Adaptació a P3, llum al final del túnel?

[mir1985]

Sé que el tema no és gaire novedós, però la meva filla va començar P3 dilluns i les dues vivim en un estat de nervis des de llavors.

A la seva escola no han fet adaptació i ella es queda a dinar. El primer dia anava contenta però quan vaig deixar-la va ser horrible. El dia següent ja no volia sortir del llit, esmorzar ni vestir. Podeu imaginar que tot això ho fem entre crits i plors. I cada dia al deixar-la és un drama. Jo m'aguanto però és que em fa tanta pena que també em posaria a plorar.

I estem a divendres i segueix passant el mateix, quina semana... I les semanes seguents seran iguals.

La meva nena és molt tímida i ja sabia que costaria però quan la recullo em diuen que ha estat tristota i demanant per mi m'agafa un malestar... A més, això ja és cosa meva, me la imagino soleta al pati sense jugar amb ningú i ja és la guinda. Ella mai anirà a buscar a ningú per jugar, i si li venen no sé si si avindrà.

Em deien, si ha anat a la guarderia no li costarà adaptar-se. MENTIDA

A tot això, no sé si es important, tindrà una germanet d'aquí poc.

En resum, mamis amb fills més grans que heu passat això: passarà ràpid? quan pot durar el procés d'adaptació?

Estic molt trista, em fa mal veure-la com ho passa malament...

[Silvya]

Hola!
Primer de tot, donar-te molts ànims i dir-te que, com a mare, t'entenc perfectament.
Però et vull donar la meva visió com a mestra d'Educació Infantil i tutora de P3. L'adaptació és un període que han de passar tant els fills com els pares. I cada família té una adaptació diferent. Amb això et vull dir que en una setmana és completament normal que la teva filla entri plorant a l'escola. Suposo que la mestra ja us ho deu haver dit: intenteu deixar-la amb una energia positiva, que no vegi que estas angoixada (molt fàcil de dir, ho sé) i no us quedeu allà a la classe.

Que no jugarà al pati? no et preocupis, les mestres se'n ocuparan. Jo semblo la mare oca,envoltada de petits que no volen jugar i nomes volen estar amb mi. La teva filla no estarà sola.

Que els nens que han anat a la llar d'infants no ploren? Mentida. Estan acostumats a la rutina de la llar, però no de l'escola. Companys nous, mestres noves, espai desconegut. Clar que ploren! T'ho ben asseguro.

Preguntes quan dura el procés d'adaptació: doncs depèn de cada nen. Per experiència et puc dir que hi ha nens que en una setmana ja estan adaptats i altres que fins Nadal (per dir-te alguna cosa) encara els notes que no són ben bé ells. Em resulta extrany que a la seva escola no facin adaptació....dilluns ja van començar tots els nens de la casse de cop?

Pel que comentes del germanet, sí que influeix, i quan neixi potser fa un retrocés. Tu et quedaràs a casa amb el bebè i ella anirà a l'escola. Aquí et recomano que parlis amb la mestra perquè et doni una pauta de com actuar quan ja hi hagi el germanet a casa.

T'ho he explicat com a mestra, però et repeteixo que com a mare t'entenc perfectament. A mi també se'm trenca el cor quan deixo a la meva filla a la llar d'infants i la sento plorar...la teoria és molt fàcil però la pràctica ja és una altra cosa....

ANIMS!!!! per qualsevol cosa ja saps!

[mir1985]

L'"adaptació" que vam fer va ser anar-hi un dia de la setmana passada totes les famílies per conèixer a la mestra, l'espai i els nens. Però clar, jo també trobo que és molt poquet.

Quan has dit lu de la mamà oca m'has fet riure i m'he quedat més tranquil·la!

És que entre les hormones alterades i la situació de nervis tinc una "fluixera" que no em reconec.

Silvya, no saps com em reconforten les teves paraules, gràcies.

[PETRA]

Mir1985, t'entec perfectament i jo estic a la mateixa situación que tu... i això que no estic embarassada i en principi hauria de tenir les hormones bé :) , però a nosaltres també ens està sent molt dur l'adaptació a P3, a mi també em diuen que està trista el matí i a mi s'hem trenca el cor... però suposo que haurem de tenir paciencia i deixar que vagi passant el temps.
Molt ànims !!!

[montsebd]

Hola! Jo et puc explicar la nostra experiència. La nostra filla tot just fa dos dies va fer els 5 anys.
Als 2 anys la vam apuntar a l'escola bressol i diguem que li va costar bastant adaptar-se. Però a l'arribar a P3 la cosa va empitjorar. No volia anar a l'escola, estava trista, nerviosa, plorava.... i es clar jo com a mare em passava el dia i la nit pensant en com es sentia ella a l'escola. Apart la seva tutora ens deia que ella sempre s'estava al seu costat al pati, sense jugar, trista.... i això ens deixava k.o.
Ella sempre ha set una nena tímida a la que li ha costat molt relacionar-se amb els altres nens, i la nostra preocupació era que els altres nens li agafèssin "mania".
Després de les vacances de Nadal la cosa va començar a millorar, fins que un dia al portar-la a l'escola li va dir al meu marit que tranquil, que ja entrava ella soleta a classe i així ho va fer. A partir d'aquell dia tot va anar a millor, encara alguna vegada li costava anar a l'escola però cada cop menys, i a casa es respirava més tranquilitat.
Al començar P4 no sabia si tornaríem a passar per aquest procés d'adaptació però no, P4 va ser com una bassa d'oli. I ara a P5 és la nena més feliç del món. Tot i que sé que sempre serà una nena de tenir pocs amics perquè encara li costa una mica relacionar-se amb els altres nens, però crec que és millor tenir-ne pocs i bons.
Sé que és molt dur quan s'està passant per aquest procés però ja veuràs com s'acabarà adaptant, tot és qüestió de temps.
Una abraçada i si et convé parlar aquí estic.

[mir1985]

Petra, ara he llegit el teu post, veig que tu també tens un bon panorama... Suposo que per la teva filla deu ser molt dur tornar a la tarda per tant poqueta estona, que difícil! La meva, com es queda a dinar no em veu durant el migdia, si no, no sé com la podria tornar a portar a l'escola, si al matí és un drama a la tarda seria impossible. No vull ni imaginar-me com et deu costar.

Montsebd, gràcies per explicar el teu cas. Ajuda molt. Espero que ens passi com a vosaltres i poc a poc es vagi sentint còmoda, però és que sé que pateix, i em fa mal no poder estalviar-li aquest dolor. He hagut de sentir dir que ella prova, que em fa xantatge per no anar a l'escola. M'he hagut de mossegar la llengua. La meva filla sent nervis i por, no és una rebequeria, no fingeix.

Gràcies noies pel suport!

[kabbisa]

L'"adaptació" que vam fer va ser anar-hi un dia de la setmana passada totes les famílies per conèixer a la mestra, l'espai i els nens. Però clar, jo també trobo que és molt poquet.

Nos vam fer el mateix: el dia 10: visita a coneixer l'espai, mestra,... i ja a partir de dilluns 15 a tope (no serà el f.mistral, l'escola de la nena?)

El meu va estar tooot l'any passat, a la llar d'infants, entrant cada dia plorant. Em sembla que vam contar 8-10 díes (en tot el curs) que va entrar, no content però sí resignat (i era el seu segon any a la mateixa llar!). Així que ja vinc amb un historial de fer el cor fort.

El que em va ajudar a relaxar-lo i a que entrés "millor" va ser parlar de lo dolent que tenia el fet d'anar a la llar: que no estavem junts, que la mama marxava i ell es quedava (amb la mestre i amiguets), que no era l'unic que preferia quedar-se a casa, que ens trobàvem a faltar,...
Be del tot no va anar, però va millorar molt. Però va venir setmana santa (10 dies de vacances) i ja no ho vam recuperar...

La mestra de la llar va posar el crit al cel quan li explicava, però de debó que el vaig veure més... no sé, com més comprès i més relaxat.
Pensa-hi, potser trobes la forma "positiva" de parlar de les emocions que la invaeixen aquests dies.


Silvya m'ha encantat la imatge mental que has trasmès de la mama-oca :D

[cosma_shiva]

1)es possible portarla nomes pels matins?

2) no podries demanar que et deixin fer una adaptacio-adaptacio, donat el cas? crec que per llei tens dret a fer adaptacio una setmana. O be entrar tu a l'aula o be els primers dies estar poca estona: primer fins a l'hora del pati, amb tu a l'aula, el segon dia fer el mateix i despres tu marxes una estona, etc...piano piano. Em sembla molt bestia deixarla sola tot el dia des del primer dia!

[kabbisa]

Per experiència, si tens un fill que no vol que marxis, ja pots estar-hi tot el matí. En el moment en que marxes, tot i estar jugant o distret o més tranquil, en el moment que veu que marxes, plora i t'agafa i t'abraça per que no marxis.

Al final, i per molt que em costi reconèixer-ho, és allargar l'agonia!
Vaja, amb el meu ho era.

Pd. Em sembla que no, que "per llei" no està regulada l'adaptació escolar...

[Vampirets]

M'ha cridat l'atenció el comentari de la khabissa, perquè és just el que ens van dir les professores a la reunió de pares abans de començar: que no els hi expliquem que tot serà perfecte, s'ho passaran molt bé i faran molts amics, sinó que els hi donem expectatives realistes: els primers dies sobretot seran difícils, trobaràs a faltar els papes, tot serà nou...

Bé, tampoc fer un drama, però ser realistes i dir tant la part bona com la dolenta! I molta paciència i comprensió...

No deixeu que us diguin que fan cuento o us volen enganyar!

[nius]

Jo et parlaré com a mare i com a mestra d'infantil que fa reforç a P3.

Trobo terrible que les escoles no facin adaptació. Terriblissim!!!!! Tot són canvis, d'espai, de. Mestres, de referents, de rutines, i els nens, com qualsevol persona, necessiten agafar confiança poc a poc.

Dit això, segur que a la classe la van acompanyant en la seva tristesa -tu demana-ho subtilment, si vols-. I pel pati, no pateixis. En aquestes edats, i més si és tímida, pot preferir jugar sola, estar en el seu món -que no per això vol dir que s'ho passi pitjor- que no estar amb altres nens i nenes. I això pot durar mesos. Però a la vegada sé que els nens es fan als altres nens, per tímids que siguin.

Una altre cosa: la teva petita ho està passant fatal, sé que és dificil de fer, però creus que podria haver-hi alguna manera que els matins fóssin més amens? Peruqè totes dues tingueu millor sensació cada matí.....

El meu fill gran el curs passat feia P-4 i alguns dies es quedava al menjador. Jo tenia una sensació semblant a la teva de moltes hores separats i vaig copiar una idea: els dies que es quedava a dinar, li dibuixava una mama a la mà, pq la mirés quan vulgués i es sentís reconfortat. Amb els mesos, ell demanava què volia que li dibuixés.
Aquest curs ha canviat d'escola, i vé a la meva. Tot i tenir la mama a prop (un luxe, ho sé) per ell tot era nou. Vaig fer unes pulseres amb una cinta de dinosaures, per ell, pel seu pare i per mi, i vam dir que eren pulseres que ens donaven energia, que ajudaven a ser valents. Pel mateix, pq es sentís recomfortat. Li podries posar un cinta qualsevol, o comprar-ne una de bonica a la merceria, i us en feu una cadascuna (la nostra es corda amb snaps, però un nus serviria).

Una altre cosa. El meu fill 2n va néixer 1 mes abans que el gran comencés P-3. El vaig dur cada dia del món als matins i el duia a dinar a casa cada dia. Un ajetreo bestial, cert, pero ens va anar de conya als 3. El gran no va tenir la sensació que m'estava a cas amb el petit i ell era al cole, pq l'acompanyavem als matins, l'anavem a buscar als migdies i a la tarda hi tornavem (tenia clarissim que si s'adormia no aniria al cole a les tardes). Sortir a l'hivern tantes vegades amb un petit es fa dificil, pero penso que sóc mare dels 2, i em valia la pena fer el sacrifici pel gran.

[nius]

Per cert, ara he llegit mir1985 el que dius del xantatge. Flipo cada vegada q sento coses d'aquestes d'adults que menyspreen el patiment dels nens.
La teva filla NO VOL ANAR A L'ESCOLA i t'ho diu ben clar. Prefereix estar amb tu, i ho mostra aixi. Tal i com fan els nens que ploren tot l'any a la llar. No vol dir que no hi estiguin bé, però senzillament prefereixen estar amb la mama, coi....
Pensa que per molt que tu confiis en l'escola, les mestres i tal, ella no els coneix de res, i no se sent ni ubicada ni protegida, pq no els té confiança.
Suposo que no t'he donat solucions als problema, però et diria que et posis les "ulleres" de la teva filla per veure el seu món i aixi saber què li pots dir, què pots fer pq es senti millor

[Albercoca]

Nosaltres ens trobem en la mateixa situació...
Com t'ha dit la Kabbisa, jo també li parlo dels nostres sentiments... Que ens sentim enyorats, tristos...
Quan el vaig a buscar li dic: "t'he enyorat molt, però ara estic molt contenta de tornar a estar amb tu!, vinga anem a casa!" I veig que se sent comprès.
Dijous li vaig posar una samarreta del 'spiderman i li vaig dir que li donaria força i valentia... Li vaig fer uns ulls i somriure dibuixats a la pell del plàtan que tenia per esmorzar. Són petites coses que reconforten una miqueta, crec o al menys el fan sortir de l'estat de tristor per uns moments, espero!
M'agrada la idea de la nius de les polseres!
Divendres li vaig comprar un conte que es diu:"A Lulú le gusta el colegio" i em sembla que està molt bé. Surt una nena que li agrada estar amb la mama jugant, i quan va al cole sent por quan es separa de la mama, però poc a poc descobreix coses que es fan al cole i comença a agradar-li. Després surt el retrobament amb la mama. A nosaltres ens ha anat bé perquè hi ha moltíssima símil.litud amb el cole del meu fill. I la nena que surt també es mostra tímida i poruga.
Ànims! És molt dur!

[mir1985]

Està molt bé això del Socpetit! En la distància, em sento acompanyada per les vostres opinions, consells i experiències. Moltes gràcies!

Avui quan l'he despertada, no recordava que hi havia cole i quan li he dit, m'ha dit que no hi volia anar plorant. Fent el pallasso hem sortit del llit i ho hem fet tot ràpid i bé. I pel camí anava de bon humor. Però quan hem entrat a l'aula y li he dit adéu, semblava que li arrenquessin un braç. I això que m'he estat una estona parlant i distraient-la.

Ho sento una mica com un fracàs personal perquè hi ha nens que potser no estan entusiasmats d'anar-hi però no ploren. Avui ella és l'única de la seva classe que hagi vist. Creieu que és una qüestió educacional nostra? Vull dir, ella és sensible i tímida, però creieu que no hem sabut potenciar que es relacionés? Ha anat a la guarderia, al parc cada tarda (on trobavem els amiguets de la guarde i quasi sempre hi jugava, però hi havia dies que volia anar més a la seva o amb mi al gronxador o al tobogan) i quedem amb amics i es porta molt bé amb els seus cosins. Però potser no l'hem estimulat suficientment? No sé, no paro de donar voltes al tema.

Kabbisa, va a una concertada del centre de Barcelona. No era la nostra primera opció però l'escola ens agrada.

Cosma-shiva, ni m'ho plantejo demanar anar-hi als matins, només. En aquesta escola no crec que m'ho permetessin.

Vampirets, jo tampoc vull allargar l'agonia, podriem estar-hi tot el matí!

Nius, gràcies per les teves paraules!

Albercoca, aquest any almenys li costa una mica menys que a p3, l'adaptació? O és igual de dramàtic?

[kabbisa]

Jo no crec en absolut que sigui un fracàs!! Home, potser ho seria quan siguin molt més grans, però es que ara tenen just 3 anys!

Son moolt petits i estan creixent, fent-se personetes.

La seva gestió emocional és primerenca i encara no saben explicar tot el que senten o pensen.
Els que ploren a l'entrada ho fan per algun motiu i la gràcia està en averiguar-lo i ajudar-lo a que deixi d'-atabalar-li tant.
El meu te un problema amb les despedides, i plora perque marxo (no pel fet de quedar-se a l'escola). Ja vaig demanar que estiguessin per ell aquells 3-5 minuts que necessita per sobreposar-se després de dir-me adeu. Quan passin les adaptacions, segurament em tocarà recordar-ho, i ho faré. Sé que arribarà un moment que no li calgui, però mentrestant no m'agrada que es reprimeixi (avui ho ha intentat per voluntat pròpia, i m'he quedat amb un sentiment extrany... negatiu).

No se, crec que és maco que siguin nens que sentin tant. El que ens toca és ajudar-los a explicar-se per entendre'ls i mirar d'ajudar-los.

[Albercoca]

Hola Mir1985, el meu ha començat P3 aquest curs també. I està com la teva, plora només mencionar que ha d'anar al cole.
La setmana passada li feia "Gràcia" anar al cole, però avui ha sigut un drama a casa durant una hora i mitja. Al final li he dit que li demanaria a la profe si podia quedar-me al pati. Quan hem arribat, una hora més tard, la professora molt amable m'ha dit que podem fer una adaptació més lenta, acompanyant-lo a la classe.
El meu fill estava super content, participant tímidament, però sense plorar ni angoixat. Inclús al tornar a casa, només el porto als matins, m'ha dit: "Gràcies per quedar-te amb mi. Estic molt content".
No tinc intenció de quedar-me molt de temps a la classe, i això que la profe m'ha dit que em quedi fins que el meu fill em digui que marxi, però així anirà agafant el gust d'anar al cole, perquè he vist que realment li agrada el que fan allà.
Pots parlar-ho amb la seva mestra? Per si pots fer una adaptació més lenta? Buscar la manera que li sigui més agradable entrar.
Això que dius de l'educació que li esteu donant, jo crec que depèn molt del caràcter del nen, i del vincle que té amb la mare. Suposo que com més vincle, més difícil la separació. T'entenc quan dius que et sents culpable, perquè a mi també em passa. Però penso que li estic donant una bona infancia, amb molt d'amor i amb molta presència. El meu fill i jo estem molt units, i tant per ell com per a mi se'ns fa molt dura la separació.
El curs passat el portava a una escola lliure i també vam tenir uns inicis difícils.
Per cert, estan allà a la classe i observant als nens, he vist que alguns expressaven en algun moment enyorança, tristor, algún malestar, i necessitat de carinyo sovint. Uns ho expressen més que d'altres, si més no, cadascú a la seva manera.
Molts ànims.

[Albercoca]

Ara que llegeixo el que diu la Kabbisa, hi estic totalment d'acord.
També penso que millor expressar sentiments, i que siguin cada cop més conscients del què senten. I esperem que no ho perdin amb el temps. (Sobretot em preocupa que algú no els hi deixi expressar!)
Hi ha pocs adults què entenguin el què senten, i la raó sovint és que han estat reprimint sentiments molt de temps, o tota la vida. Expressar ens fa més lliures, i més sans.

[kabbisa]

aix... al arribar a l'escola ens han vingut a trobar els professors a la porta de la classe i ens deien que a partir d'avui, els hem de deixar a la porta...

ufs perquè teniem una mena de ritual establert que ara ja no podrem fer i que si ja entràvem justos, ara encara queda més descol·locat.

[mir1985]

Uf Kabbisa, quin rollo... Com ho porta el teu fill? Heu trobat algun ritual alternatiu?

Avui a la seva escola, després del dia de pont, estaven la meitat plorant, i mira que la majoria ho porten bastant bé. La meva s'ha afegit als plors, clar. La intensitat del plor no ha baixat, sembla que la deixi al "matadero".

Esperem que el dia que entrin contents i relaxats arribi aviat!

[kabbisa]

mir, cóm ho portes?

per la nostra banda, ja hem arribat a pujar les escales de la mà (i no a braços) i anar a buscar al professor i en aquell moment, ell buscar-li els braços pq marxa la mama.
Sé que li dura poquet, deuen ser uns minuts (3-4) pq l'any passat a la llar és el que feia. Però el veig molt més relaxat que l'any passat,per tant estic tranquila. L'any passat no podiem parlar de la llar sense posar-se a plorar. Ara, parlem que anem al cole, que ell es queda allà i que després jo torno a buscar-lo. (si dic que jo marxo, li tremola la barbeta, pobre!)