Necessito ajuda!

[Noi90]

Hola bona nit, no se per on començar, però vull utilitzar aquest fil com una manera d'alleujament i és que ja no puc més i necessito explicar el que em passa.. no li trobo sentit a la vida, no tinc il·lusió per res, sempre necessito l'afecte dels altres i dependre d'algú o de la meva família per sentir-me ple per dins i estimat no se que em passa .. però és com si tingués la ment tota l'estona bloquejada i m'impedeix ser una persona normal i corrent. De vegades miro fotos que tinc a casa de quan era petit i recordo aquells temps que van ser bons i feliços (excepte algunes coses que em van passar i no vull explicar aqui) amb enyorança i és que no em reconec a mi mateix amb el noi que era de quan era petit amb el noi que sóc ara...., jo era un nen que sempre estava feliç i era alegre em sentia bé amb mi mateix amb les coses que feia era molt afectuós amb la família i sempre tenia ganes de fer coses, ganes de viure ... era un nen que em feia estimar! era un nen normal com qualsevol nen! va ser a partir dels 13 anys o així no se que em va passar és quan vaig canviar totalment la meva manera de ser i no se com m'he tornat.. per exemple a casa, quan la meva àvia em diu alguna cosa o la sento parlar i m'ordena que faci alguna cosa m'altero i em poso a cridar-la i a insultar-la i dir-li de tot.. després quan penso les coses em penedeixo algunes vegades! però és com si tingués odi cap a la meva família i jo en veritat els vull molt! no entenc és que jo quan m'altero i em poso a insultar en el moment que ho faig és una cosa que no puc controlar em surt aquest "rancor" que tinc de dins sense més i no tinc cap sentiment de culpa i d'empatia :S i jo abans no era així.. era un noi molt afectuós sempre estava donant petons i abraçades a la meva família. No sé si algú que m'hagi llegit em pot ajudar o donar alguna solució.. Moltes gràcies per llegir-me!

[Danu]

Jo et recomanaria que parlessis amb algú de confiança i que no descartessis l'ajut d'un psicòleg; però d'un bon psicòleg, no d'aquests que et deriven a un psiquiatra a la primera de canvi.
També et diria que fessis exercici regularment: córrer, futbol, bàsket... quelcom que et faci suar, però sense ser exagerat. Sembla una txorrada, però ajuda moltíssim a combatre la frustració i l'ansietat, que crec que és el que pots patir. I, encara que també sembli que no té res a veure, cuida l'alimentació: menja molt de peix, llegums, fruita i verdura, i menys carn i dolços industrials.
Ah, i sentiment de culpa i empatia sí que tens, perquè si no no estaries preocupat. Una abraçada i ànims.

[eternitat]

Doncs jo penso que a part d'un psicòleg que t'ajudi a gestionar aquestes emocions, sí que t'aniria bé una valoració per un psiquiatre que t'ajudi en el control d'aquests impulsos. Sort!

[bertian]

Jo estic molt d'acord amb el què et diu la Danu. Conec algun cas similar al què comentes tot i que el comportament que manifesta és diferent...És increïble el canvi que ha fet aquest amic en els últims anys, de ser una persona alegre, desperta, amb ganes de fer moltes coses, centrat i responsable, s'ha tornat una persona amb poc control de la seva vida, infeliç i frustrat... fins i tot ha hagut de tornar a viure amb els seus pares!
Jo crec que seria interessant analitzar el perquè d'aquest canvi, i amb això sí que l'ajuda d'un psicòleg et seria molt útil. Tingues en compte que com tot hi ha bons i mals professionals, i si per mala sort ensopegues amb algun d'aquests no et frustris, a vegades cal buscar bé fins a trobar la persona idònia amb la que et sents a gust per explicar el què portes dins i que et pugui ajudar.
D'altra banda, el tema de l'exercici físic i l'alimentació a mi també em semblen bàsics! No sé quina és la teva situació laboral, o si estàs estudiant o què fas, però també és important mantenir unes rutines com per exemple aixecar-se a una mateixa hora, anar a dormir aprox. a la mateixa hora.... totes aquestes coses, per molt vanals que et puguin semblar, ajuden moltíssim!!!!
Ànims i no desesperis que tot té solució en aquesta vida!!!

[entrerius]

noi, quants anys tens?

[pucpuc]

Crec que no estàs buscant l.ajuda en el lloc adequat

[neuetes]

Crec que no estàs buscant l.ajuda en el lloc adequat

Anava a dir el mateix... aquest és un forum de mares i pares amb nens petits. Depèn de l'edat que tinguis potser t'aniria millor un forum d'adolescents o de gent més gran...

[eternitat]

O directament l'ajuda d'un professional!!

[montpra]

Exacte quina edat tens ??

[Noi90]

Moltes gràcies per contestar no m'esperava tantes respostes en el fil tan aviat s'agraeix! :) Tinc 22 anys i no no treballo ni estudio, no surto de casa em passo tot el dia tancat a casa amb l'ordinador... si ho he posat aquí això que explico és perquè com veig que aquí és un fòrum on hi ha mares i creia que em podeu entendre molt millor que en un altre lloc...

Salutacions! i gràcies pels vostres consells!!!

[neuetes]

La part més importat de qualsevol problema psicològic és que el pacient reconegui que té un problema i tu ja ho has fet. Ara has de fer un pas endavant i possar-hi solució. El que hauries de fer és anar al teu metge de capçelera i explicar el que et passa. Segurament ell/a et derivarà al psicòleg o al psiquiatra que és el professional qui més et pot ajudar. O sino directament demana hora per un psicòleg amb consulta privada.
No obstant, que tal el teu entorn familiar?? et poden/volen ajudar? és molt important que hi tinguis algú de confiança que et doni suport... vaja, com a mare jo estaria preocupada pel meu fill de 22 anys que no tingui ofici ni benefici...

Molta sort!

[entrerius]

Bon dia noi90

pel que expliques és el més normal que et passi això. Si estàs a casa tot el dia, sense fer res més que estar davant l'ordinador, si no tens perspectives de futur, si no tens un sou que et fa depenent de la teva família, si has de sentir retrets tot el dia per la vida que portes (molt possiblement).... en definitiva no tens res que t'ajudi a pujar l'autoestima i t’estàs deixant engolir per la depressió i la ràbia.

Jo si fos la teva mare t'aconsellaria que cada dia busquessis un objectiu, tot i que sigui petit, de l’estil: “avui em sentiré útil”.
Considero que estar ocupat es fonamental per qualsevol persona, ja sigui nen, adolescent o adult. Cadascú amb el seu grau de responsabilitat.
Tu, amb 22 anys, ja en pots tenir molta, i si no has trobat feina (que suposo que busques) pots ajudar molt a casa, a la casa de tots, a la casa que t’aixopluga i t’alimenta....fent la feina que segurament un adult no pot fer perquè està treballant perquè tots pugueu viure. Pots anar a comprar, pots fer el dinar, pots netejar, pots posar rentadores i estendre-les..... pots estar ocupat tot el dia si t'ho proposes. Així ets sentiràs útil per a tu i per a la teva família i això et farà feliç (tot i que et sembli que és impossible).
Tens 22 anys i et sobra energia!!! Crema-la de forma diferent, no pas cridant a l’àvia. Pots sortir a fer esport cada dia i al tornar, assolir la teva responsabilitat dins la família.

Aquest canvi de xip et donarà molta força per anar a buscar feina, i quan la trobis (que la trobaràs), serà un altre pas molt important per a la teva autoestima, i sabent el que costa trobar-la segurament la voldràs mantenir.

Et desitjo molta sort i molta força. Siguis valent i surt a buscar la teva vida.

[Bita]

Hola Noi90

Llegint veig que et preocupa el fet d'haver perdut aquesta proximitat aquests lligams, mostres d'afecte amb els teus.
Jo et diria que pensessis com ho podeu fer per tornar a acostar-vos, si potser hauries de ser tu el que dones el primer pas, jo tinc un fill adolescent i a vegades trobo que pel fet de deixar-li espai, per el "no m'atabalis" "deixa'm en pau" "no m'agobiis" el que estem perden és proximitat, em refereixo al contacte.
Jo tinc molt clar que això son etapes i que tot tornarà a la "normalitat" però si el meu fill amb 22 anys encara fos i fes així, realment el trobaria molt a faltar, perquè els teus pares o familiars també deuen tenir present el nen carinyós que eres. i potser ja no saben com tractar a l'adult que tenen a casa.
Potser heu de tornar a reprendre aquest contacte, de segur que amb petits gestos ja veurien una llum per on poder entrar, sí tu hi estas a gust es clar.
A vegades el no rebre alló que desitgem ens frustra molt, però per canviar les coses , a vegades els que cal que canviem son nosaltres.
D'altra banda penso com l'entrerius o com deien algunes companyes, potser r'aniria bé comentar-ho amb algú que et pugués ajudar.
Molta força.

[pardaleta]

Hola,
Falten dades per contestar realment, però la frustració que provoca el no tenir sentit a la vida, tenir un objectiu, algo per lo que llevar-se, algo que et faci tenir el motor en marxa...es molt frustrant i ens pot generar una gran insatisfacció que podem intentar calmar mitjançant activitats que ens embotin com és passarse hores al ordinador. El problema és que és momentani, l'efecte relaxant nomes dura una estona, després la frustracio i el malestar s'apoderen altre cop de nosaltres i surt per allà on pot, com per exemple insultant o sent agressiu amb les persones del nostre voltant, és normal. Es senzillament una manifestacio del teu malestar, noi90.
Es dificil sortirne sol, pero no impossible. De totes maneres soc partidaria de buscar ajuda, potser senzillament un coach t'ajudaria a marcarte uns objectius, definir el que vols i començar a sortir del forat.
I tal com diu una de les persones que ha escrit, fes exercici, ea molt important.
On vius, a Barcelona?

[Noi90]

Novament gràcies per les respostes! m'heu fet sentir una mica recolzat. Us explico, el que noto de la meva família és que abans quan era petit era el seu nen mimat, es preocupaven per mi, estaven sempre el meu damunt, veia que els importava i m'estimaven molt... i ara veig que això ja ha canviat... i ara veig que ja no es preocupen tant per mi, no estan a sobre meu com abans i no els importo... és com si "jo els hi donés igual" i es "conformessin" amb la vida que faig perquè no es preocupen per mi... i veig que no m'ho demostren que m'estimen i jo els importo... i 'AIXÒ' es el que trobo a faltar d'ells com eren amb mi la meva família quan jo era petit. Responent a algú que m'ha respost amunt i deia si els meus pares, bé jo no tinc pares, sóc adoptat sinó els meus avis i la meva tia que aquests són els meus autèntics pares, si que ho tenen present i recorden el nen que vaig ser de petit... perquè alguna vegada que he discutit amb ells ho han dit que abans de petit jo no era així... i una vegada també amb la meva àvia em va dir no sé com t'has tornat. A mi no m'agraden que les coses siguin així, m'agradarien que fossin d'una altra manera... trobo a faltar l'afecte que em donaven la meva tia i els meus avis de petit... i no crec que fent exercici amb canvii el meu comportament que tinc cap a la meva família i em solucionin els problemes, però és veritat que no faig exercici ni res estic sempre tancat a casa amb l'ordinador sense fer res de profit.

[eternitat]

continuo pensant que un professional t'ajudaria més i millor que qualsevol comentari.
De totes maneres pensa que no podem canviar als altres, el que podem fer és canviar nosaltres i esperar els efectes d'aquest canvi damunt el comportament dels altres, i sempre tenen efecte els nostres canvis. I d'altre banda tingues present en que per recollir hem de sembrar, dona amor i rebras amor, si només esperes rebre'l arriba un moment que es pot acabar. Si tu també en dones, aquest "intercanvi" es nudreix i creix.

[entrerius]

estic d'acord amb l'eternitat. Has provat algun dia de llevar-te i anar a donar un petó de bon dia a la teva avia o a la teva tieta, amb una abraçada sincera? Potser el que estan fent és donar-te l'espai que segurament has reclamat i reclames (tal com comentava la Bita) i no pas deixar-te d'estimar....
Hauries hagut de fer-ne una de molt grossa, massa grossa, perquè hagués passat això!!! una mare (o qui n'ha exercit) mai deixa d'estimar als fills.... sou per tota la vida!!!

Evidentment les respostes a un post no poden significar les solucions, però si es pot aprendre quelcom de cada una d'elles..... sempre i quan un estigui disposat a canviar quelcom.... ja saps.... allò que diuen que si continuem fent el mateix sempre tindrem el mateix resultat....

Conèixer els propis sentiments i saber dirigir les emocions ens consta fins i tot als adults!!! és possible que també a ells els costi aquesta situació tant com a tu i no sàpiguen com afrontar-la. Dóna el primer pas, apropa't a elles i demana allò que necessites sense por. Si necessites amor, demana'l.