Signeu per canviar el plantejament de "Supernanny"

[glorieta]

Jo també miro el programa a vegades i tot i que sempre és el mateix patró n'he tret coses que aplico. Com amb tot hi ha coses que m'agraden i coses que no, i hi ha coses que aplicaré i coses que no. Però amb la Supernanny, el Carlos Gonzalez, la Rosa Jove i l'Estivill. Amb això vull que cada nen és un món i que el que serveix per un no serveix per l'altre.

Per expemple, i seguint el que deia la nunnus, quan en Pol està en plena rabieta no el puc ni tocar pq encara es pitjor. Em quedo a prop seu i quan s'ha "descarregat" llavors m'acosto, l'abraço i parlem del que li passa, però no quan està al punt algid. I tant es que sigui a casa com al parc com al mig del carrrer. Si la lia al mig del carrer fem el mateix ritual pq és el que ell necessita.

PetitaEmma, estic totalment dacord amb tu, per tant no tornaré a escriure el mateix!
Per mi el més important es reforçar les coses positives i "passar" de les negatives i amb en Pol funciona així. Si fa algo que no m'agrada li dic que no es fa i no li faig ni cas, quan fa algo bé, ho reforçem molt. De fet el que ells sempre busquen es atenció, i si aprenen a que aconsegueixen l'atenció a crits, sempre serà així. En Pol quan vol atenció em porta un conte !

[Irinna]

A mi m'agrada la Supernnany.
No estic dacord en moltes de les queixes que algunes de vosaltres dieu.
Primerament, sí que penso que es reduca als pares. En tots els programes es tracta l'actitud dels pares i com aquests l'han de cambiar per afavorir una millor conducta als nens. Per tant, se'ls treballa, també, les seves actituds: no cridar, no insultar, etc.

Es fomenta l'actitud carinyosa, el treball en equip, el compartir moments.. etc

Ignorar el nen en moments de mala conducta: em sembla molt encertat. Un nen quan está en plena rabieta es incapaç de raonar. I per tant, fer-lis veure que en aquest estat no se'ls fa cas, però sí quan estiguin calmats, és ensenyar-los a saber portar la frustració, a saber dialogar.. en definitiva a comunicar-se.

Si el programa mostra families que clarament has perdut els nervis i ja no saben com portar la sictuació,. és penso, perquè son les més adients per a sortir un programa de tv. Si fossin famílies en les que tot son flors i violes i només hi hagués algún moment puntual de rabieta, ploras o histerisme familar.. no hi hauria programa.

I per acabar, penso que els nens han de saber qui és l'autoritat i per tant a qui han de fer cas. Hi ha moltes ocasions en les que més enllà del diàleg que es pugui tenir (i que consti que jo soc molt de dialogar) han d'aprendre a que el que diuen els pares és el que s'ha de fer. No importa si el nen no sap veure la importància d'allò que se l'està dient... i per tant, son els pares els que han d'imposar-se.
Algú deia que en la Supernnay no se'ls posen per escrit les normes i no se'ls catiga com als nens... vejam..: penso que si es fes això de la manera que es diu, tindriem un problema important de rols. Pares i fills no estem al mateix nivell, per tant, les conseqüències, els mètodes i les pràctiques educatives no poden estar orientades de la mateixa manera. ALs pares se'ls ensenya en privat i se'ls reorienta en privat.
SI davant dels nens se'ls digués quines son les coses que fan malament tindriem un problema evident de falta d'autoritat.

En conclusió, penso que la Supernanny aporta bones pautes conductuals en l'educació dels nostres fills, que no imposa cap mena de dogma.. de fet son els pares els que volen ser ajudats i els que accepten les formes de fer de la Supernnay (això és com si em dieu que voleu fer la dieta Dunkan i aleshores algún des de fora diu que a la persona qui fa la dieta li obliguen a menjar una sèrie d'aliments, amb unes normes estrictes.. etc...)

[Irinna]

Però aquest divendres passat, a la Supernanny hi havia una nena de 18 mesos (només!) que la ignoraven perquè plorava (crec que volia participar en el joc dels germans). Homeee... primer, només té 18 mesos, i segon, coi si vol jugar o que l'agafis, doncs fes-ho, no? Segur que se li passa la rabieta! El meu fill de 30 mesos pot entendre moltes més coses i es pot expressar, però aquella nena era molt petita!

Nunus... doncs a mi justament el comportament de la Supernnay amb la nena em va agradar! penso que la nena havia agafat el mal costum de ploriquejar quan volia que se li fes cas i fer-li veure que plorant no és la manera de demanar les coses, d'integrar-se, de demanar atenció em sembla molt correcte.
Una nena de 18 mesos pot entendre que plorar no és el mètode per expresar-se! i que de bones maneres es poden aconseguir moltes més coses i millors. (és una opinió eh!)

[Julyet]

No he pogut llegir tots els comentaris, per tant és probable que em repeteixi... A mi no m'agrada el programa perquè:

- TOTS i TOTES sense excepció hem sigut petits i si mons pares haguessin exposat les meves rebequeries per tota Espanya potser els hi hagués retirat la paraula. Ho trobo molt humiliant, per molt desesperat que estiguis el nen no pot decidir si vol mostrar les seves debilitats (perquè una rebequeria no és més que una debilitat) davant de tothom: amics, familiars i gent desconeguda. Ho sento però és penjar una etiqueta de per vida.

- Els pocs programes que he vist he vist problemes d'on no n'hi ha: "el nen que no menja", "la criatura de 2 anys que no vol estar sol"... Es busca l'audiència i fer calers, no ajudar, la Supernanny no és una ONG. I segur, segur que hi ha una manipulació de les imatges bestial (en contra de la imatge dels nens).

- Recordo el cas aquest que deia, una nena de 2 anyets que no volia estar sola. La nena passava temporades llargues sense veure al seu pare per motius laborals, anava a la llar (sense cap problema), quan sortia estava amb l'àvia fins que la mare sortia de treballar. L'estona que estava amb l'àvia i/o la mare volia estar amb elles. Problema?? Que no podien fer les feines. Jo ho trobo de lògica aplastant: dona-li un drap a la nena i que jugui a netejar amb tu, que t'ajudi a cuinar, aquesta nena té moltíssimes ganes d'aprendre el que fan els grans!! Doncs no, li tiraven una pilota perquè l'anés a buscar (sí, sí, tal qual un gos) i es quedés sola.

- Un altre dia els hi feien xantatge a unes nenes perquè dormissin soles: els hi donaven maquillatges si no anaven al llit de la mare. Oh, què educatiu!

- Els pares que jo he vist en el programa no escatimen en insults, crits i amenaces. I la SuperNanny no diu ni mu sobre això. Jo pensava que l'exemple era el punt número 1 per educar. No vol dir que no t'equivoquis (a casa meva llepem els plats després de menjar i va ser de les primeres coses que va fer la meva filla...), però si els adults no es parlen (o parlen als petits) amb respecte...

És clar que alguna proposta bona farà... però això no fa que el programa m'agradi.

[xica]

En primer lloc, el que no entenc és com deixen fer aquest programa amb nens i nenes menors d'edat. I el seu dret a la intimitat, on és? No sé si mai heu vist "hermano mayor". La 1a temporada van fer 3 programes amb menors d'edat que havien donat el seu consentiment (17 anys), i van tenir problemes judicials (ara només el fan amb majors d'edat).

Una altra cosa que no m'agrada del programa són els trailers que fan quan l'anuncien per a cridar l'atenció dels telespectadors, les imatges que surten són dels nens, quan més malament els deixen millor.

Després al programa vas veient més coses, com el tracte dels pares cap a ells i després ho vas entenent tot. Per posar un exemple, el programa que heu comentat que treballaven els hàbits de menjar tots junts a la taula, al final de tot la mare comenta: estoy muy contenta, hasta juego con mis hijos! nunca havia jugado con ellos! (la nena més gran devia tenir uns 6 anyets!). sense comentaris...

Crec que algunes de les estratègies cap els pares que ofereix el programa estan força bé, com les de no entrar en espirals d'ira quan les coses es compliquen, parlar en un to de veu ferm però agradable, seguir uns hàbits, jugar amb ells, menjar junts... però també crec que si no s'acompanya d'un treball de fons amb els pares i entre els pares (que potser hi és i no surt al programa) en casos tant greus com els que surten , només es tracten de "parches" amb un temps de caducitat. Quan aquests nens creixin i vagin sorgint més situacions complicades, per exemple la pròpia adolescència i continua havent el mateix problema de base, la situació es pot tornar a capgirar (véase :Hermano Mayor o Campamento).

Per posar un exemple, l'atre dia a vaig veure "Campamento". Hi havia un noi que li van passar un video dels seus pares dient que el trobaven a faltar i ell no va poder mirar a la càmara. Li van dir que no estava evolucionant, que havia de ser capaç de mirar-los. No ho vaig trobar correcte, és un noi de 20 anys incapaç de mirar als seus pares, potser hi ha alguna cosa més per part d'ells,no?

Suposo que em vaig sentir una mica identificada, ja que jo vaig patir una situació mol dura amb els meu pares quan tenia 17 anys, i he tardat molts anys a superar-ho i us aseguro que el problema no era meu. Si a mi en aquella època em passen un video dels meus pares dient-me que em troben a faltar, destrosso la TV! i si em diuen que ho he de superar i que sóc una rencorosa... uf...la "lio parda, parda...".

Res més, en primer lloc penso que no s'hauria d'emetre per respecte al menor. Però ja que s'emet, crec que algunes estratègies dins d'un context més "normalitzat" per dir-ho d'alguna manera, poder servir d'orientació per a persones amb recursos intel·lectuals i afectius, en moments puntuals. I que si no hi és, hauria d'haver un treball seriós i més llarg amb alguns dels pares per evitar problemes més greus en un futur.

Sento la parrafada...

[nunus]

Però aquest divendres passat, a la Supernanny hi havia una nena de 18 mesos (només!) que la ignoraven perquè plorava (crec que volia participar en el joc dels germans). Homeee... primer, només té 18 mesos, i segon, coi si vol jugar o que l'agafis, doncs fes-ho, no? Segur que se li passa la rabieta! El meu fill de 30 mesos pot entendre moltes més coses i es pot expressar, però aquella nena era molt petita!

Nunus... doncs a mi justament el comportament de la Supernnay amb la nena em va agradar! penso que la nena havia agafat el mal costum de ploriquejar quan volia que se li fes cas i fer-li veure que plorant no és la manera de demanar les coses, d'integrar-se, de demanar atenció em sembla molt correcte.
Una nena de 18 mesos pot entendre que plorar no és el mètode per expresar-se! i que de bones maneres es poden aconseguir moltes més coses i millors. (és una opinió eh!)

Al meu fill de 31 mesos li demano sempre que m'expliqui què vol, i no m'agrada que ploriquegi per qualsevol cosa si me la pot demanar/explicar parlant. Però amb 18 mesos no tenen massa vies d'expressió, encara. Jo crec que li pots explicar que no cal que plori si vol jugar/que li atansis la pilota/una galeta.... però no cal ignorar!

[damma85]

A mi m'agrada mirar el programa. Pot ser no hi estic 100% d'acord amb tots els métodes de la Supernany però si amb moltes coses que hi diu. He vist en molts capítols que recomana als pares estar més feliços amb els seus fills, abraçar-los, jugar amb ells, estimar-los... Reforça molt les accions positives i vol que els pares facin d'exemple als seus fills, a l'hora de les menjades, etc...

[nunus]

Us vaig llegint una mica ràpid (el petit reclama), i estic força d'acord amb les darreres aportacions.

De fet, he de reconèixer que el programa em genera una gran ambivalència: vist des de fora, puc dir "mira, amb això hi estic d'acord, però això em sembla una barbaritat". Per això el mirem amb el meu home quan podem i en parlem. El que passa és que ho estem veient amb els fills d'uns altres i a vegades ens oblidem que són menors. Nosaltres no exposaríem MAI els nostres fills d'aquesta manera, però ens va "bé" que uns altres ho facin amb els seus, per nosaltres aprendre o criticar. Només per això, ja em sento molts cops malament per veure'l...

Com diu la Goga, no m'agrada gens el plantejament dels fills com a manipuladors, petits tirans, ni els vídeos promocionals del programa. Si veus o et fan veure el teu fill així, com un manipulador que vol putejar-te constantment, malament anem.

El que sí que m'agrada és el fet de donar les ordres/explicar les coses de manera calmada i només un cop. Bé, a casa jo dic les coses dues vegades i prou. Després hi ha la conseqüència; sempre intentem que siguin coses raonables i que puguem complir. Si "amenaço" amb un càstig, sempre sempre miro que ho pugui dur a terme.

Ai, us he de deixar...

[entrerius]

jo no signaré perquè no m'agrada veure criatures exposades al share de les audiències, ni amb un altre plantejament.

No m'agrada = no el miro

[agnesbc]

Estic d'

DOncs jo tampoc signo ni de conya! jo vec els programes sempre que puc, i sí que hi ha molts pares que els hi falten 2 dits, però sempre trobo alguna recomanació interesant per aplicar en un futur (o potser mai, espero!)
A mi em sembla molt correcte ficar en pràctica la conseqüència inmediata, no reculls-no baixem al parc, el reforçament de les actituts positives i ignorar les negatives; sobretot saber que lo que vegi/senti el nen ho reproduirà, adéu insults (per suposat!), etc.
Per cert, lo del racó de pensar ja fa moooolt dies que no ho fa, suposo que van veure que què ha de pensar un nen petit! però si mama va al parc amb Pepito i no ha de sortir corrents, et quedes 5 minutets castigat asentat o tornem cap a casa, me sembla perfecte!
Jo crec que lo que s'ha de demanar és un programa nou i diferent; a mi realment m'agradaria saber com afrontar una rabieta si no és ignorant-la i/o dient-li que quan estigui tranquila la mama li farà cas, no ho trobo pas tan terrible... o quan agafen una els hem d'agafar i abraçar? i preguntar-lis si és que tenen alguna mancança sentimental a casa?
En tot cas, jo crec que actuo absolutament bé amb les meves nenes i elles saben que les estimem molt i que s'ha de seguir unes normes i es segueixen a la nostra manera i punto; ho sento, però a casa meva manem els pares i no els nens
Per cert, suposo i espero que no faran cas de la proposta, perquè hi ha molta gent que hi trobem solucions a aquest programa! A mi no m'agraden els programes aquests de cotilleos, buf, no sé ni com se diuen, i no envio res perquè els canvin, simplement no els miro...

totalment d'acord amb el que dius petitaemma,no miro molt el programa però crec que es una ajuda per molta gent,aixi que jo tampoc firmo,ara lo de supernazi ho trobo una mica de mal gust encara que sigui per fer la gràcia.

[Danu]

M'he deixat de dir que signar no és obligatori

Aviam, jo trobo horrorós el programa de la Supernazi (ai, volia dir Supernanny ), bàsicament perquè potser sí que intenta reeducar els pares, però reeducar-los per a que sotmetin els fills. [...] Dit això, deia que el programa aquest em sembla horrorós perquè les eines que dóna als pares són per aconseguir sotmetre el fill i això afebleix el vincle (i pel tipus de família que surt en aquests programes encara és pitjor el remei que la malaltia). Per no enrotllar-me que no tinc temps el que vull dir és que el plantejament del programa és que els nostres fills són l'enemic a batre, i nosaltres els hem de sotmetre. [...] Per tant, per a mi el plantejament és del tot equivocat. Es tracta de com percebem l'educació i la relació amb els nostres fills, si com una guerra que hem de fer acabar en dictadura (plantejament del programa) o com una democràcia (i en democràcia també es renya i es castiga, i es té el concepte d'autoritat i tant que sí!).

No estic d'acord, en els enllaços mateix que he penjat la Supernanny deia als pares que eren ells els que havien de canviar la seva actitud; que havien de jugar amb els seus fills, que havien de potenciar els punts positius del nen al que anomenaven "manzana podrida", estar estones amb ells, tocar-los, mimar-los, besar-los. Em sembla que no hem vist el mateix programa...

[Danu]

En primer lloc, el que no entenc és com deixen fer aquest programa amb nens i nenes menors d'edat. I el seu dret a la intimitat, on és? No sé si mai heu vist "hermano mayor". La 1a temporada van fer 3 programes amb menors d'edat que havien donat el seu consentiment (17 anys), i van tenir problemes judicials (ara només el fan amb majors d'edat).

Una altra cosa que no m'agrada del programa són els trailers que fan quan l'anuncien per a cridar l'atenció dels telespectadors, les imatges que surten són dels nens, quan més malament els deixen millor.

Després al programa vas veient més coses, com el tracte dels pares cap a ells i després ho vas entenent tot. Per posar un exemple, el programa que heu comentat que treballaven els hàbits de menjar tots junts a la taula, al final de tot la mare comenta: estoy muy contenta, hasta juego con mis hijos! nunca havia jugado con ellos! (la nena més gran devia tenir uns 6 anyets!). sense comentaris...

Crec que algunes de les estratègies cap els pares que ofereix el programa estan força bé, com les de no entrar en espirals d'ira quan les coses es compliquen, parlar en un to de veu ferm però agradable, seguir uns hàbits, jugar amb ells, menjar junts... però també crec que si no s'acompanya d'un treball de fons amb els pares i entre els pares (que potser hi és i no surt al programa) en casos tant greus com els que surten , només es tracten de "parches" amb un temps de caducitat. Quan aquests nens creixin i vagin sorgint més situacions complicades, per exemple la pròpia adolescència i continua havent el mateix problema de base, la situació es pot tornar a capgirar (véase :Hermano Mayor o Campamento).

En això estic completament d'acord.

[tombarella]

Estic totalment d'acord amb la goga, la julyet i les opinions similars.

Kastila, d'acord amb que qui no vulgui que no ho miri, però pel simple fet que ho emetin, pot donar peu a que segons qui ho vegi sense ànim crític (per positiu o per negatiu) i acabi aplicant els consells sense valorar-los primer. No siguem ingènues... hi ha qui s'ho creu tot de la tele... (i no parlo per ningú d'aquí, sinó en general). Això, per una banda.

De l'altra, titllar de "tonteries" i de "debat que peca d'absurd" les opinions que no són com la teva (les últimes que has llegit) doncs no em sembla molt constructiu. O és que el debat només et sembla interessant quan va per la línia que t'agrada a tu...? Demanes calma... però no l'apliques, la veritat. En fi.

I una cosa és que els pares i mares tinguin la potestat legal per autoritzar que els seus fills surtin per la tele, però a mi em sembla que hi ha una dimensió moral, ètica, que va molt més enllà. Els fills són la nostra responsabilitat, però no la nostra propietat. Per tant, no podem comercialitzar amb ells com ens sembli. També tenen els seus drets. Evidentment estic parlant d'una dimensió ètica que cadascú fixa on li sembla, però a mi, ja d'adulta, em sentaria fatal que els meus pares haguessin fet això amb mi, la veritat.

I sempre m'ha quedat el dubte de si aquestes famílies ingressen calerons per drets d'imatge... Això no ho sé, eh? Però és que ho trobaria terrible!

[neuetes]

I una cosa és que els pares i mares tinguin la potestat legal per autoritzar que els seus fills surtin per la tele, però a mi em sembla que hi ha una dimensió moral, ètica, que va molt més enllà. Els fills són la nostra responsabilitat, però no la nostra propietat. Per tant, no podem comercialitzar amb ells com ens sembli. També tenen els seus drets. Evidentment estic parlant d'una dimensió ètica que cadascú fixa on li sembla, però a mi, ja d'adulta, em sentaria fatal que els meus pares haguessin fet això amb mi, la veritat.

[macri.lg]

Un exemple del que proposa el programa per pares que ESTIMEN els seus fills però segueixen perduts ja sigui per frustració, desesperació o el que sigui...

Posem que la mare demana al seu fill que no travessi un carrer sense mirar.
El fill diu que no li dóna la gana.
La mare en to ferm li diu que faci cas del que li està demanant (com a mare que és no com a dictador).
La criatura respòn qualsevol cosa menys "si mama". Suposem que respòn amb una rabieta que és el pa de cada dia.
La mare motiva el petit/a amb una conseqüència: Si fas cas a la mare anirem al parc. Si no és així tornem a casa.
Automàticament el fill recapacita i tria el que vol. Pot ser fer cas a la mare i anar al parc, o no fer-li cas i tornar a casa.

Llavors anem a la proposta que s'ha plantejat al principi de tot... Tranquiles, és més curt:

La mare demana al fill que no travessi un carrer sense mirar.
El fill diu que no li dóna la gana.
La mare l'abraça i al mateix temps està alimentant l'estat d'ànim del petit.
El nen recapacita i tria: L'autoritat de la meva mare és nul·la, és un ésser feble aleshores no necessito fer res a canvi de res.


Fa dies vaig escriure que no entenia perquè es plantejava la possibilitat de canviar supernanny, que no veia lògica a res del que deien les cites que es feien. Ara m'he dedicat a llegir les respostes.. i Goga, no t'han fet entrar una mica en raó? En fi, torno a dir que es tracta d'educar els pares i fer-los forts per superar algunes situacions.

Totes som bones mares. Totes volem el millor pels nostres fills.. i totes hem perdut els nervis alguna vegada..

[tombarella]

Posem que la mare demana al seu fill que no travessi un carrer sense mirar.
El fill diu que no li dóna la gana.
La mare en to ferm li diu que faci cas del que li està demanant (com a mare que és no com a dictador).
La criatura respòn qualsevol cosa menys "si mama". Suposem que respòn amb una rabieta que és el pa de cada dia.
La mare motiva el petit/a amb una conseqüència: Si fas cas a la mare anirem al parc. Si no és així tornem a casa.
Automàticament el fill recapacita i tria el que vol. Pot ser fer cas a la mare i anar al parc, o no fer-li cas i tornar a casa.

Et proposo una tercera opció:

Posem que la mare demana al seu fill que no travessi un carrer sense mirar.
El fill diu que no li dóna la gana.
La mare, RAONA AMB EL FILL (fent-lo partícep del raonament, vull dir) del per què de la seva recomanació: que poden venir cotxes, que el poden atropellar, qua això li faria un mal horrible, que hauria d'anar a l'hospital...

T'asseguro que això FUNCIONA. I no cal imposar res ni donar premis o càstigs. Que per sobre de tot està la seguretat i, si la criatura s'ofusca, no se la pot deicar creuar el carrer de qualsevol manera? Està clar. Però si aquest raonament es repeteix una vegada i una altra, al final el nen ENTENDRÀ els motius de la mare per fer el que li diu. I ho farà, no per un premi ni per un càstig, sinó pel motiu REAL: el perill. I el dia de demà, quan vagi sol pel carrer, sense una mama al costat que el premiï o el castigui, serà més fàcil que actuï correctament, perquè serà més conscient del perill, en aquest cas.

La meva filla no té els 3 anys i ja fa temps que funcionem així. (I això no vol dir que a vegades jo pugui perdre els nervis, eh? Però quan estic tranquil·la és quan ella millor reacciona, t'ho asseguro!)

Doncs això, que no cal ni imposar ni premiar, ni castigar (en general, és clar).

[neuetes]

Tombarella!! exacte!!!!!! Jo tambè la posso en pràctica i funciona el 80 % de les vegades. I de les vegades que més m'ha fer servei és precissament creuant el carrer de davant de casa i també de fer-li entendre que quan surti al carrer sempre ha d'anar agafada de la mà d'algú. I funciona, realment, funciona.
És una tècnica que no té un resultat immediat ni espectacular, sino més a llarg termini, però es clar, ja no tindria audiència el programa, no?

[tombarella]

És una tècnica que no té un resultat immediat ni espectacular, sino més a llarg termini, però es clar, ja no tindria audiència el programa, no?

Si és que la tècnica del programa té un resultat a curt termini, que tampoc ho tinc tan clar! Al cap i a la fi, ells tallen, enganxen i emeten el que els dóna la gana. Si jo fes això, també podria ensenyar que la meva filla mai dels mais fa rebequeries... Si homeeeee!!!

Però, en tot cas, la tècnica del programa no implica que els pares s'hagin de trencar el coco pensant la manera de fer raonar els fills, ja que això de vegades costa, sobretot si estem cansats o naltres també estem de mal humor pel que sigui.

La tècnica premi-càstig-ignorar no representa "cap esforç". Però, a la llarga, crea fills manipuladors (sí, sí, just el que se suposa que es pretén evitar) ja que acabaran fent aquell xantatge de "papa, mama, si voleu que ho aprovi tot, compreu-me la moto". Sincerament... no em sembla un bon mètode educatiu, la veritat...

I ho dic amb coneixement de causa, ja que a la família hi ha alguns casos de nens educats amb el "per què jo ho dic" i amb "premis-càstigs" i no us explico l'adolescència que estan passant...!

[macri.lg]

- No totes les famílies son iguals.
- No tots els nens son capaços de raonar ni d'entendre el perquè de no travessar un carrer.
- Si a algunes us funciona, perfecte.. Tant de bo tots els nens ofuscats, nerviosos, empipats poguessin raonar com ho fan els vostres.
- No totes les mares poden dominar la situació en el 100% dels casos.
- Es tracta de fer veure a la criatura que fent bé les coses s'obtenen bons resultats.
- Una manera de fer-los veure els bons resultats és donant-los una cosa a canvi que els interessi.
- El concepte de perill, la majoria de criatures no el veuen fins que el proven.

Goga.. lo d'abraçar al fill per fer-lo compendre quelcom mentre està protestant en una situació, ho planteja l'escrit que tu mateixa has pastejat.

[charito]

Jo crec que el debat es el mateix de sempre, opinions "flower-power" contra una visió mes "tradicional". La carta em sembla bastant xorra, no veig res digne d'indignar-se:

1) Entorno familiar: clarament ve a dir que son families disfuncionals, si noies, no totes les families son perfectes, i que, no poden sortir per la tele? S'han d'amagar? Nomes podem veure conductes exemplars i de manual? Aixo si que es despreciar aquestes families...

2) Normas impuestas: realment estem plantejant que hem d'acordar amb els nostres fills si volen dutxar-se quan toca, recollir les joguines, recollir els plats de taula, etc? (Que es el que posen normalment als cartells) Hem de negociar amb ells el funcionament de la nostra llar?

No tots els nens son capaços de raonar ni d'entendre el perquè de no travessar un carrer.

Completament d'acord, hi ha un moment per donar explicacions pero la majoria de vegades ho haurem de reforçar amb una consequencia immediata, de veritat penseu q el meu fill de 16 mesos enten que pasen cotxes i el poden atropellar? Qui us penseu que es?

I no segueixo perque tinc son.

Que cadascu faci el que vulgui en definitiva, pero com s'ha dit, qui no li agradi que no ho miri.

Perque no ens mobilitzem per fer respectar l'horari infantil? Aixo si es un tema que ens hauria d'amoïnar a tots, quants nens i nenes veuen Salvame deluxe i altres perles similars? Ah, pero aixo no motiva?