L'he perdut. Un altre cop.

[nessy]

Zirzi, lamento molt les teves pèrdues i entenc els sentiments que tens ara, et recomano que passis per aquest post, entre totes fent pinya no et sents tan sola.
http://forum.socpetit.cat/viewtopic.php?f=41&t=3822&start=7000

[mestral]

Zirzi, al meu primer embaras també van venir dos de cop, pero per desgracia vaig perdre un dels meus dos petits...és així com vaig acabar venint a aquest apartat :-( Quan estava embarassada força gent m'havia com insinuat que després de tenir dos ja em plantaria...pero aixo no ha de ser així només pq sigui lo més habitual, cadascú és diferent i sap el que vol. És per aixo que penso que el fet de tenir els bessons no és cap avís, i que espero que si el teu somni ara és donar'ls-hi un germanet, ho puguis aconseguir. Que vagi molt bé la visita al gine.

Una abraçada i molts anims!

[ZIRZI]

Gràcies Nessy.
Gràcies Mestral, quina merda aquest destí! Almenys aqui, entre vosaltres veig que algú m´entén tot i que no puc parar de plorar cada vegada que veig que em responeu.
Dessitjo amb totes les meves forçes tenir un altre fill però alhora em fa molta por.
No saben el motiu de perquè m´ha passat, després del raspat el gine em va dir que potser per edat? crec que per dir-me alguna cosa ja que la primera vegada em va animar a tornar-ho a intentar.
Estic feta un embolic.
Gràcies gràcies un altre cop.
Petonets a totes

[Castanyeta]

Zirzi, em sap molt de greu i t'entenc (millor que ningú?), ja que jo també hi he passat, no només per la pèrdua de més d'un fill, sinó també amb aquesta edat i el dilema de si tornar-ho a intentar o no.

Aquesta barreja de 'vull però tinc por, no em vull rendir però no m'atreveixo' planteja una qüestió molt difícil de resoldre per a qualsevol dona que hagi patit un avortament. Més encara quan tothom a qui ho expliques es veu amb el dret d'opinar i dir-hi la seva, que normalment ho fan amb les millors intencions però sovint sense gaire encert. I més encara quan a això hi afegeixes la impressió que tornar-ho a intentar ha de ser o ara o mai, per la cosa de l'edat.

Però amb 42 anys per als metges, i per a la gent en general, és còmode i sobretot fàcil apuntar a que pot ser cosa de la teva edat. A mi també m'ho varen dir, sobretot arran de que el 2n avortament (als 38 a.) va ser una ILE per síndrome d'Edwards i el primer (als 37) havia estat un ou buit, o sigui un embrió que mor en una fase molt inicial de l'embaràs probablement per raons genètiques, i que aconseguir el primer embaràs m'havia costat dos anys. I és una frase que no ajuda gens, pq 'pot ser cosa de l'edat' vol dir 'pot ser cosa dels TEUS òvuls'; cosa que et fa sentir culpable i sobretot augmenta encara més la por a tornar-ho intentar. Almenys en el meu cas era així. Però mira, vaig decidir tirar endavant i vaig tenir tres embarassos més, el d'en Martí (amb 39) i dos més (amb 41), que van acabar malament i abans d'hora, però la causa va ser una infeció, res a veure amb la mala qualitat dels embrions (és a dir dels meus òvuls).
És cert que podria ser, però també podria no ser l'edat! Dir-ho és fàcil, però és parlar per parlar, sense coneixement de causa, o basant-se només en l'estadística. Per saber si en el teu cas personal aquesta és la rao, es poden fer proves mèdiques per comprovar-ho i determinar la teva edat ovàrica (aquí ho explica, cap al final: http://www.institutomarques.com/reprodu ... ovuls.html ), que hi ha dones joves amb un aparell de reproductor vell i dones madures amb un aparell reproductor no tan gastat...

> ja no sé si tinc valor de tornar-hi i aixó em mata per que passaria per aixó
> les vegades que calgués si sabés que al final sortiría bé.

Jo també. Però he passat per la pèrdua d'un fill i el dol corresponent quatre vegades; cada vegada la causa ha estat diferent i per tant cada vegada m'he sentit dir que ha estat mala sort i que ho torni a intentar. Però no tinc cap garantia que sortirà bé, ja m'agradaria! perquè, com tu, hi tornaria amb els ulls tancats. Però quatre vegades són moltes, i quan ho penso fredament (fredament, no en calent), guanya el plat de la balança on diu que no vull tornar a temptar la sort, ni vull tornar a arriscar-me a passar pel daltabaix personal i familiar/convivencial que comporta esperar i perdre un fill; que la més afectada sóc jo, però també el meu home i el meu fill ho pateixen, i no es mereixen tampoc tornar a passar-hi, pq la convivència i el dia a dia hi ha moments que es fan molt difícils quan estàs com deus estar tu ara.

Ja sé que, precisament pels comentaris dels metges, et trobes amb la pressió del calendari a sobre. Però, de veritat, no ve d'uns dies ni d'uns mesos: no cal que decideixis **ara mateix** si intentareu tenir o no un altre fill, pots postposar aquesta decisió... no eternament, però sí un temps, el temps del dol, fins que estiguis en condicions de prendre-la i d'acceptar-la.

Perquè cal temps per pair el que t'ha passat i, serenament, prendre la decisió que sigui. I cal més temps encara per assumir-la i acceptar-la, que no té per què passar tot al mateix moment. Després de l'últim nen que vaig perdre, amb la meva parella vam dir immediatament que ens plantàvem, però em va costar més de mig any acceptar aquesta decisió i 'resignar-m'hi': no plorar (gairebé mai) quan hi penso, no sentir-me culpable quan penso que el meu fill es quedarà fill únic i que la meva i la seva vida no serà com la idea que jo me n'havia fet, anar a la farmàcia i comprar un diu, anar a la gineòloga i que me'l posés, perquè això és la prova tangible de la meva rendició, he tirat la tovallola, ha guanyat la por. Però també és la prova tangible que ho he acceptat, que veig que la meva vida i la del meu fill no serà com l'havia imaginada, però m'adono que també està bé que sigui com és, també estem bé així i no podem especular amb com serà el futur ni com hauria estat. I això també t'acabarà passant a tu, decideixis el que decidieixs. Però dóna't temps...

Una abraçada forta, forta i tot el meu suport, :*****

[marianchu]

ZIRZI jo tenc 40 anys, tenc un nen de casi 3 anys, fa un any vaig quedar-me embarassada pero el vaig perdre a les 10 setmanes. A mi tampoc em varen dir perque, pero despres quan les coses no tornaven a la normalitat em varen fer proves i en el meu cas si que es cert que els meus ovaris estan un poc vellets i que si vull tenir un altre fill ho tenc molt dificil, pero ho hi ha res que desitgi mes en aquest mon!!!!! Aixi que t'entec, hi ha molta gent que hem diu que amb el nen tan maco que tenc hauria d'estar contenta, i saps que penso, que tenen rao, que si penso amb el que tenc tenc moltissim. Si, vull un altre fill i no m'he rendit, pero se que es molt dificil i que encara que em quedi embarassada tenc molt de numeros per perdrel, per aixo mentres tan estic aprenent a ser felic amb el que tenc que es MOLT.

[ZIRZI]

Castanyeta gràcies x les teves paraules, és que saps? Hi ha una altra cosa que no he explicat: quan els nens tenien 2 anys em vaig quedar embarassada amb el diu i a les 7 setmanes vaig tenir una hemorràgia. Em van dir que havia sigut un avortament espontani però al cap d'unes setmanes tenia uns dolors bestials.Va resultar ser un embaras ectòpic i em va costar quasi un any refer-me, a més em tocava parir el dia del meu 35 aniversari. No acostuma a passar, hi ha un 2% de probabilitats però es veu que quan són dolentes em toca!!! És la meva tercera pèrdua!!! A sobre ara, la meva parella diu que ho deixem estar i jo no vull!!!!!
Crec que la vida és molt injusta, ara em tocava que tot anés bé i tampoc!!!
T'admiro per la teva fortalesa i jo vull ser forta i no puc!!!
Marianchu: Adoro als meus fills, són el millor que m'ha passat però ara mateix no em serveix de consol tot i que donaria la meva vida per ells i que si no fós per ells no podria tirar endavant
Gràcies!!
Ara ho veig tot molt negre, pitjor que la setmana passada quan em van fer el raspat, fins hi tot encara penso que està a dins meu i que dimarts el gine em dirà que batega i que haurà sigut un malson i sé que no em faig bé però no puc evitar-ho, no vull creure la realitat. No és just!!

[marianchu]

ZIRZI ara no et capfiquis, de veritat t'entenc, jo estava com tu, ja havia tengut una perdua abans de tenir el meu fill que aquesta vegada estava segurissima de que tot aniria be, en aquells moments vaig pensar que el mon se m'acabava, pero mira un anys despres aqui estic. Costa molt, moltissim, pero despres de la negror ve la claror, t'has de sentir malament per poder-te sentir millor despres. Jo encara plora quan penso que potser no tendre mes fills, que el meu fill sera fill unic... pero es el que hi ha. Prent'ho amb calma com t'ha dit la Castanyeta no has de decidir res encara, dona't un temps i ho veuras tot amb mes clar, t'ho asseguru. Intenta fer moltes coses i estar acupada.

Castanyeta moltes gracies per compartir la teva historia, amb la teva valentia amb dones forces. Gracies maca.

[Irúa]

ZIRZI, guapa, molts ànims. Em sap molt greu per tot el que estàs passant, jo també he rebut fa poc més d'una setmana la mala notícia que el meu embrió no tenia batec i ara estic encara enmig del procés d'avortament. Jo no tinc cap fill i ja tinc 41 anys. Com tu també estic molt preocupada per l'edat, però com et comenta la castanyeta jo també crec que no ens podem venir avall per les estadístiques ni per la societat que diu que les dones de més de 40 anys ja som massa velles per a ser mares. Si en tenim ganes i forces com a mínim ho hem de seguir intentant. Ja se que ara no és el moment de plantejar-s'ho, que estàs molt afectada pel que t'està passant, per a mi també és tot una bona merda i només vull que acabi, però hem de tenir paciència i ser fortes i estar convençudes que val la pena tornar-ho a intentar.

Castanyeta, la teva història és molt trista però plena de coratge i força, quan dius que tires la tovallola per por jo no hi estic d'acord. Amb tot el que has passat jo no crec que això sigui una rendició, sinó una decisió molt meditada i pensada amb molt d'amor cap a la teva família i el que creus que ara és el més convenient. Ja se que no és un consol, doncs tu vols tornar a ser mare, evidentment, però pensa en el fill que ja tens que segur que deu ser guapíssim i té una mare molt i molt valenta que se l'estima moltíssim.

[ZIRZI]

Irúa gràcies i ho sento. Kina gran merda!!!" A sobre haig d'estar sentint frases com: no t'obsesionis, no habia de ser, pitjor hagués estat que vingués malament, tens dos nens molt guapos, la natura és molt sàvia......... Q sabràn tots ells com ens sentim? Només ho pot entendre qui ho passa. Ara hauria de tenir un bebito de 1 mes o una panxa de 14 setmanes i no tinc cap d les dues coses, només una gran pena que no em deixa viure.
Us dono les gràcies a totes, ara mateix sou les úniques persones que m'enteneu.

[ZIRZI]

Avui he anat al gine. Tot bé. Diu que no ea pot saber el motiu dels meus dos avortaments que segurament és per causes genètiques (la típica frase: no venia bé i per això s'ha parat) .M'ha preguntat també si tornaria a intentar-ho però ara la meva parella s'ha quedat amb lo de les causes genètiques i no vol tornar-hi.
Ara a més de trista estic desmotivada i decepcionada perquè ho provaría infinitament i ja no puc, ha de ser una decisió dels dos.
Si tothom pensés que ha d'anar malament ningú tindria fills!!!
De moment no em penso posar l'anell vaginal sería com conformar-me amb la meva derrota.
Q injusta aquesta vida!!!"

[marianchu]

ZIRZI ho sento molt maca, intenta explicar-li a la teva parella que aixo de causes genetiquess no significa que cap dels dos tingueu un defecte i li estigueu tranferint al fetus, jo crec que el que us esta diguent es que quan es van juntar el teu ou amb el seu espermatozoide i les cel.lules varen comencar a multiplicar-se alguna cosa no va anar be i geneticament l'embrio no estaba be, o al menys aixo es el que entenc. Moltes vegades aixo te a veure amb la qualitat dels ovuls i m'imagino que tambe de l'esperma. Pot ser hauries d'intentar que s'informara millor abans de prendre una decisio com aquesta, no?

A mes, i aixo ja es ficar-me on no em criden, pero em fa rabia, si es una cosa dels dos, perque has de cedir tu? Al menys et mereixes que s'ho pensi amb molta calma.

Una abracada maca i molta sort.

[Irúa]

Zirzi, guapa, em sap molt greu, però jo crec que ara tampoc cal que decidiu res, us podeu donar una mica de temps. És normal que ara el teu home estigui molt desmotivat, però jo li donaria un temps per a que es refaci. Jo almenys és el que faria. És normal com ens sentim, i més ara que tot és tant recent, però a mida que passi el temps ho podrem mirar amb més perspectiva i valorar les diferents opcions que hi ha. Jo deixaria passar un temps i llavors ho tornaria a parlar amb el teu home a veure si canvia d'opinió.

[Castanyeta]

Zirzi, quin greu.
Jo et recomano que deixeu passar una mica de temps i potser veureu les coses d'una altra manera. És normal al principi agafar-se a postures radicals (tipo 'vull tornar-hi ara mateix' o 'no vull tornar-hi mai més'), però després de la reacció en calent pot venir un periode de reflexió més raonada i que us porti a suavitzar les posicions després de valrorar les conseqüències de cada una de les possibilitats que teniu (plantar-vos o no).
I jo et recomanaria que us feu proves (cariotip de tots dos i hormonals teves), perquè si fos veritat que és cosa genètica, pot ser per casualitat (que alguna cosa no ha funcionat bé quan s'han trobat l'òvul i l'espermatozou, o bé en les primeres fases de divisió cel·lular), o bé perquè algun de vosaltres té algun gen trastocat; en el primer cas, realment és mala sort; en el segon, pot haver-hi solució o no, però en tot cas val la pena descartar-ho. Quedar-se amb la incertesa i amb aquesta sensació de culpa et destrossa...

Per cert, responent a un missatge teu anterior... Forta t'hi tornes a base de bufetades com aquesta! ojalà no m'hagués calgut: ojalà no m'hagués calgut aprendre a aixecar-me, espolsar-me els genolls, posar-me una cuirassa i continuar endavant. Encara que ara et sembli que no sortiràs del forat perquè no tens força ni esma, a la llarga, això t'ambé t'enfortirà a tu.

Una abraçada.

[ganxet]

Jo tambe et volia proposar q us fessiu uns cariotips i posposessiu decisions fins q la ferida fagi menys mal... ara es normal agafar posicions radicals: vull estar embarassada JA, o no vull mes fills...
Doneu-vos temps, paiu...

I pel q necessitis som aquí

[cendre]

Hola Zirzi,

Et llegueixo i em semblava que m'estava llegint a mi mateixa.

Jo tind també dos fills, bessons que ara faran 6 anys. Els vaig tenir amb 28 anys, i van venir sense problemes, i tot l'embaràs perfecte.
Mai había tingut clar si tindriem un altre o no, però jo sempre había tingut allà el neguit.

Quan ells tenien 4 anys, jo estava utilitzant l'anell vaginal, i al cap de una setmana d'haber tingut la regla vaig començar amb uns dolors horrorosos als ovaris i amb pèrdues, vaig anar a urgències i tenía un embaràs ectòpic. Estava de 7 setmanes, i el que jo em pensava que era la regla, eren simplement pèrdues per l'embaràs. Així que com estava tot avançat em van haber d'operar d'urgències i vaig perdre la trompa esquerra.

Després d'això vaig tenir clar que volía tenir un altre fill, i al cap de 9 mesos de l'ectòpic ens hi vam possar i va arribar a la primera. En contra del que em pensava ja que sol tinc una trompa. Però quan estava de 10 setmanes el cor ja no bategava. Aixì que va tocar legrat, després un altre perquè tenía restes, etc.. i una pena terrible. Aquest embaràs al final va ser més complicat perquè va resultar ser un embaràs molar, i va suposar tot un anys de seguiment d'analítiques i un any sense poder quedar-me embarassada per perill de no poder controlar els nivells hormonals (bé, bastant complicat).

Ara al Setembre vaig tenir l'alta després de tot aquest malsomni. I aquí estem, en un punt semblant al teu. El meu marit es plantaría amb els dos nens que tenim, i a mi el meu cap em diu que també, que segurament tot el que m'ha passat són senyals de que amb ells en tenim prou i ja sóm una familia. Que un crio més complica les coses, espai a casa, cotxe, economía, etc..

Però el meu cor en canvi, em diu que ho he de tornar a intentar, que vull tornar a estar embarassada i vull saber el qué és tenir un fill sol (sense bessonada vull dir), i vull tornar a viure aquesta experiència.
El meu ginecóleg m'anima a que ho intentem, diu que no té perquè sortir malament.
Durant aquest any m'he estat controlant el cos, m'han fet bastantes probes, i tot està bé, així que com sempre diuen, sembla mala sort. Quina ràbia!

Així que guapis, estem en un punt semblant, el que passa és que lo teu està molt recent encara. Jo he tingut un any sencer per asimilar les coses.
També et dic que tot i que no busquem en serio, no estem vigilant. I quan em paro a pensar en si tingués un +, m'agafen fins i tot tremolórs per la por que em fa que vagi malament. Molta por!
Ademés està el tema que m'he sentit bastant sola durant aquest temps. La familia no ha entés que ho passes tan malament i he sentit mil vegades les típiques frases de: però si ja tens dos nens preciosos..., no passsa res amb ells tens prou, o perquè t'has de complicar la vida amb un altre crío ara que tens a aquests criats¿??
I sé que si em tornés a anar malament tornaría a sentir toot aixó!!! quin horror!!

Com et diuen les noies, aviam si pots agafar una mica d'aire durant un temps. Us podrieu fer els cariòtips, cuidar-te una mica, i poc a poc aniràs veient com et vas sentit i podeu pendre decisions més assenyades.

Molts petons

[mestral]

Zirzi, t'anava a recomanar el mateix que les altres noies: que no decidiu res en calent, i que us fessiu els cariotips, ja que poden arribar a detectar alguna de les causes d'avortaments...

Molta sort i espero que aconsegueixis el que desitges!

[ZIRZI]

Gràcies a totes per l´interès.
Primer de tot canviaré de gine ja que a part de animar-me a tornar-hi i de dir-me: No t´estic dient vella però l´edat no perdona
a part d´això no m´ha proposat fer cap analítica ni res, és més li vaig fer un munt de preguntes com: -com puc saber si és cosa dels ovuls?, -com puc saber el motiu dels meus avortaments? , -si hi torno quines probabilitats tinc que em torni a passar? .... la resposta va ser que no es podia saber.
Demanaré els cariotips encara que ara mateix sento que ho tinc tot en contra però almenys puc saber el motiu i deixar de sentir-me culpable de si no hagués fet això i allò cosa que no deixo de sentir cap dia dins el meu cap.
Cendre: La gent quan fa aquests comentaris vull creure que ho fan sense pensar i que no saben el que diuen. A mi m´han arribat a dir que "no hay mal que por bien no venga" o que les coses passen per algún motiu..... i tinc una llista horrible de comentaris desafortunats.
Ja us aniré informant.
Un petonàs de tot cor a totes.

[Irúa]

Ànims, guapa, i que això de l'edat no t'aturi. Jo ara estic llegint el llibre "Las Voces Olvidadas". Està força bé, hi ha parts que no m'agraden gaire i trobo que en general s'enrotlla massa, però hi ha trossos que estan molt bé, amb els quals et sents identificada i de vegades et fan pensar força. Hi ha un tros que parla de l'edat, t'escriuria el tros en que hi parla, però no se si això es pot fer públic tractant-se d'un llibre, però en resum diu que no hem de fer cas de l'edat, que ja hi ha prou impediments per a ser mare com per deixar-ho estar per l'edat. També diu que les estadístiques són per la ciència, no pels casos particulars, així que a seguir-ho intentant, que encara som joves per a ser mares!!!!

[ZIRZI]

Li demanaré les probes al gine però de què em servirà?
Cada dia que passa estic pitjor i ningú m'entèn, si almenys tinguès la petita esperança de tornar-ho a intentar.. Però no hi és. Ningú en parla i jo no paro de recordar totes les meves pèrdues.
Ja ha passat haig d'estar contenta però no puc.

[marianchu]

ZIRZI guapa, quin greu llegir-te aixi. No et torturis, si no estas be no estas be i punt, per aixo has de passar, has d'estar malament abans de tornar estar be. I per l'edat tampoc, ja t'ho he dit jo tenc 40 anys, moltes moltes moltes ganes de tenir un altre fill, pero ho tenc dificil, i que? Tenc poquets numeros pero en tenc i realment nomes em fa falta un. M'ha costat molt arribar aqui, a tenir aquest optimisme, he plorat molt i encar plor de tan en tan, pero no puc fer res me que intentar-ho.

El pitjor per tu es que ningu t'enten, intenta parlar amb la teva parella, potser no t'entengui, per ells es mes dificil pero ara d'entendre que el necessites i que t'ha de fer costat encara que no t'entengui.

Passa per aqui tantes vegades com necessitis, nosaltres t'entenem.

Anims bonica, no estas sola, estem amb tu.