Rebequeria al marxar de casa dels amics
Rebequeria al marxar de casa dels amics
Bones,
Tinc una nena de 6 anys i estem desesperats.
La meva filla és filla única i sempre hem fomentat quedar amb altres nens/es per jugar. Ja sigui al parc, a casa, a casa dels altres...
El problema és que sempre que s'ha de marxar, sobretot si és de casa d'una amiga, ens monta un bon espectacle, una "rabieta" amb plors, crits, etc. No vol marxar, encara que si hagi estat tota la tarda o, fins i tot, tot el dia.
Hem fet de tot, avisar-la abans d'entrar de l'estona que s'hi estarà i pactar; avisar-la quan falta per marxar, fins i tot amb alarma.
No ens ha servit premiar-la, doncs ni dient que hi haurà premi ho hem aconseguit.
Tampoc ens ha servit no dir res i quan ella vulgui, marxar (va acabant fent el xou a les 22h).
Va estar unes setmanes sense quedar amb ningú perquè veiés que es perdia. Vam parlar molt amb ella de com gestionar-ho, del què li passa pel cap... semblava que ho entenia, però ni així.
Veiem que quan venen a casa, marxen sense dir res. Tristes, però ho accepten. La nostra és dir marxem i explotar. I com més gran, pitjor.
Ens estem pensant en no anar enlloc encara que ens convidin. Però sap greu. I tinc por que perdi amistats per tot això.
No ens ensortim, no hem sabut gestionar-ho i agraïria qualsevol suggeriment.
Gràcies
Tinc una nena de 6 anys i estem desesperats.
La meva filla és filla única i sempre hem fomentat quedar amb altres nens/es per jugar. Ja sigui al parc, a casa, a casa dels altres...
El problema és que sempre que s'ha de marxar, sobretot si és de casa d'una amiga, ens monta un bon espectacle, una "rabieta" amb plors, crits, etc. No vol marxar, encara que si hagi estat tota la tarda o, fins i tot, tot el dia.
Hem fet de tot, avisar-la abans d'entrar de l'estona que s'hi estarà i pactar; avisar-la quan falta per marxar, fins i tot amb alarma.
No ens ha servit premiar-la, doncs ni dient que hi haurà premi ho hem aconseguit.
Tampoc ens ha servit no dir res i quan ella vulgui, marxar (va acabant fent el xou a les 22h).
Va estar unes setmanes sense quedar amb ningú perquè veiés que es perdia. Vam parlar molt amb ella de com gestionar-ho, del què li passa pel cap... semblava que ho entenia, però ni així.
Veiem que quan venen a casa, marxen sense dir res. Tristes, però ho accepten. La nostra és dir marxem i explotar. I com més gran, pitjor.
Ens estem pensant en no anar enlloc encara que ens convidin. Però sap greu. I tinc por que perdi amistats per tot això.
No ens ensortim, no hem sabut gestionar-ho i agraïria qualsevol suggeriment.
Gràcies
Re: Rebequeria al marxar de casa dels amics
Hola! Quina fase més difícil. Penso que el millor que podeu fer és anar al psicòleg i us donarà pautes per com portar-ho i, aparantment, amb ajuda no hauria de ser molt complicat.
De vegades el to en com se'ls diu quelcom, l'expressió de la cara i fina i tot la postura corporal hi fan molt. Que us vegi realment seriosos.
I què passa quan ella fa la rebequeria... Perquè si veu que aconsegueix fer-vos passar vergonya i un mal moment (és fàcil quan s'està a casa dels altres) té poder perquè sap que voleu acabar amb la rebequeria. Potser podríeu provar a aguantar 'el tiron' per molt que costi, mirant-la com plora i crida ben tranquils. I igual entendrà (o creura) que no se'n sortirà amb la seva i pararà.
Però igual ho heu provat i una cosa es la teoria i l'altra la pràctica. Ànims i si així no funciona, psicologia a nivell de pautes us pot anar genial. Sóc del sector i sol resultar!
Una abraçada!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |