Què passa quan és inevitable deixar-los plorar?

[crissie]

Hola noies!
Com moltes sabeu tinc un fill de dos anys i una filla de 3 mesos.
Sóc pro-criança respectada i mai he deixat que el Xavi plori (per dormir, per jugar, etc...)...VUll dir que dins del que m'ha estat possible, SEMPRE he acompanyat al meu fill en tot.
HE llegit omlt sobre el tema, i en teoria, fent això fem nens feliços, i fent el contrari, doncs no...
Però ara risulta que no sé com enfocar la crinaça amb la petita de la casa!

M'és completament impossible atendre les necessitats de tots dos alhora!

Si poso el gran a dormir la migdiada, no puc estar per la petita i un dels dos PLORARÀ i tindrà por i passarà una mala estona! He de triar quin de tots dos passarà aquesta mala estona: Em plantejo que hauria de ser el Xavi, ja que la MAria té necessitats vitals i ell ja pot començar a entendre com funciona ...
Em passa el mateix a l'hora de jugar, de vstir-los o de menjar...

Què en penseu de tot això?
COm ho farieu?
Què passa si lla MAria es queda plorant perquè no tinc més remei que sigui així? (per exemple si el Xavi em demana pipi, i he de córrer al lavabo si o si i la cosa s'allarga pq també em demana caca i un llarg etc? )

[catalanna]

La meva humil opinió és que no t'hi trenquis el cap, perquè hi ha vegades que les coses no es poden evitar! per tant jo et diria que no t'estressis, que els atenguis als dos al màxim que puguis, i mica en mica li vagis explicant al Xavi que hi ha cops que has d'estar amb la Maria perquè és petita... de totes maneres, no he entès lo de les migdiades! què vols dir que un ho ha de passar malament?

[Ponioleta]

Hola bonica...
jo no m'hi trobo perquè per sort de moment només tinc un fill, però de totes maneres sí que hi ha moments que la que té necessitats sóc jo i li he de dir al meu fill "un moment!" (això ara, abans ni ho veia, només era Bernat, Bernat i Bernat).
Jo penso que l'important és com enfoques la criança més que si al final ploren o no ploren. Vull dir que amb dos fills és IMPOSSIBLE que estiguis sempre pels dos alhora. Si estan tranquils, cap problema, però si els dos a la vegada ploren, et reclamen etc no podràs estar pels dos a l'hora. Però la diferència és que tu no els deixes plorar "perquè n'aprenguin", "perquè no es malacostumin" ni res per l'estil. Jo el que faria, que suposo que ho fas, és explicar-ho.
En plan: "Maria, ara estic amb el Xavi que té caca, i quan acabi vinc a veure't" o "Maria, ja he sentit que ploraves però estava fent +++ i no podia venir; ara estic per tu" (o al revés amb el Xavi, que a més al ser més gran potser en algunes ocasions pot entendre que si s'espera 5 minuts té la mama per ell).
Penso que el més important és que els teus fills tenen el teu afecte, el teu contacte, els teus braços, les teves abraçades, que fan teta, collit (ara no sé si el Xavi encara en fa però n'ha fet molt temps), van en portanadons, estàs per ells quan ploren...
Quan lgú s'inventi una màquina per dividir-se en dos que ens ho expliqui, però de moment ho estàs fent el millor que es pot!!

[crissie]

Doncs que el Xavi s'adorm amb mi...ens hi estem ben bé mitja hora pq s'adormi, però si la Maria en aquell moment no dorm o es desperta, he de desatendre a un per atendre a l'altre...i això em passa molt cops al dia...
En teoria el Xavi enten el què li dic, entén la frase "he d'anar amb la MAria perquè blablbla", pe`ro evidentment ell atbé sent que em necessita...
En fi, no sé massa bé com explicar-me...
Potser si que em faig masses olles...

[LA PUBILLA]

Jo tampoc l'he deixat plorar mai a la meva peque, però n'espero un altre i serà inevitable trobar-me amb la teva situació. Crec que primer s'han d'atendre les necessitats del més petit perquè no té tan coneixement del món que l'envolta però també s'ha d'atendre al gran ... complicat!!!Encara recordo a la meva metgesa que em va dir que no deixés plorar a la meva filla fins passats els 3 mesos...
De totes maneres no crec que passi massa res perquè plori una mica.
No podem ser ni supermares ni superwomens.

[crissie]

Hola bonica...
jo no m'hi trobo perquè per sort de moment només tinc un fill, però de totes maneres sí que hi ha moments que la que té necessitats sóc jo i li he de dir al meu fill "un moment!" (això ara, abans ni ho veia, només era Bernat, Bernat i Bernat).
Jo penso que l'important és com enfoques la criança més que si al final ploren o no ploren. Vull dir que amb dos fills és IMPOSSIBLE que estiguis sempre pels dos alhora. Si estan tranquils, cap problema, però si els dos a la vegada ploren, et reclamen etc no podràs estar pels dos a l'hora. Però la diferència és que tu no els deixes plorar "perquè n'aprenguin", "perquè no es malacostumin" ni res per l'estil. Jo el que faria, que suposo que ho fas, és explicar-ho.
En plan: "Maria, ara estic amb el Xavi que té caca, i quan acabi vinc a veure't" o "Maria, ja he sentit que ploraves però estava fent +++ i no podia venir; ara estic per tu" (o al revés amb el Xavi, que a més al ser més gran potser en algunes ocasions pot entendre que si s'espera 5 minuts té la mama per ell).
Penso que el més important és que els teus fills tenen el teu afecte, el teu contacte, els teus braços, les teves abraçades, que fan teta, collit (ara no sé si el Xavi encara en fa però n'ha fet molt temps), van en portanadons, estàs per ells quan ploren...
Quan lgú s'inventi una màquina per dividir-se en dos que ens ho expliqui, però de moment ho estàs fent el millor que es pot!!

Gracies cuca! em sembla és que el meu problema és que llegeixo massa i no em poso límits...i és impossible...
Ara m'estic llegint el llibre de la R. Jové "ni conflictos ni rabietas" i clar....posa que fins els 2 anys, és super bàsic atendre als nens SEMPRE que ploren, o que tenen una necessitat, pq sinó això es queda grabat al cervell, blablabla.....i clar!!!!m'atabalo!!!!!! Em sento culpable pq el Xavi ha etsta super atès fins ara i no li estic donant el mateix a la MAria...per altre banda també estic "desatenent" molt al Xavi...i kjfkdhlhadlkfhalhdlkashlf em saturo!!!JAJAJAJJAJAJA!!!en fi! intentaré prendre-m'ho amb més clama....pe`ro és taaaaan dificil

[crissie]

Jo tampoc l'he deixat plorar mai a la meva peque, però n'espero un altre i serà inevitable trobar-me amb la teva situació. Crec que primer s'han d'atendre les necessitats del més petit perquè no té tan coneixement del món que l'envolta però també s'ha d'atendre al gran ... complicat!!!Encara recordo a la meva metgesa que em va dir que no deixés plorar a la meva filla fins passats els 3 mesos...
De totes maneres no crec que passi massa res perquè plori una mica.
No podem ser ni supermares ni superwomens.

Aix....si ja ho he dit mil vegades....pe`ro és taaaan dificl!!!Suposo que al setembre que el Xavi anirà a la Llar serà motl més fàcil,

[Julyet]

M'hauries d'haver vist aquest matí a casa... l'Emma ha entrat en mode "sóc una arma de destrucció massiva" i la Ivet no hi havia manera d'adormir-se: ni fular, ni extractor ni res de res :P. Situació vista amb perspectiva còmica,.. però com ja saps el moment és durillo...

Però ara no és el meu moment "desahogo", sinó el teu, a veure si et puc ajudar.

La resposta a la teva pregunta, i més a tu que et conec... és "RES". Com tu dius és inevitable. Igual d'inevitable que quan ploren perquè els vacunem, igual que els hi ha passat als nostres nens grans. Els nens que estan atesos constantment, que es passen el dia en contacte, que no paren de rebre mostres d'amor... doncs aquí està la gràcia: creem un "apego seguro". Per a mi el problema està quan es deixen plorar sense motiu, injustificat, com a rutina, amb finalitats absurdes...
Com deia el Carlos González "es tracta de no deixar plorar quan podem actuar... però no prohibir plorar".

Estic amb tu, quan ho podem evitar ja fem tot el possible, però quan no... doncs acompanyem al màxim. Sé que es passa molt malament, estic com tu, i intento ser "creativa" amb les solucions. Cada dia anem aprenent nous recursos, alguns dies sembla que se'ns hagi oblidat tot... (ja et dic que el meu matí d'avui ha sigut un desastre...). Jo et recomanaria el collit i portanadons, però d'això ja en vas sobrada, per tant casi que m'hauràs de donar consells tu a mi :P. Sigui com sigui a mi el que em va bé és simplificar al màxim, deixar el que no és important pel final (o no fer-ho...) i no agobiar-nos quan ens equivoquem. En fred podem pensar "ostres, ho podria haver fet així" i igual trobem trucs "per la propera vegada".

T'explico una mica com m'organitzo jo, tot i que no crec que ho facis gaire diferent:

- Em llevo quan es desperta la Ivet. Com que l'Emma va a dormir tard (amb nosaltres, entre les 11 i les 12) també es desperta tard. De vegades adormo a la ivet al meu llit i la deixo allà una estona, i jo esmorzo com una reina, navego un ratet i em vesteixo.
- Quan es desperta la Ivet li dono teta, la canvio, etc... i al fular.
- Quan es lleva l'Emma depèn del seu humor la vesteixo primer o li dono d'esmorzar. Si esmorza, a la trona, faig alguna feina de casa amb la ivet al fular i així s'adorm.
- Sortim o ens quedem a casa... aquí no hi ha cap rutina :P.

Per fer el dinar i aquestes coses acostuma a ser "el més fàcil", ja que la Ivet s'adorm amb el so de l'extractor (normalment). L'Emma de vegades es vol quedar a la cuina amb mi i d'altres no.
Si tinc una urgència (o no) a l'Emma li agrada molt mirar vídeos... una gran eina.
I això, a l'Emma sempre que l'haig de canviar i aquestes coses ho faig amb la Ivet al fular. Per adormir-la anem les 3 al meu llit i li dono teta a la peque i l'Emma s'adorm al meu costat. Normalment la Ivet no plora al llit si està enganxadeta a mi (el problema està quan l'Emma es revoluciona i no vol estirar-se, aleshores entra en joc algun "xantatge" com massatges, vídeos al mòbil o cançonetes).
El que no faig estant sola és ni dutxar-me ni dutxar-les... això només quan estem els 2 (per allò de simplificar...).
No sé si t'ha servit d'algo, si et puc ajudar en algo més... Però això, la moraleja és que no pateixis si de vegades ploren, realment de vegades és intevitable (o almenys jo, no en sé més...).

[Raqueleta]

Estic d'acord amb la Ponioleta i amb la Julyet, està clar que hi ha moments que no hi ha mans per a tot i se'ls ha d'explicar i ho han d'anar entenent, no és com deixar-los plorar perquè sí, és perquè només ets una i ells dos! Seria fantàstic que no haguessin de plorar mai, però hi ha moments que no s'hi pot fer més.
De totes formes, per a les migdiades... doncs estireu-vos tots tres al llit, no? I una teta a cada boca (no sé si encara li dónes al Xavi), o una mà a cada galta/esquena/mà/panxa...
No sé, no m'hi he trobat, però no t'hi encaparris, fas tot el que pots i no pots fer més perquè implicaria clonar-te...

[crissie]

Si, però la meva pregunta és una mica més abstracte: si se suposa q els nens tan petits no poden raonar, tampoc pode saber si els deixem plorar per convicció o per necessitat no? aleshores els "efectes" de desatendre'ls haurien de ser els mateixos, no?o no?
Full dir , que és impossible que la MAria sàpiga si la deixo plorar pq pratico l'estivill o simplement pq en aquell moment no puc atendre-la, per tant els mecanismes d'estress del cervell s'activen igual i fan el mateix mal d'una manera o d'una altre no? no sé si m'explico...

Julyet...com m'ajuden els teus plans nena!!! com mola poder compratir! jo després t'explicaré el meu plan!
Raqueleta. mercio guapa! Lo de tots dos al llit ja no em serveix pq el xavi no vol saber res del collit desde fa unes setmanes...vol dormir al SEU llit JAJAJAJAJAJAJAA!

[Raqueleta]

I clar, ja em figuro que els tres al seu llit no hi cabeu...

No sé, noia, jo crec que per molt que no raonin sí perceben què està passant, si tu li estàs dient "Ara vinc, estic netejant el culet al teu germà" o si tu li dius "Has d'estar sola, has d'aprendre a estar sola". Si tota l'estona que no pots estar pel que està plorant li estàs parlant, encara que sigui des d'una altra habitació, et sentirà, sentirà que d'alguna manera li estàs fent cas i de seguida que puguis hi aniràs.

[Julyet]

però crissie, estem parlant de moments curts i puntuals, no una rutina de deixar plorar... per això no penso "que passi res"... És com el que et deia de la vacuna, el bebè no raona per què li passa allò dolorós... però no és algo al que els sotmetem cada dia i ho intentem minimitzar i compensar (amb teta, braços, mimitos...). Doncs igual: tu no tindràs seguríssim a la Maria plorant durant 10, 20 30 minuts o a saber... com quan s'intenta crear una rutina, sinó que estem parlant d'un moment curt.
A mi em passa al cotxe, a la ivet no li acaba d'agradar... jo esgoto les possiblitats: intentar no anar en cotxe fins que "s'enteri" d'algo (segur que quan es distregui una miqueta mirant coses serà diferent, igual que ens va passar amb l'Emma), si no hi ha alternativa intento que s'adormi, he intentat amb la pipa (no la vol...), he donat teta a sobre del maxicosi... però de vegades ni així... i li veig la cara de desesperació... però sincerament, penso que no passa d'un mal rato (que no vol dir que "ah, no passa res", perquè sé que ho passa malament, però estic convençuda que a la llarga no significarà res: ni odiarà el cotxe (perquè sé que un dia entendrà que no passa res) ni serà menys feliç... (però com et deia al principi, no vol dir que no li doni importància al moment, ella pateix i ja en tinc prou).

Suposo que també et refereixes als temes del cortisol i aquestes coses, i mantinc el que he dit abans: penso que és perjudicial quan és algo prolongat i repetitiu, no quan és anecdòtic.

[Julyet]

per cert, espero amb la meva llibreta d'apunts els teus truquillos organitzatius...

[lluna 21]

hola Crissie,

la meva humil opinió basada en fets reals :) tinc un nens de 3 anys i un de deu mesos... amb el primer doncs no
el deixava plorar , més o menys el que tu fas ... però amb els dos és IMPOSSIBLE evitar que un dels dos plori en algun
moment o altre.
Situació de cada dia, al gran l'haig de banyar cada dia a l' altra dia si dia no, el que no puc fer és tenir-ne un a la banyera i
l'altre que ja quasi camina ternir-lo x allà sol anar voltant xq em f por que s'obri el cap i com que no es vol estar quieta doncs
la poso dins el seu llit que sé que no es farà mal. Durant aquesta estona (10 min) no para de plorar, però és que no puc fer una altra cosa.
No em puc arriscar a que es faci mal..
Jo de tu no m'hi capficaria, quan t'hi trobis ja ho aniràs fent però sobretot mooolta tranquilitat que segur que no els passarà res i ja
trobaràs altres moments per compensar-ho.

[Greace84]

Crissie jo encara no estic com tu però també em queda ben poquet!

Però jo estic amb la ponioleta i amb la Julyet, sobretot en l'últim comentari (també el de la llibreta d'apunts! Que jo també la farè servir!!)

Vull dir que la teva situació és puntual i curta, no? No es pas una rutina. I deseguida que pots ho "compenses" amb mimos, fular, pit...
A en Roger li passava igual amb el cotxe... horrorós... però clar haviem de sortir de casa! Al final quan va ser més gran i el podia distreure i enten més les coses ja va estar. Ara hi va encantat!

Jo també he fet pit fins ara, collit (tb fins ara), portanadons, CG amb el menjar més o menys.. vaja aquest tipus de criança i trobo que està molt bé, però que com tot tampoc ho podem agafar al peu de la lletra.
També he llegit la Rosa Llové i crec que a mi també em feia patir pensar que si plorava pot passar nose que... però si et crea més angoixa que benefici potser es millor deixar-ho una mica apartat o agafar-ho més com a idea general. En aquest sentit trobo que en CG és més "flexible" i raonable.
Si ha de plorar perquè no el POTS atendre doncs ha de passar, no podem fer més.

Jo intentaria que no sempre fos el mateix... i sobretot demanar ajuda cris... crec que la criança de dos nens petits requereix molt i molt d'esforç, tant físic com psicológic i necessitem ajuda.
Demana-la!

I sobretot pensa que ho fas bé, molt bé!!!! I que t'informés i busques la millor manera de fer-ho, i això creu-me ells ho saben!!!

[crissie]

Moltes gracies noies!

[sandrajuli]

Ei, no he pogut llegir totes les respostes que t'han donat, però al curs d'assessores en LM, crec que va ser la Rosa Jové que va dir que el plor que afectava negativament a la formació del cervell era el de por, el de quan ploren pq tenen gana, no es troben bé, etc, no (sempre que no sigui massa prolongat, suposo, però crec que no és el teu cas). Suposo pel tema del cortisol. La julyet, ponioleta i altres noies q van fer el curs i tenen més memòria q jo t'ho poden explicar...

[Maroa]

Jo tinc una nena de tres anys i un bebè de tres mesos i cada dia hi ha algun moment en què ploren tots dos a la vegada i estic sola, acostuma a ser cap a les 8 del vespre... No hi puc fer res. Respirar a fons i primer l'un i després l'altre i al cap de cinc minuts ja està

[nunus]

Hola crissie,

T'entenc perfectament. Jo tinc un nen de 3 anys i un altre de 6 mesos i em passa exactament el mateix. Al Guillem MAI l'he deixat plorar a menys que no em fos possible agafar-lo per X motius.

Ara, amb el Marc, em passa justament el que descrius; sento que al petit no li estic donant tot el temps que li he donat al Guillem, i molts cops també sento que el Guillem es passa el dia esperant: el Marc està popant, el Marc s'ha cagat fins a les orelles i s'ha de canviar ARA, el Marc té son... L'hora del dinar també és força estressant, perquè el Marc rondina a la ganduleta (no m'agrada posar-me'l al fular quan cuino) i el Guillem rondina perquè vol menjar. Normalment ho deixo tot preparat, però hi ha coses que les faig al moment, llavors intento anar de pressa a tallar-li el menjar al Guillem per poder agafar el Marc.

Normalment tiro molt de fular, però hi ha moments com els que comentes, que m'és absolutament impossible satisfer les necessitats de tots dos alhora. I em sap greu.
El Guillem ja no fa migdiada en part per culpa d'això. Ell també se sol adormir a la meva falda (cada vegada menys). Normalment diu que no vol fer la migdiada, però com que està mort de son, jo sé que si l'agafo i me'l poso a la falda, en menys de 5 minuts està clapat. Al principi, el Marc el posàvem a la ganduleta davant nostre; ens mirava i somreia mentre jo adormia el Guillem. A vegades s'adormia ell i tot. Però ara ja no; m'és impossible ajudar el Guillem a dormir perquè el Marc té son a la mateixa hora i plora.... I com que el Guillem sempre diu que no vol fer migdiada, doncs no la fa, tot i estar ben cansat.

I res, jo intento fer el que et comenten les companyes: respirar fons , recordar que només tinc dues mans, intentar no sentir-me molt culpable, fer les coses el més ràpid possible...

Au, jo també m'he desfogat una micona...

[Takita]

Crissie, bonica, m'acabo de llegir el post i no puc afegir gaire més al que ja t'han dit les noies. Jo tampoc deixo plorar als meus fills, però és clar, un moment o altre coincideixen les seves demandes i no puc estar per a tots dos alhora. El meu cas ja saps que és diferent perquè l'Arnau va a la Llar i fins a les 17h que estic en exclusiva amb l'Emma, però quan estem tots tres, el que faig és explicar-li a l'Arnau que s'esperi un momentet que he d'anar a atendre l'Emma. Inclús ell, quan l'estic canviant o banyant-lo i sent plorar la seva germana, em diu "corre, mamaaaaa, corre, Memaaaa!" . Ell, està "entenent" que l'Emma és petita, no parla i s'expressa plorant, i ell no vol de cap de les maneres que plori. Si està jugant i la sent (potser, inclús estic jo amb ella canviant-la) s'apropa corrents a veure què passa i busca la pipa per a posar-li.

A les nits, l'Arnau dorm a la seva habitació; després de sopar, anem junts i m'estiro amb ell; cantem una cançó d'anar a dormir o expliquem un conte. Si, en aquell moment, l'Emma plora, és el seu pare qui l'atén. Si, com passa alguns dies, el pare no hi és, perquè no ha arribat encara de la feina, doncs li dic a l'Arnau "Upss, l'Emma plora! vaig a veure què li passa i torno de seguida" i ell s'està al seu llit fins que torno; alguns cops, si he trigat una miqueta, ja s'ha adormit sol, però tranquil, sense plorar ni queixar-se, perquè sap que la mama és allà mateix i que si em crida, hi aniré de seguida amb l'Emma als braços a veure què.

No sé, no faig res especial, només intento explicar-li i el faig partícep. Sóc de l'opinió que sí "saben" si els deixem plorar per convicció o per necessitat; hi ha coses que no entenen, per suposat, però també estan les formes i l'explicació que els hi donis. El cas que deies: si estic amb l'Emma i l'Arnau diu d'anar a fer pipi (que no ho diu mai, però bé, sóc jo qui li diu si hi vol anar), li dic a l'Emma (més per a que ho senti l'Arnau): "Anem, Emma, que l'Arnau ha de fer pipí" i, quan hi fa, és ell qui diu "Mira, Mema, pipí!". A mi em funciona bé així i són mooolt pocs els moments en que un plora perquè estic amb l'altre. Imagino que també depèn de l'edat del gran i del seu "caràcter".

No sé si t'he ajudat gaire, però de veritat, no t'encaparris, perquè estàs fent tot el que pots. Està molt bé llegir; de fet, jo també he començat ara "Ni rabietas ni conflictos", però ja sabem que cada nen és diferent i que el que va bé per a un, no sempre va bé per a un altre.

Ànims, cuca!