Com gestionar embarassos "ajenos"

[Náyade]

Hola a totes!!!

Escric un tema que crec que m'està portant de cap últimament i que penso que moltes ho estem patint a l'ombra. Pot semblar de mala persona però no puc evitar sentir una mescla de gelos, enveja, cap a les amigues, familiars, conegudes embarassades.

Mireu, fins ara he viscut els embarassos aliens (ajenos) amb alegria, ja que gairebé tots venien de gent de la família llunyana o de gent més gran que jo... i jo era més peque. Ara, tinc ganes de ser mare, estic a 3 mesos de cercar i tinc moltíssimes ganes. I es quan em comença a fotre els embarassos aliens. Primer, una amiga que sense buscar i per accident, es queda embarassada... just quan jo vaig planificar tot per cercar. Al final ho he superat però mha costat lo meu. Després, una altra amiga... Després, la meva cosina petita de 18 anys, accident (jo soc la cosina més gran). I ara, pada colmo, una altra coneguda. El meu marit ja m'ha dit que sent que tothom ens està passant per davant.

Sóc conscient que cadascú busca quan li dona la gana, i es lliure de prenyarse sense comptar amb ningú (només faltava!!!) Però no puc evitar sentir me ferida, com que tothom em passa pel davant. Ningú volia fills, jo des de sempre amb ganes de ser mare, i quan em decideixo tothom es posa en ello!! I es queda abans,... es com una contradicció, alegria i alhora tristesa, enveja, gelos??? O soc egoista... no sé...


Algú més es sent com jo???

[neuetes]

Si tens aquests sentiments quant encara no estas cercant... et recomano que canvis el xip ara mateix perquè quan veguis que busques i no et prenyes a la primera... serà un drama.
Això de tenir fills no es cap competició, si només mires el que fan els altres, no gaudiràs mai del que et passi a tu.

[siberiana]

Náyade, et dic com la Neuetes, canvia el xip ja i relaxa't, o patiràs més del compte. Com ja t'han dit, la cosa pot anar lenta i la maternitat no és una competició. A cadascuna ens arriba el moment quan ens arriba, ni abans ni després. I poca cosa podem fer per accelerar-ho. Jo he tingut sempre clar que volia ser mare, des de petita petita, i al final moltes amigues i conegudes de la meva edat i més joves m'han passat al davant, fins i tot algunes que mai havien tingut instint maternal. I què? Per qüestions diverses jo ho he hagut d'anar postposant, i acabaré tenint la primera criatura amb 33 anys. I saps què? Que no ho canviaria per res del món, perquè el fet d'haver esperat significa que podré compartir aquest moment amb el company més fantàstic que he tingut mai. I passo de preguntar-me "i si ho hagués fet abans?". Ara és ara, estic vivint un moment molt dolç i penso gaudir-lo. I tu també el gaudiràs quan t'arribi, mentrestant intenta no amargar-te massa mirant al teu voltant.

[petitamia]

Nayade, t'entenc perfectament...

Jo sóc com la siberiana, des de ben petita amb un instint maternal a tope i quan vam decidir posar-nos-hi doncs no ha sigut un pim pam. El camí de la maternitat pot ser llarg (jo encara no ho he aconseguit després de quasi 2 anys) però crec que l'espera ens fa fortes i ens prepara pel que ha d'arribar.

T'entenc perfectament perquè a mi m'han passat moltes al davant, amigues, familiars... actualment tinc moltes amigues que estan embarassades i se'm fa una muntanya: converses sobre visites mèdiques, sobre noms de nen/nena, sobre pes i dietes d'embarassada,... i dintre meu hi ha els sentiments que comentes: enveja, gelosia, tristesa,... perquè elles tenen el que jo sempre he desitjat però que de moment no tinc. Sovint la gent no és conscient que amb aquests "monotemes" poden fer mal però he entès que no en tenen la culpa i no puc canviar-ho, elles viuen un moment fantàstic i no els hi puc espatllar (només faltaria...) Intento evitar situacions que em fan mal i les que no puc evitar les porto com puc,.... no hi ha alternativa i sé que em farà més forta emocionalment.

Et recomano que no hi pensis i que ho visquis com puguis... com et diuen les companyes si ara se't fa un món imagina't quan comencis la cerca... Gaudeix d'aquests mesos, pensa en el què vols i prepara el "coco" per quan comencis la cerca.

Una abraçada

[numa1982]

Relaxa't i pensa que, igual que tu vas decidir quan seria el teu moment, la resta del món també hi té dret. L'altre dia sortia al diari que amb el tema de la fertilitat hem tornat molt ànsies: volem un embaràs i el volem ja. D'altra banda, t'entenc perquècquan estàvem buscant el primer embaràs cada cop que em venia la regla era un drama i les panxes al meu voltant semblava que es multipliquessin, i això que al quart cicle vam tenir el positiu!

[Aroswi]

Náyade, crec que jat'ho han dit totes, però, hauràs d'aprendre a conviure.
Si ja t'és dificil gestionar-ho, imaginat quan teòricament t'havies de quedar ràpid perquè els teus cicles eren curts, tots dos estaveu motivats i ningú al voltant en tenia.... Quan la gent es dedica a donar consells i quan ja hi ha gent que va pel segon... S'aprèn a portar-ho i sobretot, esquives situacions compromeses. Si la gent del voltant ho sap, a vegades, es tornen curosos i comenten que per ells també es dificil compartir el tema, no és fàcil compartir una alegria quan saps que algú "està en ello" o "té problemes"...
Per tant, el meu consell és que et dediquis a viure el dia a dia. Intenta no fer compte enrera dels dies que queden per començar a cercar...espero de tot cor que ho aconseguiu aviat, però sinó, gaudiu del moment i estimeu-vos. L'única cosa segura és que us teniu l'un a l'altre i que junts voleu formar una familia. A mi em serveix.
Pau interior.

[Tànit]

Doncs jo he de dir que m alegro un piló per tothom q es queda embarassat xq tots els bebes son genials i xq tots els embarassos hagin arribat al primer cicle o al 24 son desitjats i m alegra molt q els meus essers estimats ampliin familia si es el q ells volen. Però tb reconec que ploro moltes vegades xq això no arriba... I ho passo malament. Però mai i a mes em nego rotundament a tenir gelos d algu q estimo x una cosa bona!

[Náyade]

Gràcies a totes per les respostes, teniu raó i he d'anar aprenent a gestionar això des de ja! Sino ho tinc fotut.... crec que és inevitable sentir aquest puntet de gelos o digali com vulguis, sensació de "jo també vull", no sé. Potser també m influeix que el meu marit es mor de ganes des de fa temps i ja tot és un drama perquè fulana o mengana ja està embarassada i nosaltres no ens hem posat.

Clar que me nalegro per totes elles i perque vinguin criatures al món, no crec que sigui tan mala persona com per no fer-ho, però sempre penso i jo què??...

En fi i això que pot passar mooooolt de temps fins que aconsegueixi panxu...

[_ArcoIris_]

Hola guapísima,
Es complicado eso que expresas....

Por un lado te entiendo, porque me ha pasado con algún embarazo de mi entorno.
Y es curioso, porque los embarazos de la gente del socpetit me alegran más que los de mi alrededor.... siento que las mujeres que hay aquí dentro 'sufren' los mismos desesperos que yo....y no sé, resulta más sencillo....

Yo, por desgracia, he 'acertado' 3 veces..... y dos de ellas han acabado terriblemente mal...

En mi entorno hay dos personas, una que dará a luz cuando mi primer bebé debía hacerlo....(que se ha quedado de rebote, con uno al que ni siquiera quería, pero mira, ahora se juntan y tal), y otra, que dará a la luz cuando el segundo, y se ha quedado a la primera, y todo les ha venido rodado a ambas.
Yo me alegro de esos bebés, pero....te quedas pensando...¿y pq yo no?..... y duele....

No sabría decirte qué duele más.....si buscar buscar y que no llegue....O que llegue, ilusionarte, sentirte embarazada y que mueran dentro de ti.....

Sea como sea, debemos ser fuertes, y como te dicen, esto no es una competición. Si tú no tienes, si tú no buscas todavía, es por decisión propia.... No puedes (o no deberías) sentirte tan mal antes incluso de haber empezado a buscarlo, cariño.... Sino, va a resultarte demasiado doloroso....

Intenta disfrutar de estos meses sin estrés, y cuando empecéis, disfrutad de la búsqueda.... Y tanto da si se queda antes fulana o mengana.... Pensad sólo en vosotros, en vuestro sueño y en luchar por él....

Y cualquier cosa, aquí nos tienes para desahogarte.....

[Vannion]

A mi em va passar una coseta similar. Quan jo estava de 10setmanes, esperant que la cosa tirés endavant, tenia dues companyes de feina embarassades, una de 8 setmanes i l'altre de 12. Quan a mi se'm van complir les 12 setmanes, es va confirmar que el meu embaràs era anembrionari (ou buit) i que no seguiria endavant. I en canvi a elles els anava creixent la panxa, sabien quin era el sexe del bebe, decidien el nom... i ho vaig viure amb una alegria agredolça, perque no podia evitar pensar... mira, jo ara estaria aixi...

Actualment m'alegro moltissim de tots els que estan embarassats i a puntet de tenir un nadó. La veritat es que entenc el teu sentiment, però només servirà per desesperar-t'he. Has d'intentar veure-ho d'una manera positiva!

Pensa que tot i que ara en vegis per tot arreu, costi el que costi el teu embaràs, quan arribi serà genial i unic. I les coses bones, a vegades, es fan esperar!

[lilylau]

Náyade, esperem que no, però realment pots trigar molt a quedar-te embarassada... Veig que encara falten gairebé 3 mesos perquè comenceu a cercar. Perquè no començar ja..?

[Marieta vola vola]

Doncs jo entenc una mica el que sents... Sóc mare d'una nena de 3 anys i, per problemes de salut meus no podré tenir més fills. Em passa que, quan sé d'algun embaràs en el meu entorn, si és el primer, me n'alegro molt. Però ara molts dels pares del companys de la meva filla ja van pel segon i sí és aquí que em ve una plorera i no sé si una mica d'"enveja sana". No és que no me n'alegri, però sí que em cou.

[VespresVerds]

Aquest sentiment és molt comú i a més no només amb aquest tema, sinó amb tot a la vida. També crec com ha comentat algú que no sabem esperar (ni amb la fertilitat ni amb res). Tot té el seu moment, i està bé que així sigui...
No sé si mai tindré aquest sentiment cap al tema d'embarassos, però mentre els altres van fent a mi em donen temps per repensar les coses i veure els errors dels altres, i penso "mira, jo això ho faré d'una altra manera", i no em fa enveja perquè penso que jo ho faré super bé en el moment que em toqui

[nic]

Ostres Nàyade, jo t'entenc perfectament. Està clar (i tu també ho saps) que no hem de pensar així. Però és inevitable sentir "que estàs perdent el temps" i que la gent et passa per davant, sobretot quan estàs esperant a iniciar la cerca per un tema que no depèn de tu com és la feina... reina ens hem de fer a la idea que aquestes coses triguen i cadascuna té el seu moment per tot, per tant quan ens toqui serà el millor moment per nosaltres!!

[Náyade]

Gràcies a totes!!!

Ja he dit que teniu tota la raó sobretot en el tema de que tenir fills no és cap competició i que no alegrar-se dels embarassos aliens és molt lleig.

He estat reflexionant i no es bo pensar això. Ara ja estic païnt aquest nou embaràs i alegrant-me per ella. Tot bebè és benvingut al món! I me n'alegro per ells. Si jo no estic en aquesta situació és només per que jo no ho he buscat! I ja està, no puc fer que el món s'aturi per mi. Sóc conscient que aquests pensaments negatius no van a enlloc i em fan mal, així que pensaments fora!!!!

Però del dit al fet... com diu la nic, no estic esperant per amor al arte, porto ja bastant temps amb ganes però per tema treball he d'esperar, i això em genera una ràbia que no esperava que tenia dins, una impotència que fa que salti a la mínima amb aquest tema d'embarassos aliens... pensar que elles poden fer ho ja sense haver d'esperar... És el que us dic, el pensament de "un altre bebé que naixera abans que el meu"...

Avui ho he estat parlant amb el marit i ell està igual, portem tant de temps amb ganes i sense poder que això ens està cremant una mica i ens estem tornant una mica egoistes... sempre hem volgut ser els primers en ser pares i quan això no ha pogut ser ens ha quedat aquesta espineta...

Ara ens hem de relaxar i esperar a veure què pasa amb el treball... i ja sobre la marxa intentar fer realitat aquest somni!!!

El que jo buscava amb aquest post era una mica de recolzament i que a més persones que els hi passi el mateix es puguin desfogar. Algunes ho heu fet i altres m'heu donat una lliçó i m'està bé per pujar a la parra d'aquesta manera.

Gracies a totes, de veritat ♡

[pesoleta314]

Jo t'entenc perquè amb la primer vaig estar 4 mesos cercant (sí, ja ho sé, fa riure) i van sortir un parell de panxes molt properes mentrestant que em van sentar com una puntada al cul.Ara estic a l'altre cantó, que m'he quedat prenyada de rebot i tinc 3 amigues que porten mesos/anys cercant i no s'hi queden. la veritat és que jo tampoc sé com gestionar-ho des de l'altre cantó, no vull ser monotemàtica perquè les entenc, però si no els hi explico res sento que també ens distanciem, perquè l'embaràs també ets tu. Al final veig que el millor és ser sincer i parlar sense pèls a la llengua (parlo d'amistats, no de coneguts): que si s'atabalen deixo el tema, que si volen parlar de les seves ratllades en parlem. Sempre dient les coses clares.

Un dia em van dir una frase que se m'ha quedat gravada i m'ha ajudat molt en la vida: no pots escollir què sents però pots escollir com actues. Si reprimeixes el que sents et transformes en una bomba de rellotgeria, però pots controlar com actues respecte a aquestes emocions. Canalitza-les, busca la manera de treure aquesta petita ràbia (fent exercici, escrivint... cadascú troba la manera) i actua racionalment i no deixant-te endur. Però el que sents no ho podràs canviar. Ànims, perquè si va per llarg molts cops pot ser frustrant, però segur que trobes la manera de gestionar-ho (i hi haurà dies de tot!).

[numa1982]

Guapa, ho sento si et sents alliçonada. Segur que no era la intenció de cap dels nostres comentaris. Heu prioritzat la seguretat econòmica (que està molt bé per afrontar la paternitat/maternitat amb serenor) i heu fet bé si és el que necessitàveu. El que no acabo de veure clar és aquesta "competició". Mira-ho des d'un altre cantó: us podran deixar un munt de coses i podreu invertir els diners en altres temes (vacunes, escoleta...).

[Bluebike]

Nayade És molt normal, potser no a totes, però a moltes ens passa! Crec que forma part del mateix instint maternal. Fins i tot a la "mama d'en Dumbo" li passava. T'enrecordes lo trista que estava quan la cigonya passava de llarg?

Bueno doncs això, que és part del procés, no us feu mala sang per sentir-vos així, desfoga't amb nosaltres i el teu home i au, endavant!

I com t'han dit moltes, si esteu esperant és per donar-li la màxima estabilitat al vostre futur bebé i tot el que aprendreu de l'experiència de tots aquest amics que us "han passat davant".

[petipe]

Jo anava a fer el mateix comentari que la VespresVerds i és que no és només en aquest tema, això passa amb moltes coses a la vida. Per exemple, un envia 100 currículums i no troba feina i un altre n'envia dos i bingo! Ja té feina!! Uns no foten l'ou i tenen pis/casa gratis per herència. D'altres s'ho curren un munt i han de pagar lloguers/hipoteques desproporcionats. I sí, a vegades és inevitable sentir certa enveja, tristor... fins i tot, encara que te n'alegris!

Sé que és molt diferent i que la maternitat és molt "irracional i instintiva" per això no està bé ni malament el que sents. Som humans.M'ha agradat molt la frase de la pesoleta "no pots escollir el que sents però sí com actues". I al final és això. Controlar el que sents és molt difícil i crec que és molt normal que et puguis sentir així. Ara bé, no has de deixar que el sentiment se't mengi i has de valorar el que tens. Un nadó és un regal immens sempre, ara bé, el xoc de quedar-te embarassada sense buscar-ho i amb algú que d'entrada no havies decidit, també ha de ser difícil de gestionar.

Per tant, gaudeix del que tens, perquè cada cas és un món!!

[melibea80]

Hola Náyade... Ja hem parlat algun cop sobre el tema...

Fa uns cinc o sis anys jo volia ser mare a tota costa. No tenia encara embarassades al meu voltant però sentia que ho volia de tot cor. La meva parella va dir que primer es volia casar i va tardar un munt de mesos a decidir-se a organitzar una boda. Jo estava una mica desesperada perquè no tenia ganes de boda, volia un nen i tenia por de tardar molt a quedar embarassada i allargar-ho tot. Però bé, entre els mesos que vam tardar a decidir-nos i els mesos que van durar els preparatius, vaig poder "aparcar" aquest sentiment fort de voler ser mare i centrar-me en un altre moment de la meva vida, que va resultar ser un dia molt bonic i un record molt agradable per nosaltres. L'embaràs va arribar després i, per circumstàncies, la nostra situació era molt més favorable per tenir un nen del que ho hauria sigut si ens haguéssim llençat abans. Això mai se sap.

El que vull dir és que de vegades em passa que em marco objectius (laborals, personals, ...) i la impaciència em fa no alegrar-me pels que els estan assolint al meu voltant, només tinc el cap en l'objectiu en qüestió i en aconseguir-ho el més aviat millor. Però he après que normalment hi ha dues opcions:

- Llençar-te a la piscina sense postposar res. Com aquella història de la noia que guardava les copes bones per a les ocasions especials i per desgràcia no les va poder fer servir mai. No esperis un moment ideal que potser mai arriba, puja't al tren... i ara que ja comences el viatge, no tinguis pressa per arribar...
- O buscar un altre interès que et mantingui menys "obsessionada" (si em permets la paraula) per aquest embaràs. Algun curs, alguna activitat, algun hobby... Perquè el temps d'espera se't faci menys dur i pensis que tu també tens altres prioritats que les altres embarassades no tenen, per sentir-te més realitzada sense haver d'estar en el punt en què estan elles.

Espero haver-te ajudat!