Poc interès pel pit

[magrana]

Hola!

A veure si a algú de vosaltres li ha passat el mateix i em podeu donar algunes idees:

Fa dos mesos vaig tenir la meva segona filla. A la meva filla gran li vaig donar el pit més de 2 anys i tot va anar sobre rodes. Mamava molt bé i sempre es va engreixar molt bé, també. Cap problema. Ella adorava el pit, suspirava quan li posava... A més de mamar, el pit la calmava, la consolava, s'hi adormia...
Amb aquesta experiència, la lactància de la meva segona filla no em feia patir gens. Sabia com ho havia de fer, no em feia gens de por.
Però la relació que té la meva filla petita amb el pit és totalment diferent i tinc la sensació que començo de zero. De seguida que va néixer la vaig posar al pit i s'hi va agafar molt bé. No va perdre gaire pes i s'ha anat engreixant, tot i que una mica al límit. De bon principi vaig veure que la meva petita el pit el vol per menjar quan té gana i prou. No el vol ni per calmar-se, ni per adormir-sem ni per res més que menjar. Menja ràpidament i me'l deixa anar. I si intento posar-li més del que em demana, se m'enfada molt. El que fa ella des que va néixer és ficar-se la mà i els dits a la boca per tota la resta que no és menjar. Per calmar-se i adormir-se, per consolar-se... Davant de la seva insistència a xumar els dits (ja s'hi estava fent "callo") i per consell del pediatre, vam donar-li el xumet i li va molt bé. El pit el continua volent només per menjar i prou, com sempre.

I jo em sento una mica perduda davant d'aquest nou tipus de lactància. Té una relació amb el pit totalment utilitària i prou.

Alguna s'hi ha trobat?

Jo voldria que s'engreixés una mica més, perquè va justeta de pes, però no hi ha manera que mami més del que ella vol i quan ella vol...

D'altra banda em fa por que quan comenci a treballar se'm desteti. No treballaré gaires hores i només algunes preses a la setmana les hi haurem de donar amb biberó (tenim el Calma de Medela per evitar la confusió pit-tetina), però com que no té un gran vincle amb el pit penso que potser em dirà que de mamar ho faci jo...

Algun consell?

GRàcies!!

[cristina1671]

Hola magrana,

la meva experiència no s'assembla gaire a la teva, en un cert sentit però si en altres.
Jo vaig donar de mamar als dos nens fins els 15 mesos. Els dos van deixar de mostrar interès pel pit més o menys cap a la mateixa edat i per tant van deixar-lo de manera molt "natural".
El meu fill gran - al qual li va costat més enganxar-se només nèixer- el pit li servia per menjar, per adormir-se, per estar amb contacte amb mi, etc. De fet li quan el va deixar, de vegades quan queia a terra venia a mi buscant-lo per consolar-se (jo li donava sense problema). Al meu fill petit no li va costar gens agafar-se al pit, però una mica com la teva petitat era més aviat un tema d'alimentació i prou. Jo li vaig seguir donant perquè anava més justet de pes, però estava clar que només el volia per alimentar-se.

El que volia dir-te és que els nens (com ja deus haver comprovat de sobres) són tots molt diferents. Jo amb el meu fill gran (pel que sigui) tinc una relació molt íntima i amb el petit tenim més aviat una relació de riure molt i jugar junts. He comprovat que el primer és com més sensible i el segon molt més vital, per dir-ho d'alguna manera. Sens dubte tenen un vincle amb mi diferent (tot i que me'ls estimo igual!) perque tenen caràcters ben diferents.

Anant al que preguntes. Jo sóc partidària a de la lactància materna, però m'agrada molt observar també què fa la criatura, aprendre com és, quin caràcter té. En resum que si fos jo, intentaria seguir amb la lactància materna (nosaltres usàvem el TommeTippe) però no em capficaria gaire per com anés la cosa si no vol estar gaire enganxada al pit. Pensa que sempre et pots treure la llet i donar-li amb biberó. Els nens tenen relacions diferents amb els adults. És una cosa que xoca, és cert. A mi també em va passar al comprovar com es relacionava amb mi el meu fill petit (a diferència del gran), ara intento "escoltar" més al petit i estar allà de la manera que ell em reclama, encara que sigui ben diferent a com ho feia el gran.

En fi, no sé si et serveix de gaire el que et dic. Molt bona sort i ànims!!!!

[magrana]

Hola, Cristina! Moltes gràcies, i tant que em serveix la teva experiència! Pel que dius sí que és semblant, en molts aspectes...

M'has fet pensar que potser el que "m'espanta" és que no sé com relacionar-me amb la meva filla petita... Amb la meva gran la relació era (i és) molt especial i íntima, i quan era petitona molts cops la relació i el contacte passaven pel pit. Eren moments molt especials per totes dues. A mi em feia sentir molt especial i única. I ara, amb la petitona, això no hi és i tinc por de no saber-me relacionar tan íntimament amb ella, de no saber crear un vincle tan fort... I, com tu, me les estimo igual, eh? Però sí que la situació em descoloca una mica...

Gràcies per l'ajuda!

[Julyet]

magrana, et llegeixo i penso mil coses des de la més senzilla a la més complexa... Alhora estic a punt de tenir a la meva segona filla i algunes coses que comentes me les he plantejat.

Però primer anem al què preguntes incialment. Penso que pot ser que ara mateix això, només vulgui el pit per menjar perquè no li cal més, perquè ja troba tot el que necessita. D'altra banda també em ve al cap això que diuen que "el segon va sol", que no han tingut mai el "privilegi" de ser fills únics i com és impossible que els hi poguem fer tan de cas com al primer ja "aprenen" el que hi ha :P. Per exemple, jo els primers mesos podia parar el món sempre que volia i ho trobava oportú: me n'anava al llit amb el portàtil o lectures i apa, teta i a descansar. Ara això, amb una nena de 2 anys i poc, serà impossible...
Penso si tot això pot tenir repercusions en la lactància, i com sempre, pot ser que sí, pot ser que no...

D'altra banda pot ser que simplement sigui una fase, i que mica en mica es vagi "enamorant" més del pit. Penso que si vols igual pots provar algunes coses que ajudin: portabebès i pell amb pell (perquè ho tingui disponible amb facilitat en moments de tranquil·litat,) banyar-vos juntes... A mi no m'ha passat, però m'han explicat el que són les "vagues de lactància", que no són destetes definitius, sinó nens que temporalment perden l'interès (però diria que són més grans).

Sobre la tornada a la feina potser podries provar, per intentar interferir el menys, el "mètode kassing":
http://albalactanciamaterna.org/lactanc ... -lactancia . Però igualment penso que potser sense fer res, tampoc passa res, tot és observar. I si hi ha un rebuig del pit, igual que faríem si el bebè d'entrada rebutgés el biberó (insistir i provar...) es pot provar de tornar a que el vulgui (ja m'entens, no parlo d'obligar, sinó de dir-li "això segueix aquí, mira, és guai!").

No sé si t'he ajudat gaire... però espero que gauidexis de la lactància tant com amb la teva primera filla.

[sivi]

Magrana hem recorda una mica el cas de la meva filla.
Ara te 14 mesos, i des del primer dia que ella menjava i quan estava ja no en volia saber res mes del pit. Ella feia menjades de 5-10 minuts a cada pit i se separaba.
Quan ja se sabia incorporar, menjaba i quan ella en tenia prou s'incorporaba i mai la podies tornar a posar al pit, s'enfadava moltissim.
Quan va fer els 11 mesos ella mateixa va deixar el pit, no en volia. Si li posaba, o s'incorporaba o hem mossegava, feia el possible per marxar d'allà.
Mai vaig aconseguir calmar-la posant-la al pit, ni es va adormir mai en brassos.
També ho xupaba tot per calmar-se, però a canvi de la teva mai va voler xumet, ella va agafar el dit i un dou-dou i mes feliç que no pas anant a coll d'algú.
Ella també s'engreixava el mínim, i ara que menja de tot continua igual, sota mínims, però contenta i moguda com sempre.
Ara la veiessis i es una nena molt independent, ella va a la seva i poques vegades ens reclama a mi o al meu home per res, si ella pot sola es feliç, i si no pot o prova i o prova fins que o aconsegueix o finalment desisteix.
Quan la porto a la llar d'infants, ella entra i va a la seva, (juga amb altres nens)i si jo hem quedo parlant amb l'educadora mai hem reclama, (ella es feliç així d'independent)sols vol la mama o el papa si cau i s'espanta o es fa mal.
Com veus no tots els nens son d'estar enganxats al pit, n'hi ha que sols ens volen per menjar i prou.
Que tinguis sort i no et surti tant independent com la meva, que a vegades mes que tenir una nena tinc la sensació d'haver adoptat un gat (ho dic en broma que consti)

[charito]

Hola maca jo de pit no puc opinar, pero de bebes poc "enganxosos" si

I es que amb el Quim estar abraçats mes enlla de l'estona de bibe es impossible des de ben petit, no es de contacte fisic, juguem molt i li faig petons i pessigolles i abraçades etc, pero jugant, no es relaxa estant a braços, de seguida es remou i ara marxa. Ell el xumet l'ha fet servir sempre només per dormir, no li interessa gaire, i bressolar-lo, cantar-li cançons etc, com que li es ben igual, nomes quan esta malaltó s'arrauleix. Al principi ho passava malament i no entenia perque el meu nen no era un bebe "abraçable", pero amb el temps he vist que es molt actiu i es la seva manera de ser.

Cada persona som diferents i potser la teva gran es mes sentida i carinyosa i la petita t'ha sortit mes independent, es màgia com dels mateixos pares poden sortir personetes tan diferents!

[charito]

Que tinguis sort i no et surti tant independent com la meva, que a vegades mes que tenir una nena tinc la sensació d'haver adoptat un gat (ho dic en broma que consti)

Jajajajaj que bo!!!! Imaginat quan tingui 15 anys!

[sivi]

Roser, el teu nen i la meva nena semblen fets pel mateix patró.
La meva filla li encanta jugar amb nosaltres, que li fagin pessigolles, petons i abraçades, però una estoneta i prou, i sempre que ella en tingui ganes. Si no en te ganes, amb un cop de ma t'aparta.

Jajajajaj que bo!!!! Imaginat quan tingui 15 anys!

Amb quinze anys ja la veig visquent sola.

[magrana]

Quina gràcia que m'heu fet, amb això del gat i de marxar de casa!

Julyet: gràcies per la teva resposta, i tant que m'has ajudat! Potser sí, que més endavant hi tindrà més afició, ja ho veurem. Sobre això que comentes de ser el segon fill, no crec que hi tingui a veure. Des del moment de néixer ja va ser així. A l'hospital hi vaig estar tres dies, sense la meva filla gran i només volcada a la petita. I ja feia això... Penso que ella és així i prou, no trobo que ho hagi fet especialment diferent entre una i altra... Que tinguis molta sort amb el naixement i lactància de la teva segona filla!

Sivi: gràcies per explicar-m'ho! El que expliques em recorda molt a la meva petita. Ella a vegades plora i plora a coll, i és deixar-la estirada al bressol i callar. Està allà, tranquil·la i soleta més feliç que un pèsol... Ben bé al revés que la meva filla gran i que molts altres nens... Em sembla que també tinc un gat a casa,
jo ...

Roser: un altre gat a la vista! Doncs sí, és ben bé màgia com tenint els mateixos pares i com fent exactament el mateix et surten fills tan diferents... Gràcies!

[sivi]

No se si la teva nena serà com la meva o com el nen de la Roser, però el que si se, es que quan la meva filla vol i et ve a fer un petó, saps que el fa per què ella vol, i jo els valoro molt, ja que com que van escassos...
Es una nena independent i va molt a la seva, i com mes gran mes a la seva va, però te moments que vol els papes, i aquests pocs moments diaris, els aprofito molt.
Disfruta de la nena, i deixa que ella vagi fent el seu caracter, ja veuras com sigui com sigui te l'estimaras molt.
A casa som tres germanes, i ens portem pocs anys de diferencia, i cap de les tres tenim el mateix caracter, i això que nes varem criar juntes amb els mateixos pares, però per una cosa o una altres les tres hem desarrollat un caracter diferent, son coses de la vida,no?