Dol pel part imaginat

[Penny]

Hola!

Obro aquest post per desfogar-me...

El meu preciós fill va néixer el dia 27 d'octubre. Però en comptes del meravellós part natural que jo desitjava tant i pel que m'havia estat preparant amb la meva parella durant tot l'embaràs, vaig acabar amb uns fórceps, episio enorme i estrip fins a l'anus.

Ho he passat i ho estic passant molt malament físicament i emocionalment.

Tot va començar la tarda del dia 25: contraccions fluixetes però que cada vegada anaven a més, encara irregulars. Les vaig anar passant a casa, amb la pilota, tranquil·la i feliç. Aquella nit no vaig dormir perquè quan tancava els ulls em despertava una nova contracció.
L'endemà al matí seguia igual però encara no eren regulars, i així vaig anar passant el dia.
A la tarda del dia 26 em vaig ficar a la banyera per passar les contraccions una mica millor i va funcionar! es van anar regularitzant i ja eren força intenses i cada cinc minuts.
Tot era perfecte... em sentia molt valenta, cansada però molt capaç! Tenia el meu marit al costat, comptant amb mi les contraccions, ajudant-me en tot.
Cap a quarts de vuit vam anar cap a l'hospital. I quin xasco... em van enviar cap a casa perquè només estava dilatada d'1 cm i les contraccions no eren prou intenses.

Aquí em vaig desmoronar... si em feien molt mal!! com que han de ser més intenses? i com és que després de més de 24 hores només estic dilatada d'1 cm?? i com pretenen que torni a fer el trajecte casa-hospital si no puc ni ficar-me al cotxe??

Vam arribar a casa i el tema es va activar moltíssim. Ara sí que feia mal de debò! cada vegada més i més sovint, ja eren cada 2 minuts. Jo estava esgotada i completament descontrolada pel dolor. Ni respiracions ni res... no sabia ni com posar-m'hi. Estava preparada pel dolor, però no per ALLÒ. Era com si una llança m'atravessés.

A quarts d'una, plorant, li vaig dir al meu marit que em rendia, que no podia més i que anéssim cap a l'hospital.

Allà em van haver de collir amb una cadira de rodes al parquing perquè no podia fer ni una passa, em moria de dolor.

Ja estava de 4 cm (només?) i se'm van quedar. Vaig demanar l'epidural, allò era literalment insuportable.

Amb l'epidural posada, van anar passant les hores i jo estava més tranquil·la, tot i que trista per haver-me rendit, però també agraïda per l'anestèsia.

El problema va ser que, quan va tocar empènyer, i tot i que em deien que ho feia molt bé, el nen no baixava de cap de les maneres. Tenia el cap mal col·locat. El van intentar girar manualment molts cops però no hi va haver manera.
Així que vam acabar amb fòrceps :(

Jo li vaig dir a la ginecòloga: "què he de fer?" i ella em va dir "res, perquè el treuré jo"

o sigui que no vaig poder parir el meu nen, me'l van arrencar de dins :,,,,(

A més, volia fer el pell amb pell de seguida però, com que eren uns fòrceps, el van haver de passar primer a la pediatra. Jo plorava i demanava que no, que me'l donessin a mi, però no van voler (ho entenc). Us imagineu, el moment més bonic de la meva vida, quan neix el meu fill, el vaig passar amb els ulls tancats i plorant :,,,(

El nen està perfectament sa, gràcies a Déu. I sembla que no ha quedat traumatitzat pel naixement, és un nen molt tranquil. Dues terapeutes m'han dit que en un part hi ha 3 experiències: pare, mare i nadó. I que la meva experiència no té perquè tenir res a veure amb la del nen. Segurament ell es va sentir "alliberat" pels forceps. Per fi! alguna cosa l'ajudava a sortir d'on estava encallat.

Els primers dies no podia parar de plorar, em sentia fracassada i humiliada per haver suplicat més i més epidural (quan em van dir que serien fórceps em vaig morir de por).

Per sort, al cap dels dies vaig anar a veure la llevadora del CAP i em va explicar el perquè de tot plegat.
El part va anar d'aquesta manera degut a la presentació del nen (dreta posterior). Es veu que aquesta presentació és la que provoca parts més llargs i dolorosos. I que els forceps van estar justificats (una altra cosa és com em va tractar la ginecòloga, que després de cosir-me va marxar sense dir-me res).

Han passat gairebé tres setmanes i encara tinc dolor a la zona genital. La cicatriu és molt llarga i molt lletja (la part de l'estrip s'ha obert).
No sé ni com quedaré... Només tinc incontinència quan estornudo, o sigui que encara dec haver tingut sort :,(

M'han derivat a una unitat de recuperació del sòl pèlvic i penso fer tot el que estigui a les meves mans per recuperar-me físicament.

Però estic molt trista. Això no és el que jo esperava. Fins i tot havent assumit el fet de demanar l'epidural... no vaig ni poder parir per mi mateixa! I només de pensar que un segon part pogués anar de la mateixa manera, em moro de por.


Com heu aconseguit trobar el valor per tornar-ho a intentar aquelles que heu tingut un primer part desastrós?

Jo ara mateix estic 100% perquè el meu fill es quedi fill únic. Entre el que em va costar "fer-lo" (FIV) i el que m'ha costat "parir-lo", no tinc CAP ganes de repetir. I això que és un nen de somni!!

M'ha quedat un post molt llarg. Necessitava treure-ho, em va molt bé parlar-ne i plorar-ho.

Gràcies a totes les que m'heu enviat missatges aquestes darreres setmanes. Ja veieu com ha acabat tot :(

[charito]

Hola guapa primer de tot molts anims!!!

Mira jo vaig fer ioga per embarassades i la nostra profe sempre ens deia que els nens arriben al mon com tenen que arribar, que tinguessim la ment oberta a la experiencia i que fos el que fos estaria be.

Crec que tenia molta rao, entenc que estiguis dolorida i frustrada pero no et sentis pas fracasada! El part no es questio de voluntad ni ser mes valenta ni menys, ni es cap competicio. La natura no enten dels nostres desitjos.

L'unic que importa es que el teu nen estigui be, que no hagi patit que segur que no perque si no ho haguessin vist al monitor i que estigui sa i content.

Jo vaig anar a la revisio i van veure que el nen patia, fan fer cessaria i es que portava el cordo en bandolera i no hagues pogut neixer. Em va fer peneta despres de tanta preparacio al part pero despres de dos avortaments t'asseguro que l'unic que volia era tenir el meu nen a bracos i a mes penso que fa unes decades o si visques en un altre part del mon haguessim mort els dos o sigui que estic agraida.

Espero que milloris aviat de la ferida, que deu ser molt pesat i tampoc deu ajudar gaire!

[susaneta]

hola guapa, te entiendo completamente.... a mi me pasó lo mismoooo que a tí... incluso yo cogí una depresión de caballo que incluso se me cortó la leche de golpe y todo... lo pasé fatal...
cuando escuché que trajeran los forceps me puse mas nerviosa... le decia que yo empujaria mas.... lo intentaba e intentaba y nada... al final lo sacaron con una ventosa... salió con un chichón en la cabeza.... me cortaron de arriba a bajo un monton de puntos... super dolorida... además el niño no paraba de llorar desde que nació... lloraba y lloraba y nadie lo podia calmar ni en la habitación... no se me enganchaba al pecho y encima la comadrona se enfadaba conmigo porque decia que era yo que no tenia paciencia... por favorrrr!!!! acabo de tener un parto horrible... me habeis cosido hasta la coronilla.... y encima no puedo calmar al niño y es culpa mia....

lo pasé fatal... el bebe nunca se enganchó al pecho.. yo me sacaba la leche y se la daba en biberon, pero cada hora y media se despertaba para pedir mas leche.. con lo cual no dormia nada de nada, ni de dia ni de noche... estaba totalmente agota y deprimida por toda la perdida de sangre.. me dijeron que al perder tanta sangre eres mas propensa a tener depresion....

en fin... me sentí culpable por no poder dar el pecho a mi hijo, por tener ganas de llorar a todas horas (se supone que tenia que estar feliz por mi bebe pero solo tenia ganas de llorar).... fatal fatal fatal.... ahora todo eso queda en el pasado, mi niño tiene 3 añazos y es super feliz y yo más, yo era de las que siempre decia que tendria 2 o 3 niños y con este me planté.... pero ahora3 años despues me vuelvo a plantear porqué no??? ahora ya se que es todo.. no soy novata, intentaria llevarlo mejor!!!

Así que animo guapa!!! yo te entiendo completamente, espero que todo pase y aquí estamos por si necesitas hablar o desahogarte..

[marteta75]

Em sap greu Penny. Jo vaig tenir un part molt llarg, de 20h però em van aguantar fins que vaig parir. Van utilitzar ventosa pq tenia una volta de cordó, però al menys no van fer cessària que és el que em feia por.
La veritat és que a vegades ens imaginem el part molt idealitzat, poc instrumentalitzat i també aniria bé sentir algú que et digui que no sempre és així, que a vegades el cos no fa el que esperes que faci. Jo tampoc dilatava i vaig passar de no tenir contraccions a tenir-les cada minut i mig. I molt doloroses. Jo que pensava que ho portaria bé, a la mitja hora ja estava demanant l'epidural!!!
El que t'has de treure del cap és que no l'has pogut parir per tu mateixa. Has tingut ajuda externa però tu has fet molt camí. Sense tot el que tu vas fer no l'haguessin pogut treure, vas tenir una mica d'ajuda. Ara t'has de recuperar físicament. El cos és savi i ens fa oblidar les coses dolentes. Disfruta del teu fill i d'aquí a un temps ja pensaras en si en teniu un altre o us planteu!

[marteta75]

Em sap greu Penny. Jo vaig tenir un part molt llarg, de 20h però em van aguantar fins que vaig parir. Van utilitzar ventosa pq tenia una volta de cordó, però al menys no van fer cessària que és el que em feia por.
La veritat és que a vegades ens imaginem el part molt idealitzat, poc instrumentalitzat i també aniria bé sentir algú que et digui que no sempre és així, que a vegades el cos no fa el que esperes que faci. Jo tampoc dilatava i vaig passar de no tenir contraccions a tenir-les cada minut i mig. I molt doloroses. Jo que pensava que ho portaria bé, a la mitja hora ja estava demanant l'epidural!!!
El que t'has de treure del cap és que no l'has pogut parir per tu mateixa. Has tingut ajuda externa però tu has fet molt camí. Sense tot el que tu vas fer no l'haguessin pogut treure, vas tenir una mica d'ajuda. Ara t'has de recuperar físicament. El cos és savi i ens fa oblidar les coses dolentes. Disfruta del teu fill i d'aquí a un temps ja pensaras en si en teniu un altre o us planteu!

[marteta75]

Em sap greu Penny. Jo vaig tenir un part molt llarg, de 20h però em van aguantar fins que vaig parir. Van utilitzar ventosa pq tenia una volta de cordó, però al menys no van fer cessària que és el que em feia por.
La veritat és que a vegades ens imaginem el part molt idealitzat, poc instrumentalitzat i també aniria bé sentir algú que et digui que no sempre és així, que a vegades el cos no fa el que esperes que faci. Jo tampoc dilatava i vaig passar de no tenir contraccions a tenir-les cada minut i mig. I molt doloroses. Jo que pensava que ho portaria bé, a la mitja hora ja estava demanant l'epidural!!!
El que t'has de treure del cap és que no l'has pogut parir per tu mateixa. Has tingut ajuda externa però tu has fet molt camí. Sense tot el que tu vas fer no l'haguessin pogut treure, vas tenir una mica d'ajuda. Ara t'has de recuperar físicament. El cos és savi i ens fa oblidar les coses dolentes. Disfruta del teu fill i d'aquí a un temps ja pensaras en si en teniu un altre o us planteu!

[neus10]

Hola Penny! Primer de tot molts i molts ànims i moltíssimes felicitats pel teu petit!
A mi em va passar un cas més o menys semblant. Encara quan hi penso ploro de la ràbia però què hi farem!
Nosaltres vam estar buscant a la Neus 8 mesos. Tot l'embaràs va anar perfecte i jo volia tenir un part natural i sense l'epidural. Als 7 mesos i mig em van dir que la nena estava completament sentada però que tranquil·la que es podia girar. Cada vegada que anava a la visita em deien el mateix i la nena seguia sentadeta. El ginecòleg em va recomenar que anés per casa de quatre potes (com els gossos) i que podria ser que la nena es girés.
Total, que als vuit mesos em van posar data per la cesàrea. Cesàrea! vaig dir i em vaig posar a plorar. No ho volia!! En aquella visita va venir la meva mare ja que el meu home no podia i quan vaig sortir el vaig trucar. Estava desesperada, no volia una cesàrea!! Al final me la van programar. El dia programat vam agafar les dues maletes i vam anar cap a l'hospital. Al l'ascensor, em vaig trobar a una enfermera que entrava i em va dir: bon dia! cesàrea programada, no? Buf! em vaig posar a plorar... Va anar tot molt bé però jo sempre dic que la meva petita me la han tret de la panxa. Jo no la he parit. Jo no he tingut contraccions. En definitiva, jo no sé què ès parir!
Ara estem buscant el segon i espero i desitjo que no em passi el mateix. Vull parir!!! Vull tenir contraccions!! Vull sentir dolor de part i, si cal, demanaré l'epidural!!
Amb això et vull donar molts i molts ànims que amb el temps ho superaràs però que no ho oblidaràs mai. I ja ho saps que aquí ens tens per qualsevol cosa.

[primerenca34]

Hola Penny!

Abans de res, felicitats pel teu petitó. Lamento molt que estiguis tan trista i dolguda. La meva opinió és que el postpart és sempre duríssim, et trobes fatal, estàs esgotada, has de treure forces per tenir cura del teu fill i t'enfrontes a moltíssimes novetats importants que la majoria de vegades no saps com agafar. I tot això amb un bon còctel d'hormones corrent pel cos! No et culpabilitzis per estar trista, per mi el pitjor és pensar que haurien de ser els moments més feliços de la vida i són penosos (tot i l'immens amor que sents pel teu fill, per descomptat). Tingues paciència i dóna't temps a tu mateixa. Penso que aniran passant els dies i veuràs que com ha anat el part perdrà importància. El que jo vaig veure clar i em va ajudar va ser adonar-me que l'important no era el meu part sinó el naixement de la meva filla. I ella havia nascut sana i patint el mínim. Això és l'important, amb això em quedo.

Vam fer part induït perquè ens acostàvem a la setmana 42 i ella no baixava. Vam estar des de les 7 del matí fins a les 6 de la tarda intentant-ho, amb dolors terribles fins a migdia que vaig demanar l'epidural i em vaig calmar. Tot semblava rutllar fins que van detectar patiment fetal: em van trencar la bossa i el líquid amniòtic va sortir NEGRE (no verd, no!). En aquell moment em vaig enfonsar i l'únic que vaig voler és que la traguessin d'allà al més ràpid possible, abans no li passés res. Cesària ràpida i res de pell amb pell perquè li van haver de donar corrent al pediatre per aspirar-li el meconi dels pulmons. Fins que no la vaig sentir plorar van passar els segons més llargs de la meva vida. Encara em salten les llàgrimes. La pobra portava una volta de cordó i no hauria nascut mai ni jo hagués pogut fer res per dur-la al món per mi mateixa. O sigui que l'important és que aquí estem totes dues ben panxes.

Bé, és una nena preciosa que d'aquí a no res farà l'anyet. I quan sigui que ens animem a buscar el segon ja sé que possiblement hagi de ser també una cesària (només possiblement), però i què? Superat el postpart i la recuperació (en què estaré feta pols física i anímicament) tindré una altra ratolina preciosa amb mi. Vist un any després, s'ho val sense cap mena de dubte.

Molts ànims i no t'amoïnis si no aconsegueixes estar contenta de moment. Tot arribarà!

[Castanyeta]

Quina putada, Penny. Una abraçada, you know...

[Niu]

El

[Niu]

Ara ho he vist. Dues setmanes!

[ariadna]

Penny, no se què dir-te...
Et felicito pel naixement del teu estimat fill i t'amoinis a que tinguis paciència... Fa molt poc d'aquesta mala experiència i, com tu mateixa has dit al títol, has de passar aquest dol.
T'envio una abraçada enorme!

[Pesolada]

Jo tb volia un part natural penny, va se cessaria programada.

i venia de 4 intent de RA, i vaig pensa vull q sorti be al meu nen, pensa en aixo solament i espero q et recuperis perque se q eres valenta

[mishka]

Digueu-me rara, però jo trobo que si el nen arriba sa i bé, tan li fa si ha estat natural, amb epidural, forceps, ventoses o cessària....
Crec que ara et sents així perquè tens una mica de depre post-part, però que d'aquí a uns dies fins i tot te'n riuràs d'haver-t'ho agafat tan malament.
El que si és una p_utada és que tinguis dolor, punts i que hagis de fer recuperació del sol pèlvic.... en això si et dóno la raó.
Jo també vinc de FIV's havent passat per inseminacions i tota la pesca, i una de les meves nenes va pesar 1400 grams que van anar baixant fins a 1000, ha estat un mes a l'incubadora... potser per això no li dóno importància a que va ser una cessària, però t'asseguro que no tinc cap sensació de que "jo no l'he parit" o que "me l'han arrencat", per mi, jo les he fet créixer a la meva panxa, jo les he parit i jo sóc sa mare com els sentiments de qualsevol altre mare.
Ja et dic, jo crec que tens una mica de baixon, i que el temps que tot ho cura t'ho farà veure diferent.
Ànims i sort wapa.

[ada82]

Hola wapa,

Quan he llegit el títol pensava que havia estat una cessària però llegint veig que va ser igual de dur. NO sé què dir-te jo fa quasi un any que vaig no parir (em van fer cessària d'urgència) després de més de 8h de contraccions i epidural no volguda i encara estic de dol per culpa del no part que vaig tenir. Vaig fer una depressió de cavall, tampoc ajudava que la lactància per culpa del frenillo del nen, tampoc anava bé i vaig estar uns 3 mesos de depre, feia pena i només plorava pels llocs.... Em semblava que no havia parit el meu fill i que no era el part que havia imaginat. Fins i tot vaig anar amb una psicologa.. Jo també deia que seria fill únic, i ara em plantejo la possibilitat llunyana de tenir-ne un altre. Tot se supera, és cert, però és normal que facis el dol d'un part que tu no haguessis volgut així.
Ara bé, tota la culpa la tenen metges, llevadores i revistes i llibres que fan que idealitzis el moment del part i pensis que serà així o aixà, jo ara quan una amiga està a punt de parir només li dono un consell: vés amb la ment ben oberta a tot el que pugui passar....
I això és el que jo m'aplicaré si mai en torno a tenir un. Només et puc donar molts ànims per passar-ho i ja veuràs que mica en mica i molt a poc a poc, tot es torna a posar a lloc! ANIMS! i FELICITATS pel teu nen!
I per cert, que el nen estigui bé i sa és molt bo, és clar, però no és del que es tracta i fa molta ràbia que quan tu estàs depre per això la gent et digui, a sobre que el nen està bé, miratel i se't passarà tot.. no, no és això del que parlem! El nen no hi té res a veure, és clar que estàs contenta que tot hagi anat bé, però la manera com ha anat no.. només ho pot entendre una que hi hagi passsat....

[carbasseta]

Penny, bonica!
Primer de tot felicitats per tenir el teu petit amb tu. Em sap molt greu que el part anés així ientenc q el normal es q estiguis i et sentis aixi. Primera perque no esperaves q anes d'aquesta manare, segon perque el dolor no ajuda gens i sembla q t'hagis de quedar aixi per sempre. Tercer, el coctel d'hormones es molt intens, aixi com la nova vida q porteu i ultim, segurament els comentaris de la gent no ajuden. Jo crec q aniras passant el dol, t'has de permetre estar aixi. Com a mare, pots ser la mes feliç del mon, pero com a dona hi ha tot d'esquemes, emocionals i fisics q s'han trencat. I aixo cal pair-ho. Imagino q a mida q vagi passant el temps prodras relativitzar allo q ara et fa tan mal. Jo crec q si q has parit, amb ajuda, pero ho has fet i segurament da uns anys el final hagues estat un altre, molt pitjor. No et retreguis res, ho has fet tan be com les circumstancies t'han deixat.
Quant al sol pelvic, jo vaig tenir un part natural, sense episio i nomes 3 punts i encara no m'he recuperat del tot (l'aina fara 11 mesos la setmana vinent). Estic segura q n'hi ha q van quedar pitjor q jo en el moment del part i s'han recuperat abans q jo. Amb aixo et vull dir q cada cos es un mon i q millor no avancis esdeveniments. De moment, gaudeix el maxim del teu petit i plora el q necessitis. Tot anra posant-se a lloc.
Molts anims i molta força!

[Ayrs]

Hola Penny, felicitats pel teu bebito!!

Quan perdem alguna cosa, encara que sigui un ideal, fem un procés de dol, una de les fases del qual es la rabia, la pena, esfonsar-se.... És una fase tan necessària con la d'acceptació, que acabarà arribant i veuràs que alguna cosa n'has tret, de l'experìencia (a part de l'evident: el teu fill).

Em sap greu que no hagis tingut el teu part desitjat. Per desgràcia es un procés on no tot està sota el nostre control i poden passar coses inesperades, com t'ha passat amb el dolor, per exemple. Tingues clar, que el tema del dolor no es que a totes ens faci el mateix mal i algunes siguin tan fortes i valentes que ho aguanten i d'altres no. Potser hi ha dones més o menys disposades o amb capacitat d'aguantar, vale, però no a totes ens fa el mateix mal. Hi ha dones, com es el teu cas, que tenen parts molt dolorosos. Es una putada, les coses com son. És un factor que no podem controlar (bé, hi ha maneres de fer que el dolor no sigui més del necessari, com la llibertat de moviment, un ambient amigable... però tot això ho tenies perque eres a casa) i per tant, si ens fa canviar els nostres plans, no té perquè ser un fracàs. Vaja, jo ho veig així. Jo he tingut dues dil·latacions que considero no gaire doloroses per ser un part (clar que el temps canvia la percepció, potser aleshores no deia el mateix, jeje) però sincerament, tampoc estava o estic disposada a suportar qualsevol nivell de dolor. Conec dones que han passat parts medicalitzats sense epidural, amb oxitocina a tope i dolors monstruosos, però han volgut prescindir de l'anestèsia per evitar més riscos. Penso que fan molt bé, però jo, davant aquestes circunstàncies, prendria una altra decisió, ¿millor? potser no. Si en el meu cas els parts haguessin estat molt molt dolorosos de per se, probablement també hauria pres mesures. Recordo al meu primer part, on tenia que posar-me l'epidural a l'expulsiu, em cagava en tot el personal perque l'anestesista trigava molt, jeje.
Tampoc està a la teva mà fer gaire cosa si el nadó té el cap mal colocat, per molt que empentis o bé que ho facis, i ho feies, no tot depen d'això.
Part del problema i que dificulta la superació de la teva pèrdua es que t'ho vas trobar al moment, amb les cesàries sol passar, es superen i accepten molt abans les cesàries programades que les d'urgència perque amb les primeres tenim temps per pair la situació. Jo també vaig tenir que renunciar al meu part desitjat amb la primera filla, però com ho vaig poder saber amb antel·lació no només vaig poder pair sino que vaig poder-ho fer el més semblant possible. Tú parteixes de l'inconvenient que has vist desaparèixer la teva idea amb la impotència de no poder fer res. Per tant, tens motius per sentir-te malament, però, penso que no amb tu mateixa, que es el més important.

Resumint, penso que vas fer-ho tan perfectament com les circunstancies et van permetre, és impossible estar preparat per tot. Però et puc dir que dones amb parts més traumàtics han repetit i han aconseguit experiències més satisfactòries. També, ara que saps el tema del dolor, et pots informar d'altres fomes d'alleugerir-lo: acupuntura, per exemple, o inclús hi ha hospitals que quan fan tornar a casa a les dones lis donen una pastilleta d'un relaxant muscular que els ajuda molt. Seria qüestió de preguntar als professionals que t'atenguin en l'embaràs. O, si veus molt clar que et fa falta utilitzar epidural, informar-te dels protocols dels centres hospitalaris per veure quin tipus d'anestèsia utilitzen, ja que n'hi ha de més o menys paralitzants, també hi ha centres hospitalaris públics a Catalunya avui dia amb gassos analèsics que la propia dona va utilitzant segons les seves necessitats (tinc una amiga llevadora que ha atès parts amb aquests gasos i a la banyera). Vaja, que tens dues coses a fer, adaptar les teves expectatives a les teves característiques particulars, i buscar com fer el pròxim part, els més proper possible al que t'agradaria. I mentalitzar-te que potser les coses no surten tal cual, però que farem tot el possible!!

Una abraçada

[entrerius]

Penny, una abraçada molt forta i moltes felicitats pel teu nadó i per la maternitat tant esperada.

T'entenc perfectament. Tot i que tothom et diu que el més important és la salut del petitó i la nostra, també és molt important la vessant emocional. Tot això que expliques ho vam parlar fa temps en alguns posts, crec que es deien així: "jo no he parit" "el meu no part", "encara penso molt en el dia del part"...

Hi ha moltes dones que ens hem quedat amb la mateixa sensació que tu i no és gens estranya. En el meu cas va ser per cesària quan volia part natural. Fa falta una miqueta de temps per pair-ho i superar-ho i tu has fet una cosa molt important i és que ho has exterioritzat de seguida i això segur que t'ajudarà a superar-ho.

Fes un cop d'ull als posts i segur que t'ajudarà. Una abraçada.

[Nuvolmagic]

Penny, primer de tot felicitats pel teu petit i una abraçada molt gran per a tu
El que sents jo tambe ho vaig sentir, no t'explicare tot el part pero diguem que no va ser molt normal, em van arribar a posar 9 dosis d'epidural, em volien portar cap a cesarea, pero van voler provar de fer uns "apretons". Primer un tio a sobre meu xafan la panxa, forceps, una bona cicatriu i ara tinc prolapse uteri ....un bon pack

Aixi que si, la sensacio va ser com si m'haguesin robat algo, no se dir-te el que, quan per fi va sortir el meu petit em vaig quedar com en shock, no vaig sentir la sensacio de magia i emocio que m'habian explicat tantes dones i aixo mes endevant em feia sentir molt mala mare....es com si no m'hagues alegrat de que neixes el meu fill...que trist
Molta gent et dira que aixo es una mica exagerat, que lo important es que el teu fill estigui be, pero la sensacio que queda es indescribtible, si no es viu no es pot entendre. Jo quan ho he explicat algu m'han posat cada cara... no ho entenen.

A la pregunta que feies de si s' oblida, sÍ i no, amb el temps aprens a pair-ho i ja no fa tant de mal, pero no s´oblida del tot.
El tema de mes fills...jo abans deia que volia 3 o 4, quan el vaig tenir i despres del primers mesos que no paraba de plorar tot el dia, problemes economics, el meu negoci es va enfonsar i em vaig endeutar per molt anys, no volia saber res de mes fills, es mes vaig arribar a dir-li al meu home que si em quedes embarasada avortaria ara em fa vergonya enrecordar-me d'haver dit aixo

Ara el meu petit te 27 mesos i em veig preparada i amb il.lusio d'anar a buscar un segon fill. I si anes be economicament fins i tot em pensaria un tercer

Aixi que sí, que recuperaras la il.lusio de tenir un altre embaras i un altre petit

Una abraçada molt gran, deixat cuidar per la teva familia i el teu home i disfruta del teu petit, que segur que es una preciositat. I dona't temps per processar el que vas viure, el temps fara la resta

(Sento les faltes, no tincs temps de repasar i et volia contestar)

[Inda]

PENNY molts ànims!!! No et diré gaire més del que t'han dit totes,però sí que jo encara penso i dic que jo no l'he parit.... com altres noies em.vaig preparar i concienciar per un part natural, de tal manera que quan em van dir que estava de natges i que podiem fer cessàrea a las 38, vaig voler seguir i esperar qué passava i intentar un part vaginal. A la 42 em van que podia continuar esperant però que els riscos aumentaven i amb tot el meu dolor (vaig plorar moltíssim quan tothom em deia que pensés en ell i que lo important és que tot sortís bé) vaig acceptar la programació.

No vaig patir cap contracció, no sé si puc parir perquè no em vaig posar de part després de tant esperar... i tot això encara ara em volta pel cap. Ho estás passant malament,però pensa que m'hagués agradat moltíssim poder fer algo més pel meu petit el dia que va nèixer...que van decidir que era.el seu moment :-(

Plora el que hagis de plorar, però sempre has de tenir en ment que lo més important ho tens!!! I que el dolor físic passarà i el dolor psicològic també (tot i que trigará una miqueta més)

Sempre ens han dit que el part pot no ser el que haviem dessitjat,però quan és tant ii tant diferent del que haviem pensat, pot costar de pair.

Molts ànims maca!!! Jo sempre que el miro penso que tornaria a passar per tot igual igual amb la finalitat de tenir-ho als meus braços per primera vegada dins d'aquella sala freda que, de cop i volta, es va tornar el lloc més maravellós del mon!!