Encara penso molt amb el dia del part

[rinxol]

Hola!

Primer de tot moltes felicitats edoimaeti!

A mi el dia del part també m'ha quedat gravat, i per motius al revés dels teus. A mi la meva gine sempre m'havia dit que m'haurien de fer cessàrea perquè tenia el pubis molt baix i el cap de la nena no passaria. Per uns motius hematologics em van diagnosticar un embaràs d'alt risc i vaig anar per la seguretat social, i els vaig comentar als ginecòlegs això del pubis baix, però em van dir que tot es veuria el dia del part. Vaig ingressar el dia 6 de gener amb una fisura a la bossa, i el dia 7 a les 10:00 em van posar occitocina per provocar-lo. A les 22:00 de la nit només havia dilatat 4 cm i em van posar epidural, però aquesta em provocava taquicardies (me la van intentar posar 2 cops i tot i això se m'accelerava el cor). Total que em van dir que havia de tenir part natural. Cap a les 4:30 de la matinada del dia 8 de gener només havia dilatat 7 cm, i tot just en aquell moment em van dir que el cap de la nena no passava (el que ja havia diagnisticat la meva gine privada). Doncs amb els dolors de les contraccions, dues llevadores a cada contracció m'emputxaven sobre el pubis per fer baixar el cap...i jo veia les estrelles i el més enllà! Quin dolor! Vaig començar a demanar que em fessin cessarea perquè el part no avançava i em feia molt molt mal ( i no sóc persona de queixar-me, i fins el moment aguantava les contraccions bufant). Però em van dir que el protocol era esperar.... Sabeu quan no veieu el final d'una situació?? A mi em va passar, no veia el final del part, em sentia impotent!! Al final a les 5:30 em van fer cessarea perquè van dir que el part s'havia estacionat i el cap no passava entremig dels meus ossos!!

L'experiència m'ha quedat tant gravada que si algun dia tinc algun altre fill, vull cessàrea directa!! Van ser 15 minuts sense cap tipus de dolor i superbé!

[edoimaeti]

rinxol, em sap súper greu, i en part em sento afortunada, qui sap si també hagués hagut d'star tantes hores abans de la cessària, no ho sabré mai.

[Nelly2010]

Hola, entenc com et sents pero et volia explicar mes o menys, i resumidament, el meu part, vaig arribar a l'hospital amb contraccions cada 3 minuts feia 3 hores, dilatació nomes 2 cm i el nen no estava encaixat, hores despres dilatació igual, em van ficar oxitocina i despres de moltes hores jo si q vaig dilatar completament pero el nen no baixava, les pulsacions li baixaven i em van haver de ficar oxigen a mi i glucosa per sang pq li arribes a ell, al final va tindre taquicardies i seguia sense baixar, cada vegada q em feien apretar li baixeven molt les pulsacions, al final, despres de 16 hores de part, 8 hores amb oxigen, va ser una cessarea d'urgencia, i el meu nen va haver d'anar a neonats pq no respirava bé.
Per mi la cessarea va ser una sorpresa pero ha sigut ñla salvació tant de la meva vida com la del nen, i puc dir q estem els dos perfectes, q sí, q va neixer per cessarea, pero ara estem aki i potser en una altre epoca cap dels dos viuria.
Diafruta del teu nen, i no ho pensis més, la cessarea tb salva moltes vides.

[edoimaeti]

Gràcies Nelly2010, tu i jo vam compartir post de l'octubre! així q l'Unai és com el Miquel!
Tens raó, no hem d'idealitzar el dia del part, però a mi la raó em diu una cosa i els sentiments una altra i m'agradaria deixar de pensar-hi de forma tan negativa.
Quan penso amb els últims dies d'embaraç em poso trista (sé que no té raó de ser) pq estava tan feliç! tot anava molt i molt bé! i després... suposo que el que em passa és que jo penso que en el meu cas van ser els professionals que tenien pressa i tinc la sensació de que no era necessari.

Bé, ara ja està aquí amb mi, han passat 4 mesos i és una preciositat!

Gràcies un altre cop

[LídiaBcn]

T'entenc perfectament... jo vaig estar 26 hores de part ( bé, millor dit 26 hores medicalitzada per provocar el part,..gel,oxitocina, trencament de bossa, contraccions cada 2 minuts..ufff) i per acabar en cesàrea. El meu fill té 13 mesos i jo encara no ho he superat. Em vaig sentir com el bestiar, allà tothom que entrava es "permetia" el luxe de fer-me tactes ( cosa que per altra banda em va deixar molt tocada, tenia la sensació com si m'estiguessin violant, em feien un mal terrible i abans de veure'ls jo ja començava a plorar). Jo particularment he hagut d'anar a una psicologa per parlar el tema, però m'agradaria saber si hi ha algun grup de recolzament per persones que hem tingut una experiència traumàtica amb el part. I jo em pregunto.. tantes hores i veient que no dilatava ni res, no m'haguessin pogut estalviar-m'ho una mica??. Recordo una anecdota que quan em van entra a la sala de parts ( encara no sé perquè...) i em comencen a dir que empenyi, i amb la infermera a sobre meu apretant-me la panxa, em vaig aixecar de la camilla com la nena de l'exorcista i els vaig dir que què pretenien, que si seguien així em matarien!! i com volia que apretés si estava esgotada física i mentalment??
De la cesària només recordo fred i que estava hiper sedada, ni vaig veure al meu fill perquè em vaig adormir d'esgotament i de la quantitat d'anestesia que em varen posar..

El millor regal però, ha estat l'arribada del meu fill, però pensar en tornar*me a quedar embarassada em provoca un estat d'angoixa bestial ( i això que vaig gaudir del meu embaràs moltíssim) però aquestes hores em van fer viure l'arribada del meu fill d'una manera que no hagués ni imaginat en els meus pitjors malsons.

Si us plau, hi ha algun grup on poguen xerrar, desfogar-nos i fer-nos veure que un "altre part" és possible??

[Ponioleta]

Lídia, hi ha un grup que es diu "apoyocesareas" que de fet és una llista de correu de mares que han tingut cesàries. En el teu cas l'experiència traumàtica no va ser exactament per la cesària sinó pel part en general però crec que allà trobaràs suport i sobretot comprensió.
http://lists.elpartoesnuestro.es/mailma ... yocesareas

Per altra banda recomano aquesta web, http://www.elpartoesnuestro.es/, on podreu trobar informació, relats, documents etc.

I per últim, en un curs que vaig fer per assessores de lactància, vaig conèixer una psicòloga, la Cristina Silvente, que està especialitzada en parts traumàtics, despressions post-part etc. Va fer alguna ponència en el curs i em va semblar molt interessant tot el que deia, i sobretot encantadora i molt sensible. Us deixo la seva web per si algú creu que li pot interessar: http://csilvente.wix.com/cristinasilvente


I a part d'això, Lídia, sento molt el que expliques. Jo tampoc vaig viure un part gens agradable. També vaig ser víctima de la violència obstètrica i sí, entenc que ho comparis amb una violació, perquè de fet ho és.
Fa pocs dies vaig decidir escriure el meu part a un blog que he començat a fer (tot i que en alguns fils del SP n'havia parlat una mica). Us deixo l'enllaç per si algú ho vol llegir http://fentpensantdient.wordpress.com/w ... ction=edit

[laguivi]

Hola estic embarassada de 4 setmanes del meu segon embarac i suposo q inconscientment torno a pensar en el meu Part-cesaria i he vingut a parar aqui

Jo volia Part natural i vaig anar a la maternitat de Barcelona pq m gavien parlat molt be. Vaig treure el tap mucos un dumenge a les 23 h de la nit i vaig comencar amb contraccions xungues cada 4 minuts, vaig pasar tots la.nit a dins la banyera pq l aigua era l unic q em calmava la pinta de dolor, vam arribar a l hospital a les 9 del mati del dilluns, em va trencar les
Aigues un noi bruscament em va fer mal , no se Si mes fisic o psiquic de la.manera sense avisar q va fer. Com vaig dir q volia Part natural no em van posar res, van ser molt respectuosos, pero a les 12 del migdia nomes seguia dilatada de 3 cm, Llavors em van dir q la nena tenia senyals de fatiga i q la secisio era meva pq sabien q volia un Part natural pero q dilatava molt lenta i q la.nena ja patia, m jo van dir molt respectuosament ivens van deixar sols per decidir, pero jo al veure q no dilatava em vaig desmoronar i em costava aguantar el dolor, portava 12 hores amb contraccions, Llavors vaig dir q fessin el q vulguessin i em van posar l epidural i occitocina,l anestesista molt amable, pero seguia dilatant molt lenta i la nena es cansava, li anaven punxant el.cap per comprovar el nivell d oxigen i aquells minuts q trigaven avtornar es feien eterns, a les 20 h estava dilatada de 8cm, i portava uns segona epidural, Llavors em van dir q tenia pas pero q la nena estava molt cansada i no baixava, i q recomenaven una cesaria pq portava casi 24 hores , m Ho van dir amb molt tacte pero vaig posar me a plorar de panic, recordo q vaig comencar a dir q tenia por q m agafes angoixa, Llavors l anestesista q era un noi jove em va acaronar com una nena petita i em va dir q ell estaria amb mi, mai l oblidare , aquell noi es va convertir en un Angel per mi, tot i aixi vaig estar en estat de xoc tremolant tota la cesaria, a mitja operacio li vaig dir al noi q em semblava Notar una mica de mal, Llavors em va dir q no havia de sentir gens de dolor i em va posar mes anestesia corrents, em va acaronar tota l estona i m anava dient q la.nena ja sortia i q era Preciosa, me la van voler donar pero jo tremolava tant q no podia, i li van donar al papa, mentre em cosien se m va fer molt llarg, pero l anestesista no deixava d acaronar me.

Quan estava a reanimacio va venir el meu Home amb la nena i quan pensava q ja s havia acabat tot, va venir una infermera q sense dir me res em Ca apretar bruscament la panxa i em va fer un mal terrible, Li hagues donat una bufa.


En fi, a la maternitat tenint en compte q vaig arribar a veure tres torns de metges, tots van ser molt respectuosos menys el noi q em va trencar les aigues i l infermera del final, l anestesista va ser un Angel i segurament va fer q la cesarea no fos traumatica fora del panic q tenia. Tampoc vaig sentir q la fessin precipitadament pq van esperar 24 hores.

El q em fa por ara es no tenir tanta sort i trobar un anestesista vom aquell, em vaig quedar amb les ganes de donar li les gracies i Aquest segpn Part tornare a la maternitat segur

Encara no havia escrit mai sobre aixo, Ho faig avui despres se tres anys, l embaras m ha reactivat el record

[laguivi]

Edoimaeti ja han passat uns mesos, estas millor?

[princesa_ballarina]

Hola noies... m'uneixo al grup... fa 10'5 mesos que vaig donar a llum i cada vegada em costa més parlar i sentir parlar de parts... No explicaré el que em va passar pq no em va gens bé (després em passo tot el dia ratllada...)
El cas és que ara m'han de tornar a obrir la cicatriu per tornar a cosir-la i tinc pànic
No sé per on canalitzar l'energia negativa, no sé com fer pq se m'oblidi el mal tràngol... no sé com fer per oblidar-me del tema quan, de vegades, observo el cap del meu menut penso" això em va desgarrar per dins i em va destrosar...
Vosaltres com ho heu fet? com ho heu superat?

Pensava que amb un segon embaràs i part, podria desaparèixer el malson...el problema és que només pensar en el dia que torni a pssar per això, em poso malalta!

[nacristai]

Us llegeixo i ja estic plorant. Jo no he pogut escriure la crònica del meu part per que no en puc ni parlar...però us asseguro que tota la gent que diu que l'important és que el nostre fill està sa s'en poden anar a fregir esparrecs a la via. Ja ho sabem això, no cal que ens facin sentir pitjor ni males mares x ser egoistes de pensar en el nostre part. A veure si canalitzo i torno a escriure...

[Ponioleta]

Laguivi, hi ha moltes dones que han tingut un part vaginal després de Cesària (PVDC).
El que hauries de fer és informar-te, llegir, parlar amb l'hospital on vulguis parir, saber quins protocols tenen en cas de cesària... Si passes pel fil que es diu "El part a casa, un luxe" fa pocs dies l'Helia ha penjat la crònica del seu PVDC, en el seu cas natural i en una casa de parts (Mitjorn). Potser li pots escriure un MP pels dubtes que tinguis.
També hi ha una llista de correu que es diu "Apoyocesareas" on hi trobaràs moltes mares que han tingut cesàries i moltes que han tingut PV després, i segur que en pots treure molta informació, a part de suport.

Bé, i per SP hi ha unes quantes mares que han tingut PVDC, crec que hi ha algun fil que se'n parla. Ànims bonica!!!


Princesa ballarina. havia llegit coses en altres fils i sabia que havies tingut un part horrible. I Nacristai, de tu no ho sabia, potser pel que dius que et fa massa mal parlar-ne.
Jo també vaig tenir una experiència molt dolenta a l'hospital, no tant pel que em van fer (episio, espàtules, que segurament era necessari, sinó pel COM, per com em van tractar.
En el meu cas m'ha anat molt bé parlar-ne, escriure-ho, atabalar a totes les socpetitones amb les meves rallades del part... Ja han passat més de dos anys i crec que ho porto molt millor. Tot i així sento que no ho tinc tancat del tot. No sé si tindré més fills, però per si arribés el moment que hagués de passar per un segon part, vull estar "segura" que les ferides s'han curat. No vull bloquejar-me en mig del part per les pors que acabi com el primer. I per tant he decidit (tot i que ho vaig retardant, ja sabeu, aquests coses costen!) treballar el tema amb una terapeuta.

Al curs que vam fer de formació per assessores la Cristina Silvente (assessora d'Alba i psicòloga) parlava de que hi ha dones que pateixen veritable estrés post-traumàtic degut al part (nosaltres parlàvem de com pot afectar això a la lactància). No sé si és el vostre cas, però potser us podeu plantejar demanar ajuda a un professional. Ens costa i a vegades ens fa vergonya (no està massa ben vist, això d'anar al psicòleg!) però si trobes el professional adequat que et sàpiga guiar i acompanyar, pot ajudar molt! La Cristina Silvente pot ser una bona opció, però segur que n'hi ha d'altres. En tot cas jo buscaria algú que fos sensible a aquestes coses, o que hagués tractat més casos semblants. I en el meu cas m'agradaria que fos una dona, però això ja és personal...

ànims guapes!!!

[nessy]

Sempre he dit que el primer part no va ser tal, va ser una cesària INnecesària que em va traumatitzar, era incapaç de veure un part per la tele (reportatges, pel·lícules, etc) sense posar-me a plorar; així que tenia clar que si repetia embaraç "només" volia parir el meu fill.
Però el Biel va decidir nèxer 7 setmanes abans i no vaig passar del 3cm de dilatació, així que vam fer cesària de nou per risc de patiment fetal.
Tot i això, el PART del Biel el recordo amb calidesa per l'equip que em va envoltar i acompanyar tot el procés.
En resum, a vegades no és com el nostre tresor treu el caparró de dins nostre i ens saluda, sino la gent que ens envolta i les condicions en que ho fem.
Ànims a les desanimades, si teniu més criatures no té perquè repetir-se.
Una abraçada

[mdemare]

Primer felicitats pel naixement del teu fill! Em sap molt greu pel que et va passar. Deu haver sigut molt traumàtic tot plegat.

Jo si fos de tu, aniria al ginecòleg a demanar una explicació. Si vols tenir un altre, jo buscaria un ginecòleg amb el que confiés i em dugués ell el part. També pots contractar el servei d'una doula que estigui amb tu durant el part, elles entenen i podríes estar més segura de que el que et pasa es normal.

[laguivi]

Polioneta sempre he pensat q un segon podria ser Part vaginal, de fet com em van dir pas tenia, la pegaes q vaig trigar casi 24 h per dilatar 8 cm. Merci pels consells, la casa de migjorn la tinc aprop i la vaig anar a veure en el meu primer embarac, pero em dona inseguretat no esta a l hospital, el q no descartaria es contractar una doula q m acompanyes.

Tot i q el meu primer Part no va ser facil, tampoc considero q m hagin quedat secueles, ara no treu q ara q torno a estar embarassada no em faci respecte.


De fet fa molt el tracte, Lo meu podria haver sigut traumatic Si no arriba a ser per aquell anestesista

[nacristai]

Avui una coneguda ha tingut la seva filla per part natural(el meu somni) i mentre m'ho explicava la seva mare m'he posat a plorar... Cada dia me n'adono mes que no ho tinc gens assimilat i molt menys superat ... :((

[princesa_ballarina]

Nacristai, una amiga em va passar enllaços de "quan el part no és com somniaves" i de més i em va anar molt bé per assumir que havia patit un estrés post traumàtic a conseqüència de diversos factors.
M'ha anat molt bé parlar-ho obertament amb amistats intimes (desfogar-me), llegir per internet,...
I si ho necessites, potser no aniria malament que un professional t'ajudi.

Jo de moment intentaré superar-ho sola (bé, amb l'ajuda de qui estimo)...em va molt bé, en el moment en que em ve un record negatiu (quan vaig una embarassada, fotos del meu fill amb dies,...) pensar en una altra cosa que m'evoqui un record positiu. I si em parlen de parts, canviar tant aviat com pugui de tema...

Molts ànims, bonica... sé com et sents...

Jo tinc una cicatriu dolorosa que m'ho recorda A DIARI!

[entrerius]

Hola noies.
Veig que, malauradament, en sou unes quantes les que heu patit un experiència similar a la meva.

Sols volia dir-vos que ara, quan ja fa 3,5 anys del part, no ho recordo amb aquella buidor interior. Em va costar molt de parlar-ne, però un cop vaig buidar el pap, vaig explicar la meva experiència aquí al fòrum, vaig comprovar que altres dones tenien la mateixa sensació, vaig acceptar-la i conviure amb ella fins que un dia ja no feia mal.

M’hauria agradat fer una crònica emotiva del meu part en acabar de conèixer el meu fill, com tantes d’altres n’havia llegit abans, viure el meravellós moment de rebre el teu fill en braços per primer cop just desprès d’haver-lo vist sortir de dins teu desprès de tot l’esforç..... però no va ser possible. Sols hi havia buidor i un paratge dessolat. No tenia ganes de parlar d’aquests sentiments.
Però finalment ho vaig fer i em faig desfogar. Vaig treure tot el que em feia mal, ho vaig portar a la consciència i ho vaig fer desaparèixer.
Espero que totes vosaltres pugueu superar-ho i des de la distància veure-ho diferent.

Molts ànims i molta sort.

[ada82]

Ostres quan he vist aquest post he pensat que ho podria haver escrit jo, si no fos que no tinc ni esma per pensar en el part. Us he llegit una mica en diagonal perquè com l'autora jo també ploro com una pàmfila cada vegada que sento parlar de parir, veig algo de parts (sobretot un part vaginal) a la tele o alguna embarassada (fins i tot això!!!!) perquè penso que segur que tindrà un bon part. Tinc una mena d'enveja (malsana) crec a la gent que conec que aconsegueix un part vaginal i que no li dona importància. Ho sento, ho escric i sento vergonya. Però no tinc gens superada la meva cessària. Fa quasi 10 mesos que vaig parir i només el sol fet d'escriure-ho ja em fa mal i em fa plorar. En vaig parlar amb una psicòloga, amb família, amb amigues i amics i ningú acaba d'entendre pel que hem passat i pel que passo encara. Tothom em diu com la nacristai, que lo important és tenir el nen en braços i el meu home també m'ho repeteix. Però crec que la meva cessària va ser injusta, malgrat totes les raons que em van donar i que si la meva pelvis és estreta i que si el nen era gros (jajajaj 3,210kg grossíssim vamos!!!!) i que no dilates prou i que no sé què... jo hagués pogut i ho sabia però després de 8h que no se'm van fer gens llargues i una epidural quasi imposada, apa cessària d'urgència, sola sense el meu home i tremolant com una fulla, plorant i amb aquella buidor que sents quan se t'enduen el nen... adéu al pell a pell, adéu a les sensacions que expliquen el prepart, gràcies a la llevadora el vaig poder veure i em va tocar la galta amb la seva galta... però no, ho sento molt, això no és parir. Vaig tardar molt a assimilar que era el meu fill, xerrades amb psicòlogues que no portaven enlloc i tractar d'explicar a tothom el que sentia, amb una buidor extrema. No, jo no l'he parit per molt que em diguin que sí. No crec que mai pugui esborrar el record del no-part que he tingut ni que per molta gent que passi pel mateix no em podran consolar.... cadascú ha de passar lo seu i passar el dol del part. Sí, hi ha moltes coses pitjors i sí, tinc molta sort de tenir el meu nen als braços, sa i estalvi potser sí, gràcies a una cessària, o potser no, no ho sé... però no puc deixar de pensar en aquell dia del "part" ni en com va anar tot... no puc... I quasi fa un any...
Hi ha moltes mares que estem igual, veig....

[Ponioleta]

Ada, sento molt que et sentis així.
I tens tota la raó, no n'hi ha prou amb que el teu fill estigui bé.

Si creus que ho necessites, hi ha psicòlegs acostumats a tractar amb aquestes situacions que no et diran mai que en fas un gra massa i que "l''important és que el teu fill està bé" Per exemple recentment s'ha creat l'Associació de Psicologia Perinatal. Aquí et deixo una entrevista: http://www.bebesymas.com/desarrollo/pre ... -perinatal

Sobre l'experiència de la cesària, hi ha una comunitat de mares que han patit cesàries: http://www.elpartoesnuestro.es/blog/201 ... ocesareas/ on diverses mares comparteixes experiències, sentiments, informació... Potser hi pots fer un cop d'ull.

Molts ànims!!!

[jimaguari]

Hola molts ànims a totes!!! Llegint el post m'han vingut moltes ganes plorar. Jo vaig tenir la sort de poder fer un part natural, ràpid i tal i com jo m'havia imaginat, va ser molt bonic. Tanmateix després vaig tenir molts problemes amb la lactància materna, que al final va haver de ser mixta i crec que vaig tenir una reacció similar al que expliqueu, com una buidor immensa, com un sentiment d'haver fallat, de no haver assolit allò que sembla "natural" i que tothom pot fer.
No sé com dir-ho, tothom em deia que jo estava bé, el bebé també i que tot havia anat bé i jo em sentia contenta per una banda i ben trista pel fet fallit de la làctància. Tenia la sensació que ningú m'entenia.
Ara torno a estar embarassada i intento no pensa-hi gaire. no vull.
Només us volia comentar la meva experiència que, tot i no ser el tema exacte del post, també em va fer sentir una gran frustació.
Crec que amb el temps tot es va valorant diferent, i ara miro a la meva filla i penso que bé, de fet, ells i jo som aquí, felices i rialleres i és ben bé igual tota la resta.