deixar de treballar, ja que podia ser un altre embaràs de risc i bé, ara estem esperant al fet que la MARIONA, tregui el cap el dia 17 d'aquest mes, que és quan està programada. La meva amiga mai ha perdut l'esperança mai, i crec que la seva força i fe la van ajudar a quedar-se finalment aquesta tercera vegada.
I ara, t'explicaré la meva experiència, tinc 45 anys i aquest any vaig decidir anar a adopció d'embrions. Em vaig quedar embarassada de la meva primera parella a 28 anys i de la meva segona als 37, vaig avortar voluntàriament, per coses de la vida, ara no entraré en detalls, als 43 em van diagnosticar menopausa precoç, qui ho anava a dir? La meva mare va començar amb la menopausa als 55. Total que el meu home i jo tenim ja una edat, una edat que a la majoria de la gent la fa especular. Realment encara hi ha forces tabús a la nostra societat. Potser ens han explicat molt malament com va realment la història del món, de la humanitat, de la vida, la mort, de l'AMOR. Si realment l'Amor fos el motor que realment mou el món tots aquests tabús i especulacions no existirien. Espero haver-te donat una miqueta de llum en el teu procés. Petons.

[Delfina]

Abans de res, enviar-te una abraçada molt forta i molt tendra per consolar-te per la pitjor de les pèrdues, sento que hagis hagut de passar per això.
Tot i que està clar que has de passar el teu dol, i plorar, i parlar tot el que et faci falta( i per això ens tens aquí) només et vull donar ànims, i intentar posar llum dins del moment de foscor que vius ara mateix, t’entenc, jo també ho he patit. Per això et diré que pel tema de l’edat miris de no angoixar-te més de l’estrictament necessari.
A mi també m’ha fet mal llegir el comentari en el que et culpes per haver començat massa tard a buscar, sobretot perquè alguna vegada, en moments d’hores baixes, també m’ha passat pel cap. Fem el que podem i com podem.
Jo vaig tenir el meu primer fill amb 39 anys, sense patir gaire en la cerca i amb un embaràs fantàstic. Al mes i poc més de nàixer, jo vaig fer el 40, i estava feliç com mai havia estat. Després vam voler repetir l’experiència i ens hi vam llençar, vaig passar 2 avortaments espontanis a l’inici de la gestació i un de 9 setmanes al que, com tu, vaig sentir la horrible i contundent frase de “no hi ha batec”. Ara tinc 44 i fa un mes i una setmana que tinc un preciós nadó dormint tranquil i plàcidament al seu bressol., després d’un embaràs de pel·lícula i un desagradable part per cesàrea. Així que ja veus, la vida ens va donat una de cal i una d'arena. Ara et toca patir i pair el que t’ha passat, però això no vol dir que si t’ho desitges tornar a intentar ser mare, no puguis fer realitat el teu somni per l’edat que tens.

Espero no haver-te ofès i que el meu comentari t’hagi servit d’ajuda.

[fidela]

Hola Mila i a totes

Jo he obert un tema sobre l'experiencia de ser pares 'grans' , perquè em preocupa una mica el futur, no ara, que em veig amb plenes forces, pero d'aquí 20 anys. En qualsevol cas aquest no és el tema d'aquest post.

En primer lloc, el meu condol pel que està passant la Mila, jo també ho he viscut fa tres anys.

Sí que vull parlar del que ha comentat la Delfina i altres noies, sobre el fet de sentir-se culpable de posar-se a buscar fill tard. A veure, en aquesta societat que estem ens "bombardejen" des de petites amb que hem de treure bones notes per fer una bona carrera, hem de ser bones filles per cuidar dels pares, i hem d'estar boníssimes i estupendes des dels 15 anys fins als 55. A la tele i a tot arreu et venen el producte que has de trobar l'amor perfecte, etern i amb sexe perfecte. Tu t'ho creus tot, i esperant el príncep blau, cuidant la figura al gimnàs, sent la professional de l'any i fent-te càrrec dels pares ... passen els anys. Quina culpa tenim que quan aprenem a relativitzar tot això la nostra funció reproductiva està una mica més "cascadeta"? Jo crec que no.

Mila, has sigut mare abans, així que tornar-te a quedar embarassada és perfectament possible, sent conscient que hi ha més risc d'avortaments a les fases inicials ... I si no escolta el que t'han dit la Cayena, la Delfina ... i altres noies i molts ànims!

[Mila.]

Hola a totes,
He estat uns dies fora i estava una mica desconnectada. Gràcies pels vostres testimonis, Penelope, Delfina i Fidela. I també gràcies pels vostres ànims. Ara ja fa 6 setmanes del legrat i estic molt millor. Avui m'han donat els resultats de l'amniocentesi i pel que han pogut analitzar no hi ha cap causa genètica que pugui explicar el que ha passat. Simplement ha passat i prou.
De moment ja he passat la regla una altra vegada, i m'han dit que m'esperi un cicle més i ja ho podem tornar a intentar.
Com que m'he anat refent i vaig llegint els posts de cercadores, estic molt més animada per tornar-hi i a més ja no em fa por si torna a anar malament. Potser sona estrany, però he après tant aquestes últimes setmanes, que penso que si em torno a quedar embarassada, intentaré gaudir-ho al màxim perquè sé que en qualsevol moment es pot acabar. I si s'acaba abans d'hora, ho viuré d'una altra manera perquè sabré que és una possibilitat.

Fidela, on puc trobar el tema que has obert sobre pares grans? Em sembla molt interessant compartir aquest tipus d'experiències.

Delfina, he llegit el teu comentari des del mòbil mentre m'esperava que em cridessin per donar-me els resultats de l'amnio i m'ha emocionat i m'ha donat molta força alhora. No m'has ofès de cap manera! Moltes gràcies.

Penelope, la història de la teva amiga també em dóna molta esperança, i pel que fa a la teva història, espero que us funcioni l'adopció d'embrions i que no us hi posin massa pegues per l'edat (no sé si és el cas...). I el que pensin els altres, tant se val, no?

Petons i gràcies a totes.

[fidela]

Hola Mila

Me n'alegro molt que ho vegis tot d'un altre color!

El post de "pares grans" el vaig obrir dins el tema "paternitat/maternitat" Jo tambe crec que es interesant i crec que som molts i moltes els pares de mes de quaranta, pero de moment no te gaire èxit jeje. A veure si aconsegueixes el teu positiu i que l'embaras tiri endavant i t'animes a participar!

Sort en la cerca!

[penelopeglamour]

Potser us pot interessar:
http://www.rtve.es/noticias/20100806/ad ... 3822.shtml
I mare soltera de 45 anys:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ ... ma-2320832

[Berta2]

Hola noies,
Buf, feia molt que no entrava per aquí, però veig que aquest tema ens porta a moltes de cap. Jo tinc 44 anys acabats de fer, fa uns tres anys, vaig pensar que ja era la última oportunitat que tenia de tenir un altre nen, en tinc un que ja te tretze anys. Em vaig quedar embarassada dos cops, però no van tirar endavant, sort que estava de molt poquet, i encara que es un pal, no es tant traumàtic com quan estàs de vàries setmanes. Desprès la meva mare es va posar malalta, i ja no vaig tenir ànims de continuar buscant. Va morir fa uns mesos, i ara si que ja m’he fet a la idea de que no en tindré més, se’m faria molt difícil, no se, això de la meva mare encara no ho he superat. El que volia dir, més que res, es que si teniu ganes,a no ser que el metge us digui el contrari, no ho deixeu pel tema de l’edat. La meva mare em va tenir amb 25 anys, em va tenir jove pel que es avui dia, i es va morir amb 68, no sabem mai quants anys viurem, la meva avia tenia 43 anys quan vaig néixer jo, i va morir amb 80, es van morir amb només sis anys de diferencia.
Que tinguis els fills jove, no vol dir que et disfrutin molts anys, es dur, però tots sabem de gent que mor massa joves, no ho podrem saber mai, l’important, es sentir-se be, estimar els nens i ja està, avui la gent te els fills més grans, tot es molt diferent, i també hi ha gent que te els fils ben joves i semblen molt més grans, tant de pensament com físicament, així que res, molts ànims a totes les que esteu en aquest pas tant important, molta sort!!!