autonomia als 3 anys / fills únics

[entrerius]

Hola noies

El petit ja té 3 anys. Ja no és un nadó ni un nen petit.... ja comença a ser un nen "gran" peeeeeeerò en certa manera noto com si hi hagués moments en que es resisteix a créixer i vol continuar sent petit. L’autonomia que hauria de tenir molts cops se la nega a ell mateix dient "no puc" i em demana que l'ajudi a fer-ho. Però tot i ajudant-lo sembla que no està content i que vol que li faci jo directament... mai en té prou.

L'altre dia, parlant amb una mare amb dos fills em va comentar que als 3 anys si tenen un germà/na petit/a es fan grans de cop, però que si continuen sols continuen sent petits. Això em va fer pensar......

Com que jo sols en tinc un i no tinc previst tenir-ne més, m'agradaria escoltar les vostres opinions i punts de vista sobre el tema. Em "preocupa" aquest estancament pel fet de ser fill únic, si és que és real..... i també m'agradaria saber fins a quin punt se li pot demanar autonomia en vestir-se, menjar, rentar-se les dents.... coses que poden fer perfectament sols i pel que sigui alguns nens no volen fer-ho.

M’he decidit a obrir el post perquè l’altre dia vam anar a una casa on hi havia una nadó, i ell anava sol al lavabo i no volia ajuda de ningú. Quan vam tornar a casa va tornar a demanar-me ajuda per anar al lavabo, baixar-se els pantalons i tornar-los a pujar: “no puc” sempre diu... en canvi allí ho volia fer sol.
Desprès d’haver tingut aquella conversa i veure aquesta actitud del meu fill vaig pensar que potser sí que hi tenia alguna cosa a veure el fet de sentir-se gran davant d’un altre petit....

Com ho veieu vosaltres? Quina experiència teniu les que en teniu més d’un? I les mares de fills únics, com ho viviu?
M’agradaria molt poder contrastar opinions.

Moltes gràcies noies.

[maza]

M'interesa el tema, em quedo per aquí a veure que et diuen... perquè la meva fa el mateix!!! Sempre amb el "no puc" a la boca

[Elbereth]

Us puc dir que en el meu cas (bessons que fan 3 anys al novembre) sempre estàn amb el no puc a la boca. Pero es clar, al ser dos, l'efecte mirall fa molt. Jo soc del parer de no ajudar-los gaire, i si veig que realment els hi costa llavors m'hi poso. Un altre manera de motivar-los es que em tinguin a mi (o a son pare) de referencia. Per exemple ahir portaven texans curts de botons i volien fer pipi perque em vam veure fer a mi. Llavors em vaig aixecar del lavabo i em vaig posar de nou els meus texans. Pas per pas els hi vaig explicar com treure el botó...els hi va costar molt i vaig acabar fent-ho jo, pero "jugant" així em van dir, "jo sol"...amb paciéncia.

[Montsitos]

Ei, jo tmb em quedo.
Hi han coses que el Pau vol fer totsol, però n'hi ha alguna de puntual en la que diu que no pot. Per exemple: apujar-se els pantalons després de fer pipi. A la guarde em penso qeu ho fa i a casa, no pot. Ell va fent eh, el que més li costa és el tema vestir-se desvestir-se que no ho sap fer (i se li veu mala traça quan ho intenta )
En fi, a veure què ens diuen, però crec que tard o pronte aniran fent les coses. Només faltaria!!

[CASA]

UUUUiiiiiiiiii, amb aquest tema n'hi ha per llarg....

Jo ara tinc el "gran" amb 3 anys i mig i la peque amb 15 mesos.
Mentre en Pau era fill únic ens passavem el dia sentint la frase "el Pau sol", volia ser autònom i independent. Des que hi ha l'altre, demana ajuda per tot (el que cal i el que no cal), és difícil trobar l'equilibri, però és una forma d'expressar els gelos i de demanar-te que també estiguis per ells.

També voldria expresar-vos el sentiment de l'altre extrem i que jo a vegades he tingut: per el fet de tenir la sensació que per tenir-ne un segon hem fet "gran" al primer massa de cop i amb coses que pobret, potser no calia.
Literalment el vem fer fora del cotxet, li vem colocar un bressol a l'habitació, li vem dir que mengés sol....

Ara ens trobem que a casa demana una mica més d'ajuda (per menjar, etc...), però a l'escola és independent (o això em diu la mestra), ells troben el seu espai i juguen una mica amb els límits....nosaltres hem de saber jugar amb aquest equilibri i aprendre a viure-hi....

Sort,

[devo]

Jo en tinc dos, i en el meu cas no es compleix aquesta reflexió que has fet, entrerius.

El gran aviat farà 5 anys, i mai ha tingut cap interès en fer les coses sol, al contrari, que si li fan i s'ho pot estalviar millor . Ara se sap vestir sol perfectament, però ens ha costat molt que n'aprengui, sempre era el "no puc" i realment li costava. I jo crec que tenir un germà més petit no l'ha afectat en aquest aspecte, l'autonomia sempre li ha costat perquè no li interessa, és avorrida. Potser sí que s'hi ha repenjat una mica més, però no crec que fos molt diferent si fos fill únic.

En canvi el petit, amb 2 anys, sí que vol fer les coses tot sol, i no sé si és en aquest cas per imitar el gran o perquè ell és així. Jo crec que va amb el caràcter.

[juliet]

Entrerius, no crec, encara que ja sé que quan es tenen germans, sobretot més grans, es tendeix a dir que els petits es fan autònoms més ràpids, que sigui real...bé, hi haurà casos i casos però no es una data de referència, almenys per mi.
El Roger en farà 4 a finals de setembre i el "no puc" és la frase més sentida durant al dia quan li demano que fagi les coses que crec i sé que sap fer.
Té la seva germana que és molt autònoma per la majoria de coses al seu abast, per tant hauria de veure-ho d'ella i ell "copiar-la", no? doncs no és així.
Els dos els hem educat igual, però per exemple, la Júlia, sent la primera ja era autònoma (en les coses que a la seva edat ho podia ser) evidentment mai li he demanat que preparés el sopar!! jajaj!!
Per tant, la conclusió crec que és molt fàcil, per una banda que el Roger, sent nen, no és tan destre com les nenes a la mateixa edat, i apart, el seu caràcter, és més tranquil que la Júlia, per tant, no té aquella devoció de s'ha germana per fer coses de "més gran", ell va tranquil...quan es vesteix, bé, ara hem començat a l'estiu, doncs durant l'any, entre setmana, la pressa feia que acabéssim fent-li nosaltres, doncs bé, quan es vesteix...després de dir mil vegades que "no pot", que "no sap", ho fa tot al revés, per molt que li estem dient com fer-ho, li hem ensenyat i ajudat.
Ell ho fa, tot del revés, dos cames a un camal, els calçotets al revés, la samarreta amb el cap per la màniga....i va tan tranquil, li dic i diu, no passa res!!
O sigui, que sí, evidentment hem de seguir insistint, seguint explicant com ha de fer les coses perquè no digui que no sap o no pot, però costa...independentment que sigui fill únic o no!!

[fox]

Jo crec que va a caracters, el Marc te 3 anys i sense germans, de sempre ha sigut molt autonom fins al punt que es cabreja si no pot amb alguna cosa i sóc jo la que li haig de insisitir en ajudar-lo, suposo que tenir germans influeix pero tant com per fer-se els grans com per fer-se els petits i demanar més atenció.

[juliet]

fox, això és el que intentava dir, va a caràcters + si és nen o nena (això està ben estudiat a nivell de desenvolupament, diferencial entre nens i nens)

[evawin]

Entrerius,
precisament ahir estava pensant el mateix. Vam anar a veure un espectacle de pallasos, i mentres tots els amiguets del Gerard s'assentaven sols sense els pares, el meu el tenia ben enganxat al meu costat. (no volia de cap manera anar a seure "solet" amb els altres). Vaig pensar que potser era pel fet que els altres tenien germans... Pel que sembla és qüestió de caràcters, però estic segur que ser fill únic influeix...

[Ítaca]

M'interessa el post

Jo penso, com ha dit alguna noia, q això va a caràcters...
La meva, per exemple, penso q és massa independent... TOT ho vol fer ella soleta i s'emprenya com una mona quan veig q hi ha alguna cosa q li costarà i l'ajudo, es posa a plorar pq l'he ajudat...
Ara... quan nosaltres li demanem q faci alguna cosa, surt el famós: "NO PUC"... és l'excusa per no fer-ho (la mandra).

Jo reconec q la controlo força, precisament per això... quan feia pipí o caca a la gibrelleta, no podia sortir del bany ni un segon pq a la q em descuidava, ja l'havia buidat al water i estava llençant la cadena (m'agrada controlar les caques q fa, clar), i això comportava bastants "accidents"
Ara, ja em crida pq ja fa les seves coses al water amb el reductor i li costa de pujar, però sinó...

evawin, la meva no té germans, i quan hi ha un espectacle, per exemple, se'ns escapa i seu sola a primera fila (sense conèixer a ningú). A mi m'encantaria q no fos tan deslligada i q s'estés al nostre costat... No sé, tinc clar q ja no és un bebè, però tampoc és un "nen gran", i m'agradaria q no fos tan llençada encara i es reprimís una mica

[entrerius]

Bon dia noies i gràcies a totes per explicar les vostres experiències.

Veig que hi ha de tot i depèn dels caràcters també. Em quedo més tranquil•la veient que el "no puc" és habitual i forma part del procés, i que no depèn sols de ser fill únic. Va molt be poder contrastar opinions.

evawin, el meu també ho fa això... sempre en tota situació nova busca la seguretat des del costat de la mama... desprès ja s'hi llença. Es nota molt l'evolució dels 2 als 3 .... però sempre que siguin llocs coneguts.

Cosma-shiva, el que comentes de apressar-los per fer-se gran, me n'adono que darrerament potser sí que en tinc "necessitat". Pot ser sí que és una demanda meva que agafi autonomia, que em deixi més espai...... encara dorm amb nosaltres (intentarem fer el canvi aviat a la seva pròpia habitació). Ha estat molt apegat a mi durant tot aquest temps, molt depenent, molt demandant, i potser, ara que ho dius, sí, necessito que es faci una miqueta més gran..... Això també em va passar amb el pit (als 2,5 anys)... també necessitava fer-lo gran.
Hi ha moments en que trobo que és molt “dominant”, fa fora al seu pare del meu costat, no suporta que en giri d’esquena quan dormo, durant la nit sempre he d’estar mirant cap a ell perquè a la que em giro protesta o salta per sobre meu per posar-se a l’altre costat, parlar amb el pare ens resulta molt complicat.... en fi, és un seguit de coses que segurament no son exclusives del meu fill, però que de vegades m’absorbeixen molt i que sumades fan que necessiti espai.... i pot ser això em fa veure’l més gran.
Per una altra banda no voldria caure tampoc en una sobreprotecció. Vull dir que he vist nenes amb 15 anys que no se saben rentar el cap soles, o nois i noies que necessiten que tot els hi facin... .... i jo veig que ell té capacitat “física” per fer determinades coses però mentalment l’anul•la perquè vol que li faci la mama.... no sé si m’explico.......
Es tracta de trobar mig entre què es pot demanar al nen sense donar-li pressa ni sobre protegir-lo, i per això conèixer el que fan altres nens, les seves capacitats físiques o afectives va molt be per fer-te una idea de com evolucionen.

Hi ha tasques que se li poden demanar perfectament i de fet son recomanables per l’edat, ja no sols a nivell d’autonomia personal sinó d’ajuda a casa, tipus ajudar a parar la taula, ajudar a recollir.... petites tasques de responsabilitat que també el fan madurar i estar content per poder-ho fer.

[nuriaau]

Doncs jo tinc un nen de 3 anys i mig i una nena de 2 anys i mig....

la nena és molt autònoma, fa un any que va sense bolquer perquè ella mateixa ja no el volia dur posat, tot ho vol fer ella sola i realment fa moltes més coses ella sola que el seu germà, en moltíssims sentits és molt més autònoma (i té molt més caràcter, crec que això també hi influeix)

La sensació que en tinc és com si tingués el meu fill gran certa necessitat de cop de ser més cuidat i amanyagat, moltes vegades vol que el porti en braços del sofà a la cuina, o que li pugi els calçotets i els pantalons després d'anar al wc, moltíssimes vegades li surt directament el "no puc" i "fes-ho tu" quan li demano de calçar-se, recollir la roba bruta i posar-la al cubell..coses que abans feia molt content tot sol...
..i moltes vegades la gent del carrer li pregunten: "i quants anys tens" i ell respon: "un"

És com si proporcionalment a que la nena petita s'ha anat espavilant ell ha anat retrocedint en l'autonomia personal, però sincerament tampoc em preucupa excessivament...reconec que al haver nascut la nena quan ell tenia 13 mesos i estant jo sola amb tots dos es va haver d'espabilar bastant tot sol (és el que més greu m'ha sabut de la meva maternitat) i potser interiorment ha "après" que la mama dedica més temps als nens petits que als grans (també ha coincidit que la nena està passant per una etapa de rabietes bastant bèstia i inevitamblement quan duren estic a la seva vora perque no es faci mal) i ell ara està fent com una "regressió". Crec que sols és una fase, intento motivar-lo de forma divertida i amena perquè faci les coses per ell.

En el meu cas crec que és la forma en la que expressa els gelos, la seva germana és bastant desvergonyida i pel carrer tothom li diu piropos i a ell molts cops no li diuen res (quina ràbia que em fa això!) molt sovint és després d'aquestes trobades quan arribem a casa que vol braços. Quan la gent li diu algo bonic a la nena i a ell no li diuen res doncs sóc jo últimament la que els hi dic trets positius del nen i ell es mostra més content, però tot hi així no crec que millorem inmediatament en aquest aspecte

Sols volia aportar el meu granet de sorra, aniré seguint el post

[Ítaca]

..i moltes vegades la gent del carrer li pregunten: "i quants anys tens" i ell respon: "un"

curiós... quan li pregunten a la Txell, sempre diu: "cinc" ...

[juliet]

us heu fixat? heu explicat les vostres experiències amb els vostres fills, i pel que he vist, tema NENA-NEN també coincideix, apart del caràcter de cada nen del que parlavem.
Entrerius, entenc perfectament això de "necessitar el teu espai", amb la gran mai em va passar pel cap, anava sent autònoma a la seva mida, a mida que anava fent anys, en canvi, el petit...és molt més "dependent" de mi i clar, m'absorveix molt.
No és ni molt menys que em molesti ni que vulgui fer-lo créixer més ràpid del que ell evoluciona per edat, però sí que hi ha coses que m'agradaria, per ell, que pogués fer sense la necessitat constant meva per tot. Crec que no patiria tant en circumstàncies on no estic jo per ajudar-lo.
Però bé, mica en mica...