'càstigs' per nens de dos anys i mig

[Lau]

Gracies rocirita, tu sempre aquí!!

Juliet, fa tres mesos que estem junts... els primers dos mesos no feia les rabietes ni tenia el comportament que té ara... en part és bo que el tingui perquè vol dir que ens va agafant confiança i s'atreveix a portar-se malament, ja no 'vol quedar bé' amb nosaltres... ja busca els límits... i els hi hem de donar, el què no estic segura és de com.

Lau.

[juliet]

Lau, primer de tot ENHORABONA pel vostre fill!!
Bé, et preguntava el temps que feia que estava amb vosaltres perquè pel que demanes al post crec que és important saber-ho.
Jo no crec ni en els càstigs ni en les amenaces (i menys si després no les compleixes...no veuràs "els dibuixos si no et menges la verdura"...i després no s'ha acabat la verdura però sí que veu els dibuixos...per posar un exemple clàssic a moltes cases...)
No hi crec perquè després d'anys d'estar amb nens, no n'he vist cap resultat.
Com sigui s'ha d'aconseguir que els nens entenguin les coses, és l'única manera que vegin el perquè no està bé fer segons què, però el que no dona resultat és que ho "entenguin" només perquè darrera hi ha un càstig.
En edats petites la majoria de coses que NO han de fer perquè es poden fer mal o fan mal, s'ha de repetir moooooltes vegades.
Independentment del que jo pugui pensar sobre els càstigs, els racons de pensar o les amenaces, crec que t'aniria molt bé trobar algú que et pogués guiar amb coneixement ple del que suposa l'adaptació en un cas com el teu, l'adopció d'un nen de més de dos anys, que evidentment ja porta unes vivències anteriors.
No sé on heu adoptat el vostre fill, això també és important doncs hi ha adaptacions més fàcils i d'altres que poden costar més, ja sigui per la diferència de cultures o com han pogut viure abans.

[ada_bcn]

hola lau... em sembla uqe ens coneixem d'algún altre foro.
primer dir-te que a aquesta edat molts cops els nens reaccionen picant, instintivament, i a més passen fases més pegones que altres. pero una cosa és picar quan li prenen una joguina que té ell per exemple, que jo crec que se li ha de fer entendre que encara que ell vulgui la cosa no s'ha de picar mai sino demanar-la, i una altre cosa es pegar per un moment de rabia d'aquestes extranyes que de vegades els nens tenen (i els nens adoptats tenen moltes vegades). en el meu cas jo no li deixo picar (a mi o a una altre persona) i si de cas l'aparto en un lloc pq se li passi el moment de rabia i si vol que pegui el sofà o un coixí. arriba un punt que es veu que ja se li comença a passar i llavors és més fácil calmarlo parlant-li i abraçar-lo... un cop calment se li pot explicar perque ho fa (pq está enfadat, pq té rabia pel que sigui...) i perque no t'agrada que ho faci (pq fa mal, pq es pot fer mal ell, pq no es soluciona així el problema). també penso que ha de demanar perdó un cop li has explicat perque no t'agrada que ho faci. a mi personalmetn no m'agrada gens que pegui (sobretot si és a mi jijijiji) i no sóc gens tolerant
jo només he passat una fase pegona curta (que pegues nesn al parc i aquestes coses), quan va començar a l'escola bressol, i la veritat és que amb un parell de cops d'explicar-li ja ho va captar, però pq no el deu motivar massa pegar... sino seguiria. Ara, al meu pare, el seu avi, que li consenteix tot i li riu totes les gracies, de tant en tant n'hi fot alguna (i el seu avi riu... culpa del seu avi está clar...)
jo l'he asentat algún cop a pensar, i algún cop he conseguit que s'hi quedés a pensar (concretament un cop pq era abans de sopar i crec que es va pensar que es quedaria sense sopar), però no ho he fet per pegar, ara, ben avisat abans. no crec que m'hagi funcionat massa bé, però a veure si amb el temps va calant... a l'escola també el senten, crec que tampoc els ha funcionat massa bé.
jo crec que les estrategies que poden funcionar amb un nen no adoptat potser no funcionen amb un adoptat, i moltes coses de la supernanny no funcionen.
els nens adoptats són molt tossuts (aixó m'han dit) molt molt però molt, i a mi el que em funciona millor és el diáleg (tot i que la pediatra digui qeu dialogo massa) pero està clar que es necessita temps i no tots els nens són iguals...

[ada_bcn]

per cert... 20 minuts sentat al sofà, estiguis tu o no, em sembla una burrada.... jo en el cas concret que expliques no l'hagués castigat al sofà (i ja et dic que no hagués tingut la paciencia d'estar-me 20 minuts allà sentada) però un cop vist que no funciona, pq si t'has d'estar 20 minuts és que no funciona, hauria canviat d'estrategia... no passa res per canviar si veus que no xuta.
no sempre és veritat això que si es surten un cop amb la seva el següent cop no aconseguirás que facin el que vols... et pot sortir molt cops amb la teva i que continuin fent el que volen... i si un cop t'equivoques i no "ho fas bé" et puc assegurar que te'n donarà més d'oportunitats per tornar-hi i fer-ho millor...

[ada_bcn]

estic animada...
sobre el límits, no cal que li doneu tots a la vegada.
jo penso que hi ha uns límits bàsic pq no es faci mal ni en faci als altres, i per poder conviure (potser per cada familia poden ser diferents, no ho sé) i hi ha altres coses que no són tant important que les faci des d'un bon començament (no sé ara quin exemple posar-te...)

[sandrajuli]

Jo el que no trobo gaire bé és fer demanar perdó o "castigar-lo" sentat a un lloc o sense fer-li cas. Vull dir que no ho trobo relacionat amb el que ha fet,i per tant, no sé si serveix per fer-li veure el que ha fet malament.
Fer demanar perdó ho trobo una mica conductista. Si demana perdó sense sentir-ho, ha servit d'alguna cosa? això farà que no ho torni a fer?

El meu fill demana perdó quan fa una cosa que no volia fer i la fa, per exemple... si sense voler et fica el dit a l'ull... aleshores, éll sap que dient 'sorry' l'altre el perdonarà. Jo penso que si va pegar l'avi i va estar 'castigat' fins que va entendre que no es pega... el lògic és que després demani perdó l'avi per haver-lo pegat, no? crec que és important que en un futur sàpiga demanar perdó si fa mal a algú, tan si ho fa voluntariament com involuntariament.

No sé, potser estic equivocada.

No, si jo no dic que els nens no hagin de demanar perdó... jo el que trobo una tonteria és allò de: Vés a demanar perdó, quan ha picat a algú. El nen hi va forçat, i a més ho trobo una mica humiliant. Crec que és millor que entengui que està malament, que ha fet mal, que l'altra persona s'ha sentit malament i això tampoc el fa sentir bé a ell... i per tant ho sent.
El meu fill demana perdó tot sovint i mai li he fet demanar. Com ho ha fet? Doncs segurament perquè jo li he demanat 1000 vegades perdó. Crec que és com aprenen més, veient a les persones que tenen de referència com actuen i com fan les coses, i sobretot com s'actua cap a ells. Jo sempre l'he consolat quan ha plorat, i veig que ell quan veu un nen plorant, li surt de dins anar a consolar-lo també.
Semblo una mica repel·lent, i realment també m'equivoco molt eh... però això sí que crec que ho hem fet força bé, l'empatia funciona molt i molt!

[Lau]

Hola,

moltes gràcies a totes per les vostres respostes.... m'ajuden molt.

si ada_bcn ens coneixem

Lau.

[Lau]

els nens adoptats són molt tossuts (aixó m'han dit) molt molt però molt,

fa dies que penso en això que dius, ada... el meu fill a més de tossut, és orgullós.... però jo penso... i perquè no té dret a ser-ho? fa dos anys i mig que no controla la seva vida, que tothom ha decidit els canvis per ell... té dret a ser orgullós i a intentar dir 'per aqui no hi passo'... evidentment això llavors als pares ens treu de polleguera i ens porta més feina, però... som els adults!!

des que vaig obrir aquest post fins avui he canviat una mica la meva 'tactica'... dialogo més amb ell... i sobretot he començat més a parlar-li en català... per por que perdés l'anglès li parlava en anglès però no el tinc tan bo com per dialogar massa... per tan, he decidit que m'interessa que el més aviat millor hem de poder-nos comunicar perfectament per poder dialogar....

merci maques.

[entrerius]

jo també penso que els nens fan el que veuen fer, no pas el que els hi volem ensenyar.....

si ells veuen i escolten als pares demanar perdó... ells ho faran
Si ells veuen i escolten donar les gràcies, també les donaran.....

Aprenen per imitació.
Actuar, poden fer-ho per diferents motius: per instint, per por a la represàlia, per complaure a algú........

[ada_bcn]

mira, lo de ser tant tossuts jo crec que és un tema de control... no controla res, ni a ell mateix (per dins, les seves emocions), l'únic qu e pot fer és ser tossut per conseguir controlar algo del que passa al seu voltant. no passa res si de vegades se'n surt, pq ja veuràs que de vegades t'adonaràs que el que vols que faci no és tant important... i mira, la gent té molt bon intenció quan et donen consells, però és que esteu en plena adpatació i s'ha de ser flexible. Jo crec que dialogar i negociar és una de les millor formes per anar gestionant això de la tossudessa, i espero que vagi a menos a mesura que necessiti controlar menys les coses (ja t'ho diré...jijijji...)

[nius]

Bé, jo tampoc estic d'acord amb els càstigs, ni amb cadires de pensar ni punyetes d'aquestes. Aparentment semblen molt útils, però un nen d'1 any o de 2, quan fa una cosa malament no necessita que l'apartem de la situació. Els mètodes conductistes són això, mètodes que pretenen canviar una conducta amb una actitud taxativa, sense raonar. (I si es fa, es sol recomanar "aparcar" al nen els mateixos minuts que anys té: 1 any = 1 minut; 7 anys= 7 minuts, és el conegut "time out" o "temps fora" Aquesta lògica aplastant de tants anys tants minuts a mi ja m'indica la rigorositat que té, com s'adapta a cada infant, etc etc etc).
Personalment prefereixo raonar al seu costat. Dífícil, moltes vegades. Però intentar-ho, fer-li veure que no estem contents amb aquesta reacció, que estem tristos (i que el seguim estimant, res de dir que "ara ja no t'estimo"), i que m'agradaria que em fés una abraçada. No sempre funciona, i segur que les batalles més dures estan per arribar, però tot és un començar.
Castigar per què serveix? per fer notar que hi ha una jerarquia, que els adults tenim la paraula definitiva, que som dictadors? No cal, ajudem-los a veure que algunes coses no es poden fer, però que algunes d'altres si. És que algú fa seure a una cadira al papa o la mama si cabrejats tanquen fort la porta? o si els cau un got a terra perquè estan despistats? per què ho fem amb els petits tant a la lleugera?

Lau, el teu petit, a part que és petit, està vivint una situació molt difícil, i segurament ara us té més confiança que fa 2 mesos, i per això es pot enfadar més. Potser també us està posant més a proba, necessita saber que hi sou, que tot i que ell faci coses que no us agraden, us l'estimeu igualment.
Segur que ho has fet milers de vegades, però posem-nos a la seva pell: casa nova, família nova, amor nou, idioma nou... i això que li esteu demostrant que és el més important per vosaltres, però ell se'n deu voler assegurar. De fet, crec que tots els nens ens posen a proba a tots els pares, per certificar que aquest amor que profecem i que ens surt amb xirivites pels ulls quan ens els mirem, no té límits. (Potser m'ha quedat massa bohemi, oi?)

[sandrajuli]

t'ha quedat rodó nius! totalment d'acord...
Per cert, explico una anècdota del cap de setmana... Estàvem fent un cafè i el meu nen va demanar unes patates i quan ens les va portar el cambrer, me les va donar a mi... Doncs el peque em va dir: digues gràcies mama! i com que el cambrer ja havia marxat, vaig haver d'anar fins a la barra a dir-li gràcies per les patates!!! hehe!

[entrerius]

t'ha quedat rodó nius! totalment d'acord...
Per cert, explico una anècdota del cap de setmana... Estàvem fent un cafè i el meu nen va demanar unes patates i quan ens les va portar el cambrer, me les va donar a mi... Doncs el peque em va dir: digues gràcies mama! i com que el cambrer ja havia marxat, vaig haver d'anar fins a la barra a dir-li gràcies per les patates!!! hehe!

mama, mama.... que és això de no dir gràcies?

[mireiafor]

Estic d'acord amb vosaltres en que ensenyem més amb l'exemple que amb milers d'explicacions, així com també estic d'acord en que amb el seu mal comportament estan buscant els nostres límits i cercant el seu lloc en aquest món.

Ara bé, al llegir-vos m'ha assaltat un dubte perquè tinc un petit que m'està fent anar de cap i de vegades no tinc clar si ho estic fent bé. Jo vull educar els dos (nen i nena) des de l'amor i el respecte, no els vull "avasallar" ni convertir-los en màquines d'obeir el que diu algú que està per sobre seu perquè té el "poder de castigar-lo, però de vegades crec que costa molt distingir els límits entre respectar la seva opinió o consentir els seus capricis, els límits entre la obediència o el simple compliment d'unes normes bàsiques de convivència. De vegades és ben complicat!!

[entrerius]

Sé que cadascú troba pediatres, psicòlegs, terapeutes o escriptors que son més afins a la seva forma d’entendre la criança dels fills. També sé que de vegades, segons quin autor citis, automàticament part de les lectores del post ja el miraran amb recel per que no estan d’acord amb el seu model de criança..... per tant no posaré el nom del autor (tot i que es veu d’una hora lluny) per no interferir en el missatge.

Avui precisament he trobat aquests article titulat (és una mica llarg, però es llegeix ràpid):

“Mi hijo és una buena persona”
Cuando una esposa afirma que su marido es muy bueno, probablemente es un hombre cariñoso, trabajador, paciente, amable... En cambio, si una madre exclama "mi hijo es muy bueno", casi siempre quiere decir que se pasa el día durmiendo, o mejor que "no hace más que comer y dormir" (a un marido que se comportase así le llamaríamos holgazán). Los nuevos padres oirán docenas de veces (y pronto repetirán) el chiste fácil: "¡Qué monos son... cuando duermen!"
Y así los estantes de las librerías, las páginas de las revistas, las ondas de la radio, se llenan de "problemas de la infancia": problemas de sueño, problemas de alimentación, problemas de conducta, problemas en la escuela, problemas con los hermanos... Se diría que cualquier cosa que haga un niño cuando está despierto ha de ser un problema.
Nadie nos dice que nuestros hijos, incluso despiertos (sobre todo despiertos), son gente maravillosa; y corremos el riesgo de olvidarlo. Aún peor, con frecuencia llamamos "problemas", precisamente, a sus virtudes.

TU HIJO ES GENEROSO.
Marta juega en la arena con su cubo verde, su pala roja y su caballito. Un niño un poco más pequeño se acerca vacilante, se sienta a su lado y, sin mediar palabra (no parece que sepa muchas) se apodera del caballito, momentáneamente desatendido. A los pocos minutos, Marta decide que en realidad el caballito es mucho más divertido que el cubo, y lo recupera de forma expeditiva. Ni corto ni perezoso, el otro niño se pone a jugar con el cubo y la pala. Marta le espía por el rabillo del ojo, y comienza a preguntarse si su decisión habrá sido la correcta. ¡El cubo parece ahora tan divertido!
Tal vez la mamá de Marta piense que su hija "no sabe compartir". Pero recuerde que el caballito y el cubo son las más preciadas posesiones de Marta, digamos como para usted el coche. Y unos minutos son para ella una eternidad. Imagine ahora que baja usted de su coche, y un desconocido, sin mediar palabra, sube y se lo lleva. ¿Cuántos segundos tardaría usted en empezar a gritar y a llamar a la policía? Nuestros hijos, no le quepa duda, son mucho más generosos con sus cosas que nosotros con las nuestras.

TU HIJO ES DESINTERESADO.
Sergio acaba de mamar; no tiene frío, no tiene calor, no tiene sed, no le duele nada... pero sigue llorando. Y ahora, ¿qué más quiere?
La quiere a usted. No la quiere por la comida, ni por el calor, ni por el agua. La quiere por sí misma, como persona. ¿Preferiría acaso que su hijo la llamase sólo cuando necesitase algo, y luego "si te he visto no me acuerdo"? ¿Preferiría que su hijo la llamase sólo por interés?
El amor de un niño hacia sus padres es gratuito, incondicional, inquebrantable. No hace falta ganarlo, ni mantenerlo, ni merecerlo. No hay amor más puro. El doctor Bowlby, un eminente psiquiatra que estudió los problemas de los delincuentes juveniles y de los niños abandonados, observó que incluso los niños maltratados siguen queriendo a sus padres.
Un amor tan grande a veces nos asusta. Tememos involucrarnos. Nadie duda en acudir de inmediato cuando su hijo dice "hambre", "agua", "susto", "pupa"; pero a veces nos creemos en el derecho, incluso en la obligación, de hacer oídos sordos cuando sólo dice "mamá". Así, muchos niños se ven obligados a pedir cosas que no necesitan: infinitos vasos de agua, abrir la puerta, cerrar la puerta, bajar la persiana, subir la persiana, encender la luz, mirar debajo de la cama para comprobar que no hay ningún monstruo... Se ven obligados porque, si se limitan a decir la pura verdad: "papá, mamá, venid, os necesito", no vamos. ¿Quién le toma el pelo a quién?

TU HIJO ES VALIENTE.
Está usted haciendo unas gestiones en el banco y entra un individuo con un pasamontañas y una pistola. "¡Silencio! ¡Al suelo! ¡Las manos en la nuca!" Y usted, sin rechistar, se tira al suelo y se pone las manos en la nuca. ¿Cree que un niño de tres años lo haría? Ninguna amenaza, ninguna violencia, pueden obligar a un niño a hacer lo que no quiere. Y mucho menos a dejar de llorar cuando está llorando. Todo lo contrario, a cada nuevo grito, a cada bofetón, el niño llorará más fuerte.
Miles de niños reciben cada año palizas y malos tratos en nuestro país. "Lloraba y lloraba, no había manera de hacerlo callar" es una explicación frecuente en estos casos. Es la consecuencia trágica e inesperada de un comportamiento normal: los niños no huyen cuando sus padres se enfadan, sino que se acercan más a ellos, les piden más brazos y más atención. Lo que hace que algunos padres se enfaden más todavía. Si que huyen los niños, en cambio, de un desconocido que les amenaza.
Los animales no se enfadan con sus hijos, ni les riñen. Todos los motivos para gritarles: sacar malas notas, no recoger la habitación, ensuciar las paredes, romper un cristal, decir mentiras... son exclusivos de nuestra especie, de nuestra civilización. Hace sólo 10.000 años había muy pocas posibilidades de reñir a los hijos. Por eso, en la naturaleza, los padres sólo gritan a sus hijos para advertirles de que hay un peligro. Y por eso la conducta instintiva e inmediata de los niños es correr hacia el padre o la madre que gritan, buscar refugio en sus brazos, con tanta mayor intensidad cuanto más enfadados están los progenitores.

TU HIJO SABE PERDONAR.
Silvia ha tenido una rabieta impresionante. No se quería bañar. Luchaba, se revolvía, era imposible sacarle el jersey por la cabeza (¿por qué harán esos cuellos tan estrechos?). Finalmente, su madre la deja por imposible. Ya la bañaremos mañana, que mi marido vuelve antes a casa; a ver si entre los dos...
Tan pronto como desaparece la amenaza del baño, tras sorber los últimos mocos y dar unos hipidos en brazos de mamá, Silvia está como nueva. Salta, corre, ríe, parece incluso que se esfuerce por caer simpática. El cambio es tan brusco que coge por sorpresa a su madre, que todavía estará enfadada durante unas horas. "¿Será posible?" "Mírala, no le pasa nada, era todo cuento".
No, no era cuento. Silvia estaba mucho más enfadada que su madre; pero también sabe perdonar más rápidamente. Silvia no es rencorosa. Cuando Papá llegue a casa, ¿cuál de las dos se chivará? ("Mamá se ha estado portando mal..."). El perdón de los niños es amplio, profundo, inmediato, leal.

TU HIJO SABE CEDER.
Jordi duerme en la habitación que sus padres le han asignado, en la cama que sus padres le han comprado, con el pijama y las sábanas que sus padres han elegido. Se levanta cuando le llaman, se pone la ropa que le indican, desayuna lo que le dan (o no desayuna), se pone el abrigo, se deja abrochar y subir la capucha porque su madre tiene frío y se va al cole que sus padres han escogido, para llegar a la hora fijada por la dirección del centro. Una vez allí, escucha cuando le hablan, habla cuando le preguntan, sale al patio cuando le indican, dibuja cuando se lo ordenan, canta cuando hay que cantar. Cuando sea la hora (es decir, cuando la maestra le diga que ya es la hora) vendrán a recogerle, para comer algo que otros han comprado y cocinado, sentado en una silla que ya estaba allí antes de que él naciera.
Por el camino, al pasar ante el quiosco, pide un "Tontanchante", "la tontería que se engancha y es un poco repugnante", y que todos los de su clase tienen ya. "Vamos, Jordi, que tenemos prisa. ¿No ves que eso es una birria?" "¡Yo quiero un Totanchante, yo quiero, yo quiero...!" Ya tenemos crisis.
Mamá está confusa. Lo de menos son los 20 duros que cuesta la porquería ésta. Pero ya ha dicho que no. ¿No será malo dar marcha atrás? ¿Puede permitir que Jordi se salga con la suya? ¿No dicen todos los libros, todos los expertos, que es necesario mantener la disciplina, que los niños han de aprender a tolerar las frustraciones, que tenemos que ponerles límites para que no se sientan perdidos e infelices? Claro, claro, que no se salga siempre con la suya. Si le compra ese Tontachante, señora, su hijo comenzará una carrera criminal que le llevará al reformatorio, a la droga y al suicidio.
Seamos serios, por favor. Los niños viven en un mundo hecho por los adultos a la medida de los adultos. Pasamos el día y parte de la noche tomando decisiones por ellos, moldeando sus vidas, imponiéndoles nuestros criterios. Y a casi todo obedecen sin rechistar, con una sonrisa en los labios, sin ni siquiera plantearse si existen alternativas. Somos nosotros los que nos "salimos con la nuestra" cien veces al día, son ellos los que ceden. Tan acostumbrados estamos a su sumisión que nos sorprende, y a veces nos asusta, el más mínimo gesto de independencia. Salirse de vez en cuando con la suya no sólo no les va hacer ningún daño, sino que probablemente es una experiencia imprescindible para su desarrollo.

TU HIJO ES SINCERO.
¡Cómo nos gustaría tener un hijo mentiroso! Que nunca dijera en público "¿Por qué esa señora es calva?" o ¿Por qué ese señor es negro?" Que contestase "Sí" cuando le preguntamos si quiere irse a la cama, en vez de contestar "Sí" a nuestra retórica pregunta "¿Pero tú crees que se pueden dejar todos los juguetes tirados de esta manera?"
Pero no lo tenemos. A los niños pequeños les gusta decir la verdad. Cuesta años quitarles ese "feo vicio". Y, entre tanto, en este mundo de engaño y disimulo, es fácil confundir su sinceridad con desafío o tozudez.

TU HIJO ES BUEN HERMANO.
Imagínese que su esposa llega un día a casa con un guapo mozo, más joven que usted, y le dice: "Mira, Manolo, este es Luis, mi segundo marido. A partir de ahora viviremos los tres juntos, y seremos muy felices. Espero que sabrás compartir con él tu ordenador y tu máquina de afeitar. Como en la cama de matrimonio no cabemos los tres, tú, que eres el mayor, tendrás ahora una habitación para tí solito. Pero te seguiré queriendo igual". ¿No le parece que estaría "un poquito" celoso? Pues un niño depende de sus padres mucho más que un marido de su esposa, y por tanto la llegada de un competidor representa una amenaza mucho más grande. Amenaza que, aunque a veces abrazan tan fuerte a su hermanito que le dejan sin aire, hay que admitir que los niños se toman con notable ecuanimidad.

TU HIJO NO TIENE PREJUICIOS.
Observe a su hijo en el parque. ¿Alguna vez se ha negado a jugar con otro niño porque es negro, o chino, o gitano, o porque su ropa no es de marca o tiene un cochecito viejo y gastado? ¿Alguna vez le oyó decir "vienen en pateras y nos quitan los columpios a los españoles"? Tardaremos aún muchos años en enseñarles esas y otras lindezas.

TU HIJO ES COMPRENSIVO.
Conozco a una familia con varios hijos. El mayor sufre un retraso mental grave. No habla, no se mueve de su silla. Durante años, tuvo la desagradable costumbre de agarrar del pelo a todo aquél, niño o adulto, que se pusiera a su alcance, y estirar con fuerza. Era conmovedor ver a sus hermanitos, con apenas dos o tres años, quedar atrapados por el pelo, y sin gritar siquiera, con apenas un leve quejido, esperar pacientemente a que un adulto viniera a liberarlos. Una paciencia que no mostraban, ciertamente, con otros niños. Eran claramente capaces de entender que su hermano no era responsable de sus actos.
Si se fija, observará estas y muchas otras cualidades en sus hijos. Esfuércese en descubrirlas, anótelas si es preciso, coméntelas con otros familiares, recuérdeselas a su hijo dentro de unos años ("De pequeño eras tan madrugador, siempre te despertabas antes de las seis...") La educación no consiste en corregir vicios, sino en desarrollar virtudes. En potenciarlas con nuestro reconocimiento y con nuestro ejemplo.

LA SEMILLA DEL BIEN.
Observando el comportamiento de niños de uno a tres años en una guardería, unos psicólogos pudieron comprobar que, cuando uno lloraba, los otros espontáneamente acudían a consolarle. Pero aquellos niños que habían sufrido palizas y malos tratos hacían todo lo contrario: reñían y golpeaban al que lloraba. A tan temprana edad, los niños maltratados se peleaban el doble que los otros, y agredían a otros niños sin motivo ni provocación aparente, una violencia gratuita que nunca se observaba en niños criados con cariño.
Oirá decir que la delincuencia juvenil o la violencia en las escuelas nacen de la "falta de disciplina", que se hubieran evitado con "una bofetada a tiempo". Eso son tonterías. El problema no es falta de disciplina, sino de cariño y atención, y no hay ningún tiempo "adecuado" para una bofetada. Ofrézcale a su hijo un abrazo a tiempo. Miles de ellos. Es lo que de verdad necesita.

[mireiafor]

No he llegit tot l'article perquè en el seu dia ja em vaig llegir el llibre, que em va agradar molt i hi vaig estar d'acord. Jo també penso que el meu fill, amb totes les rebequeries, amb tot el cansament, amb tot, és meravellós. I també penso que les etapes i conflictes de cada edat són simplement fases de creixement i no "problemes" però jo continuo dubtant de si hi ha coses que faig bé o malament, i sobre tot el que comentava abans: com diferenciar quan el meu fill està expressant algun conflicte intern i quan s'està portant simple i planerament malament, que no ens enganyem que també passa

[entrerius]

mireiafor, l'altre dia la Julyet va penjar uns links que parlaven dels límits... ara no recordo on....
La conclusió que en vaig treure va ser mes o menys aquesta:
- Les normes (el límits que els hi volem marcar) són subjectives, a cada casa es marcaran unes de diferents....
- El límit hauria de ser el respecte mutuu (pares-fills) i als demés
- La coherència hauria de ser la guia, depenent de la edat i la maduració. No hem de pretendre que els nens siguin o es comportin com adults. Hem de tenir en compte i respectar el seu desenvolupament, però al mateix temps han de tenir uns límits ben establerts. Hem d'aconseguir que sigui un nen respectat i que alhora respecti als demés.

[Laure]

Vaja, que no és feina fàcil , (que ningú va dir que ho hagués de ser)

[mireiafor]

Vaja, que no és feina fàcil , (que ningú va dir que ho hagués de ser)

Uffss i tant que no és fàcil!!!!

[marchita]

Vaja, que no és feina fàcil , (que ningú va dir que ho hagués de ser)

Uffss i tant que no és fàcil!!!!

PARA MI ES DIFICILÍSIMOOOOOOOO!!!!!!...Y MÁS CUANTO MAYOR SE HACEN...
Estoy de acuerdo con Mireiafor, quiero educarlos en el respeto, amor...pero hay veces que no se por donde tirar, no se que hacer...El mayor ya sabe darle la vuelta a todo y la pequeña esta en una edad que no es ni pequeña ni mayor para hacer segun que cosas...A veces creo que me paso y a veces que me quedo corta..no se es un tema dificil y se que todo lo que haga ahora es lo que recojere mañana....Solo espero que me salga como les salió a mis padres, lo hiceron relamente bien!!!!!